La invasió àrab
En el moment en què els musulmans penetraren a la Península (any 711) per ajudar els fills de vitiza, una part d’Hispània estava sota el control d’un d’aquests fills, Àkila. Aquesta part comprenia la zona catalana i la Septimània, a l’altra banda del Pirineu. Això féu que els musulmans, que de moment actuaven com aliats dels vitizans, no fessin incursions més enllà de Saragossa, quedant, per tant, Catalunya (i, doncs, Osona) al marge de les primeres campanyes.
Després de l’any 714 quan els fills de Vitiza acudiren a Damasc on el califa al-Walid els obligà a cedir-li els seus drets sobre Hispània a canvi d’una gran quantitat de béns territorials, fou quan Catalunya i la Septimània, de dret, passaren a sobirania musulmana. No obstant els naturals del país s’oposaren al canvi d’autoritats elegint un nou rei anomenat Ardó que havia de defensar Catalunya enfront dels àrabs. La resposta dels invasors no trigà gaire a produir-se i entre la tardor del 716 i la primavera del 719 l’emir al-Hurr començà una campanya militar per aconseguir ocupar les terres fins als Pirineus. La campanya durà tres anys, la qual cosa indica que els musulmans hi trobaren força resistència, si bé també trobaren zones que s’acolliren a una submissió pactada.
A partir de l’any 720, un nou emir, al-Samh, travessà el Pirineu i conquerí Narbona on continuava la resistència. Es fa difícil saber l’actitud que prengueren els osonencs, però com diu Ramon d’Abadal, el fet que la seu episcopal visigòtica desapareix en aquest moment, mentre que les d’Urgell, Girona i Barcelona sembla que subsistiren, permet de suposar que els osonencs s’oposaren als invasors per les armes i el territori fou greument devastat.
L’altra dificultat és conèixer què passà a Osona entre la conquesta musulmana i la primera repoblació carolíngia, és a dir, de l’any 719 al 798. Són vuitanta anys sense la més mínima notícia sobre la Catalunya central. Aquesta manca de notícies i el fet que quan es procedeix a la primera repoblació, l’any 798, se cita la ciutat d’Osona, de fa molt temps deserta, fa creure que la devastació produïda en les lluites per la conquesta de la zona, desorganitzaren el territori d’una manera tal que les autoritats carolíngies el consideren desert, la qual cosa no vol pas dir que no subsistissin alguns nuclis de poblament dispersos, més o menys camuflats. Al mateix temps, aquesta manca de població féu que els musulmans no creessin cap establiment militar a Osona i concentressin les seves guarnicions a Barcelona i Terrassa. Així el mateix any 798 només es parla de repoblar i fortificar i no pas de conquerir, car no hi havia ningú per a fer resistència. Únicament calia organitzar, repoblar i defensar.
La primera repoblació (798-826)
La conquesta de la Septimània pels àrabs féu desaparèixer tota reminiscència de l’antiga monarquia visigòtica, alguns reis de la qual continuaren enfrontant-se als musulmans un cop els fills de Vitiza cediren els seus drets al califa de Damasc. Després d’un temps de sofrir les incursions musulmanes en el seu propi territori, foren els francs els qui iniciaren la contraofensiva en els territoris de l’antiga monarquia visigòtica. Així el 759 el rei Pipí conqueria Narbona i aconseguia el domini de l’antiga Septimània i portava la frontera als Pirineus. El seu fill Carlemany, el 778, intentà portar la frontera a l’Ebre amb la fracassada expedició a Saragossa que finí amb la derrota de Roncesvalles.
