Situació
Base del campanar de Sant Julià d’Altura des de la banda de ponent que sembla correspondre a una estructura romana, possiblement un monument funerari.
J. M. Masagué
Al nord-oest del terme de Sabadell, a 303 metres d’altitud, hi ha l’antiga església parroquial de Sant Julià d’Altura. És situada en un pla carener, entre la carretera de Matadepera i el barranc escarpat on es forma el torrent de Ribatallada.
Adossada a llevant hi ha l’antiga rectoria. La major part de diumenges de l’any hi ha culte, però totes les activitats parroquials s’exerceixen a la seva sufragània, l’església del Sagrat Cor del barri de Ca n’Oriac (Sabadell), on té la residència el rector.
Mapa: 36-15(392). Situació: 31TDG224042.
Per tal d’arribar-hi pel lloc més planer cal situar-se al quilòmetre 4,100 de la carretera que uneix Sabadell amb Matadepera, on, a la dreta, neix el camí carreter que condueix a l’església que ja es veu. (LlFL)
Història
L’antiga parròquia de Sant Julià d’altura apareix esmentada en la documentació a partir del segle XI. Una de les primeres mencions és proporcionada per l’acta testamentària d’un tal Mir, atorgada el 25 d’abril del 1055, en la qual consta una deixa de sis mancusos als preveres de les esglésies de Jonqueres, Sant Julià i Sant Esteve per a misses. De la darreria d’aquesta centúria, concretament de l’any 1082, hi ha notícia que Pere Bonucio i la seva esposa feren donació al monestir santcugatenc d’una peça de terra situada “...in Vallense, in parrochia s. Iuliani de Altura...’”, per la qual es comprometen a pagar tasca. Posteriorment, sobretot durant el segle XII, són abundants les referències documentals on es menciona la parròquia d’Altura.
L’església fou modificada i ampliada al llarg dels temps. En aquest sentit, la reforma més important fou la que es practicà en el transcurs del segle XVII, aprofitant part dels materials del temple anterior. Hi ha constància de la construcció del cimbori l’any 1611 i del campanar l’any 1693.
La parròquia de Sant Julià d’Altura formava part del municipi de Sant Pere de Terrassa, i després de la disgregació d’aquest, l’any 1904, fou unida a Sabadell.
S’hi havia venerat una imatge de la Mare de Déu d’Altura, que, per la factura havia de correspondre a una talla de la fi del segle XII o de l’inici del XIII. Portava l’infant al braç esquerre i una poma a la mà dreta; als peus tenia un bou i una pastoreta, símbols de la ruralia. Aquesta imatge, que s’havia guardat durant molts anys a la masia de Can Soler, fou retornada després a la parròquia i cremada l’any 1936. (RVR)
Església
Planta actual de l’església després de moltes transformacions.
J. M. Masagué
Sant Julià d’Altura és un exemple de temple que s’ha anat adaptant a les diferents necessitats que l’ús ha marcat a cada moment; els canvis litúrgics, l’augment de població, etc. hi són presents, materialitzats en les restes que, pel fet que no ha destorbat mai ningú, ha estat sempre respectat. Aquesta adaptació l’ha modificat i l’ampliat fins arribar a l’estat actual. Avui és un ampli edifici de planta rectangular amb una coberta moderna de biguetes i teula àrab i té adossada la rectoria al costat de llevant.
Originàriament, era una construcció que, probablement, tenia la planta en forma de creu, amb un absis central i dues absidioles laterals situades a la nau, a tocar d’aquest absis central. La planta va ser transformada en un rectangle en eixamplar la nau per la part de migdia, encara en època medieval. Posteriorment, dins ja del barroc, es va allargar per la part de llevant; s’enderrocà l’absis central per construir-hi un nou presbiteri amb cimbori i llanternó.
De l’edifici originari resta el mur de ponent, el de tramuntana i les restes de l’absidiola que es correspon amb aquest últim mur. Hom bastí el mur de ponent sobre una estructura romana, possiblement un monument funerari, que va condicionar l’amplada del nou edifici. Aquest mur era coronat per un potent campanar de paret de dos ulls, els quals van ser tapiats per edificar-hi un campanar de torre vuitavat.
