Situació
L’església parroquial de Sant Feliu és situada al centre històric de la vila de Sabadell, a la plaça de Sant Roc, on hi ha també l’ajuntament de la ciutat.
Mapa: 36-15(392). Situació: 31TDG257000. (MLlR)
Història
L’església era situada dins el terme del castell d’Arraona, al pla on se celebrava el mercat, conegut des del 1111 com el “forum Sabatelli” i més endavant com el mercadal de Sabadell. Ocupava el mateix solar de l’església actual de Sant Feliu de Sabadell, l’església mare de la ciutat, i part dels seus fonaments foren trobats, al principi del segle actual, quan es va refer l’església de Sant Feliu després d’un incendi que va sofrir el 1909.
L’any 1054, Guillem Bernat d’Òdena i la seva esposa Ermengarda adquiriren el terme del castell d’Arraona amb les seves esglésies. Aquest esment en plural ha fet suposar que aleshores ja devia existir l’església parroquial de Sant Feliu, situada dellà l’aigua o a l’altra banda del riu Ripoll, i la de Sant Salvador, situada a la plana on es troba la ciutat. Es documentada certament el 1074, quan Sança li va llegar dos sesters d’ordi i sis de vi ad opera Sancti Salvatore de Arrahona, cosa que indica que s’estava construint o reconstruint; ho testimonia també la consagració, feta el 30 d’abril de 1076 pel bisbe de Barcelona, Umbert, obeint el prec de Guillem Bernat d’Òdena. El bisbe li confirmà quaranta passes per al cementiri i la resta de possessions o dotació.
Acta de consagració de l’església de Sant Feliu d’Arraona feta pel bisbe de Barcelona, Umbert (30 d’abril de 1076)
"In libro Levitico invenitur scriptum qualiter Moyses propter preceptum Domini fecit Tabernaculum in quo colocavit Archam i qua erant Tabulae digito Dei scriptae, et urnam plenam Manna et Vergam Aaron quae fronduit et protulit nuces, et stabilivit Ministros qui ibi die et nocte excubarent. Postea vero longo post tempore, quando Filii Israel Reges ceperunt habere, Salamon filius David Regis hedificavit templum Domino Deo Israel, et posuit praedictam Archam sub alas Cherubim et cum magna religione consecravit illud Domino Deo Israel, et statuit ibi Pontifices atque Sacerdotes, et Levitas ex tribu Levitico et sanctificavit vasa praedicti templi sicut in Libro Regum invenitur. Igitur postquam Dominus noster Iesus Christus Humani generis Salvator patuit et a morte resurrexit, atque ad Coelos ascendit et Spiritum Paraclitum suis Discipulis misit, sicut illis promisserat, sui Discipuli cepere per universum mundum predicare suam fidem ita ut Spiritus Sanctus docuerat eos et edificare Baselicas et consecrare in quibus Nomen Dei adoretur atque laudaretur. Exinde Sancti Patres hordinavere atque iussere, ut universae Ecclesiae quae sunt constructae ad laudem et honorem Domini nostri Iesu Christi, suorumque Sanctorum sint consecratae de manu Episcopi. Quapropter ego Umbertus Sedis Sanctae Crucis Barchinonen. Praesul pro precibus Guillermi Bernardi ex Castri Odonensi, et hominum Parrochiae Scti. Felicis Arrahonae convocavi mihi Berengarium Episcopum Sedis Sanctae Mariae Iherundensis et una cum eo consecravi atque benedixi Ecclesiam quae est constructa in honorem Domini nostr. Iesu Christi, et Salvatoris Mundi in terminum Parrochiae iam dictae Sancti Felicis. Dno. namque ei Cimeterium pasus quadraginta, in circuitu illius, ut ullus homo ibi ulli homini non faciat ullam calumniam sive dampnum, neque vim. Ipse vero qui hoc fecerit respondeat ut sacrilegus et si directum noluerit facere ex ipso damno sive sacrilegio, quod ibidem fecerit fiat excomunicatus a parte Dei Omnipotentis, suorumque Sanctorum et ex nostra et a limine Sanctae Matris Ecclesiae sit extraneus. Insuper autem confirmamus ei atque auctorizamus omnia alodia atque praedia que hodie habet vel in antea Deo dante adquisitura est. Facta hac dote et consecratione secundo Kalendas Maii anno decimo sexto Regni Philippi Regis. -Umbertus Episcopus+. Sig+num Berengarius Dei gratia Gerundensis Episcopus. Sig+num Bernardus Archidiaconus. -Sig+num Poncii Sacri Custos. -Sig+num Mironis Donucii Subdiaconi. -Sig+num Isarnus Indignus Sacerdos. -Sig+num Guillelmi Levitae qui est Caput Scholae. -Sig+num Poncii Levitae. -Sig+num Geraldi Levitae. -Sig+num Guillermus Bernardi. -Sig+num Ermeniadis. -Sig+num Raymundus Guillermo. -Sig+num Petras Guillerme. -Sig+num Ugonis Guilielmi Subdiaconi. -+die et anno quod supra. -Sig+num Miro Levitae. -Raymundus sacerdos qui haec scripsit cum literas rasas in plurimis locis."
