Els Claperós i la seva activitat a Barcelona i Girona

Antoni Claperós i els seus dos fills, Joan i Antoni, han estat considerats tradicionalment els millors representants de l’escultura gòtica catalana en el pas de les fórmules internacionals al realisme d’influència flamenca. Efectivament, la seva obra suposa una producció important dins de l’escultura d’aquest moment, especialment a Barcelona, però també a Girona.

A la catedral de Barcelona, Andreu Escuder ocupà el càrrec de mestre major després de Bartomeu Gual. Durant aquest període, entre el 10 de març de 1442 i el 28 de juliol de 1463, les obres es van centrar principalment al claustre, sobretot al brollador, al portal major de la nau i a la sala capitular, així com al cor. Excepte el cadirat baix del cor, la realització del qual va ser adjudicada a Macià Bonafè després d’un concurs, el 1456, entre aquest i Joan Claperós (vegeu el capítol “Macià Bonafè i altres tallistes del segle XV”, en aquest mateix volum), la resta de les obres tingueren els Claperós com a artífexs principals dels treballs d’escultura. Poc després de l’esmentat concurs, els Claperós es traslladaren a Girona, on el 1458 contractaren la factura de les imatges dels dotze apòstols en terra cuita, amb les respectives peanyes, destinades al portal oriental de la seu. Ens interessa remarcar que el mateix dia de la signatura del contracte d’aquestes obres, el 4 de desembre, els germans Claperós, Joan i Antoni, encara menors d’edat, es van comprometre davant notari a complir les clàusules signades pel seu pare, tot renunciant al dret que tenien de rescindir-lo en arribar a la majoria d’edat, que aleshores era de 25 anys. El document, a més, assenyala que en el moment de la signatura Joan tenia 23 anys i Antoni en tenia 18. Passats dos anys, el 28 d’agost de 1460, Joan Claperós, sense l’autorització del seu pare (ja era major d’edat), contractà la realització d’una representació de l’Assumpció de Maria, també de terra cuita, per al timpà del mateix portal dels apòstols de la seu gironina. D’aquests dos documents fàcilment es pot deduir que Joan Claperós havia nascut vers el 1435 i que Antoni ho havia fet vers el 1438.

Antoni Claperós, “lo prohom”

A partir del segle XII la paraula “prohom” designava una persona digna d’especial consideració. Antoni Claperós és anomenat així a les fonts de l’època. Estava casat amb Agnès, i fruit del seu matrimoni van néixer els dos fills ara esmentats, que es devien formar al taller familiar. La labor del pare es coneix molt parcialment, ja que els documents ens informen d’una sèrie de peces que va contractar, però que, malauradament, no s’han conservat. Tanmateix, la historiografia sempre havia considerat que una bona part de l’escultura decorativa de la catedral de Barcelona, conservada in situ, corresponia a la seva mà. Els darrers estudis, basats en un buidat sistemàtic dels llibres d’obra de la catedral, custodiats a l’Arxiu Capitular, assenyalen la rellevància de la intervenció del seu fill Joan en obres que, tradicionalment, s’havien atribuït a la col·laboració d’ambdós escultors, especialment a la sala capitular i al portal major de l’església.

Pel que fa a l’activitat d’Antoni Claperós pare al temple, hom ha suposat que hi va començar a treballar vers el 1414, atès un document del 1454 en què, després de la mort de Jordi Safont, mestre major de la seu de Lleida, els capitulars barcelonins recomanen Antoni Claperós per substituir-lo, perquè, segons assenyalen, havia col·laborat a la seu de Barcelona durant quaranta anys; això no obstant, aquesta recomanació no va ser gens efectiva, ja que el 1457 Andreu Pi era nomenat mestre major de la seu de Lleida. Amb més certesa es pot situar l’inici de l’activitat d’Antoni Claperós pare a la catedral barcelonina cap al 1422, gràcies a una notícia del 3 de gener, enregistrada en els llibres de l’obra, que el relaciona amb certs treballs de pintura al cimbori, on va coincidir amb l’escultor Llorenç Reixac, que picava “les represes de les forges de la petxina” des de feia un any.

