Sant Celoni o Celdoni i Sant Ermenter de Cellers (Llanera de Solsonès)

Situació

Antic priorat benedictí i després santuari o lloc de gran veneració que es troba a l’antic municipi de Llanera del Solsonès, agregat, l’any 1968, a Torà de la Segarra, en una vall, la vall de Forest, que limita a tramuntana i a llevant amb la serra de Pinós, a migjorn amb el terme d’Enfesta, agregat a la Molsosa, i de Castellfollit de Riubregós i a ponent amb el terme de Torà. És envoltat de boscs de pins i d’alguns camps de conreu i es troba a uns 500 m d’altitud.

Vista exterior de l’església des del costat de llevant, amb la capçalera, trevolada, migtapada por construccions posteriors.

L. Prat

Interior de L’església, amb la capçalera, on és visible el presbiteri, molt aixecat, i, sota seu la cripta, a la qual hom accedeix per la cara frontal.

L. Prat

Mapa: 362M781. Situació: 31TCG746307.

Dista uns 10 km, vers llevant, de Torà i uns 6 km, al sud-oest, d’Ardèvol. És accessible per una pista que surt de Torà i que marca el petit nucli o poble de Sant Martí de Cellers. El priorat es troba a poca distància, seguint la mateixa pista.

Altres antics camins l’enllacen amb Castellfollit de Riubregós i amb Ardèvol, a través del bosc d’Agruman., però avui es troben mig perduts a causa del despoblament del lloc. Sota el monestir passa la riera de Torà, que només porta aigua quan plou. (APF)

Història

La casa o “domum Sancti Celedonii... qui est in serra de Sellerus” surt esmentada incidentalment l’any 986, quan Vidal donà a Santa Maria de la Seu d’Urgell el castell de Figuerola, que tenia per compra feta al comte Borrell. El lloc de Sant Celdoni surt esmentat només com a límit de la donació.

Aquesta menció i el nom de Cellers, que és interpretat per alguns, com a lloc de cel·les o nuclis eremítics, ha fet suposar que des del segle X, com a mínim, hi devia haver aquí un nucli d’eremitisme o de tipus monacal, sense una clara definició jurídica, entorn de l’església, que guardava les ielíquies dels esmentats màrtirs, que una llegenda o tradició, recollida per J. Serra i Vilaró, creu que varen dipositar aquí uns cristians que fugien de la invasió àrab de Calahorra.

El primer document que parla de monjos a Cellers és del 26 de juliol de 1038, quan el senior Borrell amb la seva muller Adalez i els seus fills Gerald, ardiaca, i Guifré varen donar al monjo Guillem i al seu germà Galí, sacerdot, i al monjo Sunifred i a tots els seus successors en aquest lloc l’església de Sant Martí de “Selers”, a la vall “Tolletana”, prop del castell de “Selers”, amb la condició de celebrar-hi el culte diví cada diumenge i altres dies que assenyalaven i que l’església de Sant Martí estigués sempre subjecta “als monjos i preveres de l’església de Sant Celoni que viuen allà o que hi resideixin en el futur”.

Donació a l’església de Sant Celdoni de Cellers (26 de juliol de 1038)

Donació feta per Borrell i Adelaida de l’església de Sant Martí, propera al castell de Cellers, a tres monjos que vivien a Sant Celdoni.

