Situació
Església bastida sobre els antics murs de Sant Feliu d’Arraona.
J. M. Masagué
L’ermita de Sant Nicolau és situada a l’est de la ciutat de Sabadell, “enllà l’aigua”, segons el dir dels sabadellencs, ja que així són anomenades les terres del propi terme que hi ha al marge esquerre del riu Ripoll. Es dreça en el pla carener de la serra de Sant Iscle, al sud del santuari de la Salut i del cementiri municipal, prop del marge escarpat del riu. És la primitiva església parroquial de Sabadell, anomenada aleshores Sant Feliu d’Arraona. Actualment forma part del patrimoni municipal.
Mapa: 36-15(392). Situació: 31TDG268008.
Per accedir-hi cal situar-se en el portal principal del cementiri municipal, antiga carretera de Sabadell a Granollers. Des d’allà cal seguir en línia recta, en direcció sud, 500 metres. L’ermita és a tocar del camí, a la dreta, envoltada de xiprers. La clau s’ha d’anar a buscar a la regidoria de cultura de l’Ajuntament de Sabadell. (LlFL)
Història
La parròquia del terme del castell d’Arraona, antecessor de l’actual Sabadell, era situada a l’altra banda del riu Ripoll, sobre el serrat de la Salut, on s’han trobat les restes romanes procedents de la vil·la d’Arraona (Arragona) documentada en els vasos apol·linars dels segles I-II, trobats a Vicarello, com una de les etapes de la via que unia Roma amb Cadis.
La primera referència documental que tenim de l’existència de l’església és el document de venda d’un molí, situat al paratge de la Garriga, de la parròquia de Rahona, feta el 21 de desembre de l’any 1007. L’any 1024, un tal Sendred donà un molí situat “in parroechia de s. Felici de Arahona”; Sendred, probablement el mateix personatge de la donació anterior, hi jurà el seu testament, abans d’anar a Terra Santa, sobre l’altar de Sant Pau. A partir d’aquestes dates no són rares les referències que en trobem en diversos documents.
El 5 de febrer de l’any 1319 s’hi fundà el benefici de Sant Nicolau. Aquest fet tindrà especial importància per a l’església, perquè més endavant, quan es traslladi la parròquia al nucli de Sabadell, farà que el temple prengui el nom de Sant Nicolau, topònim amb què encara es coneix avui dia.
És precisament durant aquest segle XIV que això s’esdevé al voltant del mercadal i de l’esglesiola de Sant Salvador, situats a la cruïlla dels camins de Granollers a Terrassa i de Barcelona a Manresa; s’havia anat creant l’embrió del futur nucli urbà de Sabadell. Aquell grup de cases sentia la necessitat de la proximitat de la parròquia; això feu que, primer d’una manera irregular i després ja havent acomplert tots els requisits, la seu parroquial passés al temple de Sant Salvador. L’ocupació irregular de l’església per part del rector de Sant Feliu és de l’any 1373. I el trasllat legal de la parròquia tingué lloc el 1391. Mentrestant, però, l’abandó de l’antic temple de Sant Feliu per part del rector és pràcticament total, de manera que el batlle de la vila, l’any 1374, ha de contractar un clergue perquè tingui cura del culte.
Des d’aleshores l’església quedà reduïda a sufragània. També el seu culte anà decaient a mesura que la vila creixia, ja que la població dels masos que depenien de l’antiga església, que es coneixia ja amb el nom de Sant Nicolau, continuava essent la mateixa. L’any 1702 consta que l’edifici estava en molt mal estat, de manera que es concedí permís per a reedificar l’església i obrir una porta de comunicació amb la casa veïna. (RVR)
Església
Planta de l’església; possibles restes d’una primitiva edificació més gran.
J. M. Masagué
La capella de Sant Nicolau és un petit edifici d’una nau i un absis on la nau és situada en sentit transversal a l’eix de l’absis; hom ha parlat de transsepte elevat. L’absis és de planta rectangular i és cobert per una volta de canó seguit, en la qual encara es veuen les empremtes de l’encanyissat que va formar part de la cintra utilitzada per a la seva construcció. La nau o transsepte elevat és una construcció també de planta rectangular coberta per una volta de canó seguit. Aquesta nau és orientada de nord a sud i s’obre pel costat de llevant on hi ha l’absis.
L’espai que defineix aquest àmbit no és hermètic, tal com el veiem avui, sinó que es comunicava amb altres àmbits, a més del de l’absis, a través de dues grans arcades situades una en el mur de ponent i l’altra en el de tramuntana. De fet, hi ha una arcada en el mur de ponent que dona peu a la teoria del transsepte elevat, ja que és possible a través d’aquesta arcada la comunicació amb una nau, avui inexistent, que completaria l’edifici. De tota manera hi ha una altra arcada en el mur de tramuntana, també tapiada, que donaria, segons la descripció que en fa Bosch i Cardellach l’any 1793, a la nau d’un edifici de planta en forma de creu, del qual la capella de Sant Nicolau seria el braç de migdia. Les prospeccions arqueològiques que s’hi han fet no han confirmat cap de les dues teories.
