Els conflictes de gestió i els problemes ambientals dels deserts i subdeserts càlids

L’aportació humana a la desertització

A diferència d’altres biomes, el del desert sembla l’únic al món que es troba en expansió. Això respon en part a causes climàtiques però, com ja s’ha posat de relleu, també a l’acció mil·lenària dels humans i molt particularment la més recent. Ara fa dos segles, l’escriptor romàntic francès François René de Chateaubriand (1768-1848) escrivia una frase que ha fet fortuna: “El bosc precedeix els humans, el desert els segueix”; potser no és el cas sempre ni a tot arreu però expressa bellament el paper decisiu dels humans en l’expansió dels deserts arreu del món.

El desert comparteix amb la mar la imatge, no per absurda menys arrelada, d’abocador il·limitat. Una diferència cabdal, en canvi, és que el paper de dispersió que a les aigües marines exerceixen les onades i els corrents, al desert només el pot exercir el vent. Allò que es deixa al desert i no pot ser arrossegat pel vent es queda allà o, si el substrat hi és favorable, se’n va a contaminar els aqüífers. Aquestes consideracions, tanmateix, no impedeixen que molta gent pensi en els deserts com els llocs ideals per a instal·lar-hi o dipositar-hi tot allò que per una raó o altra pot resultar molest o perillós. D’indústries contaminants a deixalles radioactives, d’instal·lacions militars secretes a camps de proves nuclears. Una part no menystenible de la indústria recentment instal·lada a molts països petroliers com Aràbia Saudita o Líbia, o que han conegut un desenvolupament recent relacionat amb la mineria, com la derivada dels fosfats al Marroc i, en menor grau, a Tunísia, altament contaminant. En el cas dels països petroliers, es tracta sobretot d’indústria petroquímica, encara que es procura assolir una certa diversificació afegint-hi altres indústries que puguin aprofitar altres matèries primeres locals, per exemple, siderúrgia a Aràbia Saudita i a Líbia. En el cas del Marroc o Tunísia, s’ha posat l’accent en la producció de fertilitzants a base de fòsfor, sovint en plantes que no compleixen els estàndards que s’exigirien a factories similars als països desenvolupats.

Els efectes incerts del canvi climàtic present

Els models de circulació global de l’atmosfera, actualment disponibles (una vintena de concebuts els darrers 15 anys) han definit hipòtesis d’evolució del clima sota l’efecte de l’augment del diòxid de carboni i altres contaminants. Totes aquestes hipòtesis preveuen, amb alguns matisos, l’augment de la temperatura global d’entre 3 i 5°C a la baixa atmosfera cap a l’any 2050. Aquest augment, però, no seria homogeni sinó que s’incrementaria amb la latitud des de valors de 0 a 1°C a l’equador fins a valors de 6 a 9°C als pols. En canvi, les hipòtesis discrepen considerablement pel que fa a l’evolució de les precipitacions: algunes preveuen un lleuger augment de la pluviositat a les latituds de les regions àrides mentre que d’altres hi preveuen una disminució moderada.

En la pitjor de les hipòtesis previsibles per als deserts càlids, atès que un augment de temperatura d’1°C produeix un increment de l’evapo-transpiració potencial de prop de 70 mm per any (del 2 al 7% a la zona àrida), suposant que la pluviositat no variés, el quocient entre pluviositat i evapo-transpiració (P/ETP) disminuiria a les zones àrides càlides, en una proporció del 4 al 5% per cada °C que pugés la temperatura. Hi hauria, doncs, un empitjorament climàtic en el sentit d’incrementar-se l’aridesa. D’altra banda, l’augment de temperatura provocaria un desplaçament cap a comunitats vegetals més termòfiles de les zones latitudinals i els estatges altitudinals de vegetació.

És obvi que canvis com aquests no succeirien sobtadament. La paleontologia i la palinologia demostren que un canvi ràpid pot produir-se en un segle, o menys, mentre que un canvi lent podria trigar un mil·lenni. Hi hauria, per tant, un endarreriment indeterminat entre els canvis físics considerats i la resposta biològica a aquests canvis. Aquest endarreriment dependria de l’elasticitat dels ecosistemes, aspecte poc estudiat fins ara. Es creu, però, que l’elasticitat dels ecosistemes àrids és, en general, feble. Es podrien, doncs, esperar canvis ràpids que succeirien en el termini d’alguns decennis. Aquests possibles canvis podrien, a més, ser aturats o, al contrari, accelerats localment per les oscil·lacions climàtiques (períodes amb pluviositat superiors o inferiors a les mitjanes a llarg termini).

En el pitjor dels casos, es podria considerar un desplaçament de les zones bioclimàtiques d’entorn d’un 10% sobre les zones immediatament més àrides. En un període de 50 a 100 anys, la zona hiperàrida transgrediria sobre el 10% de la zona àrida, la zona àrida sobre el 10% de la zona semiàrida, etc. Aquesta hipòtesi és lluny de ser certa perquè hi ha mecanismes fisiològics que tendeixen a atenuar l’impacte dels canvis considerats. En primer lloc, l’augment de la concentració de diòxid de carboni a l’atmosfera provocaria el que s’anomena la fertilització carbonada per l’increment de l’eficàcia de la fotosíntesi. Aquesta fertilització carbonada, per una duplicació de la quantitat en l’atmosfera de diòxid de carboni amb 700 parts per milió en volum cap al 2050, podria dur a un increment de la producció primària del 10 al 30% (resultat de creuar les simulacions en hivernacle o en cambres de creixement), potser només del 8 al 10% (resultat de creuar les dades experimentals a l’aire lliure artificialment enriquit en diòxid de carboni). D’altra banda, l’increment de diòxid de carboni a l’atmosfera tendeix a disminuir la conductivitat estomàtica, i per tant, la transpiració i el consum d’aigua de prop del 10%. En l’estat actual dels coneixements no és possible dir quin mecanisme prevaldria, si l’increment de la demanda climàtica en aigua (l’evapo-transpiració potencial), o l’estalvi d’aigua degut a la menor permeabilitat estomàtica i l’eficàcia de la fotosíntesi augmentada.