Però cal esperar un temps encara per trobar treballant Antoni Claperós pare de manera regular i sistemàtica a l’edifici. Va col·laborar amb Pere Oller en les feines de tallar la pedra destinada a la galeria de ponent del claustre i a la galeria paral·lela a la nau del temple, però no ho van fer plegats, sinó de manera alternativa. Entre el desembre del 1443 i el febrer del 1444 treballà en qualitat d’imaginaire, cobrant 5 sous per jornal. Entre el febrer i l’octubre del 1444 el substituí Pere Oller, que hi treballà per 4 sous i mig de jornal. Tanmateix, Pere Oller va deixar de treballar definitivament a les obres de la catedral a partir d’aquest mes d’octubre, mentre que Antoni Claperós va continuar fent-ho entre el febrer i l’abril del 1445.

A partir de l’abril del 1448 Antoni Claperós pare i, per primer cop, Joan Claperós, s’ocuparen de tallar els capitells dels pilars del brollador, l’obra més destacada del claustre barceloní, especialment la clau de volta, iniciada al març del 1449, amb el relleu de sant Jordi i la princesa, que es conserva in situ i amb restes de policromia. Es tracta d’una peça molt arrelada a la tradició artística del primer terç del segle XV. Estilísticament, ha estat considerada una evolució de l’escena que Pere Joan va tallar al palau de la Generalitat (1416-18) i molt propera a l’estil de Pere Oller. El referent de sant Jordi matant el drac en presència de la princesa és un tema molt recurrent de l’època; en canvi, suposen una innovació els caps d’àngels, de cabells enrinxolats, que envolten tota la clau remarcant el contingut central. Aquesta solució, que no havia estat emprada mai anteriorment i que aconsegueix realçar i fer sobresortir la clau de volta d’una manera molt efectiva, es repetirà al portal de la seu, a la clau de volta que representa la Resurrecció, i a la sala capitular, a l’escena de la vinguda de l’Esperit Sant.

Cal destacar especialment la clau de volta del brollador del claustre barceloní perquè, malgrat les dificultats per a determinar els límits de la intervenció d’Antoni Claperós pare i del seu fill Joan, la talla d’aquesta peça i, en general, tot el conjunt escultòric del brollador van oferir l’oportunitat a Joan Claperós de demostrar les seves aptituds professionals per primer cop, essent només un adolescent. Certament, treballar al costat del seu pare devia facilitar que el capítol acceptés el jove Claperós a les obres de la seu. Tanmateix, com veurem més avall, la seva habilitat i destresa van ser demostrades de sobra ràpidament i, consegüentment, van ser ben reconegudes pel capítol, que finalment es va veure obligat a atorgar-li un sou d’autèntic professional.

A banda de la feina realitzada al brollador, els llibres de l’obra també informen sobre dues claus de volta situades al claustre que cal considerar peces documentades d’Antoni i Joan Claperós. Ens referim a la clau de volta que representa el davallament de la Creu (es troba a la galeria paral·lela a la nau del temple, entre la capella de Sant Tomàs i el brollador; documentada al maig del 1448) i la clau de volta que representa les noces de Canà (situada a la galeria del claustre que correspon al portal de la Pietat, tocant també al brollador, davant la capella de Sant Pere i Sant Blai; documentada al juliol del 1448). Resulta difícil copsar, a partir d’aquestes dues claus, les diferències d’estil existents entre Antoni Claperós i el seu fill Joan, perquè mentre que a la clau de volta que representa el davallament de la Creu només Antoni rep diners per haver-la obrat (tot i això, no es pot assegurar que no hi col·laborés Joan), en la de les noces de Canà ambdós escultors hi van treballar plegats. Partint d’aquestes dues claus de volta documentades, la historiografia ha considerat com a peces dels Claperós tota una sèrie de claus situades també al claustre de la catedral, entre les quals potser cal destacar la que representa l’escena anomenada qui sine pecato, o perdó de la dona adúltera; una altra clau amb la resurrecció de Llàtzer, i també una que representa sant Joan Evangelista i una darrera amb la curació d’un posseït o miracle de l’endimoniat.