Aquest fracàs portà un canvi a la política de conquesta de grans zones i s’inicià la de salts curts però segurs. Així el 785 els homes de Girona es lliuraren a Carlemany i poc temps després ho degueren fer els de la Cerdanya i de l’Urgell. I abans de llançar-se a l’assalt de Barcelona, i dels posteriors de Tortosa i Osca, calia aproximar-se al màxim a la primera ciutat. Per això en una reunió tinguda a Tolosa l’any 798 amb el rei Lluís el Piadós, que actuava com a rei d’Aquitània “ordenà una ferma vigilància dels confins de l’Aquitània, per la qual cosa fortificà i féu habitar la ciutat d’Osona, els castells de Cardona i Casserres i la resta de les cia al comte Borrell amb les corresponents guarnicions”. Segons aquesta notícia es fortificà i es repoblà l’antiga ciutat d’Osona, però els fets posteriors no semblen pas donar a entendre que fos ben bé així.
Per les notícies posteriors sembla que el comte Borrell traslladà les funcions defensives que havia d’exercir la ciutat d’Osona a un lloc més idoni per a la protecció de la població de la Plana. Aquest indret fou el lloc conegut avui amb el nom de l’Esquerda, on hi havia un poblat ibèric que es trobava ubicat en un dels angles o penínsules que forma el riu Ter en les repetides corbes que en el seu pas pel territori osonenc descriu, lloc ideal per a la defensa. Fou allí on es traslladaren les funcions defensives de la ciutat d’Osona. Aquest lloc prengué el nom de Roda ciutat (Rotam civitatem), nom que perdurà fins a la meitat de segle XI amb més d’una quarantena de documents que parlen de la seva existència. De la ciutat d’Osona, per contra, només se’n parlarà una vegada durant la revolta protagonitzada per Aissó el 826, i encara sembla esmentarse més com a territori que com a nucli poblat, àdhuc les dues fonts narratives sobre aquesta revolta discrepen. Així, mentre una diu que Aissó “entrà a Osona”, l’altra diu que “anà a la ciutat d’Osona”.
Es fa difícil creure en l’existència de dues ciutats, l’una al costat de l’altra amb funcions semblants; per tant podria ésser que el centre fortificat d’Osona no es restaurés en el lloc antic, sinó que es traslladés a un antic oppidum ibèric que prengué el nom de Roda ciutat, mentre que el nom de la ciutat d’Osona o Ausona servís per a anomenar la regió circumdant.
Posteriorment aquesta diversitat de funcions es confirma i, a partir del final del segle IX, Osona servirà per a anomenar un territori o un comtat i per un bisbat, però mai més no s’esmentarà la ciutat d’Osona; en canvi al principi del segle es repetirà l’esment de la ciutat de Roda com a terme dins el comtat d’Osona, reflex, sens dubte, d’una situació anterior.
Aquesta situació segurament es devia repetir també al Bages, on el mateix comte Borrell en comptes de restaurar l’antiga ciutat de Bacasis en el seu lloc primitiu, ho féu en l’antic oppidum ibèric de Manresa i li donà un gran terme, i la categoria de ciutat, com a Roda, mentre que Bacasis quedava per anomenar la part septentrional del terme de la nova ciutat amb el nom de Bages. Aquesta mateixa situació es mantingué en la restauració que féu el comte Guifré al final del segle IX. Per tant no creiem que la ciutat d’Osona fos restaurada en la repoblació que portà a terme el comte Borrell al final del segle VIII, sinó que les seves funcions, sobretot les defensives, passaren a la ciutat de Roda, ubicada en un antic poblat ibèric.
Un altre detall que confirma la no restauració de la ciutat d’Osona és que la seu episcopal tampoc no fou restaurada. Podria ésser que la dèbil organització eclesiàstica es fes a través del bisbat d’Urgell; així com l’organització político-militar quedà inclosa en el comtat de Cerdanya, la religiosa degué vincular-se al bisbat urgellenc que era el que regia els territoris de l’Urgell i de la Cerdanya.