A: Arxiu de Barcelona, Reg. Dotaliarum, llib. VII, fol. 334 vo.
a: Sebastián Puig i Puig: Episcopologio de la Sede Barcinonense, Barcelona, Biblioteca Balmes, 1929, ap. 52, pàgs. 395-396.
Traducció
"Al llibre del Levític trobem escrit de quina manera Moisès per ordre del Senyor féu el tabernacle en el qual col·locà l’arca on hi havia les taules escrites pel dit de Déu, una urna plena de mannà i la vara d’Aaron que brotà i tragué nous, i establí uns ministres que hi fessin guàrdia nit i dia. Però després, al cap de molt temps, quan els fills d’Israel començaren a tenir reis, Salomó, fill del rei David, edificà un temple al Senyor Déu d’Israel, posà l’arca esmentada sota les ales d’uns querubins i amb grans mostres de pietat el consagrà al Senyor Déu d’Israel, i hi establí pontífexs i sacerdots i levites de la tribu de Levi, i santificà els vasos del temple esmentat, tal com es troba en el llibre dels Reis. Així doncs, després que nostre Senyor Jesucrist, Salvador del gènere humà, patí i ressuscità de la mort, pujà als cels i envià als seus deixebles l’Esperit Consolador tal com els havia promès, els seus deixebles començaren a predicar la seva fe per tot el món tal com l’Esperit Sant els ho havia donat a entendre, i a edificar i consagrar basíliques on fos lloat i adorat el nom del Senyor. Després els sants pares disposaren i ordenaren que totes les esglésies que siguin construïdes a lloança i honor de nostre Senyor Jesucrist i dels seus sants, siguin consagrades per la mà del bisbe. Per això jo, Umbert, bisbe de la seu de la Santa Creu de Barcelona, pels precs de Guillem Bernat del Castell d’Òdena i dels homes de la parròquia de Sant Feliu d’Arraona, vaig fer venir Berenguer, bisbe de la seu de Santa Maria de Girona, i juntament amb ell vaig consagrar i beneir l’església que hi ha construïda en honor de nostre Senyor lesucrist, Salvador del món, al terme de la parròquia ja esmentada de Sant Feliu. Li concedeixo, doncs, un cementiri de quaranta passos al voltant seu perquè cap persona no hi faci a ningú cap ultratge, ni dany ni violència. I que aquell que ho faci hagi de respondre com a sacríleg, i si no vol esmenar el dret pel dany o el sacrilegi que hi cometé, que quedi excomunicat per part de Déu omnipotent i dels seus sants i de part nostra, i que sigui considerat aliè a les portes de la santa mare Església. A més li confirmem i corroborem tots els alous i els predis que avui té i els que adquirirà més endavant amb l’ajuda de Déu.
Aquesta dotació i consagració ha estat feta el dia segon de les calendes de maig de l’any setzè del regnat del rei Felip.
Umbert, bisbe. Signatura de Berenguer, bisbe de Girona per la gràcia de Déu. Signatura de Bernat, ardiaca. Signatura de Ponç, sagristà. Signatura de Miró Donuci, sots-diaca. Signatura d’Isarn, indigne sacerdot. Signatura de Guillem levita, que és el cabiscol. Signatura de Ponç, levita. Signatura de Guerau, levita. Signatura de Guillem Bernat. Signatura d’Ermenies. Signatura de Ramon Guillem. Signatura de Pere Guillem. Signatura d’Hug Guillem, sots-diaca. Signatura de Miró, levita. Ramon, sacerdot, que ho ha escrit amb lletres raspades en molts llocs, el dia i l’any abans esmentats."