"In nomine Domini, ego, Borrelus seniore et coniux sue Adalaz et filios tuos Gerallus archidiaconus et Guifredus, nos in simul et per omnes successores nostros presentes vel futuri. Donatores sumus vobis Guillelmus monachus et fatri suo Galindus sacer et Seniofredus monachus et successore vestros unu post alium omni tempore in secula seculorum. Per hanc scriptura donamus et concedimus atque tradimus videlicet ipsam ecclesiam Sancti Martini que vocatur de Selers que est in Comitatum Urgello in locum quem vocant valle Tolletana prope ipso castro de Selers. Ita tamen damus et concedimus ipsam ecclesiam Sancti Martini ad servicium Dei et Sancte Marie et cum omni populo vivis et mortuis ut serviant ibi bene monachis et presbiteris ecclesie Sancti Cledonii qui ibi statuti sunt vel fuerint per cuncta secula ad honorem Dei et ecclesie Sancti Martini cum hominibus et feminabus et illos donent et redent monachis et clericis que ibi serviant locum Sancti Martini primicias et oblaciones et defunctiones et omnibus redditius et exitibus in pace sine omni servitute ullum ominem Sancti Celdoni et presbiteris omnis tempore et qui bene fecerint indulgenciam et remissionem hablant remedium et peronum tantum de illoum peccatis in missas et in verperis et in matutinis vivis etiam et mortis per secula cuncta. Et ibi serviant clericis Sancti Celdoni ecclesie Sancti Martini die dominica et feria II et feria VI pro vivis et mortuis et si plus possent servire faciant ibi propter amorem Dei et pro populum. Facta ista donacione VII Kalendas augusti, anno VIII regnante Henrici Regi. Signum Borrellus. Signum Adalaz. Signum Gerallus archilevita. Sigum Guiffredus qui ista carta donacione seu mercedem fecimus scribere et firmavimus et firmare rogavimus. Signum Arnall compagno, vichario de castro Aguda de Vallesia. Signum Bernardo Onifred. Signum Girardo Trisanno. Signum Mir Sancii de Castro Ivorra. Signum Raimundus Iopert. Signum Giribert Miro, sacer qui ista carta scripsit die et anno quo supra."

Pasqual: M.S.C., IX, fol. 139


 

Traducció

"En el nom del Senyor. Jo, Borrell, la meva esposa Adelaida i els nostres fills Guerau, ardiaca i Guifré, conjuntament i pels nostres successors, presents i futurs, som donadors a vós Guillem, monjo, al teu germà Galind, sacerdot, a Sunifred, monjo, i als vostres successors, un darrere l’altre, per tot temps i pels segles dels segles. Per aquesta escriptura us donem, concedim i traspassem l’església de Sant Martí, anomenada de Cellers, emplaçada al comtat d’Urgell al lloc dit vall Toledana, prop del castell de Cellers. Així mateix, concedim i donem l’església de Sant Martí per al servei de Déu i de Santa Maria i amb tota la comunitat dels vius i els morts, perquè hi serveixin bé els monjos i preveres de l’església de Sant Celdoni, que allà hi ha o hi haurà establerts, per sempre més, en honor de Déu i de la pròpia església de Sant Martí amb els seus homes i dones. Que aquests donin i satisfacin als monjos i clergues que atendran el lloc de Sant Martí els delmes, primícies, defuncions i altres rendes i eixides, de manera pacífica i sense que això suposi mai cap tipus de servitud per a cap home de Sant Celdoni i els preveres. Així, tots aquells que obrin bé obtindran indulgència i la remissió, el remei i el perdó de llurs pecats, en les misses, les vespres i les matines, i tant pel que fa als vius com als morts, eternament. Que els clergues de Sant Celdoni serveixin l’església de Sant Martí els diumenges i les fèries segona (dilluns) i sisena (divendres), en favor dels vius i dels difunts; en cas que poguessin atendre-la més cops, aleshores que així ho facin, per amor de Déu i per la comunitat de creients. Atorgada la donació a set de les calendes d’agost de l’any vuitè del regnat del rei Enric.

Signatures de Borrell, Adelaida, Gerald, arxilevita i Guifré, els quals vàrem fer escriure aquesta carta de donació i mercè, la vàrem signar i vàrem demanar que signessim (els testimonis). Signatura d’Arnau Company, veguer del castell de l’Aguda (del Vallès), de Bernat Unifred, de Gerard Trisà, de Mir Sanç del castell d’Ivorra, de Ramon Jopert, i de Geribert Miró, sacerdot, qui va escriure aquesta carta el dia i any esmentats."

(Traducció: Joan Josep Busqueta i Riu)

Aquest document no és, per tant, el de la fundació del monestir o priorat, com algú ha pretès, sinó més aviat una dotació feta a una petita comunitat formada per dos monjos i un prevere, els quals vivien vora Sant Celdoni. Enlloc, ni en aquest document ni en el de l’any 1071, pel qual l’església de Sant Celdoni fou unida al monestir de Sant Serni de Tavèrnoles, no apareix esmentada com a cenobi, monestir o altre terme similar que pugui indicar una comunitat ben constituïda jurídicament. Tampoc no apareix esmentat ni cap prior ni cap prepòsit de la casa.