Encara és més difícil dilucidar la profunditat de la repoblació i les aportacions de repobladors d’altres llocs. En els primers moments de la repoblació del comte Guifré, es denota la pervivència d’un hàbitat antic, en la perduració de topònims pre-romans: Gurri, Gurb, etc. o d’esglésies antigues, com les de Tona, Torelló o Lluçà, cosa que fa pensar en l’existència d’una població residual aferrada a la terra, malgrat les devastacions, musulmanes o cristianes, o en la indefensió en què es trobaven de qualsevol protecció d’un poder establert. No obstant es degué fomentar la repoblació del territori gràcies a la protecció militar que proporcionava la nova ciutat de Roda, i els castells restaurats i custodiats amb guerrers. Els nous repobladors degueren procedir de la Cerdanya que era el comtat que governava el comte que s’encarregava de la repoblació d’Osona i àdhuc el nou territori quedà englobat en el de la Cerdanya.
La revolta d’Aissó (826-827)
La repoblació inicial es veié truncada per una revolta que protagonitzaren un tal Aissó i Guillemó, que tingué com a focus principal la zona d’Osona, i motivà la destrucció de la ciutat de Roda. Aquest fet és conegut d’antic, i inicialment s’atribuí a Roda d’Isàbena, a la Ribagorça, però analitzant els textos és clar que correspon a la ciutat de Roda d’Osona. Més complicat és el conflicte sobre la personalitat d’Aissó, que una de les fonts franques coetànies consideren un personatge got, mentre que a una font musulmana del principi del segle XI, que en segueix una d’anterior, el considera musulmà presoner dels francs; però aquesta qüestió no altera el resultat final: la destrucció de la ciutat de Roda i la devastació del territori de la Catalunya Central, que restà novament desorganitzada i despoblada.
Els esdeveniments dels fets són, en síntesi, els següents: Al palau d’Aquisgrà hi havia retingut el got o musulmà Aissó que aconseguí escapar i entrar a Osona, on s’atragué el poble, i destruí la ciutat de Roda i altres castells de la regió que se li oposaren. A la revolta inicial s’afegí Guillemó, fill del comte Berà; tots dos intentaren estendre la sublevació per la resta de la Catalunya carolíngia, però fracassaren. Aleshores sol·licitaren l’ajut dels musulmans. L’emir envià un exèrcit manat per Ubaid Allah, anomenat Abu Marwan, que l’octubre de l’any 827 es trobava davant els murs de la ciutat de Girona, però no aconseguí conquerir la ciutat, com tampoc no ho havia pogut obtenir en el setge a què havia sotmès la ciutat de Barcelona.
Un cop fracassats els intents de conquerir les dues ciutats principals dels comtats catalans, emprengueren la retirada i es dedicaren al saqueig del territori que inicialment s’havia adherit a la revolta. Les autoritats franques enviaren uns legats per atemperar els ànims i evitar l’extensió de la revolta mentre es preparava un exèrcit que, si es reuní, no arribà a actuar car la revolta es dissolgué quan no es pogué estendre, amb el fracàs dels setges de Barcelona i Girona i la retirada de l’exèrcit expedicionari musulmà i els capitosts de la revolta, els quals degueren marxar cap a al-Andalus, puix que no es parla més d’ells. Però el fracàs de la revolta deixava un territori greument devastat, que és en les poques coses que hi ha coincidència. De nou Osona restava sense cap mena d’organització ni militar ni religiosa. No obstant, igual com en el període anterior, la despoblació no degué ser total, sinó que restà una població residual que mantingué el culte d’algunes esglésies i conservà el nom d’alguns llocs. Tota l’organització del comte Borrell s’havia desfet i Osona serví de lloc de pas de les expedicions sarraïnes com la que el 842 envià Abd-al-Rahman II contra Narbona, que preferí el camí de l’interior, despoblat, al de la costa, que havia de passar per Barcelona i Girona, però l’avantguarda fou voltada i atacada en arribar a la Cerdanya i hagueren de retirar-se després de devastar les terres osonenques. Aquesta situació d’indefensió, pels pocs habitants d’Osona, perdurà fins vers l’any 879, quan el comte Guifré inicià la repoblació definitiva d’Osona.