Un cop acabades les feines al brollador, a partir del setembre del 1449 i fins al març del 1450, sembla que els Claperós ja no treballaren presencialment a la catedral, ja que no apareixen en les relacions de salaris dels llibres d’obra de forma regular, com els altres col·laboradors. Però, de fet, aquest buit documental no significa una manca d’activitat: devien treballar al taller familiar, compaginant amb altres feines les obres dutes a terme per a la catedral. Durant aquest període i els mesos següents els Claperós van picar fins a vuit gàrgoles, que cobraren a preu fet, 44 sous per gàrgola.

A banda de les intervencions conegudes dels Claperós a la catedral, consten documentades un bon nombre de peces, malauradament perdudes, que els acrediten com a escultors ben reconeguts i considerats. El 1427 Antoni Claperós pare havia contractat, amb la confraria de freners de Barcelona, la construcció de l’estructura d’un retaule per a l’altar major de l’església del convent de Jesús, als afores de la ciutat, que havia de pintar Bernat Martorell; també va fer una talla de fusta d’un “tragant” de popa per a la galera de Sant Salvador i Sant Francesc de la Ciutat de Barcelona, segons ho acredita un document contractual del 21 de maig de 1436. Així mateix, el 18 de gener de 1440 contractà amb el frare Joan Safont, de l’orde militar de Sant Joan de Jerusalem, de Barcelona, la talla en fusta d’un conjunt escultòric del Davallament, per 300 florins d’or d’Aragó. El 12 d’octubre de 1442 es comprometé a construir una capella per a una ermita situada a la muntanya de Montjuïc. També Antoni Claperós pare, el 10 de novembre de 1458, contractà l’obra de quatre gàrgoles de pedra “obrades a escarada”, és a dir, a preu fet, per a la llotja de Barcelona.

La producció en terra cuita

Del catàleg conegut dels Claperós cal destacar una singularitat que els diferencia de la resta d’imaginaires de la seva època. Ens referim a la producció en terra cuita, no solament a Girona –com hem assenyalat anteriorment– sinó també a Barcelona. Es coneixen pocs exemples d’artistes que treballessin amb aquest tipus de tècnica als regnes hispànics, tret de Lorenzo Mercadante de Bretanya, a Sevilla, i, tal vegada, Pere Joan, a Catalunya. En aquest sentit, el catàleg dels Claperós és excepcional.

El 2 de desembre de 1452, Antoni Claperós cobrà 107 rajoles amb rosetes de terra cuita i 91 més amb els senyals reials de la llotja de mar i dels Montcada. El 1454 Antoni Claperós pare signà un compromís amb els obrers de la Ciutat de Barcelona per a la realització d’una creu de pedra i terra cuita destinada al coll de la Celada, a la sortida del Portal Nou. Aquesta obra era d’un cost elevat i Agnès, muller d’Antoni Claperós, en va haver de respondre amb els seus propis béns, la qual cosa indica la magnitud del projecte, malgrat tractar-se d’una creu de terme. L’encàrrec es va lliurar finalment amb èxit acreditat, perquè precisament la creu del Portal Nou va servir de referència al capítol de la seu de Girona a l’hora de determinar la qualitat que havien de tenir les figures dels dotze apòstols que els Claperós contractaren per al portal de la seu gironina.

A banda de la producció en terra cuita dels Claperós, la documentació barcelonina de l’època deixa clara constància que el comerç d’aquest tipus de peces era habitual. Entre altres, es pot portar a col·lació el cas de Joan Llop. Es tracta d’un mercader alemany que vivia al carrer de la Mar i que va morir el 1491. Arran de la seva mort es va fer un inventari dels seus béns i, entre altres objectes, s’hi ressenyen 300 figuretes de Jesús de terra cuita i una cistella amb motlles. Diversos testimonis palesen que la producció de terra cuita, tan present en l’obra dels Claperós, va continuar més enllà del segle XV.