Donació al monestir de Sant Serni de Tavèrnoles de l’església de Sant Celdoni de Cellers (2 d’agost de 1071)

"In Dei nomine. Ego Raimundus prolis Geraldi quamvis indignus propter Deum et remedium anime mee necne genitoris seu genitricis et Guillelmi fratris ac omnibus propinquis dono per hanc kartam donacionis Domino Deo et cenobium Sancti Saturnini martiris, quod est situs prope Sedem alme Dei Genitricis Marie circha ripam Valerie fluminis, ecclesiam sancte Celedonii martiris, que sita est intra terminum de castello nuncupato Selers, cum omnibus suis terminis et pertinentiis et omnibus alodiis et vineis pertinentibus ad eandem ecclesiam cum silvis et garricis, fontis, fontanulis, aquis aquarum, petris petrarum, vieductibus et reductibus, exiis et regressiis, pronum et planum atque motuosum, quidquid dici aut nominari potest quod ad usum hominis pertinet, totum Domino Deo et prephato cenobio. Est autem predicta ecclesia in comitatu Urgello et alaudium quod in circuitu ecclesie est cum vineis et silvis, garricis, cultum vel incultum cum omni genere arborum pomiferum et sterilum, domibus quo opertis et dischopertis, casalibus, curtis, ortalibus, sicut supra scriptum est. Et cogniti sunt termini ab incolis loci illius per quaddrina climata a parte scilicet eos et occidua necne australi et septentrionali, cum decimis et primicis omnibus, et est una conamina alodii de eadem pertinentia iuxta prephatum castellum Selers cum sua decima et sua primicia et abet inde alia condamina alaudio intra terminum de Castro Folit et habet alia condamina infra terminum de Ardeval et una vinea qui est infra terminum de Navades similiter cum decimis et primiciis omnibus et in multis aliis locis quibuscumque invenire potueritis. Hec prenominata ecclesia Sancti Celedonii et cum suis terminis et aiacentiis totum ab integrum donamus Domino Deo et Sancto Saturnino in perpetuum habitura propter Deum et remedium anime mee vel parentum nostrorum, eet sic de meo iure trado in dominium et potestatem Sancti Saturnini et eius abbatibus monachisque presentibus et futuris perpetualiter ad habendum et possidendum absque blandimento ullius hominis vel femine ab hora ac deincepbs. Quod si ego donator aut ullus homo vel femina nobili ac vili persona de contra hanc cartam donacionis surrexerit ad inrrumpendum non hoc valeat facere quod presumpserit, sed iram Dei incurrat et com Datham et Abiron eum vivum absorbeat et cum luda proditore porcionen accipiat et a consorcio christianis extraneus existat quo usque in quadruplum reddat, et insuper XX libras auri cogatur exolvere regie potestati. Actum est hoc IIIIo nonas augusti anno XIo regnante Philippo rege franchorum. Signum Raimundi proles Geraldi qui hoc donum facio et firmo et testes firmare rogo. Signum Raimundi Gomballi. Signum Mironis. Signum Guillelmi Bernardi. Signum Bernardus Raimundi. 1071, VIII, 2."

Pasqual M.S.C., IX, foli 118.