La repoblació del comte Guifré
La segona i definitiva repoblació d’Osona fou protagonitzada pel comte Guifré el Pilós. Aquest comte amb el seu germà Miró i altres germans, era comte de Cerdanya, Urgell i Conflent, on el seu pare ja havia exercit la funció comtal. En els conflictes entre Bernat de Gòtia i el rei de França, Lluís el Tartamut, Guifré i els seus germans lluitaren a favor del rei, i un cop Bernat fou deposat es procedí a repartir el govern dels comtats que regia pel rei. Això ocorregué el setembre de l’any 878 a Troyes. Els comtats catalans de Girona i Barcelona foren encomanats al comte Guifré i al mateix temps se li degué encomanar la repoblació del sector que quedava per organitzar entre els comtats de Girona-Barcelona-Cerdanya. Aquest territori, buit de tota organització política, militar o religiosa, serà després el comtat i el bisbat d’Osona i una part del comtat de Berga.
Aquesta tasca repobladora és la que mereix més l’atenció de totes les gestes del comte Guifré; a més té la particularitat d’ésser molt documentada a partir de poc després d’iniciar-se, gràcies als fons documentals dels bisbes vigatans i de la seva canònica que comencen el 881, als quals s’afegeixen algunes actes de consagració primerenques que donen una visió molt clara de tal com s’havia organitzat la repoblació i l’organització eclesiàstica.
L’organització del territori
L’obra de repoblació fou enorme; només la magnitud del territori repoblat dóna la imatge de la dificultat de la tasca empresa pel comte Guifré. La repoblació començà per la vall de Ripoll i arribà fins als confins d’Anoia, essent el castell de Queralt el punt més ponentí que s’organitzà en aquest moment i no fou superat fins després del 1020, quan s’ocupa Cervera; els seus descendents només s’encarregaren d’omplir els buits que havien quedat, més importants quan més a ponent i agreujats per diverses incursions sarraïnes i adversitats atmosfèriques, com una forta sequera.
L’acció del comte Guifré, ajudat dels seus germans en la repoblació d’Osona, queda ben clara en el parlament que l’any 906 el bisbe Idalguer féu davant els assistents al concili de Barcelona, quan digué: “Després de molts anys d’estar despoblada la terra, compadit el Senyor, hi suscità el nobilíssim príncep Guifré i els seus germans, els quals, reunint homes de diferents llocs i nacions, restauraren l’església ausonenca amb el seu territori en l’estat primitiu…”. La participació del clan familiar del comte Guifré queda clara i la documentació posterior posa de relleu que el comte i els seus germans, sobretot Sunifred, ex-monjo d’Arles, feren aprisions particulars al comtat d’Osona. Sunifred aprisià a la parròquia de Sant Martí del Congost o d’Aiguafreda, mentre que els alous comtals entorn de Vic o a Osona són nombrosos: Palau, Sant Boi de Lluçanès, Folgueroles, etc., que demostren la dedicació del clan familiar a la repoblació.
La procedència dels repobladors
En el parlament del bisbe Idalguer trobem a faltar una expressió més explícita sobre l’origen dels pobladors, “reunint homes de diferents llocs i nacions”, que únicament expressa una gran diversitat de la procedència dels repobladors. Abadal que ha estudiat molt profundament la repoblació d’Osona, no és preocupà d’ampliar les vagues declaracions del bisbe Idalguer i només intenta aclarir la procedència dels vescomtes d’Osona i dels vicaris comtals dels castells osonencs “Uns i altres extrets per Guifred, segurament, d’entre els seus fidels vassalls de la Cerdanya i del Conflent”. Aquesta hipòtesi es va confirmant en part, car s’ha pogut comprovar com Sal la de Conflent, fundador de Sant Benet de Bages, era fill dels vescomtes de Conflent i parent dels vescomtes d’Osona, i tingué un gran protagonisme en la repoblació, però només es coneix la repoblació de les marques del comtat d’Osona-Manresa i la del de Barcelona, si bé es coneixen les adquisicions que féu a la zona de Sant Hilari Sacalm, i les propietats que tenia en els termes dels castells de Sant Llorenç, de Castellterçol, de Cabrera i al terme de Seva; els seus fills Isarn, Unifred i Guadamir també posseïren diversos béns repartits per diferents castells osonencs. Dels altres vicaris comtals només sabem dels Lluçà que tinguessin béns patrimonials a la Cerdanya. Mentre que tenim una important actuació dels vescomtes de Girona, centrada al castell de Malla i d’Aguilar (Tona) i resta el dubte si d’aquesta casa vescomtal procedeixen els Muntanyola-Montcada. També s’ha pogut comprovar com la família dels vicaris de Gurb tenien béns patrimonials a Girona, el Vallès i Barcelona, però no a Cerdanya ni al Conflent. Per tant si en la casa vescomtal osonenca sembla confirmar-se una procedència del Conflent, i algun vicari comtal tenia béns patrimonialsa la Cerdanya, no tots tingueren aquesta procedència, i es comprova que famílies importants tenen o poden tenir una procedència gironina, que al cap i a la fi, era un altre comtat que estava sota el govern del comte Guifré i no tenia cap marca on col·locar el seu excedent de població.