De l’absidiola queda la planta, la paret de llevant i tot el perfil en secció dels murs, i la volta quan s’uneix amb el cos de la nau. A la paret de llevant s’obre una finestra d’una sola esqueixada, molt estreta per la cara exterior, actualment interior, amb muntants ben treballats, formats per una sola peça, que suporten una llinda d’un sol bloc amb l’arc directament tallat. Una altra finestra amb les mateixes característiques és situada, centrada, en el mur de ponent.
L’aparell dels murs és fet amb pedra de paredar i còdols, de mida petita, poc treballat, disposat en filades irregulars, però que mantenen una horitzontalitat més o menys uniforme. Només a les cantoneres hom hi esmerçà un treball més acurat, ja que les pedres han estat carejades.
L’anàlisi d’aquest edifici ens dona diverses etapes constructives. La primera i més antiga, deixant de banda l’estructura romana perquè surt totalment de l’àmbit d’aquesta obra, és la que es pot datar com del segle X, que es correspon amb el mur de ponent i el de tramuntana amb la corresponent absidiola. Una segona etapa, realitzada durant el segle XIV, afectaria el mur de migdia en donar més amplada a la nau. I acabaríem amb una tercera, ja dins el segle XVII, que correspon a la construcció del cimbori i la transformació del campanar de paret en torre amb l’afegit d’una planta nova. (JMaM)
Necròpoli
L’abril del 1990, amb motiu de la pavimentació de la rectoria de l’església de Sant Julià d’Altura es va dur a terme un sondeig a la zona del menjador i del lavabo; hi aparegueren nombrosos esquelets (osseres), restes d’obra d’època moderna i algun material medieval. Per l’agost del mateix any es realitzà una intervenció arqueològica més exhaustiva de la totalitat del menjador. En ella es varen trobar un total de 27 esquelets, en posició decúbit supí (o ajaguts d’esquenes). D’aquests, 22 esquelets, orientats d’E a W, constituïen el nivell de necròpoli medieval del segle XII que es localitzà per dessota d’osseres modernes.
Es tractava d’enterraments col·lectius en llur major part (amb un agrupament màxim de 9 individus), ordenats simètricament en parelles sobreposades d’individus adults (home/dona) i infants. No es va poder diferenciar la tipologia de cap de les tombes, per tal com es tractava de fosses molt deteriorades, excavades en el sòl.
Reconstrucció d’una de les olletes trobades en les excavacions fetes a l’antiga necròpoli, sota l’actual rectoria.
A. Roig
Entre el material associat amb els enterraments cal destacar, en primer lloc, una moneda de bronze del segle XII. També es va recollir un nombrós lot ceràmic del qual es destaquen 7 olles globulars i bitroncocòniques, de cuita reductora o reductora-oxidant del segle XII, que formava part de l’aixovar de les tombes. Aquestes olles, curiosament, aparegueren col·locades damunt de cranis, la qual cosa fa pensar també amb alguna mena de ritual funerari.
La reconstrucció d’una d’aquestes olles ha permès de veure que es tractava d’un tipus de peça de forma bitroncocònica de fons convex, amb carena marcada i llavi arrodonit.
No presenta cap acabat exterior, tret de l’ennegriment superficial per acció del foc a causa de la seva utilització en la cocció dels aliments. Tan sols s’hi detecta com a element decoratiu una línia incisa horitzontal, poc marcada, que descriu meandres (d’uns 3 o 4 mm de gruix), situada en el terç superior de la panxa, damunt la línia de carena.
A partir de les característiques tècniques i morfològiques d’aquest lot ceràmic, actualment en curs d’estudi, i de la moneda de bronze, es pot datar aquest nivell de necròpoli medieval vers la segona meitat del segle XII. (JRBu-JAMV-JMCR)
Bibliografia
- Roig, Massagué, Fernández, 1988
- Soler i Palet, 1893
- Rius i Serra, II, 1945-47, doc. 706
- Mas, XXIII, s/d, fol. 121 v