Pel que fa a la producció dels Claperós amb aquest material, malauradament no se n’han conservat ni les rajoles amb rosetes per a la llotja ni la creu de terme. Tanmateix, sí que ha quedat una part de les imatges dels dotze apòstols contractats el 4 de desembre de 1458 per a la seu de Girona pel preu de 600 florins, a les quals ja ens hem referit (vegeu també el capítol “La catedral de Girona”, de Pere Freixas, en el volum Arquitectura I de la present col·lecció). Interessa remarcar que en el contracte s’especifica que les figures havien de fer 9 pams d’alçària i havien d’ésser “d’aquella o semblant terra que és obrada la imatge de santa Eulària i la creu del Portal Nou de Barcelona”; així mateix, l’escultor havia de donar “a cadascun d’aquells [els apòstols] el llustre de blanc o semblant que ha donat a la imatge de sant Jaume que té a Barcelona a casa seva de la dita terra”. El 1460 les figures dels dotze apòstols es col·locaren al seu lloc, on van romandre fins el 1936, data en què van ser destruïdes; sortosament, les de sant Pere i sant Pau han pogut ser recompostes i, a més, se’n conserven fotografies antigues. Com hem assenyalat anteriorment, el mateix any que es col·locaren les figures dels dotze apòstols al portal de la seu de Girona, Joan Claperós signà un nou contracte per a la realització del timpà de la mateixa porta, en què havia de representar l’Assumpció de la Mare de Déu, igualment de terra cuita. Probablement a causa de la guerra civil catalana (1462-72) aquesta obra no es va arribar a realitzar.

A propòsit de la referència que es registra en el contracte dels apòstols sobre una imatge de santa Eulàlia, cal dir que, efectivament, el 1451 Antoni Claperós havia acordat amb els consellers de la Ciutat de Barcelona la col·locació d’una imatge de santa Eulàlia a la baixada de la Presó, just a l’entrada de la plaça del Blat, que havia de fer entre 6 i 7 pams d’alçària. La imatge es va contractar sense atributs ni pintura. Poc després va ser completada amb els elements que li mancaven: diadema, palma i la creu aspada, que Jaume Vergós va pintar i daurar per 10 lliures, 15 sous i 5 diners. Al Museu de la Catedral de Barcelona es conserva una imatge de santa Eulàlia de terra cuita, procedent de la porta occidental del claustre, que ha estat relacionada amb la referència documental a la imatge de santa Eulàlia que es registra en el contracte dels dotze apòstols de la seu de Girona; tot i que aquesta opinió no és unànime (vegeu el capítol “La catedral de Barcelona”, de J. Valero, en aquest mateix volum), la coincidència documental i els trets estilístics de la peça han portat a creure que, molt probablement, la imatge de santa Eulàlia procedent del portal del claustre és una producció del cercle dels Claperós.

Joan Claperós

La trajectòria documentada del fill gran d’Antoni Claperós, Joan, s’inicia a l’abril del 1448, precisament al costat del seu pare, mentre s’ocupaven de tallar els capitells dels pilars del brollador del claustre de la catedral de Barcelona. Pel que fa a aquesta primera intervenció de Joan Claperós al complex catedralici, cal insistir en el fet que, molt probablement, el capítol el va acceptar a l’obra gràcies al reconeixement i a la influència del seu pare, i que no és forassenyat pensar que devia començar a treballar unes setmanes abans sense cobrar res per la feina que feia, ateses les anotacions enregistrades en el llibre de l’obra per salaris endarrerits; passats uns quants dies, el capítol va haver d’admetre que el treball del fill d’en Claperós tenia un valor i, per aquest motiu, degué decidir pagar-li aquells jornals treballats, primer a un preu molt baix, 6 diners per dia, tot seguit 8 diners per jornal i, a partir del 13 de juliol del mateix 1448 (havien passat menys de tres mesos), el seu salari va pujar fins als 3 sous diaris. Cal recordar que en el mateix moment Pere Oller en cobrava 4 i mig, i Antoni Claperós pare, 5. Tant Antoni Claperós com Pere Oller eren imaginaires reconeguts. Joan Claperós, en canvi, tenia 13 anys. Cal destacar que durant aquest període, concretament a partir de l’octubre del 1448, Joan Claperós va tornar a veure reconeguda la seva aptitud, perquè se li augmentà el salari 6 diners més per jornal, és a dir, va passar a guanyar 3 sous i 6 diners per dia treballat.