Encara és més problemàtica la procedència dels petits repobladors, encara que és de suposar que l’afirmació del bisbe Idalguer “que reuniren homes de diferents llocs i nacions” ha de ser certa. Ramon d’Abadal, en un altre treball, donava la hipòtesi “que una part important dels nous pobladors, sobretot els del Ripollès, Lluçanès, Plana de Vic i Guilleries, procedien d’aquest brollador de la Cerdanya d’on sempre han sobreeixit gents cap a les terres de migdia”. Creu que aquest excés de població havia estat causat per la despoblació que seguí la revolta d’Aissó. Aquesta hipòtesi caldria reduir-la al Ripollès i al Lluçanès, ja que el comtat de Cerdanya en aquests mateixos moments tenia en marxa la seva pròpia repoblació de la Marca, el que seria més tard el comtat de Berga, i no creiem que pogués portar tot el pes important que li assignà Abadal en la població de la Plana de Vic i de les Guilleries.
A més dels possibles contingents del comtat de Cerdanya, degueren venir a Osona serfs o esclaus i pagesos del comte Guifré, procedents del comtat de Conflent, on el rei n’havia donat un lot al seu pare Sunifred, d’altres del mateix lloc, portats pels vescomtes d’Osona i per Sal·la de Conflent; i d’altres devien procedir de Girona, portats pels vescomtes d’aquest comtat i d’altres dels vicaris comtals que es traslladaren al comtat d’Osona. Cal recordar que les Guilleries en aquest moment s’anomenen les Muntanyes d’Osona, i que servien més de nexe d’unió que de separació, i que l’Ausetània íbero-romana traspassava l’actual Osona i englobava, segons Ptolemeu, la mateixa ciutat de Girona; per tant el lligam Girona-Osona era antic i en aquest moment degué seguir funcionant. També cal remarcar que el comtat i bisbat d’Osona comença en el sector de sol ixent en terres geogràficament pertanyents a la zona gironina, com Sant Hilari Sacalm, Osor, Solterra, Joanet i Vallors.
També es pot detectar en la toponímia alguna indicació de l’arribada de pobladors més llunyans que els comtats catalans del comte Guifré. Entorn de Vic apareixen documentats un prat Narbonès i un puig de Tolosa, que podrien denotar una vinguda de gent procedent d’aquestes zones.
Fins podem utilitzar la toponímia actual; aleshores comprovarem com hi ha un cert trasllat de topònims del Gironès a Osona com el cas de Folgueroles, aquesta possibilitat caldria aprofundir-la com la de l’antroponímia. ¿Què pot assenyalar aquest reguitzell de noms gots entre els pobladors del castell de Tona que apareixen el 889? Encara que l’afirmació que els noms gots són una simple moda pot fer trontollar qualsevol hipòtesi que es basi en aquesta sola possibilitat, caldrà utilitzar tots els recursos possibles per a aclarir la procedència dels pobladors, que sens dubte fou molt diversa i de llocs llunyans, si bé és possible que no sobrepassessin els dos llocs esmentats de Tolosa i Narbona.
