Situació
Dues vistes de l’església, avui dia convertida en un magatzem per a usos agrícoles: des de la banda sud-est (a dalt) i des de tramuntana, amb l’absidiola nord esfondrada.
ECSA - F. Junyent i A. Mazcuñán
Aquesta església, situada a la banda septentrional del terme, s’aixeca, envoltada de conreus, prop de la carretera comarcal d’Igualada a Santa Coloma de Queralt, des d’on és ben visible.
Mapa: 35-15(391). Situació: 31TCG745026.
Just en arribar a la fita del quilòmetre 8,6 de l’esmentada carretera, a mà esquerra, surt un camí que travessa un torrent secaner, que descriu un revolt molt pronunciat, entremig de camps i feixes, i mena a l’església. Per a realitzar aquest darrer trajecte cal deixar el cotxe a la carretera i fer el recorregut caminant (uns cinc minuts). L’església, ara convertida en cabana, roman oberta. (FJM-AMB)
Història
Aquesta església es trobava dins l’antic terme del castell de Tous, en un lloc conegut antigament com la vila d’Avenes. Sempre fou considerada com a capella, encara que hi hagué la intenció de convertir-la en un petit monestir, cosa que no arribà a succeir, ja que l’edifici mai no s’acabà de construir del tot.
El castell de Tous es documenta a partir del 960, any en què el comte Borrell donà a Sant Pere de Vic i al bisbe Ató el castell de Tous, situat al terme del castell de Montbui.
El lloc de la vila d’Avenes és esmentat per primera vegada l’any 1023 en la butlla del papa Benet VIII pel monestir de Sant Cugat del Vallès, en la qual es menciona entre les possessions del monestir, al terme de Tous, la vila que anomenen Avenes (villam que vocant Avenes), amb els seus termes.
L’església apareix en la documentació l’any 1074, quan s’esmenta un camp de la vila d’Avenes, que es troba junt a Sant Pere de l’Erm (Sanctum Petru Heremum). L’any 1079 es torna a esmentar en la venda que feren Guadall i la seva muller Ermessenda a Alamany Unifred i la seva muller Gerberga d’un alou situat al castell de Tous, en el lloc de Sant Pere de l’Erm (Sancti Petri Eremi). En aquest alou s’incloïa l’església de Sant Pere de l’Erm.
L’any 1174, arran d’un plet entre els senyors de Tous i els bisbes de Vic, el canonge Bertran de Castellar va dir que ell havia anat moltes vegades amb el bisbe Ramon Gausfred (1109-1146) a Sant Pere de l’Erm i que l’església es trobava en part aterrada i només tenia els tres absis sencers. El bisbe Ramon va dir que hi volia fer un monestir, prop de la font veïna de Sant Pere, però no sembla que arribés a fer-se, i únicament se sap que hi vivien ermitans. Així l’any 1326 el rector de Tous concedí llicència al donat Ponç de Calaf per instal·lar-s’hi.
Amb diverses reparacions, com la manada l’any 1721 pel bisbe Ramon de Marimon, aquesta església sense acabar va continuar tenint culte com a capella de la parròquia de Tous, fins un moment anterior a l’any 1855, en què se sap que ja no tenia cap mena de culte.
Des que deixà de tenir culte fins a l’actualitat, l’església s’ha fet servir com a magatzem amb finalitats agrícoles, la qual cosa segurament ha permès la seva supervivència, ja que d’altra manera no hauria arribat fins avui sencera.
S’ha dit que l’any 1035 el bisbe Òliba de Vic havia consagrat aquesta església, però no sembla que aquesta afirmació tingui fonament. (ABC)
Església
Planta actual de l’edifici, concebut inicialment com una església de planta de creu llatina.
F. Junyent i A. Mazcuñán
L’edifici, ara parcialment enderrocat i habilitat per a usos agrícoles, no és altra cosa que el transsepte i els tres absis d’una església concebuda des del primer moment en un pla de creu llatina, però que posteriorment, per causes desconegudes, perdé, o potser no s’arribà a construir mai, bona part de la nau longitudinal i un terç del transsepte (braç nord), la qual cosa originà que els remodelatges ulteriors es fessin a partir d’un edifici mutilat que obligà a una readaptació dels espais que configuren la construcció actual.
Atès el que hem dit, la conformació actual de l’edifici és donada per dos terços del transsepte, ben limitats al braç nord, ara esfondrat com l’absis, i per un mur que en determina el perímetre actual, que és ampliat a llevant pels dos absis semicirculars que s’han conservat sencers.
Els absis, bo i considerant el que en resta, s’obrien a les seves respectives naus per mitjà d’uns arcs de mig punt adovellats que, alhora, es recolzaven en uns simples ressalts que feien la degradació entre ambdós cossos de l’edifici. Altrament, uns arcs semblants comunicaven entre la nau principal i les naus secundàries eixides del transsepte.
El braç sud del creuer és cobert amb una volta de mig punt, on hi ha encara ben patents les empremtes de les canyes teixides al seu voltant, mentre que el fragment pertanyent a la nau central mostra una cobertura posterior, feta amb nervacions gòtiques. Els absis, que es conserven íntegres, són aixoplugats amb voltes d’un quart d’esfera, sistema que devia fer-se extensiu a l’absis nord que, tal com hem indicat, es troba mig abatut.
L’edifici era il·luminat per tres finestres situades al centre de cada absis, obertes en doble esqueixada i acabades en arcs de mig punt adovellats, més una altra, com a mínim, de característiques semblants, desclosa al braç sud del creuer, sota la qual hi ha l’actual porta d’entrada, totalment refeta.
Els absis, que han estat sobrealçats, eren guarnits amb dobles arcuacions entre lesenes, tal com ho evidencia l’absis sud que és l’únic que ha conservat íntegra la decoració llombarda.
L’aparell corresponent a l’obra romànica, totalment diferent del que mostren les reformes introduïdes posteriorment, és fet de carreus de mida mitjana, només escantonats i disposats en filades horitzontals.
Els trets constructius i les dades històriques situen aquest edifici dins la primera meitat del segle XI, amb una total acceptació de les formes llombardes vigents en aquell moment.
Atès el que resta de la construcció i tal com hem indicat des d’un bon començament, a priori sembla molt clar que l’edifici originàriament era una planta de creu llatina constituïda per una nau longitudinal i un transsepte, coberts amb voltes de canó i potser amb una cúpula a la intersecció de les naus, ressaltada per un cimbori, amb el desplegament de tres absis dirigits a llevant. Aquest edifici, però, es devia arruïnar molt aviat, per tal com els remodelatges de què fou objecte per a readaptar-lo, que li donen la configuració actual, sembla que ja foren realitzats durant el segle XIV, o potser més aviat en el transcurs del XV, com es desprèn de la cobertura amb nervacions gòtiques que ocupa el lloc on podria correspondre una cúpula o bé una volta de mig punt.
No obstant això, també cal apuntar la possibilitat que l’edifici no hagués estat mai acabat del tot i que de bell antuvi només hagués estat modelat pel transsepte i els tres absis, que foren reaprofitats i reestructurats en el darrer i definitiu procés constructiu. Una excavació arqueològica (desconeixem en tot cas la seva realització) podria aclarir si havia existit realment una nau longitudinal, o bé si ni tan sols fou començada. L’estat de conservació de l’edifici és molt deficient i caldria dignificar-lo urgentment. (FJM-AMB)
Bibliografia
- Rius, 1945-1947, vol. II
- Pladevall, 1969-1979, núm. 3308
- Junyent, 1975, pàg. 198
- Buron, 1980, pàg. 91