Al març del 1449, col·laborant amb el pare, començà a treballar a la clau de volta del brollador del claustre, que representa sant Jordi i la princesa. Les tasques es van allargar fins al setembre del 1449, moment en què es van fer els darrers retocs. La concentració dels treballs al brollador i, especialment, en la col·locació de la darrera peça, queda constatada també per la col·laboració del fuster major de la catedral, Pere Blasco, i la del seu fill, en els treballs de muntatge d’una bastida de fusta, entre el maig i el desembre del mateix 1449.

Un cop acabades les feines al claustre, la seva activitat es traslladà a la sala capitular, les obres de la qual havien estat iniciades al principi del segle XV, mentre ocupava el càrrec de mestre major de la catedral Arnau Bargués (vegeu el capítol “La catedral de Barcelona”, de J. Bracons i M.R. Terés, en el volum Arquitectura I de la present col·lecció). El 1451 es tornaren a posar en marxa els treballs de la sala capitular, sota la direcció d’Andreu Escuder. Concretament es tractava de l’entrellaçament de la volta, configurada amb cadenes, tercelets i vuit claus menors, amb les representacions de doctors de l’Església i els evangelistes, que s’uneixen en una única clau central que simbolitza la vinguda de l’Esperit Sant. Els Claperós van tallar a preu fet una gran part dels elements d’aquesta coberta, però també hi col·laboraren com a jornalers. Entre el gener i el febrer del 1451 el llibre de l’obra ho especifica detalladament: “donam a·n Claperós, per rahó de aquells XXV florins, per rahó de les VIII represes, les quals pres[entà] a preu fet […] donam a·n Claperós, qui picà les represes del capítol […]”. Fins a l’agost del 1451 no es tornen a registrar pagaments als Claperós com a jornalers. Des d’aquesta data fins a l’agost del 1453 ambdós escultors, o Joan en solitari, hi treballaren regularment, però el llibre de l’obra no especifica quina feina feien. Ja sabem que, en general, els llibres d’obra no acostumen a informar del que fan els diferents obrers i en comptades ocasions precisen el lloc concret on es desenvolupa el treball dels artistes, la qual cosa ens obliga sovint a entrar en el terreny de les deduccions. A partir de l’agost del 1453 i fins al maig del 1455 en el llibre de l’obra no es registren pagaments als Claperós com a jornalers. A partir del maig del 1455 hi tornen a treballar, en aquest cas en la imatgeria del portal de la seu.

Durant aquests darrers cinc anys (1450-55), en què els treballs s’havien concentrat a la sala capitular, Antoni Claperós pare hi col·laborà en poques ocasions. Si bé en un principi pare i fill treballaven plegats com havia estat sempre, a partir del març del 1452 Joan Claperós, en solitari, es va fer càrrec de totes les obres d’escultura. Les compres de material que es realitzen també constaten que s’estava treballant en aquesta sala. Al maig del 1453 es registren pagaments per “IIII antenes que·ns prestà lo General per puyar la clau del capítol”. Finalment, el 4 de març de 1454 la clau de volta central ja era al seu lloc, fet que es va celebrar com manava la tradició: compartint un àpat amb els mestres que hi havien participat: “fou donat moltó als mestres per tal com cloeren la volta del capítol, axí com és acustumat a totes les altres voltes de donar”. Les obres, però, s’allargaren fins al juliol del 1454, moment en què es registra un pagament de “X lliures de plom per la clau major del capítol” i “dos pinsels de serres de porch per pinzellar la volta del capítol” (vegeu el capítol “La catedral de Barcelona”, en el volum Arquitectura I de la present col·lecció, pàg. 297). Cal remarcar, a més, que a partir del maig del 1452 Joan Claperós apareix en el llibre de l’obra amb nom propi, és a dir, ja no s’anota “lo fill d’en Claperós” sinó que s’escriu directament “Joan Claperós”. El mestre tenia 17 anys quan es va fer càrrec de les obres de la sala capitular en solitari, encara que podem acceptar que continuava rebent el suport professional i afectiu del seu pare. Amb 19 anys es va asseure a taula amb els altres mestres de la catedral per tal de celebrar que la clau de volta de la sala capitular, amb la representació de la vinguda de l’Esperit Sant, tallada per ell mateix, havia estat col·locada amb èxit.