La certesa d’una desertització antròpica

Siguin quines siguin les conseqüències del canvi climàtic que s’està vivint, les causes principals de la desertització recent són totes antròpiques. Ja s’ha posat de manifest que una sequera prolongada no és una condició necessària ni suficient per a desfermar una desertització. La variabilitat climàtica és un dels trets característics de les terres àrides i hi ha molts exemples i proves concloents que els seus ecosistemes naturals poden resistir una sequera prolongada, pràcticament sense danys, sempre que l’impacte d’humans i ramats sigui moderat. Sotmeses a una pressió de pastura moderada, commensurada amb la seva capacitat de càrrega, les pastures sahelianes, per exemple, poden resistir sense grans alteracions sequeres fins de 15 anys encara que milions d’ha sobrepasturades i desertitzades de la mateixa regió semblin demostrar el contrari.

En canvi, sí que es pot iniciar la desertització (i així ha succeït efectivament en nombrosos casos) en períodes d’aridesa moderada, fins i tot menys acusada que la mitjana. Només cal que els ecosistemes implicats, de natura fràgil i inestable, hagin rebut una pressió particularment intensa per part dels humans i dels seus animals o artefactes. En el millor dels casos, les espècies perennes naturals hauran estat reemplaçades per espècies anuals o per males herbes perennes, poc o gens palatables per al bestiar i sense cap profit per als humans més que l’indirecte de protegir la superfície del sòl enfront de l’erosió. En el pitjor, l’eliminació de tot vegetal deixa la superfície completament al descobert i sotmesa, sense restriccions, a les forces erosionadores: l’impacte de les gotes de pluja, la força de les rierades (que ja no veuen reduïda la seva velocitat per la capa de vegetació), la del vent i les partícules que arrossega, etc.

La desertització antròpica, és a dir, la degradació i l’evolució aparentment irreversible d’un espai més o menys àrid cap a condicions de nul·la o molt baixa producció biològica (sòls erms, dunes de sorra, paviments de roca) com a conseqüència d’una intervenció humana, afecta immenses extensions del planeta segons les estimacions més solvents. Uns 60 000 km2 de terres àrides es desertitzen anualment. Al marge N del Sàhara s’estima entre un 0,5 i un 0,7% la superfície de terres àrides que es desertitza anualment. La xifra és certament inferior als deserts càlids nord-americans o als australians, però tampoc aquests no es deslliuren del flagell.

El que ocorre en realitat és que la importància relativa de les múltiples maneres que tenen els humans de degradar la terra i la vegetació a les zones àrides del món són molt diverses i varien d’una àrea a una altra i segons l’estil i el nivell de vida de les poblacions humanes de cada una. La rompuda d’erms i timonedes subdesèrtics per destinar-los a l’agricultura de secà o la desforestació deguda a la recollida de llenya i el carboneig són activitats desertitzadores típiques de societats rurals amb baixos ingressos i índexs de creixement demogràfic molt elevats i afecta principalment els països en vies de desenvolupament de l’Àfrica septentrional, el Pròxim Orient, el Sahel, l’Àfrica oriental i el subcontinent indi. Altres activitats no menys perilloses, com la desestabilització de les dunes provocada pels tot terreny, alguns tipus d’urbanitzacions turístiques, la contaminació urbana i industrial de l’aire, l’aigua, la vegetació i els sòls o dels incendis incontrolats, estan lligades, en canvi, a societats amb ingressos elevats.

Algunes activitats que incideixen en la sobreexplotació dels recursos poden ser compartides, però sovint amb matisos molt diferents, entre els països pobres, on gran part de la població viu en zona àrida i depèn d’aquests magres recursos per a subsistir, i els rics, on només viu una fracció molt petita de la població i no depenen més que molt marginalment d’aquests recursos. Seria el cas del sobrepasturatge: a la majoria de països en vies de desenvolupament (encara que no a tots), una elevada pressió ramadera coincideix amb una elevada densitat de població que determina al seu torn altres activitats destructives de les suara evocades. Encara que també poden correspondre a índexs ramaders alts fins i tot excessius en països sense aquestes pressions demogràfiques (Estats Units, Argentina o Austràlia). També ho serien les activitats extractives que són funció només de la localització del recurs però que reben un tractament molt diferent en funció de les legislacions ambientals de cada país. La manera d’arribar a la desertització dels rics i dels pobres pot resultar diferent, però el resultat és sempre el mateix: el creixement de les àrees desertes.

L’impacte de les activitats recol·lectores

No és, doncs, en el canvi climàtic present que cal buscar les causes de la desertització ni de tots els malmenaments que pateixen els deserts càlids del món sinó en les activitats dels humans que hi viuen i que els exploten. En tot cas, no seria el primer canvi climàtic que afectés els deserts càlids en els darrers mil·lennis. Hi ha molts testimonis de presència humana permanent en temps passats en àrees que avui són només recorregudes estacionalment pels nòmades o fins i tot en algunes que són evitades per aquests per la seva aridesa extrema. De fet, els deserts càlids tal com avui es coneixen s’han anat configurant gradualment al llarg dels darrers 10 000 anys fins i tot amb independència de la pressió humana, relativament moderada abans de l’expansió de l’agricultura de regadiu (limitada en un primer moment a Mesopotàmia i Egipte) i de la del nomadisme subsegüent a la domesticació del camell. Però també es troben testimonis de desertització antròpica: camps de dunes o de sal en espais que havien estat en conreu, ciutats colgades sota la sorra, xarxes de canals obstruïdes i privades d’aigua, etc.

De l’equilibri a l’amenaça

Al desert, la recol·lecció demana molta saviesa. Les tribus aborígens de les regions desèrtiques d’Austràlia han estat potser els grups humans pre-neolítics més ben adaptats a la vida en els deserts càlids pel seu coneixement exacte dels recursos del seu territori i de les seves possibilitats d’aprofitament al llarg de les estacions.

