Vista aèria del nucli primitiu de la vila de Sabadell centrat per l’església de Sant Feliu o antiga pabordia de Sant Salvador.
TAVISA-J. Todó
Els ibers van poblar diversos llocs dels terrenys que avui formen el terme municipal de Sabadell. Entre ells, la serra de la Salut, anomenada així pel santuari marià que hi va ser edificat. Allí va néixer Arragona (avui Arraona), poblat que seria progenitor de Sabadell. El riu Ripoll separa la serra de la Salut del pla on és situada la ciutat; aquesta separació és marcada físicament per un ample i profund esvoranc.
Els romans també es van enamorar de la serra de la Salut i la van fer seva, no pas sense lluita. Damunt les cendres de l’Arragona ibèrica, els romans hi van bastir una vila, de la qual les excavacions realitzades en el primer terç del nostre segle van descobrir, entre altres elements, les restes de seixanta-vuit dolia, dels més grans entre els trobats a Europa, i un mosaic, que se suposa que és el fons d’una piscina, on és representat el déu Neptú i unes sirenes. Totes aquestes troballes són recollides en el Museu d’Història de la Ciutat.
Els romans van conservar el topònim Arragona, que va passar a ser denominació de terme. El camí que duia de Roma fins a Cadis, conegut com a Via Aurelia, travessava la serra d’Arragona, descendia fins al llit del riu i remuntava el pla on és ara Sabadell. A falta d’altres testimonis, el pas de la ruta imperial per Arragona i el fet d’haver-s’hi establert una mansió, són confirmats per uns recipients votius cil·líndrics, que es van descobrir el 1852 a Vicarello (Itàlia). En aquests vasos, dits apol·linars perquè eren usats com a presentalles en unes termes dedicades al déu Apol·lo, apareix gravada la llista de mansions de parada a tot el llarg de la Via Aurèlia; una d’elles Arragona, entre Ad fines i Semproniana.
Durant el domini visigòtic se sap que Arraona pertanyia al bisbat d’Ègara. I en l’ocupació sarraïna Arragona va ser terra de frontera.
El 1039 apareix documentada l’església parroquial de Sant Feliu d’Arraona. Era situada prop de l’actual cementiri de Sabadell, també dalt de la serra de la Salut. Només se’n conserva un fragment, conegut per capella de Sant Nicolau.
Amb la reconquesta, l’extensa planúria que avui ocupa Sabadell es va poblar molt més —encara que de cases i masos escampats— del que ho era la serra. Aleshores, la gent que vivia al pla trobava llunyana l’església d’Arraona, a la qual s’havia de desplaçar fent camí en ziga-zaga, a causa del fort desnivell del riu. Sense que Sant Feliu d’Arraona deixés de ser la parròquia del terme, l’any 1076 va ser consagrada la capella de Sant Salvador d’Arraona, just on s’alça l’actual església parroquial de Sant Feliu.
No gaires anys després es feia un mercat setmanal prop de la nova capella. Se’n troba la primera notícia documentada en una escriptura de l’any 1111, on se cita un camí que va al Forum Sabatelli (Abans, el 1017, apareix el topònim Sabadell, referit, segurament, a una partida de terres). Afavoria la puixança del mercat la cruïlla de camins que s’hi havia anat dissenyant a més de la via imperial: el camí de Berga a Barcelona, el de Granollers a Terrassa, el de Mataró a Igualada, el de Caldes a Sant Cugat i una bifurcació del de Barcelona a Granollers.
A l’espai obert on es feia el mercat s’anà configurant el que seria Plaça Major, convertida avui en part del Passeig de la Plaça Major. Sorprèn la seva grandària, la més considerable de les places del Vallès, si es pensa que el conjunt de la vila era poca cosa més que la plaça mateixa. Apinyats al darrere i a un costat de l’església van sorgir els primers carrerons, i a l’entorn de l’espai on es mercadejava van anar-se alineant, no del tot regularment, les cases que el convertirien en plaça urbana.
A ben poca distància del límit nord de la plaça, avui centre geogràfic de la ciutat, començava el que seria municipi de Sant Pere de Terrassa. Fins a una tímida primera etapa de rectificació, el 1852, i una segona i definitiva del 1904, una bona meitat nord-oest de l’actual perímetre urbà de Sabadell era terrassenc. Aquesta absurda frontera originava gran nombre de conflictes de tota mena, alguns dels quals havien arribat a altes instàncies jurídiques; ja el 1247 Sabadell havia demanat al rei Jaume I una solució que els evités.
En l’aspecte feudal, l’any 1054 apareix una compravenda del castell d’Arrahona que Bernat Amat ven als esposos Guillem Bernat i Ermessenda. Cal entendre la denominació castell com a terme, ja que el castell pròpiament dit es calcula que era una petita torre amb funció de fortí, situada en el turó que segueix, anomenat turó d’Arrahona. Les runes d’aquesta fortificació desaparegueren a mitjan segle passat. Però els terrenys de l’Horta Major, que eren al riu Ripoll, i els del Taulí, situats dalt del pla i ran del precipici, pertanyien al monestir de Sant Llorenç de Munt, els monjos del qual van establir els primers horts del terme, van edificar els primers molins en el riu, i també la sèquia Monar per conduir l’aigua als molins i a les hortes. Alguns d’aquells molins, en principi fariners, entrat el segle XIV van ser dedicats al paper, i altres a la draperia, iniciant així el que seria en el futur la florent indústria tèxtil sabadellenca.