Efectivament, Duran i Sanpere, molt encertadament, havia atribuït la clau de volta de la sala capitular amb la representació de la vinguda de l’Esperit Sant als Claperós (Duran i Sanpere, 1972-75, vol. III, pàg. 58). Cal considerar tota l’obra d’escultura de la sala capitular de la catedral barcelonina com a obra documentada d’aquesta nissaga, i més concretament de Joan Claperós. Si més no, la revisió dels documents així ho ha confirmat.

Un cop acabats els treballs a la sala capitular i col·locada la clau de volta central, a partir del maig del 1455 les obres es traslladaren al portal de la seu, és a dir, a l’entrada occidental de l’església. No es tracta només de la talla de la clau de volta que representa la Resurrecció, com tantes vegades s’ha repetit, sinó de la talla de tots els elements d’escultura que configuren el portal major a l’entrada principal, sota la tribuna, és a dir, de tot el treball de traceria gòtica que enriqueix aquest portal per dins i els medallons que completen el cicle de la Resurrecció iniciat a la clau de volta i que escenifiquen l’aparició de Jesús davant dels apòstols, al costat de l’evangeli, i l’ascensió de Jesús al cel, a la banda de l’epístola. Les obres, iniciades al maig del 1455, es van allargar fins al setembre del 1456, i d’aquest període cal destacar la intervenció, per primer cop, del fill petit d’Antoni Claperós i germà de Joan: Antoni Claperós, “lo Manor”. Efectivament, al febrer del 1456 Antoni Claperós “lo Manor” comença a treballar al costat del seu germà cobrant 3 sous per jornal i, tot seguit, la setmana següent, li augmentaren el salari fins a 3 sous i mig per jornal. Tenia 16 anys. La col·laboració del fill menor d’Antoni Claperós s’allargà fins al juliol del 1456, és a dir, durant sis mesos. Joan Claperós continuà treballant sol fins al setembre d’aquest mateix any, en què es devien acabar les obres del portal.

Un cop acabades les obres més importants a la seu barcelonina, el 1456 es va disputar el famós concurs entre Joan Claperós i Macià Bonafè, en el qual Bonafè va aconseguir que se li adjudiqués el projecte del nou cadirat baix per al cor de la catedral de Barcelona. La decisió del capítol, sumada a la finalització de les obres del portal major, devien afavorir el viatge dels Claperós a Girona. Joan Claperós, durant la seva estada en aquesta ciutat, devia conèixer Tecla, la filla de Berenguer Cervià, aleshores mestre major de la seu gironina, amb qui es va casar el 13 de juliol de 1459; poc després la parella van tenir un fill, Miquel; vivien a Barcelona, a la Riera de Sant Joan (prop de la casa de les Penedides). Des del seu domicili barceloní, Joan Claperós es devia desplaçar sovint a Girona. Així ho suggereix una clàusula inclosa en el contracte dels dotze apòstols, en la qual s’assenyala que les imatges s’havien de fer i coure a Girona, però que Joan Claperós estava autoritzat a fer-ne dues a Barcelona. També està documentada la presència de Joan Claperós a Castelló d’Empúries el 1459, on sembla que va col·laborar en el retaule de Santa Maria (vegeu el capítol “El retaule major de l’església de Santa Maria de Castelló d’Empúries”, de Miquel Pujol i Canelles, en aquest mateix volum). El matrimoni amb Tecla va originar alguns dubtes sobre la utilització del dot, 230 lliures. Joan Claperós les volia rebre en mà per tal d’atendre les obligacions familiars, però Berenguer Cervià no hi estava d’acord. Per resoldre-ho van ser nomenats àrbitres, que van solucionar el conflicte tot autoritzant Joan Claperós a rebre fins a 60 lliures, amb consentiment de la seva esposa Tecla, per a atendre les càrregues familiars. La resta del dot havia de ser dipositat a la taula de la Ciutat i, amb intervenció de Berenguer Cervià, l’esposa o l’hereu en podrien retirar les quantitats que fossin necessàries.