Fins aquí només hem presentat les possibles procedències dels pobladors com provinents dels comtats catalans o del migdia de França, i no hem esmentat la possibilitat de la vinguda de mossàrabs, d’aquests hispans que vivien en territori musulmà. Sabem que el comte Guifré tenia relacions amb el bisbe Eulogi de Còrdova, el qual dedicà uns versos al comte i a la seva muller. També és coneguda la seva acció contra l’intent de fortificar Lleida. ¿No pogué tornar d’aquesta fracassada acció amb un grup de mossàrabs? El cert és que en el terme del castell de Taradell, el 1080 es documenta l’existència d’una villa Hispania, nom que només es pot atribuir al fet de ser ocupada per hispans, característica que no es donava a la resta del territori. Únicament falta saber quan es féu aquest establiment de mossàrabs, ja què podria ser més tardà que la repoblació del comte Guifré.
La població residual
Aquest tipus de població és molt difícil de detectar car la mateixa característica de desenvolupar-se en els períodes de despoblació, o més ben dit, de desorganització, en els quals no es genera cap tipus de documentació ni existeixen les relacions entre els pobladors i les autoritats, aquestes inexistents, ni tenen necessitat de deixar constància escrita de possibles transaccions de béns, ni és probable que existissin; en tot cas es feien de paraula i públicament i, per tant, no calien notaris ni pergamins. Ramon d’Abadal ja reconegué la persistència d’uns certs pobladors que conservaren la toponímia antiga, un cas típic i inconfusible és el nom del riu Gurri. A més d’aquest n’existeixen molts més que no tenen el seu origen en una característica geogràfica o de poblament nou, que han de respondre a topònims anteriors conservats per aquesta població residual. ¿D’on procedeixen topònims de nuclis de població com: Brull, Tenes, Espinelves, Gurb, Balenyà, Lluçà, Malla o Orsal, Manlleu, Voltregà, Olost, Orís, Oristà, Taradell, Pruit, Centelles, Torelló, Berga, Corcó, Seva, Sora, Tavertet, Tona o Sau?
Només s’entenen com a procedents d’una toponímia anterior a la repoblació que han conservat els pobladors que han quedat en el lloc sense cap mena de poder polític que els governi i defensi. També el fet de prendre un territori o un nucli de població el nom d’un sant titular d’una església fa creure que es tracta d’una església antiga que ha mantingut un cert culte, o d’alguns pobladors que han conservat el record del sant titular, i a l’hora de donar nom al terme d’un castell o d’un nucli de població se li dóna el del sant titular i no el d’una característica geogràfica o arquitectònica. Així trobem inicialment castells anomenats de Sant Llorenç o de Sant Esteve, i termes coneguts com: Santa Eulàlia (de Riuprimer), Sant Agustí (de Lluçanès), Sant Boi (de Lluçanès), Santa Eugènia (de Berga) o Sant Hipòlit (de Voltregà). I de manera més clara tenim que en les primeres notícies sobre transaccions de béns centrades a Osona, no s’esmenten drets d’aprisió; o bé clarament ho tenen pels pares o avantpassats o per compra. Així la primera notícia del gener de 881, a poc més d’un any i mig del possible inici de la repoblació, l’arxiprest Godmar, que després havia de ser el primer bisbe de Vic de la seu restaurada, comprà terres i cases situades al territori osonenc i a l’apèndix del castell de Torelló, prop de l’església de Sant Feliu, en la qual els venedors no fan ostentació de cap dret, la qual cosa fa creure que són uns antics pobladors que no necessiten avalar els drets d’aprisió.
En una data compresa entre el 885 i el 887 el mateix Gotmar, ja bisbe, vengué diversos béns situats al castell de Besora que anteriorment havia comprat. El mateix bisbe el 889 comprà a un matrimoni un important alou situat a la vila de Terrades pel preu de dos cavalls que valien cinquanta sous; els venedors fan constar que els béns venuts els havien comprats a cinc matrimonis. Encara es podrien donar niés referències que revelen l’existència d’uns drets que no provenen de la pura aprisió sinó d’un temps que podia ésser anterior al 879, any de l’inici de possibles aprisions. Per tant cal considerar que la pervivència d’un hàbitat reduït es mantingué en els períodes de desorganització administrativa i que també es mantingueren algunes terres en cultiu, algunes esglésies amb culte i conservaren el nom de pobles i castells.