Traducció

"En el nom de Déu. Jo, Ramon, de l’estirp de Gerad, encara que indigne, per Déu i per a remei de la meva ànima, la del meu pare, la meva mare, el meu germà Guillem i la de tots els meus familiars, ofereixo per aquesta escriptura de donació a Déu, Nostre Senyor, i al cenobi de Sant Serni màrtir, situat prop de la Seu de Santa Maria, Mare de Déu, vora la riba del riu Valira, l’església de Sant Celdoni màrtir, que es troba dintre dels termes del castell, ara dit de Sellers, amb tots els seus termes i pertinences, els alous i vinyes que li corresponen amb els boscos, garrigues, fonts, fontanelles, aigües, pedres, vies i reductes, entrades i sortides, terres de muntanya i de plana, motes, en definitiva, tot el que pugui ésser dit i anomenat com a pertanyent a l’ús directe dels homes, tot per a Déu i l’esmentat cenobi. L’esmentada església, que és al comtat d’Urgell, comprèn l’alou que hi ha a l’entorn del temple, amb les vinyes, boscos, garrigues, terres de conreu i erms, tot tipus d’arbres fruiters i bords, cases cobertes i descobertes, casals, corts, hortals, tal com consta més amunt. Els límits d’aquest conjunt pels quatre punts cardinals són bén coneguts pel veïns de la contrada, és a dir, per llevant, ponent, migdia i tramuntana, i d’on es reben els delmes i primícies de tot. Disposa, a més, d’una coromina del mateix alou a tocar del citat castell de Sellers amb el delme i la primícia, d’una altra coromina en alou al terme de Castellfollit, d’una altra al terme d’Ardèvol, una vinya al terme de Navès, igualment amb els delmes i primícies, i en qualssevol d’altres llocs on en pugueu trobar. Així, donem a Déu, Nostre Senyor, i a Sant Serni, perquè en disposi per tot temps, l’església de Sant Celdoni amb tots els seus termes i adjacències, per Déu i per a remei de la meva ànima i la dels nostres pares, de manera que traspasso el meu dret al domini i potestat de Sant Serni, del seus abats i dels monjos presents i futurs, perquè la tinguin i poseeixin perpètuament i sense la submisió de cap home o dona, des d’ara endavant. I si jo, el donador, o qualsevol altre home o dona, de noble o vil condició, es rebel·lés contra aquesta escriptura de donació per destruir-la, que no pugui fer allò que pretén, ans incorri en la divina ira, sigui engolit viu per la terra com Datan i Abiron, tingui part amb el traïdor Judes i sigui apartat de la comunitat dels cristians, fins que no ho compongui per quadruplicat, i, a més, sigui obligat a pagar vint lliures d’or a la potestat règia.

Això ha estat fet, a quatre de les nones d’agost, l’onzè any del regnat de Felip, rei dels francs.

Signatura de Ramon, de l’estirp de Gerard, qui faig aquesta donació, la signo i prego als testimonis que la signin. Signatures de Ramon Gombau, Miró, Guillem Bernat i Bernat Ramon. 1071, VIII, 2."

(Traducció: Joan Josep Busqueta i Riu)

Creiem, més aviat, que es tracta d’unes persones religioses, les quals, com a continuadores dels antics servents o eremites, vivien al lloc i als quals el senyor del castell de Cellers dotà per tal que poguessin viure i actuar més folgadament.

Aquesta manca d’estatut jurídic i híbrida composició de la comunitat de monjos i preveres, sense un superior conegut i sense una bona dotació, devien motivar que, morts els monjos o els preveres anteriors, fos difícil trobar uns successors que garantissin el culte i la residència al lloc. Per això el 2 d’agost de 1071, Ramon, fill de Gerald, per a remei de la seva ànima i de la dels seus pares i germà Guillem, donà al monestir de Sant Serni de Tavèrnoles, situat a tocar la Seu d’Urgell, l’església de Sant Celdoni, màrtir, situada al terme del castell de Cellers, amb totes llurs pertinences, que eren l’alou que hi havia entorn de l’església, una coromina prop del castell de Cellers, una altra en terme de Castellfollit, una altra en terme d’Ardèvol i una vinya a Navès.

Enlloc no es fa esment de cap servent, ni capellà ni monjo, de l’església de Sant Celdoni, i mai no se l’anomena monestir o cenobi, sinó, simplement ecclesia. Creiem, per tant, que en aquest moment no hi havia cap comunitat ni servent al lloc i que a partir d’aquest moment es constituí en un priorat benedictí. Així la data de 1071 fou la que marcà la ruptura entre l’etapa de monjos i servents, sense constitució definida, la qual es podria haver originat arran de la reorganització del lloc, al pas del segle IX al X i del trasllat en aquest lloc de les relíquies dels sants Celdoni i Ermenter —tot i que aquesta segona advocació no surt fins els temps moderns—, i l’entrada del lloc dintre l’òrbita de Sant Serni de Tavèrnoles, un monestir benedictí ben estructurat i organitzat.

Fou a partir d’aquest moment que es reféu l’església i fou construïda la cripta, obres iniciades avançat el segle XI i definides el segle XIII, amb la construcció de la façana o moment en què hom renuncià a construir la nau. Encara els segles XIII i XIV s’acabà la part superior de l’església.

Durant tots aquest tres segles, del XII al XIV, hi ha una manca total de documentació. Sabem que el lloc tenia la consideració de priorat i com a tal no devia passar del prior i un parell de monjos. La migradesa del patrimoni i l’aïllament del lloc, sobretot després del despoblament, iniciat a mitjan segle XIV, motivaren que a partir del segle XIV només tingués priors titulars, els quals ni tan solament residien al lloc, i que del segle XV endavant aquests fossin comendataris, és a dir, eclesiàstics que reunien diferents prebendes i que ni tan sols eren monjos.