Un dels casos més ben estudiats ha estat el dels walpiris o walbiris, que vivien en una regió desèrtica del SW del Territori Septentrional d’Austràlia, prop del límit d’Austràlia Occidental, i que no tingueren cap contacte amb els colonitzadors britànics fins a la segona meitat del segle XIX. Al llarg de l’any, els walpiris s’anaven desplaçant pel seu territori caçant i collint tota mena d’animals i plantes. El seu aprofitament de la fauna i de la flora eren excepcionals: més d’un centenar d’animals i una quarantena de plantes formaven part de la seva dieta. Quan arribava la tardor i els punts d’aigua eren plens i la cacera i les plantes comestibles eren abundants, s’aplegaven en grups nombrosos i es traslladaven sense pressa d’un punt d’aigua a un altre. A mesura que els punts d’aigua anaven esdevenint insuficients per a proveir tot el grup, aquest se subdividia i es dispersava en grups més petits fins que, cap al final de la primavera, moment en què els recursos es reduïen al mínim i la vida era particularment difícil, els grups quedaven limitats a nuclis familiars. Durant aquest període, el seu coneixement de les condicions de vida de cada un dels organismes que els servien d’aliment els permetia trobar arrels, tubercles o llangardaixos amagats sota terra. Només en casos de sequera excepcional, algun grup es podia trobar privat de tot recurs de supervivència, cas en què podien franquejar les fronteres de tribus veïnes, amb territoris dotats de més recursos, abans de trobar-se abocats a la mort per inanició.

Fou precisament una sequera excepcional, que es produí entre el 1924 i el 1927, quan ja feia mig segle que mantenien contactes més o menys esporàdics amb els colonitzadors i hi havien sostingut conflictes que els havien delmat, que la totalitat dels walpiris supervivents es dispersaren i la majoria s’establiren a la regió d’Alice Springs i en diferents explotacions ramaderes.

L’increment en el consum de llenya

El 90% de les necessitats energètiques de gran part dels pobles que viuen als deserts i els subdeserts càlids han de ser satisfetes amb la llenya que s’extreu dels escassos arbres i arbustos que s’hi fan; tant és així que, per exemple, en un radi de 50 a 200 km, al voltant de la majoria dels pobles sahelians ha desaparegut tot rastre de vegetació llenyosa.

La taxa mitjana de desforestació estimada pels organismes internacionals per al període 1981-90 és del 0,7% anual. Aquesta taxa correspon a una reducció del 10% de la superfície coberta en un període de 15 anys, del 20% en 30 anys, del 30% en 50 anys, del 40% en 70 anys i del 50% en 100 anys (regressió logarítmica). La taxa de desforestació, però, creix paral·lelament a l’increment demogràfic (2,7% anual), de manera que es pot témer una desforestació quasi total del Sahel cap a la meitat del proper segle. Alguns remeis pal·liatius, com la introducció en la cuina local de fogons amb més rendiment calorífic que el simple foc a terra entremig de tres pedres tradicional, tot i èxits sorprenents a escala local (al departament d’Agadèz, al Níger, s’ha estimat que s’ha arribat a estalviar l’equivalent de 600 arbres diaris gràcies a la difusió d’aquest atuell) són netament insuficients.

Semblantment, en unes condicions sòcio-econòmiques netament diferents, al “monte” argentí la depredació dels claps d’“algarrobales” (els bosquetons freatòfits de Prosopis flexuosa, l’“algarrobo dulce” dels argentins) l’han fet esdevenir rar. En aquest cas, es talen per construir habitatges o edificis de servei de les explotacions ramaderes, per a la implantació de vinyes i, tampoc podia ser altrament, per usar-lo com a combustible. L’explotació minera, amb el seu ús de la fusta tant per a necessitats constructives com en el seu paper de combustible, ha estat també molt destructiva, tant al “monte” com en altres deserts. En concret, en el cas dels deserts del N de Xile, la utilització indiscriminada de la vegetació tant per part de les explotacions mineres des dels temps colonials com pels establiments humans actuals per a la producció de llenya i carbó vegetal, ha estat una de les causes de la intensificació de la desertització. Durant els últims 20 anys s’han realitzat intensos esforços amb el suport de l’estat per tal de revertir la pèrdua de la coberta vegetal mitjançant programes de plantacions artificials amb diferents espècies arbòries i arbustives tant natives com introduïdes dels gèneres Prosopis, Acacia, Atriplex o Eucalyptus.

En algunes regions, com per exemple a l’Àfrica occidental, la recollida de plantes medicinals i altres plantes útils pot tenir un paper similar al de la de llenya, és a dir, la desaparició de la coberta vegetal llenyosa que protegeix el sòl de l’erosió i hi aporta matèria orgànica.

L’agricultura sota mínims

Per més contradictori que pugui semblar amb les condicions climàtiques de deserts i subdeserts, la majoria dels centres de neolitització, és a dir, la majoria dels llocs on per primera vegada els humans practicaren l’agricultura, se situen molt a prop dels límits d’alguna regió àrida i ben aviat s’hi estengué. El secret, és clar, rau gairebé sempre en la utilització d’un recurs addicional que als deserts resulta clau: l’aigua.

L’aigua és, efectivament, el recurs crític a les regions àrides i semiàrides de la Terra ja que és un recurs del tot indispensable per a la vida, que té alhora usos alternatius per als humans (abastament de boca, higiene, regadiu, vies de transport, produc-ció d’energia, usos industrials, depuració —o simple transport— d’efluents residuals). Tanmateix, la seva gestió, tant pel que fa a les aigües superficials com a les subterrànies i fins les pluvials és lluny de ser exemplar. Els sistemes d’explotació de les aigües, en efecte, es poden convertir fàcilment en una arma de doble tall; en una maledicció més queno pas en una benedicció, sobretot si prèviament nos’han realitzat estudis seriosos, si es passen per alt les regles d’utilització i gestió o no es poden fer complir les disposicions legals per poc realistes. Però en algunes àrees ni aigua no els cal; amb la de les pluges escadusseres o amb la de la boira ja fan el fet. Seria el cas de l’antiga agricultura nabatea avui imitada amb èxit al Nègueb, que es basava en la captura de l’aigua d’escorrentia d’una extensa àrea; s’han desenvolupat amb èxit tècniques similars al N del Sàhara i al desert de Sonora, on els indis papago excel·liren en aquest estil d’agricultura. A les regions àrides costaneres del Perú i Xile, afectades per les boires, hom desplega uns enginyosos dispositius amb grans superfícies de condensació que permeten obtenir de la boira quantitats d’aigua gens menystenibles.