Més tard, els senyors d’Arraona donaren l’església de Sant Salvador (la del pla) als canonges de la Santa Creu i de Santa Eulàlia, de Barcelona, i aquests la cediren als canonges de Santa Maria de l’Estany, del Moianès.
El senyor major del terme era Guillem Bernat d’Òdena, el que comprà el castell el 1054, i els seus successors foren coneguts com a senyors d’Òdena perquè era la població on residien. El domini dels Odena a Arraona va ser substituït per la casa dels Montcada, el 1163. Un dels últims Montcada, el vescomte de Castellbò, vengué la vila a la reina Elionor, muller de Pere III, el 10 de juny del 1366. Els sabadellencs, delerosos de romandre en mans de la corona, van aconseguir que la reina es comprometés a no desprendre’s de la vila, a canvi d’unes determinades condicions dineràries que ells, amb un gran esforç comunitari, van poder complir en el brevíssim termini de cinc dies. Però al cap de quatre anys la reina cedia la vila al seu marit en permuta d’un castell en el Penedès. I el rei, onze anys després, va vendre la vila al seu fill Martí, el qual la va tenir durant deu anys i la va vendre a la ciutat de Barcelona, el 1391. Barcelona va ser senyora de Sabadell durant vuitanta anys.
Les persones reials que successivament senyorejaren Sabadell li van concedir molts privilegis; entre ells, el de la Fira i els de les aigües, tots molt beneficiosos per al desenvolupament de la vila. El conjunt de privilegis va ser recollit en un llibre al principi del segle XVII, el qual es conserva a l’Arxiu Històric.
Passant a la vida religiosa, cal dir que havia adquirit més activitat a l’església de Sant Salvador, dins del petit nucli urbà, que a la de Sant Feliu, situada enllà l’aigua, en un territori que es mantenia rural. Aprofitant una absència del paborde de Sant Salvador, un dia del 1373, el rector de Sant Feliu s’instal·là a l’església de la vila, transferint-li, amb ell, la funció parroquial. Aquest “fet consumat” ocasionà un seguit de protestes, que van arribar fins al papa, resident aleshores a Avinyó. Divuit anys després el bisbe de Barcelona donava per bo el canvi, i l’església de la vila va passar de l’advocació de sant Salvador a la de sant Feliu.
Aquesta església aviat va resultar petita. Entre el 1403 i el 1488 se n’edificà una de nova al mateix lloc, d’estil gòtic sobri i d’una sola nau. La façana era encarada a l’actual carrer de Gràcia. Incendiada en els fets revolucionaris del 1909, en resta l’àbsis, que fa de capella del Santíssim en el temple actual, aixecat en sentit perpendicular a l’anterior. Durant tres centúries, l’església no va tenir campanar; el 1724 va començar a erigir-se el que hi ha avui.
El 1471 Joan II va concedir a la vila de Sabadell l’annexió de la quadra de Sant Pau de Riusech (a la ratlla de Barberà i prop de l’aeròdrom), amb la seva església parroquial, consagrada al 1054. Segles després, amb la segona rectificació dels límits amb Sant Pere de Terrassa, l’any 1904, van quedar incorporats a Sabadell els antics termes parroquials de Sant Vicenç de Jonqueres i de Sant Julià d’Altura, amb les esglésies respectives; la primera d’elles, sortint de la ciutat actual en direcció a Castellar del Vallès, i la segona a la sortida vers Matadepera.
Al final del segle XIV Sabadell tenia de 700 a 800 habitants. Com es pot deduir, el perímetre urbà era molt reduït, i només en destacava la Plaça Major. La vila era emmurallada i tenia torres de defensa, a més dels valls, que aïllaven les muralles per la part de fora. El nom actual del carrer de les Valls respon a aquest origen, bé que ha canviat de gènere.
L’any 1374 el rei va manar que les muralles de Sabadell fossin reforçades per tal com es temia que una expedició de guerra comanada per la dinastia de Mallorca arribés en aquestes contrades. Els sabadellencs s’hi van esmerçar tant que va ser ordenat als veïns de Polinyà, Santa Perpètua i Santiga d’anar a refugiar-se a Sabadell en cas de necessitat. Les muralles van anar desapareixent al segle passat; l’últim portal que es derruí va ser el Portal de Barcelona, que donava a l’antic camí de la capital; camí on ja al segle XIV, prefigurant la futura Rambla, es construïren una vintena de cases que van restar extramurs durant cinc centúries.
Ben recentment, l’any 1989, amb motiu de la construcció d’un pàrquing subterrani a la plaça del Dr. Robert, les obres van descobrir un fragment de muralla amb la base d’una torre de defensa, que havia quedat soterrat per reformes i edificacions posteriors a l’enderroc. Per raons tècniques no ha estat possible la conservació d’aquestes restes in situ, però en el projecte de reurbanització de la plaça és previst que n’hi figuri una evocació testimonial.