Situació
L’antiga ermita de Sant Iscle i de Santa Victòria forma part, actualment, de les dependències de l’ermità del santuari de la Mare de Déu de la Salut de Sabadell. És situada dalt la carena de la serra anomenada, precisament, de Sant Iscle o de la Salut, que es troba al marge esquerre del riu Ripoll, al nord-est del nucli urbà de la ciutat de Sabadell, a una altitud de 227 m.
Al subsol es localitzà un paviment d’època romana i encara avui, davant l’antiga ermita, afloren restes de construccions d’aquesta època. Hom té el convenciment que aquí hi hagué la mansió d’Arraona, pel costat de la qual travessava la via que unia Cadis amb Roma.
Mapa: 36-15(392). Situació: 31TDG269018.
S’hi arriba des de Sabadell a través de la carretera que uneix aquesta població amb Sentmenat i Caldes de Montbui. El trencall és al quilòmetre 24,350. (LlFL)
Història
Capella probablement existent ja al segle XI per tal com el nom de la serra on s’emplaça és anomenada de Sant Iscle des de l’any 1069, segons la documentació coneguda. De l’església han pervingut poques referències històriques antigues; hom té testimoni documental de la seva existència a partir del 1323 i, un segle més tard, el 1413, se sap que tenia un altar dedicat a Santa Victòria. Posteriorment, es té notícia que l’any 1455 els jurats de la vila de Sabadell intervingueren en l’administració de l’ermita. A la darreria del segle XVI, durant les pestes colèriques, la capella de Sant Iscle i Santa Victòria s’utilitzà de morberia. L’any 1652, la troballa d’una imatge de la Verge Maria vora el torrent de Canyameres per part de l’ermità, que va ser col·locada a l’altar de l’església, va fer despertar una gran devoció en la població i a partir de llavors hom donà a l’ermita el títol de la Mare de Déu de la Font de la Salut. Des de l’any 1697 s’hi celebra un aplec que encara es manté avui dia. Els vestigis que romanen de l’antiga capella de Sant Iscle queden englobats dins l’edifici actual bastit a la darreria del segle passat i refet poc després de la guerra civil. L’any 1947 la Mare de Déu de la Salut fou proclamada patrona de la ciutat. (MLlR)
Església
Restes de la primitiva edificació aprofitada per a albergueria de l’actual santuari de Salut.
J. M. Masagué
La capella de Sant Iscle i Santa Victòria és un edifici d’una sola nau que actualment és annexionada a l’albergueria veïna. És molt difícil identificar aquest edifici com l’antiga capella de Sant Iscle i Santa Victòria, ja que fou modificada estructuralment i funcionalment. L’espai interior de l’edifici de la capella és ocupat avui per la cuina del restaurant de l’albergueria, un petit magatzem i un altre compartiment en el qual hi havia fins fa poc un transformador de la companyia elèctrica. Tots aquests elements han desfigurat l’estructura de l’edifici i és impossible fer-ne una lectura coherent. Només a l’exterior, tot i que els murs són quasi completament arrebossats, és possible, en els llocs on aquest arrebossat s’ha desprès, observar elements de l’edifici originari. Aquests es troben en el mur de tramuntana i en el de llevant i mostren l’aparell amb el qual hom va construir els murs de l’edifici. L’aparell és fet de pedres disposades en filades horitzontals força regulars. Les pedres són rodades i mostren la cara vista desbastada, a cops de maceta, just per deixar el parament del qual formen part més o menys llis. Només les dues cantoneres del mur de llevant, a partir del nivell del sòl actual, són fetes amb carreus molt ben treballats; un dels carreus de la cantonera és un bloc de paviment de picadís romà de grans dimensions reaprofitat. La continuació d’aquest mur per sota d’aquest nivell —el mur recolza en un marge— utilitza per a les cantoneres una pedra que és de qualitat diferent, més semblant a la dels murs, i a la vegada en presenta una talla molt més rudimentària.
L’absis d’aquest edifici no es diferencia, exteriorment, de la nau, i la planta és de forma rectangular.
No es detecten restes de les possibles obertures originals, ja que el revestiment o l’edificació veïna les tapa totalment. La façana de ponent sembla totalment refeta. (JMaM)
Bibliografia
- Castells, 1961, pàg. 127