Els secans de la fam

Però molt pocs secans dels deserts càlids són tan afortunats. A molts subdeserts del món, la vegetació natural és destruïda, en part, per l’establiment de conreus de subsistència, en particular de cereals, que es troben al límit de la viabilitat. A la base d’aquesta activitat agrícola forassenyada es troben la pobresa i la pressió demogràfica, ja que en aquestes regions, ja tradicionalment prou pobres, la població creix de manera exponencial des de fa aproximadament mig segle, i el legítim desig d’augmentar una mica els ingressos o el simple afany d’alimentar una família nombrosa, estimulen l’agricultura.

Es tracta d’una agricultura de subsistència, fins i tot se’n podria dir de supervivència. Aquests conreus extensius, en efecte, es fan amb un cost molt baix, sense fertilitzants ni herbicides, sense cap altre treball que el de llaurar i sembrar amb l’arada de disc; la taxa de sembradura és molt petita, només de 30 a 50 kg/ha d’ordi; així, el cost del conreu se situa al voltant de l’equivalent del valor de 200 kg/ha de gra (quan, en conreus comercials, el cost equival al de 1 000 a 1 200 kg/ha de gra). Qualsevol producció d’aquests que superi els 200 kg ja és, doncs, avantatjosa.

Però ni això no és segur. Als erms i les timonedes subdesèrtics de l’Àfrica septentrional, per exemple, que, sobretot d’ençà de la Segona Guerra Mundial, han estat objecte, de manera episòdica, d’una explotació d’aquesta mena, les probabilitats d’arribar a tenir collita varien del 10 al 40%, amb uns rendiments, quan n’hi ha, que poden anar dels 100 als 1 000 kg/ha de gra. El gra més cultivat és l’ordi (Hordeum vulgare) i, accessòriament, el blat dur (Triticum durum). Però malgrat l’atzarós de la collita i els baixos rendiments que se n’obtenen, actualment, els conreus cerealistes i els guarets que hi ha associats representen del 30 al 50% de la superfície dels erms i les timonedes de l’Àfrica septentrional. Altrament dit, totes les terres prou blanes per a ser llaurades, excepció feta de les dunes i dels sòls massa salats, són posades en conreu en el transcurs de cada any agrícola que les pluges de tardor resulten favorables. El resultat és una veritable catàstrofe ecològica: erosió del sòl, creació de grans superfícies de dunes i desertització.

Les superfícies cultivades episòdicament, en el transcurs dels anys favorables (d’un de cada tres a un de cada deu), són, doncs, considerables i, en algunes zones d’Àfrica septentrional i del Pròxim Orient, poden abastar del 60 al 70% de la superfície dels subdeserts; en altres zones, com el Sahel, l’Àfrica oriental o els confins de Kalahari, encara que la tendència sigui igualment ben clara i manifesta, les superfícies afectades són menors.

Si als subdeserts dels marges mediterranis dels deserts del Vell Món el gra més cultivat és l’ordi, als dels marges tropicals dels deserts, tant del Vell com del Nou Món, són el mill perlat (Pennisetum glaucum) i la melca (Sorghum bicolor). Aquests conreus aleatoris ni tan sols manquen a les zones àrides dels països desenvolupats com els Estats Units o Austràlia, però, naturalment, no evolucionen mai com als països en vies de desenvolupament on, a mesura que creix la població s’han de conrear àrees més grans de terra per a recollir una quantitat d’aliment suficient i, a manca de més terra per rompre, el període de guaret es redueix o s’anul·la del tot, reduint així la fertilitat i conseqüentment el rendiment, de manera que cada vegada es necessiten superfícies conreades més grans per a obtenir la mateixa collita; és una amenaçadora espiral de desertització autocatalitzada.

A molts països, sobretot sahelians, han estat promulgades lleis que prohibeixen tota activitat de rompuda a la part del seu territori que rep pluges per sota d’una mitjana anual determinada (normalment 350 o 400 mm), però aquestes lleis mai no s’han fet complir. En el cas de la república del Níger, en el marc de la seva política de preservació dels recursos naturals, el 1961 i el 1962 es van promulgar lleis que establien un límit septentrional a l’agricultura de secà (la isohieta de 400 mm de precipitació mitjana anual). Al N d’aquest límit s’establia una àrea destinada exclusivament a l’explotació ramadera i les lleis reglamentaven també l’ús que els pastors podien fer dels pous i altres punts d’aigua; regulaven les campanyes de vacunació i prevenien els incendis dels arbustos al voltant dels nous pous oberts, que d’aquesta manera esdevenien el punt clau de la política ramadera i creaven una nova organització paraestatal encarregada de vigilar els pous i de fer complir la política nacional en aquest àmbit. En allò que afecta el límit septentrional dels conreus de secà, aquesta llei no es va arribar a aplicar mai; ben al contrari, els conreus de mill es van anar estenent cada vegada més cap al N, fins a arribar a les isohietes dels 200 i 250 mm, i ni tan sols ho van deixar de fer durant la gran sequera que començà el 1969.

La manca de formació tècnica dels agricultors i la imperiosa necessitat d’obtenir l’aliment que els cal els condueix, en definitiva, a sobreexplotar les terres per incapacitat d’administrar-les a llarg termini quan aquest és precisament un dels condicionants majors de l’aprofitament de les regions àrides ateses les fluctuacions pluviomètriques inherents al seu clima.

La salinització dels regadius

La veritable agricultura del desert és la de regadiu, ja sigui a partir d’aigües superficials o de captacions d’aigües subterrànies. Però tampoc aquesta agricultura no està lliure de problemes; paradoxalment, la desertització també pot ser desfermada per una gestió errònia dels recursos hídrics. A tot el món hi ha 250 milions d’ha de terres de regadiu i, d’aquestes, entre un 0,4% i un 0,6% es perden anualment perquè es tornen improductives o totalment estèrils a causa d’una salinització o una sodització excessives, o bé perquè queden negades. Si les velocitats de salinització, sodització i inundació es mantenen constants, d’aquí a 140 anys la meitat de les terres actualment regades hauran quedat inutilitzades. Això tindria efectes molt preocupants sobre la producció mundial d’aliments, ja que les terres de regadiu són de les més productives (tot i que tan sols representen el 18% del total de terres cultivades, produeixen una tercera part dels aliments consumits pels humans), i per aquesta mateixa raó es troben també entre les que s’han beneficiat d’inversions més importants (fins a gairebé 20 000 dolars/ha).