També cal pensar que la repoblació no començà quan el comte Guifré rebé el govern dels comtats de Girona i Barcelona, sinó que hi degué haver una repoblació espontània a partir de les aprisions que es feien al comtat de Besalú, ja que si creiem que començà el 879 i que fins trenta anys després no s’esdevenia propietari de les terres aprisiades, no s’entén com el 881 es venguin unes terres situades al castell de Sant Llorenç que els havien vingut per haver-les tret de l’erm i encara envoltades de terres d’altres propietaris. Altres vendes amb drets d’aprisió es feren el 886, el 889 i el 890 a la vila Terrades i el 889 a Seva. Totes aquestes alienacions corresponen a dates anteriors alstrenta anys. Si aquesta prescripció de trenta anys de conreu previ, es complia, cal pensar en una iniciativa particular anterior a la pública organitzada pel comte Guifré el 879, o bé que el comte l’havia iniciada abans com a comte de Cerdanya.
Així, doncs, l’afirmació del bisbe Idalguer “després de molts anys d’estar despoblada la terra…” s’ha de matisar dient que la terra no era despoblada del tot sinó que hi havia una certa població, difícil d’avaluar, i que quan el comte Guifré començà la repoblació ja hi degué trobar, a més dels pobladors antics, d’altres que s’havien avançat a la iniciativa comtal, que degué ser la més important, i que tingué la particularitat d’organitzar el territori en tots els aspectes, polític, militar i eclesiàstic.
Estructuració de la societat
Per conèixer com s’estructurà la societat osonenca en els inicis de la repoblació disposem d’un document excepcional com és l’acta de consagració de l’església de Sant Andreu del castell de Tona del 889, deu anys després d’iniciada la repoblació, que havia estat edificada per sis “barons il·lustres”; més endavant es fa una divisió dels homes del terme que fan donacions per a la dotació de l’església com a majors, que serien els “barons il·lustres” i els menors que han de ser les quaranta-tres persones signants de l’acta. Aquesta diferenciació es fa patent en la dotació. Els majors o “barons il·lustres” fan donacions de terra, d’objectes i de llibres de culte de manera individual mentre que els menors ho fan de manera col·lectiva amb els majors: “I nosaltres, habitants del castell de Tona, tant majors com menors, donem…”. Per tant d’entrada la societat que neixia de la repoblació ja establia unes diferenciacions socials, sens dubte, motivades per la diferència en la possessió de la terra. Els majors haurien aprisiat extensos predis amb la col·laboració dels seus propis pagesos i d’altres de pobres, amb pocs recursos per llençar-se a l’aventura d’iniciar unes aprisions pel seu propi compte, amb el risc que comportava per a qui no tenia uns importants béns patrimonials. Els menors, molt més nombrosos, set vegades més, podrien correspondre a antics pobladors, i a nous vinguts que havien aconseguit aprisiar un alou familiar o obtenir terres dels majors per cultivar-les per ells. A aquesta estructuració inicial s’imposà al llarg del segle X una noblesa de servei, els vescomtes i els vicaris comtals, puix que si bé a Tona no apareix cap personatge d’aquest tipus, en canvi en l’acta de consagració de l’església de Santa Maria de Manlleu de l’any 906, es diu que l’església fou reedificada pel vicari comtal Fedanci i és ell qui dota l’església dels corresponents llibres litúrgics, de terres i dels delmes i primícies dels seus béns. Aquesta estructuració inicial s’anirà complicant al llarg dels segles XI-XII amb lligams feudals, convertint els majors en una petita noblesa de servei dels vicaris comtals, dels bisbes vigatans i dels comtes de Barcelona, dels quals n’esdevindran castlans, batlles i veguers.