L’edifici actual s’il·lumina mitjançant cinc finestres; les de l’absis són d’una sola esqueixada i són situades en els murs de llevant i migdia. Aquestes formen, exteriorment, una estreta obertura de forma rectangular. Les del transsepte o nau són d’una sola esqueixada; la que és situada en el mur de migdia és emmarcada exteriorment per una arquivolta, i les altres dues, situades en el mur de llevant, sobre la coberta de l’absis, són en forma de creu.
Aquest edifici presenta restes estructurals, originals, que el lligaren a altres construccions, de les quals l’arqueologia no ha trobat cap rastre encara.
L’anàlisi de l’aparell d’aquest edifici ens porta a determinar dues zones molt diferenciades, tant pel que fa a l’aparell dels seus murs com pel que fa a la funcionalitat. Aquestes zones són l’absis i la nau o transsepte.
L’absis presenta un aparell molt poc ordenat i fet amb pedres que no guarden cap uniformitat; només a les cantoneres les pedres són de mida força gran i les dues cares que formen la cantonada són molt ben treballades; aquestes pedres, molt lligades a la tipologia de les lloses, tenen la cara més gran disposada d’una manera alternativa entre les dues façanes de la qual formen la cantonada. Els paraments d’aquest cos de l’edifici mantenen encara bona part del revestiment de morter que els cobria.
L’aparell de la nau o transsepte és format per pedres de paredar de mida mitjana que hom ha disposat en filades horitzontals molt regulars. Aquesta regularitat es trenca a la façana de ponent, on hi ha una arcada que presenta rebliment. L’arc de la façana de tramuntana va ser tapiat amb un mur fet de pedra, també de paredar i disposada en filades horitzontals molt uniformes.
Aquest edifici podria ser datat entre els segles X i XI, i més concretament l’absis és del segle X i la nau o transsepte del principi del segle XI. (JMaM)
Atuell
Reconstrucció ideal d’una llàntia segons els fragments de vidre trobats en unes excavacions realitzades vers el 1940.
J. Roig
En unes excavacions realitzades als anys quaranta a l’interior de l’ermita de Sant Nicolau d’Arraona, aparegué un nombrós lot fragmentari de vidres, actualment dipositat en el Museu d’Història de Sabadell. També s’hi trobaren d’altres materials com ara part d’una olla globular de cuita oxidant-reductora datable vers la fi del segle XI i l’inici del segle XII, nombroses petxines foradades i algunes restes de closca d’ou.
Tot era concentrat a l’angle que formava la nau central amb una capella lateral, en un petit espai tancat delimitat per unes pedres. Aquesta mena d’amagatall va aparèixer sota un paviment d’època medieval (anterior al segle XIII).
Aquest vidre es caracteritza per ser molt prim (entre 0,4 i 1,1 mm de gruix de parets), translúcid i de color verd clar, amb tonalitats groguenques. L’estat de conservació és força deficient.
A través dels fragments amb forma, d’una banda, s’ha pogut deduir l’existència de 7 peces, pel cap baix, malgrat que no n’ha estat possible la reconstrucció de cap, i totes elles corresponien a un mateix tipus d’atuell: llàntia d’oli d’ús religiós; i, d’altra banda, s’han pogut establir dos grups a partir de la seva forma diferenciada: el primer grup és format per 4 peces que responen a una llàntia oberta de mida mitjana, cos bitroncocònic, vora expandida i doblegada cap a l’exterior, i de peu cònic, que la feien apta per a il·luminar les naus de les esglésies en ésser penjades del sostre. El segon grup és format per 3 peces que pertanyien a una llàntia de mida petita, forma troncocònica, vora expandida amb llavi de ribet engruixit i fons pla, sense peu cònic. Una de les peces presenta una decoració realitzada mitjançant filets de vidre aplicats en relleu que envolten tota la panxa i el coll. Aquest tipus de llàntia podria tenir una doble funció: il·luminar la nau de l’església penjada formant part d’un cercle (o corona) de llum, o ser col·locada damunt l’altar com a llàntia votiva (a causa de les seves dimensions, més reduïdes, i del fet que té la base plana).
El període de vigència de les peces que es reconeixen (encara poc definides i estudiades) és força ampli (segles XI-XIV). Però si considerem la presència, dins el forat, de l’olla de ceràmica grisa, i que les peces han estat localitzades per dessota d’un paviment medieval (anterior al segle XIII), es podria datar vers els segles XI i XII. (JRBu-JAMV-JMCR)
Bibliografia
Bibliografia sobre l’església
- Barral, 1981, pàg. 245
- Fabre, Mayer, Rodà, 1982
- Montllor, 1956
- Morral-Llobet, 1978, pàgs. 7-52
- Pagès, 1979, pàgs. 5-10
- Carreras, 1932, pag. 144
- Rius i Serra II, 1945-47, doc. 495
- Alturo, 1985 b, doc. 16
- Mas, XII, 1915, doc. 2663
- Adell, 1982, pàgs. 405-423
- Junyent, 1983, pàgs. 158-159
- Castells, 1961, pàgs. 113-120
- Subirana, 1979, pàgs. 66-69
- Llobet, Morral, Roig, 1975
Bibliografia sobre l’atuell
- Mas Gomis, 1964, pàgs. 1-2
- Col·lectiu Cota 5, 1991, en premsa