Alguns sistemes d’irrigació tradicionals s’han revelat particularment eficients i duradors. Egipte, per exemple, ha viscut al llarg de mil·lennis de la seva agricultura de regadiu fonamentada exclusivament fins fa poc més d’un segle, que començaren les primeres transformacions hidràuliques en les inundacions periòdiques del Nil. El delta interior del Níger és la concentració agrícola de l’Àfrica saheliana més important. Als vessants marítims dels Andes peruans se succeeixen les terrasses envoltades de marges en les quals es conrea el cotó, l’alfals, la canya de sucre i el blat de moro. En aquesta darrera zona, la major part de la vegetació autòctona, inclosos els boscos de Prosopis, ha estat talada per obtenir fusta i carbó, i reemplaçada per petites plantacions d’oliveres, pereres, pomeres i pruneres, només subsisteixen, ombrejant els marges, alguns exemplars de salze xilè (Salix humboldtiana), pebrer bord (Schinus molle) o saboneta (Gynerium sagittatum). Alguns projectes ambiciosos voldrien conduir l’aigua dels vessants més alts dels Andes per poder estendre l’àrea agrícola d’aquesta regió.

Tanmateix, les conseqüències indesitjables en l’aplicació de la irrigació a les terres àrides no són pas noves. Ja els sumeris havien tingut problemes de salinització a causa de la forta evaporació que patien a l’estiu en els seus camps irrigats i, entorn de l’any 2000 aC, la proporció entre blat i ordi a les collites, abans sensiblement equilibrada, passa a desequilibrar-se fortament a favor de l’ordi, més resistent a la sal, fins a desaparèixer totalment el blat al llarg del segle següent i fins i tot anar minvant els rendiments per unitat de superfície de l’ordi al llarg de la primera meitat del II mil·lenni aC. Aquestes transformacions certament no foren alienes al progressiu desplaçament dels centres de poder a Mesopotàmia de S cap a N i a la seva definitiva decadència amb la desfeta de Babilònia a mans dels perses al segle VI aC. Els perses renovaren la xarxa d’irrigació i de drenatge però només en els períodes de poder altament centralitzat i exempts de conflictes arribà a funcionar amb regularitat i quan el poder sassànida s’ensorrà davant de l’empenta àrab, ja es trobava molt deteriorada per l’enllotament dels canals. La conquesta mongol del segle XIII posà punt final a la llegendària riquesa de Mesopotàmia, que roman encara sense plena recuperació.

Les causes de la salinització secundària són molt diverses. Els sòls que, a conseqüència d’un mal drenatge, són excessivament salins, no són aptes per al regadiu, com tampoc no ho són els que presenten una proporció de cations no equilibrada. Però sovint la degradació dels sòls es deu a una gestió incompetent, a la manca de manteniment dels sistemes de drenatge, a una irrigació excessiva o a l’aplicació de sistemes agrícoles inapropiats. La majoria de vegades és el sistema de drenatge el que falla, sigui per la raó que sigui (perquè no es va incloure en els estudis previs, perquè per economitzar les inversions no es va construir adequadament, perquè es va concebre erròniament de bon començament, perquè no es posa en funcionament per tal d’estalviar, etc.). També es pot donar el cas que l’aigua utilitzada, en comptes de tenir un nivell de salinitat baix, tingui una composició catiònica no equilibrada.

La salinització afecta actualment grans extensions entre 4,5 i 9 milions d’ha al Pakistan, 15 milions a l’Índia, 750 000 a Egipte, 4 milions als Estats Units, etc. Dels 5,2 milions de km2 de terres àrides que han quedat desertitzades, el 5% ho han estat a causa de la salinització. En termes econòmics, però, aquestes pèrdues són molt més importants, ja que es tracta d’algunes de les terres potencialment més productives del món.

Les grans obres hidràuliques

El segle XX ha estat el moment de transformacions dràstiques en un dels sistemes de regadiu tradicionals que més havia perviscut: l’egipci. La construcció de la gran presa d’Aswān, que embassa l’immens llac Nasser, permet regular permanentment el cabal del Nil, sense crescudes ni sequeres, i abastar d’aigua de reg al llarg de tot l’any, no sols els 2 milions d’ha de terres de regadiu que ja posseïa Egipte, sinó encara 500 000 més d’addicionals. Una gran part d’aquestes terres permet obtenir més d’una collita l’any, cosa ben necessària en un país amb un dels índexs de creixement demogràfic més elevats. La gran presa d’Asw ān, per altra banda, com gairebé totes les preses construïdes d’ençà del final del segle XIX, no solament satisfà les necessitats de regadiu sinó que produeix també energia hidroelèctrica que abasta gran part de les necessitats egípcies.

Tanmateix, la retenció dels sediments per la presa ha ocasionat diferents problemes indesitjables. El més greu de tots és probablement el retrocés del front del delta del Nil, que ara s’intenta impedir amb la construcció de grans dics de ciment que evitin l’erosió. S’hi afegeix la dràstica disminució de la pesca, tant al riu com a les costes de la Mediterrània SE, i també el creixement de la incidència de la bilharziosi o esquistosomiasi. Per altra banda, els llims de la inundació representaven també per a les terres de conreu una aportació de matèria orgànica i de minerals que ara s’ha de suplir amb adobs, mentre fornien primera matèria per a la fabricació de terrissa i de maons, la qual ara només es pot obtenir de bones terres de conreu. L’excés d’irrigació, per altra banda, associat amb les carències de la xarxa de drenatge, ha creat problemes tant de pujades dels nivells freàtics com de salinització, fins al punt que a mitjan anys 70 es considerava que el 80% de les terres conreades d’Egipte patien algun d’aquests problemes i necessitaven millorar el seu drenatge.

