Situació
Restes de l’absis de la nau principal de la desapareguda església. Hom hi pot veure un aparell robust, fet amb blocs de pedra de mides mitjanes, disposats ordenadament en filades horitzontals i col·locats a trencajunt.
A. Mazcuñan-F. Junyent
Les restes de l’església de Sant Salvador són situades en un planell enlairat, estès al peu de l’alterós casal de Can Miralda, que és encimbellat dalt el turó d’aquest mateix nom, a la banda oriental del terme. En aquest mateix indret s’erigeix la capella de Santa Maria de Gràcia, la façana de la qual fou feta bo i aprofitant el mur de migdia del temple romànic. Long. 1°45’44” - Lat. 41°40’15”.
L’itinerari és el mateix que hem descrit en parlar del castell. (FJM-AMB)
Història
Aquesta església es trobava dins l’antic terme del castell de Guardiola, al mateix puig del castell.
De molt aviat degué adquirir la condició de parròquia que encara conserva en un nou temple traslladat als peus del puig.
El castell de Guardiola és documentat des del 924, i l’església apareix esmentada el 1038. La funció parroquial és coneguda des del 1111, en què apareix com a parròquia de Sant Salvador del castell de Guardiola, al comtat de Manresa. El culte es traslladà el 1640 al nou temple que es construí al pla, als peus del puig del castell; per tant les notícies a partir d’aquesta època corresponen al nou temple.
De l’edifici antic s’aprofità només una paret lateral que constitueix la façana de la capella de Santa Maria de Gràcia, mentre que la resta de l’edificació romànica era enderrocada. (ABC)
Església
Les ruïnes d’aquest temple, que es feren més patents després de les excavacions efectuades per X. Sitjes, corresponen a una construcció romànica, reedificada probablement el segle XII, que s’alçava mitjançant un pla de dues naus paral·leles capçades a la banda de llevant per sengles absis, dels quals, a desgrat de les poques restes que es conserven de l’església, encara romanen els basaments.
Ultra aquestes restes de la capçalera, que actualment només es dibuixen al sòl bo i formant una margera, d’aquesta construcció romànica encara es manté dempeus una bona part del mur de migjorn, el qual fou aprofitat com a mur frontal de la capella de Santa Maria de Gràcia, d’estil gòtic tardà. Aquest mur, però, ultrapassa el frontis de la capella gòtica per ambdós costats, i a la part superior vers ponent hom encara pot veure un fragment de cornisa que assenyala el punt d’arrencada de la volta de la nau principal. Tret dels elements descrits, d’aquesta església no en queda res més, bé que, en alguns indrets, colgats sota terra i recoberts per l’herbada, hom endevina els fonaments de la resta de murs que conformaven el temple.
No hi ha cap vestigi del lloc on s’obria la portalada, tot i que, en aquest cas, no és gaire probable que fos situada a la banda de migjorn, ja que el mur que es dreça en aquest cantó és situat a frec d’un esbalçader. L’aparellat, segons es desprèn dels murs subsistents, ha estat fet amb blocs de pedra de mides mitjanes disposats ordenadament en filades horitzontals i distribuïts a trencajunt, per la qual cosa hom intueix que devia tractar-se d’una construcció sòlida i ben arranjada.
Del temple només es conserven les ruïnes esmentades. (FJM-AMB)
Talla
Imatge de la Mare de Déu, bé que d’esquemes encara en part romànics, de cronologia força tardana. És un conjunt que presenta una gran rudesa. És guardada al mas de Can Miralda.
F. Junyent-A. Mazcuñan
Al mas de Can Miralda es guarda una talla romànica de la Mare de Déu, que havia estat venerada a l’església de Sant Salvador des del segle XIII i que fins fa poc presidia el santuari de la Mare de Déu de Gràcia.
La imatge restà a la seva seu original fins que el vandalisme que dissortadament pateixen tots els monuments històrics obligà el seu trasllat en un lloc que fos més segur.
L’estat de conservació d’aquesta peça (la peanya fa 11 cm la imatge 61 i la corona 13) és realment lamentable: l’estucat s'ha desprès a bastants indrets i deixa veure el teixit que cobreix la talla de fusta. A això cal afegir que la imatge sembla tota ella repintada i que de la policromia original en queda ben poca.
El conjunt representa la Mare sedent amb l’Infant desplaçat al cantó dret, amb la particularitat que no seu sobre els genolls sinó que resta mig aixecat descansant sobre l’avantbraç de la Mare, la qual l’aguanta per sota amb la mà.
La Mare vesteix una túnica de color blanc amb un galó que ressegueix el coll rodó i que presenta una botonadura al pit. El mantell passa per sota els braços i s’ajunta al mig des d’on cau formant un plec, sota el mantell continua la túnica llarga fins als peus, coberts per unes sabates.
El braç esquerre de la Mare surt en forma d’angle agut, els dits índex i gros junts com si aguantessin alguna cosa, tal vegada un ramet, segons recorden que era anys enrere gent del poble.
El Nen porta una túnica igual que la de la Mare, que gairebé no deixa imaginar la forma dels braços, de la qual surten unes mans desproporcionadament grosses, la dreta en actitud de beneir i l’esquerra amb el palmell mostrant alguna cosa, que en l’actualitat ha desaparegut.
El setial de la Mare és en forma de castell amb tres rengleres d’obertures superposades.
En general el conjunt mostra una gran rudesa, i algunes solucions de la postura i actitud estan bastant mal resoltes: els braços formen un conjunt unitari amb el cos, del qual tan sols es desprenen les mans, les cares de la Mare i el Fill no han estat executades amb el mateix èxit; mentre la Mare té una cara de trets bastant fins, el Nen els té grollers i poc definits.
Malgrat l’hieratisme, les mirades dels dos personatges no són totalment frontals, puix que el Nen segueix una línia obliqua a la Mare.
Cronològicament el conjunt és bastant tardà; la representació de la Mare subjectant un ramet és estesa sobretot el segle XIV, i la posició aixecada del Fill i la seva situació en un indret poc comú també ho indiquen. En una posició similar a la d’aquesta imatge hi ha la marededéu del Museu de Solsona que porta el número d’inventari, 275 i que és del segle XIII, i dues talles de la Mare de Déu del Museu Episcopal de Vic. (ACR)
Bibliografia
- Antoni Pladevall: Capelles i Santuaris del bisbat de Vic. Santa Maria de Gràcia de Sant Salvador de Guardiola, a “Hoja Diocesana”, núm. 3175, Vic 20 de febrer de 1972.
- Xavier Sitjes i Molins: Esglésies romàniques singulars al Bages, a “Ausa”, vol. VII, Vic 1972-1974, pàgs. 142-149. (FJM-AMB)