El 1462 s’inicià la guerra civil catalana (o guerra contra Joan II). L’any següent els catalans van proclamar rei Pere IV, conestable de Portugal, que en aquell moment era a Ceuta. El Conestable va venir ràpidament a Catalunya, i pel gener del 1464 ja era a Barcelona, malgrat que no va poder evitar la caiguda de Lleida aquell mateix any. Després d’arribar a la Ciutat Comtal, aviat va iniciar obres de reforma al Palau Reial Major, on el mateix 1464 Joan Claperós, obertament compromès al servei de Pere de Portugal, va fer seixanta rajoles de terra cuita amb representacions d’àngels i de les armes d’Aragó i Sicília per a la capella o tribuna reial, construïda al pont que comunicava el palau amb la catedral (vegeu el capítol “El Palau Reial Major de Barcelona”, d’E. Riu-Barrera, en el volum Arquitectura III d’aquesta mateixa col·lecció, pàg. 167-168). Igualment, en aquest edifici, Joan Claperós es va ocupar de la decoració d’una llar de foc situada a la mateixa cambra reial, que hom suposa que era presidida per una imatge de l’àngel custodi. Joan Claperós, el pintor Jaume Huguet i altres artistes gaudien d’una protecció especial pel fet de treballar per al rei al palau reial. Per aquest motiu restaren exclosos del servei militar, al qual havien de ser cridats en virtut de l’usatge Princeps namque. El rei, que a partir de la seva arribada al Principat no havia deixat de dirigir les operacions militars contra Joan II, al febrer del 1465 va aconseguir algunes victòries, com la presa dels castells de Forès, Barberà, Pau, Vallgornera i Centelles. A Centelles, un cop fracassada la rebel·lió de Crisògon de Centelles, li va confiscar els béns i la baronia, i tot seguit va iniciar la restauració, fortificació i decoració del que havia de convertir-se en el castell reial de Centelles. Joan Claperós, en qualitat d’imaginaire, i un mestre Alfons van anar-hi el mateix 1465 per col·laborar en diversos treballs, pels quals se li devien 120 sous. Les edificacions actuals del castell, molt malmès, corresponen en bona part al 1464, construïdes precisament amb motiu de la residència projectada pel rei Pere IV. Tanmateix el castell va ser enderrocat per les tropes de Felip V i mai més no es va recuperar. Actualment roman en ruïnes.

Pere de Portugal va morir després d’una llarga malaltia el 1466, i va ser enterrat a l’església de Santa Maria del Mar de Barcelona. El 12 d’agost de 1466 Joan Claperós contractà la sepultura del Conestable en alabastre, en la qual havia de figurar la imatge del monarca amb dos àngels, a més de vuit imatges, quatre a cada costat, de sant Cristòfol, sant Benet, sant Jordi, sant Miquel, la Mare de Déu, santa Caterina, sant Pere com a papa i sant Antoni com a ermità, i quatre escuts amb les armes d’Aragó, dos a cada costat. El preu havia estat convingut en 500 florins. El mateix agost Joan Claperós rebé 110 lliures a compte d’aquests treballs, però la mort de l’escultor abans del 4 de maig de 1468 li va impedir realitzar l’obra. En aquesta data la seva vídua, Tecla Cervià, tornà als marmessors del rei Pere IV els diners que havia rebut pels treballs de la seva sepultura i que Joan Claperós no havia pogut tallar a causa de la seva mort. Actualment, a l’església de Santa Maria del Mar es conserva una làpida del Conestable; tanmateix, malgrat la disparitat d’opinions, avui es considera que aquesta làpida no correspon a l’obra contractada per Joan Claperós i, probablement, continuada per l’escultor Francesc Oller.