(Traducció: Joan Bellès i Sallent)
L’any 1082 el mateix Guillem Bernat d’Odena la cedia als canonges de la seu de Barcelona, amb la condició que tinguessin cura del culte; si no ho feien revertiria als donadors.
Durant un segle es perden les notícies sobre la propietat d’aquesta església particular, car no era parròquia, fins que el 1185, el bisbe de Barcelona confirma la seva possessió al monestir de l’Estany, en el mateix moment que s’acaba el plet o contenciós entre el bisbe, els hospitalers i el monestir de l’Estany, per la possessió de l’església de Sant Celoni.
Sembla que havia estat donada al monestir de l’Estany pels Òdena poc abans del 1133, però les notícies són confoses. El cert és que l’Estany en pren la possessió plena a partir del 1185 i hi crea un monestir filial o pabordia, que té com a primer paborde conegut, entre el 1192 i el 1195, al canonge de l’Estany, Ramon de Gurb.
L’augment de la vila creada entorn de Sant Salvador féu que des d’aquest moment es digui ja exclusivament Sant Salvador de Sabadell. Això va fer que els pabordes de Sabadell i en darrer terme els abats de l’Estany —ja que els pabordes de Sabadell eren sempre comunitaris—, rebessin censos sobre la majoria de cases de la vila de Sabadell, pel fet d’haver-se edificat en terrenys propis de la pabordia; també tenien el forn comú de la vila, on tothom havia de coure el pa.
Tot això féu que la pabordia d’Arraona o de Sabadell, a desgrat de tenir una comunitat petita, fos molt important des del punt de vista econòmic per al monestir de l’Estany. Molts dels seus pabordes foren després priors o abats de l’Estany.
Per documents del principi del segle XIV, sobretot per les visites pastorals que hi feia el bisbe de Barcelona, entre el 1308 i el 1328, consta que vivien a la pabordia el paborde i un o dos canonges. També hi devien dependència els beneficiats que s’anaven creant a les noves capelles o altars que es construïren a l’església de Sant Salvador, que eren: el de Santa Eulàlia, fundat el 1200; el de Sant Joan, fundat el 1283; el de Sant Antoni Abat, el 1342; el de Sant Jaume i Santa Llúcia, el 1348, i el de Santa Maria la Major, el 1352.
La llista de pabordes d’aquest primer temps és la següent:
| PABORDES | ANYS |
|---|---|
| Ramon de Gurb (després prior de l’Estany) | 1192-1195 |
| Guillem de Rocabruna | 1233 |
| Guillem de Montoliu (després prior de l’Estany) | 1236 |
| Bertran d’Alzinell | 1238 |
| Guillem Solà | entre el 1240 i el 1280 |
| Guillem Macor | entre el 1240 i el 1280 |
| Ponç de Guardia | entre el 1240 i el 1280 |
| Bernat de Vilagranada | 1283-1307 |
| Pere de Talamanca | 1308 |
| Berenguer de Vilagranada | 1313-1317 |
| Marc de Riudeperes (després abat de l’Estany) | 1320-1368 |
| Pere de Saniàs | 1373-1407 |
El 1408, el papa va unir la pabordia de Sabadell a la dignitat abacial de l’Estany. Per això, a partir d’aquest moment i fins el 1592 els abats de l’Estany també eren pabordes de Sabadell. Els abats delegaven, però, la cura dels interessos de la pabordia de Sabadell en un canonge de l’Estany, que s’anomenava “procurador de Sabadell”.
La pabordia de Sabadell tingué un notable protagonisme en la història del monestir de l’Estany entre el 1336 i el 1435, perquè a causa de la destrucció del monestir i de les especials vicissituds que l’Estany va viure en aquells anys, una gran part de la comunitat i en particular alguns abats de l’Estany fixaren la seva residència a Sabadell. Aquí es reuniren capítols canonicals el 1396, el 1410 i sovint, entre el 1410 i el 1433, i aquí morí el 1435 l’abat Guillem Ramon, que s’havia instal·lat a la casa dels Togores. El 1435 la comunitat va retornar definitivament a l’Estany.
