Situació
Vista exterior de l’església de Sant Pere, tal com és actualment. Precisament el mur frontal, de ponent, que mostra la fotografia, és el que retallà la nau de l’església.
L. Prat
L’església de Sant Pere és damunt un turó, a pocs metres del mas Soler, situat a l’extrem sud-occidental del municipi de Llanera, prop del torrent de Cabirolls, en una zona de matolls.
Mapa: 329M781. Situació: 31TCG703329.
S’hi va per la carretera de Solsona a Torà. Una vegada passat el punt quilomètric 24, cal desviar-se, a mà dreta, per tal de seguir un camí que uns 2,500 km endins arriba al mas Soler; prop d’aquest, damunt el turó es veu l’església. (CRP)
Història
Aquesta església era dins l’antic terme del castell de Vallferosa, al lloc de Vila de Sanç. Fou sempre una capella dels propietaris de la Vila de Sanç, fins que aquests la cediren a la canònica de Santa Maria de Solsona.
Les primeres notícies de la capella es troben a la donació que l’any 1130 Guillem Bernat i la seva muller Guilla feren a Santa Maria de Solsona de l’alou de la Vila de Sanç, amb l’església de Sant Pere, la qual els donadors havien construït dins l’esmentada vila, que tenien per donació dels seus senyors, per a compra i per a plantació. L’any següent, Ferrer lloà la donació que l’esmentat Guillem Bernat havia fet a Santa Maria de Solsona d’un alou amb l’església de Sant Pere de Vila de Sanç. Aquest Ferrer era, sens dubte, un fill de l’anterior donador, Guillem Bernat, ja que el seu senyor devia ésser un Ramon de Camporell que l’any 1166, amb la seva muller Lombarda i llurs fills Berenguer, Ramon, Bernat i Gombau, donà a Santa Maria de Solsona el mas Vila de Sanç amb l’església de Sant Pere. El canvi de nom del lloc on era l’església es comprova en un document de l’any 1196, que tracta del plet que tingué Santa Maria de Solsona per la propietat del mas Soler de Vallferosa, anomenat Vila de Sanç. En aquest plet es dilucidava el domini eminent sobre el mas, que Bernat de Camporells, un dels fills de Ramon de Camporells, es negava a reconèixer. Finalment, aquest Bernat de Camporells, amb la seva muller Ermessenda i llurs fills Ramon i Elisenda, arribà a una concòrdia amb Santa Maria de Solsona, per la qual reconeixia el domini de la canònica de Solsona; al mateix temps, el paborde i els canonges concediren a la família Camporells el mas Vila de Sanç en feu de Santa Maria, amb la condició de pagar un seguit de censos i de no poder reconèixer altre senyor que Santa Maria. Se suposa que la canònica de Solsona donava més importància al mas que no a l’església, ja que aquesta no figura en cap de les confirmacions que els papes o els bisbes feren a la canònica de Solsona, a la qual només interessava que constessin les esglésies parroquials.
Actualment la capella no té cap mena de culte. (ABC)
Església
És una construcció d’una sola nau de planta rectangular, coberta amb volta de canó.
L’edifici té un gran podi de pedra natural al mur de llevant, i a una part del mur de tramuntana, sobre el qual descansen els paraments de grans carreus irregulars que segueixen filada i són treballats a cops de maceta. Les primeres filades dels murs de tramuntana i de migjorn presenten uns grans carreus de mides diferents.
L’interior ha estat arrebossat i té una volta de llunetes. Hi ha dos arcs torals i un de preabsidal. Si hom escatés aquests arcs, potser resultarien falsos.
Al mur de ponent hom troba una porta adovellada amb arc de mig punt.
El mur de tramuntana presenta una finestra de doble esqueixada amb dues lloses: l’una, la de la part superior, amb una lleugera forma d’arc i l’altra, l’ampit, rectangular.
El frontis té una espadanya no romànica, amb una finestra formada per dues peces trapezoidals d’uns 62 cm d’alt, on descansa una pedra monolítica amb una creu llatina gravada al mig, treballada en la seva cara inferior en forma d’arc de mig punt i d’arc conopial o flamíger a la cara superior.
Aquesta església resulta de cronologia molt dubtosa. No podem pas descartar que pertanyi a una època posterior a l’alt-medieval, a causa de les característiques del seu aparell i de llurs proporcions. En tot cas pot ésser considerada una obra tardana, del final del segle XII o del començament del XIII, sense excloure cap altra hipòtesi. (CRP)