Situació
Vista del temple des del costat septentrional.
J. M. Masagué
L’antiga església parroquial de Jonqueres és situada al nord de la ciutat de Sabadell, a 176 metres d’altitud. És edificada al punt més alt d’un petit tossal que s’alça a l’interior d’una gran clotada, molt a la vora de la riba dreta del riu Ripoll. És de propietat municipal i, en aquests moments, fora de culte. Adossades a les parets de tramuntana i de migdia, hi ha sengles construccions paràsites.
Mapa: 36-15(392). Situació: 31TDG252026.
Per arribar-hi cal agafar la carretera de Sabadell a Castellar i Prats de Lluçanès. Al punt quilomètric 2,100, a mà dreta, neix un camí de terra que, amb un recorregut de 400 metres, ens situarà a l’església de Jonqueres. Les naus d’una gran fàbrica n’impedeixen la visió des de la carretera. La clau és dipositada a la regidoria de cultura de l’ajuntament de Sabadell. (LlFL)
Història
L’any 1054 Bernat Amat ven a Guillem Bernat el castell d’Arraona; en la definició del terme del castell venut llegim que confronta “...a parte vero, circii in parrochia vel in termine de Sancti Vincencii de Ioncheres”. És la primera referència certa que hem pogut trobar de l’existència d’aquesta parròquia, tot i que Joan Montllor afirma que en una escriptura de donació del mas Deganet al monestir de Sant Cugat del Vallès feta per una tal Nunterd l’any 987 s’esmenta ja la parròquia de Jonqueres. En no donar cap més referència del document ha resultat impossible comprovar-ne la veracitat. El 22 d’abril de 1055, un tal Mir llega als preveres de Jonqueres, Sant Julià (d’Altura) i Sant Esteve (de Castellar), 6 mancusos per misses.
Un altre document en què trobem esmentada l’església de Jonqueres és d’una vuitantena d’anys posterior, concretament del 1131 i hem d’esperar quaranta anys més per trobar-ne una altra que s’hi refereixi.
Un fet important en la història d’aquesta església fou l’erecció que s’hi feu l’any 1214 d’un monestir de monges benetes que, ben aviat, l’any 1233, deixaren l’obediència benedictina i s’adscrigueren a l’orde de la Fe i de la Pau que acabava de ser creat a França a instàncies de la vescomtessa de Bearn i senyora de Montcada, Garsendis. Aquest orde durà poc, i l’any 1269 les monges passaven a pertànyer al de Santiago. Simultàniament, el monestir es traslladava als afores de la ciutat de Barcelona. De la seva existència allí n’ha quedat el nom del carrer de Jonqueres, situat prop del paratge que havia ocupat el monestir.
Des d’aleshores l’església de Sant Vicenç continuà prestant el servei parroquial. Civilment, el seu territori pertanyia al terme de Terrassa: era una de les set parròquies que formaven la seva universitat forana. El terme s’agregà parcialment a Sabadell l’any 1852 i totalment l’any 1904. Aleshores es construí la nova església de la Creu Alta, a la qual es traslladà la seu parroquial. L’antiga església anà perdent importància, hi cessà el culte habitual i finalment s’abandonà. Fa pocs anys que l’edifici fou cedit pel bisbat a l’ajuntament i s’ha restaurat. (RVR)
Església
Planta de l’església amb diferents etapes constructives que van dels segles XI al XVI.
J. M. Masagué
L’església de Sant Vicenç ha sofert, com tantes d’altres, en el transcurs del temps, importants transformacions que n’han modificat sensiblement l’estructura.
Aquest edifici de planta rectangular, amb dues capelles laterals de planta quadrada situades a cada costat i al centre de la nau, és cobert actualment per una estructura metàl·lica i teula àrab com a resultat de l’última restauració, que es practicà en un intent, no assolit, de donar-li un nou ús.
Originàriament, era una construcció de planta rectangular que va ser ampliada per la part de migdia, encara en època medieval, i posteriorment, dins ja del Renaixement, es va allargar per la part de llevant. De l’edifici originari en queda el mur de ponent i el de tramuntana. El de ponent, amb un gruix de dos metres — que és excessiu si considerem la seva funció estructural—, suporta un campanar de paret de dos ulls; a la part baixa s’obre una de les portes d’accés a l’edifici, i damunt d’aquesta porta hi ha una petita finestra d’una sola esqueixada i llinda plana. Un mur amb les mateixes característiques quant a gruix i a situació, i també quant a funció, es pot trobar a Sant Julià d’Altura (però que en aquest cas s’ha pogut individualitzar una estructura romana com a origen), a Sant Quirze del Vallès i, ja al Vallès Oriental, a Santa Maria de Llerona. El de tramuntana, amb un gruix d’un metre, té oberta una de les dues capelles laterals, i entre aquesta i el lloc on començaria l’absis hi ha una finestra de doble esqueixada tapiada ja de molt antic. Aquest tros de mur va ser reforçat mitjançant dos pilars i un arc que suportaven una volta de pedra amb una llum més petita que l’amplada de la nau; actualment només queda l’arrencada de la volta i part del farciment.
L’aparell dels murs és fet amb pedra de paredar, de mida petita, poc treballat; les pedres són disposades en filades horitzontals força uniformes. Només a les cantoneres hom hi esmerçà un treball més acurat; les pedres són carejades. En el mur de ponent i per l’interior de l’edifici és possible observar algunes filades, disperses, de pedres en disposició vertical.
Malgrat el gruix del mur lateral sembla que aquest edifici tenia una coberta amb estructura de fusta. De fet, aquest mur, pel costat de dins, puja verticalment tota l’alçada de l’edifici i no presenta l’arrencada de la possible volta.
En l’anàlisi d’aquest edifici hom observa diverses etapes constructives. La primera i més antiga, que podríem situar entre el segle X o principi de l’XI, es correspon amb el mur de ponent i el de tramuntana. Una segona etapa, que podríem datar a final del segle XIII o potser, més aviat, durant el segle XIV, afectaria el mur de migdia en donar més amplada a la nau. I una tercera, realitzada al segle XVI, que correspon a l’ampliació pel costat de llevant; també entre aquest segle i el següent es va adossar a l’església la rectoria. (JMaM)
Bibliografia
- Costa, 1981
- Ibáñez Letria, 1981
- Montcada, 1959
- Carreras, 1957
- Vall i Rímelas, 1981
- Castells, 1961, pàgs. 126-127 i 194-198