Obres atribuïdes

Les peces que configuren la producció documentada dels Claperós, tant a Barcelona com a Girona, han generat que els historiadors, al llarg dels anys, els anessin atribuint una sèrie d’obres que han fet créixer el seu catàleg. Al Museu Diocesà i Comarcal de Solsona es conserva una marededéu amb el Nen a la falda, modelada en terra cuita, de procedència desconeguda. Tant la Verge com el Nen han perdut el cap i la mà dreta. Tot i això, la tècnica de la terra cuita ha fet pensar que es tracta d’una peça propera al cercle dels Claperós. Al MNAC (núm. inv. 24081) es conserva una escultura de sant Miquel Arcàngel que també ha estat atribuïda als Claperós, tot i que estudis recents assenyalen que es tracta més probablement d’una peça tallada pel Mestre del bisbe Sapera, tal vegada Llorenç Reixac. Així mateix, a la capella de la casa dels Boixadors, també coneguda com a Palau Dalmases, de Barcelona, es conserva in situ tota la volta tallada en pedra amb la representació d’àngels músics que envolten la clau de volta central, on es representa l’adoració dels Reis. També ha estat atribuïda als Claperós, tot i que aquesta opinió no és unànime, ja que alguns autors l’han considerada obra del Mestre del bisbe Sapera. També es consideren del cercle dels Claperós dues peces conservades avui als fons del Museu Frederic Marès, de Barcelona: es tracta d’una imatge de la Mare de Déu, tallada en fusta i policromada, i del fragment d’un relleu amb la representació d’un sant bisbe de pedra sorrenca. La probable intervenció dels Claperós a la plaça dels Lledoners de Girona amb uns treballs escultòrics sufragats pel bisbe Bernat de Pau entre el 1450 i el 1456, juntament amb la presència de la nissaga a la seu, reforcen l’atribució de les claus de volta de la capella de Sant Dalmau i Sant Jordi (ara dedicada a sant Isidre) i de la capella de Sant Pau als peus de la nau gironina (Molina, 2006a, pàg. 37), sense que a hores d’ara es pugui confirmar res.

Epíleg

Les obres dels Claperós recolzen sobre els esquemes de l’època precedent, en què es conreava el corrent internacional. Pel que fa a les seves obres conservades a Barcelona, el seu estil té encara un sentit d’idealització fortament marcat que els relaciona amb la producció d’obres del primer terç del segle XV. En canvi, en les figures dels apòstols de Girona, els Claperós van arribar a introduir un nou llenguatge plàstic molt més realista, que pren el referent de les obres flamenques i que de ben segur haurien desenvolupat molt més si la mort de Joan Claperós no s’hagués esdevingut tant prematurament. Amb tot, i malgrat que en general no representen una innovació dins l’escultura catalana del segon terç del segle XV, sí que cal valorar molt positivament la iniciativa de treballar amb la tècnica de la terra cuita, com també la qualitat de les obres conservades.

Bibliografia consultada

Piferrer – Parcerisa, 1839; Puiggarí, 1880; Carreras i Candi, 1913-14; Soler i Palet, 1915-16; Bassegoda, 1925-27; Masià, 1932; Martínez Ferrando, 1936; Duran i Sanpere, 1945; Madurell, 1945-46; Ainaud, Gudiol, Verrié, 1947; Duran i Sanpere – Ainaud, 1956; Duran i Sanpere, 1957; Martínez Ferrando, 1960; Duran i Sanpere, 1972-75, vol. I i III; Marquès, 1975-76; Freixas, 1983; Dalmases – José-Pitarch, 1984; Terés, 1986a, 1986b i 1987a; Barrachina, 1989; Bracons, 1990; Beseran, 1991b i 1991c; Terés, 1994 i 1997; Español, 2001a; Manote, 2001b; Carbonell Buades, 2003; Jardí, 2006; Molina, 2006a.