Del segle XV endavant no hi ha cap rastre de vida monacal.

El priorat subsistí unit teòricament a Sant Serni de Tavèrnoles fins al 1593, que les seves rendes foren unides a la nova diòcesi de Solsona, com a dotació de la seva comunitat de canonges. De llavors ençà fou el capítol de Solsona qui tingué cura de tenir-hi un sacerdot, motiu pel qual fou edificada la rectoria, al final del segle XVIII, al lloc que devia ocupar el petit monestir. En la seva llinda hom llegeix: ISIDRO - GVILELLA - A FET FER - LO PREZE - ANY 1797.

Un indici de la decadència del priorat al final del segle XIV es troba en el fet del trasllat de les relíquies dels sants Celoni i Ermenter a la vila de Cardona. El trasllat solemne d’aquestes relíquies tingué lloc el día 19 d’octubre de 1399 a instàncies del comte de Cardona Joan Ramon Folc, el qual, fent ús del seu poder i amb el consentiment del seu feudatari Ramon de Pinós, i adduint la solitud i l’abandonament del lloc, s’apoderà de les relíquies o cossos dels sants màrtirs i les donà a la vila de Cardona, on foren dipositades a l’altar major de l’església parroquial de Sant Miquel, recentment construïda.

Davant l’oposició del monestir de Sant Serni i dels pocs veïns de Cellers, el papa Benet XIII, per un decret apostòlic datat a Avinyó el 7 de gener de 1400, comissionà l’abat Francesc de Besora per tal que absolgués el comte de les censures eclesiàstiques en què havia incorregut, per haver-se apropiat, sense legítima llicència, de les relíquies dels sants màrtirs.

Hom arribà a una transacció i, tot i restant les relíquies a Cardona, una part d’elles fou retornada a l’església de Cellers, la qual així pogué continuar com a santuari i lloc de pelegrinatge dels pobles veïns, els quals invocaven els sants en les malures de trencadures, ceguesa, els mancs i els tolits i, d’una manera especial, per al benefici de la pluja.

Aquest caràcter de santuari és el que mantingué viu el culte a Cellers i fou causa d’algunes construccions adossades a l’església i d’algunes obres d’ornamentació que hi foren fetes del segle XVII endavant. (APF)

Església

Planta, a escala 1:200, de l’església, amb la capçalera romànica.

Servei del Patrimoni Arquitectònic de la Generalitat de Catalunya

Planta, a escala 1:200, de la cripta.

Servei del Patrimoni Arquitectònic de la Generalitat de Catalunya

En el moment actual, el conjunt del monestir, convertit en santuari, es compon de l’església, la casa dels sants”, afegida al cantó sud-oriental, i la rectoria, amb dos patis closos, situats al cantó de ponent de l’església. Del primitiu cenobi no queden gaires traces, puix que la rectoria ocupa, probablement, el seu seti, i tampoc mai no degué tenir una gran envergadura. Al mur de tanca, de ponent, del pati hom pot observar algunes filades de carreus, que, per la seva factura, palesen el seu origen medieval i que podrien correspondre a estructures del cenobi.

També hi podrien correspondre, segons M. Casas i I. Ollich, uns fragments de mur, situats en un camp al nord-oest de l’església, i molt a prop d’ella, que delimiten un àmbit rectangular, de 12 × 5 m, i que podria ésser una habitació pertanyent al primitiu monestir, construïda el segle X, segons aquestes autores, per l’estuctura dels seus paraments.

De les estructures medievals, la part més notable és la seva església. Aquesta fou concebuda inicialment, i amb tota probabilitat, amb una planta a base d’una nau capçada a llevant per una capçalera composta per tres absis semicirculars, en trèvol, precedits per profunds arcs presbiterals i amb la particularitat d’obrir dos nínxols absidals al parament frontal d’obertura del presbiteri, en una solució molt singular dins els tipus de capçaleres trevolades catalanes.

D’aquest pla només fou construïda la capçalera, i la nau no fou executada. Hom tancà la façana de ponent amb un mur, al punt d’obertura del creuer dels tres absis.