A la baixa conca del Colorado hi havia ja una tradició d’agricultura de regadiu entre els pobles indis agricultors que hi vivien quan arribaren els primers colonitzadors espanyols. Aquests aportaren els seus coneixements, de tradició andalusina, i crearen nous regadius, sobretot al llarg del riu Santa Cruz, afluent del Gila, cap a mitjan segle XVIII. A partir del 1902, el govern nord-americà emprengué un ambiciós pla de desenvolupament de tota la conca del Colorado i, en particular, d’abastaments urbans i regadius a tota la regió de deserts càlids de la conca inferior.

L’obra que marcà el punt d’inflexió definitiu fou la construcció de la presa Hoover (1928-35) al Boulder Canyon i totes les obres associades (en particular la del canal All-American) que permeteren irrigar més de 260 000 ha al S de Califòrnia i SW d’Arizona i més de 160 000 ha a Mèxic, sense estiatges ni crescudes catastròfiques. Alhora permetia produir cada any 4 000 milions de kW-hora. La presa Hoover embassava el llac Mead, que inicialment tenia una capacitat de prop de 40 000 milions de m3, gairebé el doble del cabal anual del riu, i n’assegurava una bona regulació que fou completada per altres embassaments importants a la conca superior i tot un seguit d’embassaments menors a la conca inferior, començant per la presa Imperial, d’on arrenca el canal All-American, i algunes altres sobre el mateix Colorado (Davis, Parker, Headgate Rock, Palo Verde, Laguna, Morelos) o sobre els seus afluents (Coolidge, sobre el Gila; Roosevelt, sobre el Salt). La construcció de la presa Hoover per al Colorado (que deu el seu nom al color que els sediments que transportava donaven a les seves aigües) aigües avall de la presa té uns efectes equivalents, encara que a menor escala, als de la construcció de la presa d’Asw ān. Abans del 1930 el Colorado abocava al golf de Califòrnia una mitjana de 125 a 150 milions de t de sediments (més del que abocava el Nil a la Mediterrània abans de la construcció de la gran presa d’Asw ān, que eren aproximadament un centenar) però a partir del 1934, quan començà a omplir-se el llac Mead, caigué a valors mínims que es reduïren a pràcticament no res a partir de la meitat de la dècada dels cinquanta.

Als anys setanta es començà a construir l’aqüeducte de Granite Reef, per dur aigua des de la presa Parker a Phoenix i la seva rodalia i als regadius de la vall del riu Salt, la primera de les obres del Central Arizona Project, que ha estat completat el 1986 i proveeix d’aigua de reg més de 400 000 ha de nous regadius i més de 600 milions de m3 d’aigua per a usos domèstics, urbans i industrials a les àrees de Phoenix i Tucson. Actualment, l’aprofitament de les aigües del Colorado ha assolit un sostre que només es pot superar amb mesures d’estalvi o de reaprofitament molt rigoroses i ha esdevingut una de les conques més litigioses del món.

Una característica de l’agricultura de regadiu del Baix Colorado és el gran contrast entre ambdós costats de la frontera entre els Estats Units i Mèxic (perceptible fins i tot en imatges de satèl·lit); destaca l’alt nivell de tecnificació i de productivitat del costat nord-americà. Ja des dels anys seixanta els sistemes de reg per aspersió són àmpliament utilitzats i més recentment s’hi han introduït les tècniques d’anivellament amb làser i de control automàtic de comportes. L’alt cost de l’aigua, que no és distribuïda gratuïtament per l’estat, com al Nil, sinó per empreses privades que n’obtenen un benefici, obliga els agricultors nord-americans del Baix Colorado a buscar la màxima rendibilitat en un seguiment molt atent dels mercats, en funció del qual poden anar canviant de conreu (bleda-rave sucrera, cotó de fibra llarga, farratges per a l’alimentació de bestiar boví estabulat, etc.) encara que també es manté una important producció horto-frutícola. Així i tot, no és pas una explotació exempta de problemes ambientals. El desenvolupament dels regadius de la vall del Gila a partir dels anys cinquanta es traduí en una alta salinització de les aigües del Colorado que comportà reclamacions per part de Mèxic (que veia perjudicats els seus drets internacionalment reconeguts d’aprofitament) i obligà a construir plantes de dessalinització. L’ús d’adobs i plaguicides és molt elevat i els seus excedents o derivats van també a fer cap al riu o als aqüífers.

La irrigació amb aigua fòssil

En anys recents, alguns països productors de petroli han decidit invertir una part dels immensos beneficis que obtenen de vendre el petroli i el gas de lesseves reserves en macroprojectes hidràulics d’aprofitament dels grans aqüífers fòssils que es troben sota els deserts del Sàhara i d’Aràbia. Es tracta d’aqüífers situats a gran profunditat, formats en èpoques geològiques passades i que no reben actualment cap mena d’alimentació; un recurs, doncs, no renovable com el mateix petroli, encara que les reserves s’estimen enormes (als jaciments libis de Kufrah, Murzuq i Sarīr 3 400, 4 800 i 10 000 km3, respectivament).

El 1971, a Líbia, es començà un projecte de desenvo-lupament a l’oasi de Kufrah, destinat a posar en conreu per a la producció de cereals unes 10 000 ha i, a partir del 1984, hom començà la construcció del que s’ha anomenat el Gran Riu del Desert, una gegantina conducció, completada el 1992, que porta l’aigua de Tazirbu (al mig del desert, a més de 800 km de la costa mediterrània) i de Sarīr (a uns 780 km) a les ciutats costaneres de Sirte i Bengasi, a la Cirenaica. Un altre projecte semblant ha de dur l’aigua dels aqüífers del Fezzan a les costes de la Tripolitània, com també garantir l’aliment per a més de 300 000 ovelles al N del mateix Fezzan. També a l’Aràbia Saudita, per tal d’assolir l’autosuficiència alimentària, s’han començat a explotar recursos hídrics d’aqüífers fòssils amb un resultat tant sorprenent com el fet que, a partir del 1990, el país ha esdevingut exportador de blat i altres productes alimentaris.