Al llarg del segle XIV, l’augment de la vila de Sabadell fou tan gran que el 1340 ja es va decidir abandonar l’antiga església de Sant Feliu, coneguda ara, el que en resta, com a Sant Nicolau, i construir una nova església parroquial dins la vila. Diferents causes ho impediren i per això el rector de Sant Feliu va arribar a un acord amb el paborde i es va habilitar com a parroquial interina l’antiga església de Sant Salvador. Finalment, quan es veié que la millor situació per a tenir una parròquia a Sabadell era la de Sant Salvador, el 1391, després de llargs pactes i condicions imposades pel monestir de l’Estany i el seu paborde, Pere de Saniàs, es consentí que l’antiga parroquialitat de Sant Feliu d’Arraona es traslladés de manera definitiva a l’església de Sant Salvador, de la vila de Sabadell, amb la condició de deixar una capella per a ús exclusiu dels pabordes, amb la titulació antiga de Sant Salvador. També es varen respectar tots els drets d’ordre econòmic que l’Estany tenia sobre la vila de Sabadell, i continuà l’existència de la casa anomenada la Pabordia, refeta en aquest mateix temps.
Els pactes i el trasllat s’havien consumat del tot el 1404, quan es va traslladar l’altar de Sant Feliu de l’antiga església a la nova i es va fer el canvi de titularitat. Això va comportar també l’ampliació de l’antic temple, del qual es va consagrar un nou altar el 1420 i, finalment, una remodelació i reconstrucció total que va justificar una nova consagració l’any 1488. Posteriorment, el 1724, es construí el campanar d’estil barroc i fou refeta en part el 1914 per tal com havia estat cremada durant la Setmana Tràgica. Del primitiu temple romànic no queda en l’actualitat cap element visible. (APF)
Església
Fonament de l’absis de l’antiga capella de Sant Salvador corresponent a l’actual capella del Santíssim de la parròquia major de Sant Feliu trobada en unes excavacions fetes el 1922.
Arxiu Museu d’Història de Sabadell
L’any 1922, en el transcurs d’unes obres d’adequació fetes a l’interior de l’església, en les quals s’arranjà el paviment de la capella del Santíssim Sagrament, es va posar al descobert una part de la fonamentació de l’absis de l’antiga capella de Sant Salvador d’Arraona. La troballa, propera a la base del campanar, devia correspondre a un absis de planta semicircular, probablement datable, per la seva factura i dimensions, al segle XI, el qual reproduïm aquí gràcies a les fotografies cedides amablement pel Museu d’Història de Sabadell. (ARD-MLlR)
Escultura
Entre les filades de base d’aquests murs posats al descobert l’any 1922, es va recollir una pedra amb una incisió en forma de creu. És el fragment d’una llosa irregular pinyonenca, que fa 48 cm de llarg, 41 cm d’amplada i uns 12 cm de gruix. Actualment és exposada a la sala Miquel Carreras del Museu d’Història de Sabadell.
Cal considerar aquesta peça com una llosa reutilitzada, a partir d’un gran fragment de pedra de moldre circular. Un dels laterals encara presenta la cara ben acabada; és de perfil circular amb la superfície allisada. Aquest lateral i tota la superfície plana frontal presenten senyals evidents de la seva funció com a pedra de moldre.
En aquesta cara de superfície tan ben acabada és on hi ha gravada una creu aureolada per un cercle. És una composició simple, però amb una tècnica de refosa molt acurada. El gravat fa uns 210 mm d’alt, per 160 mm d’ample, amb una refosa en el pinyonenc de 4 mm.
Poc temps després de la descoberta, Mn. Josep Mas va interpretar en aquesta composició la universalitat de la Creu, com a símbol gràfic del Salvador del món, que precisament era l’advocació de l’antiga capella.
També, tant per la simbologia del gravat com per l’acurada disposició amb què va ser trobada la pedra, es va interpretar (Mas, 1958) com un acte simbòlic i solemne d’una litúrgia fundacional.
En aquests moments s’ha volgut identificar aquesta llosa com una ara d’altar alt-medieval. Tant l’acte fundacional com la utilització de la pedra com a mesa, nosaltres ho veiem amb moltes reserves. (ARD)
Bibliografia
Bibliografia sobre l’església
- Carreras i Costajussà, 1932, pàgs. 72-74 i 84-85
- Pladevall-Vigué, 1978, pàgs. 127-132
Bibliografia sobre l’escultura
- Mas Gomis, 1958, pàg. 120