L’absis central és molt elevat per sobre del paviment dels altres dos, per tal com sota seu hi ha una cripta, amb accés frontal, que ha estat coberta amb voltes per aresta, les quals arrenquen de sis mitges columnes adossades a les parets, i quatre columnes exemptes. Els capitells d’aquestes columnes, de factura molt curiosa, presenten uns signes evidents d’haver estat molt refets, i només n’hi ha tres que siguin totalment o parcialment originals. Tanmateix la portada d’accés a la cripta fa evident la seva factura neoromànica i pertany, com els capitells reformats, i potser una part de les voltes per aresta, a la restauració que fou duta a terme a l’església l’any 1898.

Al cantó de migjorn hi ha oberta una porta, la qual comunica amb una estança semisoterrània, la qual feia les funcions de sagristia.

A la cripta hi ha obertes tres finestres de doble esqueixada, les quals, a l’exterior, s’obren a un espai, més baix que el nivell de les terres, que són contingudes en un mur, paral·lel al semicercle absidial, situat a 1 m d’aquest.

L’espai comprès entre les quatre columnes centrals de la cripta presenta un paviment molt remogut, el qual podria ésser la base d’un possible altar original, o alguna altra estructura, que actualment ens és desconeguda.

Els tres absis han estat coberts amb voltes de quart d’esfera i el prebisteri amb volta de canó de mig punt.

Al creuer hi ha disposada una volta de creueria, amb quatre nervis que arrenquen d’uns permòdols, la qual es manifesta exteriorment amb un cimbori quadrat, que no correspon a l’obra original, que no coneixem, i que data de les reformes de l’any 1898. L’estructura original d’aquest creuer és molt probable que hagués estat concebuda amb una cúpula sobre trompes, que ignorem si mai s’arribà a construir.

Al mur de llevant dels presbiteris dels absis laterals hi ha obertes sengles fornícules semicirculars, excavades al mur.

La il·luminació es limita a tres finestres de doble esqueixada a l’absis central i a una altra finestra oberta a la façana de ponent, la qual, igual com la porta i tot el conjunt de la façana, correspon a les reformes de l’any 1898.

Exteriorment l’edifici és llis i mancat de tota ornamentació. Només a la part inferior de l’absis central hom pot observar unes lesenes, interrompudes a l’altura de les finestres, les quals foren concebudes dins el marc d’una decoració a base dels motius llombards, que hom no arribà a executar.

L’aparell és molt regular, a base d’uns carreus petits molt ben disposats en filades uniformes. A l’interior i a la façana de ponent hom pot observar com l’aparell ha estat retocat, amb encintats.

L’església del monestir de Cellers s’inscriu, en la seva concepció, dins el grup d’esglésies d’una nau amb capçalera trevolada, que apareix, perfectament definit, en la segona meitat del segle XI, i que perdura durant tot el segle XII.

Dins aquest grup constitueix un exemple d’una gran monumentalitat a causa de llurs proporcions i de la presència de la cripta, la qual emfasitza l’absis central. Cal situar-ne la construcció vers el final del segle XI o el principi del XII, amb una concepció encara dins els paràmetres de les formes decoratives llombardes, concepció que no s’arribà a executar plenament. Per això hom pot situar la seva construcció en el moment en què s’esgoten les formes llombardes i apareixen les noves modalitats arquitectòniques. A partir d’aquí ha estat molt reformada, especialment el segle XVIII, quan fou construïda la “casa dels sants”, l’any 1778, la rectoria, entre els anys 1787 i 1797, al lloc de l’antic cenobi, i es reformà l’interior l’any 1781. Finalment, l’any 1898, hom hi dugué a terme una important obra de reconstrucció, a la qual deu l’aspecte actual.

La cripta, d’altra banda, segueix els tipus, ja plenament difinits, el segle XI, a Cardona, Olius o Vic, sense noves aportacions. (JAA)

Capitells

Un dels capitells que coronen una de les columnes de la cripta.

L. Prat

Un dels capitells que coronen una de les columnes de la cripta.

L. Prat

A la cripta de l’antic monestir de Cellers apareixen uns capitells amb decoració esculpida, en un estat de conservació regular, tenint en compte l’erosió que han sofert.