Un pastoralisme en maltempsada

El pastoralisme nòmada va començar la seva reculada al Pròxim Orient a partir de la dècada dels anys vint, amb la descoberta i l’entrada en explotació dels primers jaciments de petroli de la regió. Amb la Segona Guerra Mundial, aquesta reculada es generalitzà a tots els deserts càlids del Vell Món. Al principi de l’any 1960, per exemple, 1,75 milions de persones practicaven el nomadisme en els 10 països que envolten el Sàhara. Avui en dia, tan sols resten mig milió de nòmades. En els segles passats els nòmades dels deserts africans acostumaven a controlar els oasis, que eren cultivats per vassalls i esclaus, i solien controlar el comerç transsaharià de caravanes entre l’Àfrica central i les costes mediterrànies, com també el comerç de sal entre el Sàhara central i les zones ecològiques més meridionals (Sudan, Guinea i Sahel). Aquests mitjans de vida s’han acabat, exceptuant el cas dels kabbabish del Sudan, que hàbilment han derivat cap a activitats de transport motoritzat. La majoria d’aquests nòmades s’han vist obligats a migrar cap a les ciutats, i sobreviuen gràcies als ajuts alimentaris internacionals, s’allisten a l’exèrcit, a la policia i a altres serveis del govern, o bé treballen en l’extracció de petroli o a les mines.

Al nomadisme tradicional subsistent s’han afegit, però, noves formes d’aprofitament pastoral que, en conjunt, encara han incrementat l’impacte sobre la magra vegetació dels deserts africans i els asiàtics. Als marges del desert, sobretot a l’Àfrica septentrional i al Pròxim Orient, es practica el seminomadisme o la transhumància, que combinen una precària cerealicultura aprofitant les pluges d’hivern amb la pastura de muntanya a l’estiu, en el primer cas amb desplaçament col·lectiu de tot el “duar” o campament, i en el segon únicament dels pastors. En tot cas, en el darrer mig segle, als països en vies de desenvolupament dels deserts i els subdeserts càlids, el nombre de caps de bestiar ha crescut a la meitat del ritme de creixement de la població humana, aproximadament d’un 1 a un 2% anual. En canvi, les terres de pastura s’han reduït gairebé al mateix ritme, a causa de les rompudes agrícoles, de manera que la densitat del bestiar ha crescut aproximadament en una proporció de 4 a 1 durant aquest període.

El sobrepasturatge al voltant dels punts d’aigua

L’augment de la densitat de bestiar no ha estat compensada amb una millora de les tècniques i les pràctiques de producció o, encara pitjor, en alguns aspectes, la tecnologia moderna ha contribuït encara més a deteriorar la situació. Així, per exemple, la perforació, en àrees de pastura subdesèrtiques de la república del Níger, de pous dotats d’estacions de bombeig capaces de subministrar 4 l/s conduí paradoxalment a la ràpida destrucció de les pastures en un radi de 20 km al voltant d’aquests punts d’aigua permanents, a causa de l’absència de criteris de planificació i de gestió adients. Teòricament, el nombre d’animals que tenien accés als pous s’havia de controlar obrint i tancant les estacions de bombeig, però en la pràctica, els representants locals del govern central no el van poder controlar mai i, durant l’estació seca, es concentraven un gran nombre d’animals, fins a 20 000 i 30 000 UBT per pou durant 8 o 10 mesos, xifres que excedeixen de molt (arriben a triplicar-la) la capacitat de càrrega de les terres de pastura. En aquesta zona, la capacitat de càrrega era, abans d’obrir els pous, d’entre 8 i 10 UBT/ha, mentre que actualment no passa de les 4. En una àrea d’unes 50 ha al voltant dels pous s’arribava als 20 UBT/ha i dia. El resultat final va ser que en dues o tres localitats les pastures d’una àrea d’entre 20 i 30 km al voltant de cada pou quedaren destruïdes, cosa que representa entre 126 000 i 283 000 ha. Durant les sequeres extremes dels anys 1970-73 moriren una gran quantitat d’animals a tocar dels pous, però no precisament de set sinó de gana.

Aquest exemple posa de manifest que una política pensada amb les millors intencions pot provocar un desastre quan no es fa una valoració realista de la situació. No tots els sistemes d’explotació de les aigües, però, han donat els mateixos resultats. Els pous oberts a la regió de Ferlo, al Senegal, tot i haver creat alguns problemes, no van destruir els recursos per a l’alimentació dels ramats ni van originar un desert antròpic. Hi va ajudar, sobretot, el fet que el territori pertanyia a un grup homogeni de pastors, els anomenats puls “walo” i “dieri”, que van impedir que hi entressin altres pastors i així es convertí la zona en una reserva silvo-pastoral.

A totes les contrades sahelianes, tanmateix, el lliure accés del bestiar als pous o a les grans basses i els rius ha donat generalment els mateixos resultats: la destrucció de les pastures i la desertització. L’impacte sobre la vegetació llenyosa, en particular, ha estat àmpliament documentat al Sahel per una dotzena de científics pel cap baix. L’estrat llenyós, normalment, es troba en regressió i cada any disminueix en un 1%. A les àrees ramaderes de l’Àfrica oriental, concretament al N de Kenya, al S d’Etiòpia i a Somàlia, l’explotació de les aigües, basada en l’explotació de les basses i feta sense cap control del pasturatge, acabà amb els mateixos resultats que al Níger, i les inversions de diversos milions de dòlars fetes pel Banc Mundial tingueren un destí semblant.

La degradació agro-pastoral dels marges dels oasis

Semblantment, al voltant de les zones regades sovint es pot observar una franja de terres àrides extremament degradades, sigui pel seu aprofitament per a l’agricultura de secà, sigui perquè ho són com a pastures permanents i per a la recol·lecció de llenya. Sovint els diners que s’obtenen amb els conreus de regadiu s’inverteixen en bestiar, que pastura lliurement en un radi d’entre 5 i 6 km en el cas dels animals petits, i d’entre 20 i 25 km en el cas de les vaques i els cavalls, que són les distàncies que aquests animals poden recórrer en un dia mentre van pasturant. Un estudi dut a terme a la perifèria de la zona central del delta interior del Níger, a Mali, mitjançant la comparació de dos jocs de fotografies aèries a escala 1:50 000 preses respectivament els anys 1952 i 1975, revela que, du-rant aquest període, l’extensió que ocupaven les ter-res intensament degradades havia passat de menys de 200 000 ha a 1,2 milions. És a dir, havien passat de representar el 4% de l’àrea estudiada, a representar-ne el 26%. Durant aquest mateix període, l’àrea dedicada a l’agricultura de secà havia passat de 130 000 a 255 000 ha, és a dir, que quasi es va duplicar, fins a assolir el 5,5% de l’àrea estudiada.