Presenten un emmarcament a la part superior, i formen un arc que s’interromp per a donar pas, a la resta del tambor, a una senzilla decoració. Els carcanyols d’aquests arcs són decorats amb motius vegetals o bé, com en el cas del capitell millor conservat, amb caps monstruosos. El seu treball és molt senzill, amb una talla a dos plans molt propers entre ells, d’escas. sa profunditat. Cal dir que, en aquest sentit, és remarcable una certa semblança amb els capitells del claustre de Santa Maria de l’Estany (Bages): així, l’emmarcament arquitectònic, s’acosta amb el d’escenes com les de la Nativitat, bé que és lleugerament més complex(*), a la vegada que el tractament dels motius a base de dos plans, en un relleu d’escassa profunditat, és visible en les cares senzilles d’algun capitell de la galeria septentrional (a la qual pertany també el de la Nativitat)(*).

Els motius que apareixen a la part cilíndrica, emmarcada, també varien, bé que el deteriorament del conjunt no permet de distingir-ne bé alguns. Cal destacar un cap presentat frontalment, el qual sembla dur un limitat nimbe crucífer, a la vegada que sembla que s’hi representa una part del cos, vestit; a la dreta, en una altra cara, hi ha una flor de vuit pètals i botó central. Caldria conèixer amb profunditat els motius pitjor conservats, per pensar en un possible sentit del conjunt, i explicar la presència d’un cap d’aspecte monstruós en un altre capitell. Tot plegat respira una clara rusticitat, amb les formes esquematitzades i les superfícies planes, i ens situa en comparació amb altres conjunts del Solsonès, on prolifera una escultura de caire popular i on no manquen les representacions de caps humans en diversos indrets dels edificis(*). Potser un dels exemples més propers és el de Sant Esteve d’Olius, en què hom ha proposat una representació del pecat original, amb Adam i Eva(*).

D’aquesta manera, és probable que a la cripta de Cellers hi treballés un escultor d’escàs nivell, de caire popular, que hagués conegut el conjunt de Santa Maria de l’Estany, començat a treballar al final del segle XII, sobretot si pensem en l’ala septentrional(*). Això ens donaria un marge cronològic, el qual, d’acord amb l’arquitectura, pot posar-nos entre aquella data i el segle XIII, en correspondència, doncs, amb la construcció.

Cal advertir, finalment, que algun altre capitell és producte de la restauració duta a terme l’any 1898 pel bisbe Riu de Solsona(*). (JCSo)

Bibliografia

  • Risco: España Sagrada, vol. XXXIII, Antonio Merín, Madrid 1754-1879, pàgs. 272-322.
  • Jaume Villanueva i Astengo: Viage literario a las iglesias de España, vol. VIII, Imp. Real, Madrid 1803-1852.
  • Cèsar August Torras i Ferreri: Guia de la comarca del Cardener, XV, Barcelona 1922.
  • Domènec Costa i Bafarull: Memorias de la ciudad de Solsona y su Iglesia, Ed. Balmes, Barcelona 1959, 2 vols.
  • Manuel Riu i Riu: Las comunidades religiosas del antiguo obispado de Urgel (siglos VI al XVI), Barcelona 1960, 3 vols. Tesi doctoral inèdita.
  • Joan Serra i Vilaró: Historia de Cardona. Llibre IV. L’església i parroquia de Sant Miquel de Cardona, Tarragona 1962.
  • Josefina Soler i García: El Cartulario de Tabernoles, Sociedad Castellonense de Cultura, Castelló de la Plana 1964.
  • Eufemià Fort i Cogul: El eremitismo en la archidiócesis tarraconense, España Eremítica, Actes de la VI Semana de Estudios Monásticos, Abadia de San Salvador de Leyre, 15-20 de setembre de 1963, Pamplona 1970, pàgs. 79-139.
  • Manuel Riu i Riu: El monaquismo en Cataluña en el siglo XIV, “Anuario de Estudios Medievales”, VII, 1970-1971, pàgs. 597-613.
  • Josep Nogués i Estany: Historia del monestir de Sant Sadurní de Tavèrnoles, Barcelona 1973.
  • Cebrià Baraut i Obiols: Els documents dels anys 981-1010 de l’Arxiu Capitular de la Seu d’Urgell, “Urgellia”, III, 1980.
  • Montserrat Casas i Nadal i Immaculada Ollich i Castanyer: El monestir de Sant Celoni i Ermenter de Cellers. Estudi històrico-arqueològic, “Acta historica et archaeologia midiaevalia”), 2, Barcelona 1981, pàgs. 172-211. (APF)