Un fenomen semblant ocorre en molts sistemesd’irrigació desenvolupats recentment, però els vells oasis que queden al N i al S del Sàhara, probablement han estat envoltats des de temps immemo-rials per unes zones seques, tal com ho mencionen els exploradors del final del segle XIX i començament del XX.

L’explotació dels recursos minerals

Els deserts i els subdeserts càlids són rics en recursos minerals. De fet, a moltes àrees són aquests, de llarg, els recursos més importants econòmicament, gairebé els únics en països com Kuwait, Qatar o la Unió dels Emirats Àrabs, que fonamenten pràcticament la totalitat de la seva economia en les extraccions de petroli.

L’activitat extractiva

Algunes de les activitats extractives als deserts són molt antigues, com l’explotació de la sal al Sàhara, al Thar i en altres deserts, tan antigues com el desenvolupament del comerç caravaner i, a escala local, més i tot. La del “caliche” o del nitrat de Xile, a les àrees desèrtiques del que avui és el N de Xile,data de temps pre-colombins. Antigues o modernes,però, les explotacions de recursos minerals figuren entre les més destructives, sobretot en el cas de la mineria a cel obert, cada dia més generalitzada. L’escassa població local, el cost ínfim o nul de la terra i les dificultats d’accés per a qualsevol eventual observador fa que les explotacions mineres al desert no es distingeixin mai per la seva cura amb l’entorn, refiats com estan els seus responsables que això difícilment sollevarà protestes gaire àmplies o que, en tot cas, les que pugui sollevar entre la població més propera no tindran gran ressò. En contrapartida, les dificultats d’accés i de transport i les dures condicions de treball fan que, a la majoria dels deserts càlids, només resulti rendible explotar els jaciments de meners de gran valor, principalment pedres i metalls preciosos, urani i altres metalls rars o els que permetessin una producció molt mecanitzada com en el cas dels jaciments de petroli o gas natural.

Històricament foren els metalls preciosos els primers a atraure cap a alguns deserts els buscadors més audaços i ambiciosos: l’or del Sàhara (que en realitat pel Sàhara només hi transitava en caravanes) estimulà l’imaginari europeu medieval i fou un dels grans atractius que arrossegà els exploradors portuguesos a resseguir la costa africana, on donaren el nom de Rio de Oro a la costa del Sàhara Occidental; a Amèrica, l’argent va ser el primer atractiu dels deserts mexicans i dels xilens per als colonitzadors, i a Austràlia, quan el 1892 aparegué or a Coolgardie, una regió desèrtica a 500 km a l’E de Perth, més de 100 000 homes hi feren cap en quatre anys. També fou molt important l’extracció de bòrax del Death Valley californià a partir del 1880, quan els grans tirs de fins a una vintena de muls arrossegaven al llarg de més de 200 km veritables trens de carros carregats de bòrax.

El petroli és avui, de llarg, el més important dels productes minerals que s’extreu dels deserts. Les reserves més importants conegudes (més de la meitat de les de tot el món) es troben a l’entorn del golf Pèrsic, principalment a l’Aràbia Saudita, i també són importants els jaciments de l’Àfrica septentrional (Líbia i Algèria principalment). La majoria d’aquests països tenen en el petroli (i el gas natural) el motor cabdal de la seva economia, quan no la seva única font de divises. Una font, tanmateix, ara per ara, d’allò més productiva, que ha situat els països beneficiaris entre els més rics del món i alhora ha provocat una transformació radical de les seves societats. També ha estat font d’innombrables conflictes fronterers, els més greus dels quals han estat la llarga guerra entre Iran i Iraq (1980-88) i la invasió de Kuwait per Iraq (1990) i la Guerra del Golf (1991). La contaminació, ja important a tot el golf Pèrsic abans d’aquests esdeveniments, ha empitjorat considerablement al llarg dels darrers quinze anys, sobretot durant la guerra del Golf i els mesos que la seguiren, quan l’exèrcit iraquià deixà darrere seu més de 500 pous de petroli incendiats, un vessament de 4 a 6 milions de petroli a les aigües del golf i 150 milions de petroli vessats a terra ferma que han contaminat greument sòls, vegetació i aqüífers.

L’impacte ambiental de la mineria

L’impacte de les grans explotacions mineres a cel obert és un dels més espectaculars. Quan l’explotació és a ple rendiment, representa immenses excavacions en forma de cràter, de desenes o fins i tot centenars de metres de fondària respecte a la superfície inicial, i grans acumulacions de runes, de les quals, si bé se n’ha separat el mineral fins allà on això és rendible, en queda encara prou per a amenaçar de contaminar la terra i els aqüífers de grans extensions i es desprèn pols rica en metalls pesants. Les grans mines de coure d’Atacama i algunes de Nevada figuren entre les més grans del món i són també grans fonts de contaminació directa i indirecta.

La mineria, per definició, és una explotació fins a l’exhauriment d’un recurs no renovable en una àrea molt localitzada. Per això, excepte en jaciments de riquesa o extensió excepcionals, és una activitat limitada en el temps però potencialment generadora d’una enorme riquesa. Una riquesa, tanmateix, que en el cas dels deserts (i en general dels països en vies de desenvolupament), no repercuteix en l’economia local sinó en centres financers allunyats dels quals han sortit les inversions que han fet possible l’explotació eficient del recurs. Així, molt poca de la riquesa generada per l’explotació de l’urani a la república del Níger o dels diamants de les costes de Namíbia roman en aquests països, però sí que hi romanen el paisatge malmès, les runes tòxiques o els aqüífers contaminats. Als països desenvolupats i tot, la distribució entre beneficis i càrregues és desigual ja que, en tractar-se d’explotacions fetes en àrees poc poblades, les empreses explotadores sempre vénen de fora i contracten més mà d’obra forana que local (sovint per la seva insuficiència) i rarament reinverteixen al lloc sinó que busquen una altra mina per explotar quan exhaureixen la que tenen en explotació.