Situació
Edifici molt singular, el primitiu projecte del qual sembla que es va modificar quan s’havia construït ja la capçalera orientada a ponent. L’edifici actual té una orientació nord-sud.
ECSA - J.A. Adell
L’antiga església parroquial de Sant Serni de Cabó és situada als afores de la vila de Cabó, al costat del seu cementiri, en una petita elevació que li dóna una posició eminent en el seu entorn.
Mapa: 34-11(253). Situació: 31TCG551776.
Per arribar al poble cal anar primer a Organyà, d’on arrenca una carretera que va a Cabó en 10 km. (JAA)
Història
La notícia més antiga que es coneix de la vall de Cabó és del 867, en un document de venda d’un hort situat “in valle Nempetana”. La vall de Cabó apareix en la major part dels documents del segle IX al XI, i més esporàdicament del segle XII, amb la denominació de vall de Nempàs, amb les variants gràfiques de Nenpetano, Nenpetana, Nempes, Nempas, Nenpas; la denominació de vall de Caboet apareix, posteriorment, en un document del 1027, en què es ven un alou in valle Caputense, denominació que perdurarà, si bé transformada en l’actual Cabó.
En el document de l’acta de consagració de la Seu d’Urgell s’esmenten com a parròquies d’aquesta vall Horganiano, Favano i Kapudeizo.
En els documents procedents de la col·legiata d’Organyà dels segles IX al principi del XII apareixen documentats com a nuclis de població de la vall Favà (867), el Vilar (929), Espodolla (990), l’Ametlla (1006), Anell (1009), Coma (1015), Cabó (1017), Fontanet (1021), Pujal (1038), Tragó (1038), Boixadera (1065), Ares (1068, mentre que el castell ja apareix el 1027), i el Puig o Pui (1089), a més de la vila d’Organyà.
A l’acta de dedicació de Santa Maria d’Organyà de 1090, s’inclouen, entre els béns amb que la família Caboet la dotà a la vall de Cabó, l’ermita de Santa Fe i donacions diverses als llocs del Vilar, d’Ares, d’Espodolla, del Puig o del Pui, de l’Ametlla, de Serra, del Pujal, de Caselles, de Fontanet, Tragó i de Cabó. A l’acte d’homenatge i jurament de fidelitat prestat pels habitants de la vall al bisbe Bernat Sanç, el 1162, els llocs de procedència d’aquests són Podol, Espodolla, Senyús, Pujal, Serra, Caselles, Camp, Favà, el Pui, Ares, Cabó, el Vilar, Boixedera, Anell, Colomera, l’Ametlla, Fontanet, Tragó i la vila d’Organyà.
En el Spill… del vescomtat de Castellbò, del principi del segle XVI, consten com a llocs de la vall Anell, Fava, el Puig (Pui), Cabó, el Vilar, l’Oliva de Cabó, Ares, l’Ametlla, el Pujal, Fontanet i Senyús; com a llocs deshabitats, Castellpoll, Boixedera, Colomera, Caselles i Serra; i com a despoblat, Camp.
Actualment la vall comprèn els pobles, llogarets i despoblats de Cabó, Vilar de Cabó, Senyús, Pujal d’Organyà, Ares, el Cap de la Vall, Montellà i l’enclavament de Fontanet.
Des de mitjan segle X, la vall es trobava en mans dels Caboet, que eren també senyors de la vall de Sant Joan. El matrimoni d’Arnaua de Caboet, l’any 1185, amb Arnau de Castellbò tingué com a conseqüència la reunió dels dominis patrimonials d’ambdues famílies, incloent-hi els béns i drets que des del segle XI posseïen els Caboet a la vall d’Andorra, en feu de l’església d’Urgell.
Per sengles documents de Guillem Guitard de Caboet (1110) i de Ramon de Caboet (1156), el domini eminent de les valls de Cabó i de Sant Joan passà a l’església d’Urgell. Aquesta senyoria motivà una forta resistència per part del vescomte Arnau de Castellbò i dels seus descendents, els comtes de Foix, a qui després del matrimoni el 1208 d’Ermessenda, filla d’Arnau de Castellbò, amb Roger Bernat de Foix, passà tot el patrimoni dels Caboet-Castellbò. Aquest conflicte finalitzà amb la signatura, per part del comte de Foix i del bisbe de la Seu d’Urgell, dels acords dits els Pariatges d’Andorra del 1278 i del 1288.
Al segle XVI, la vall de Cabó, dins del vescomtat de Castellbò, formava part de la batllia de Cabó del quarter d’Organyà, de manera que el batlle d’Organyà hi tenia un lloctinent. El mer i mixt imperi i la jurisdicció alta i criminal era exercida per la vescomtessa de Castellbò, la reina Germana de Foix, mentre que la jurisdicció baixa i civil era exercida, generalment, pel capítol de Santa Maria d’Organyà. La renda de la vall, que al principi del segle XVI era de 25 lliures, consistia en quísties i censos de diners i blats, però no en delmes.
L’any 1548 el vescomtat, i, per tant, la vall de Cabó, fou incorporat definitivament a la corona i esdevingué domini reial.
La vila de Cabó, centre de la vall de Cabó, és esmentada, doncs, en un document del 1017, en la venda d’una terra “in apendicio Sancti Saturnini in villa Caputece”. Les referències de vendes o donacions de terres situades a Sant Sadurní de Cabó es repeteixen al llarg del segle XI; on la població s’esmenta amb les variants de Capudez, Chapuretse, Kapudez, Capudense, Cabodeizo i Caboez. L’any 1065 el castell i la vila de Cabó foren donats com a penyora de matrimoni per part d’Isarn de Cabó i el seu fill Guitard, a favor de Gebelina —muller d’en Guitard— i el seu pare Arnau Dacó.
Malgrat la profusió de notícies sobre Cabó i la seva vall, no hi ha referències concretes de la seva església dedicada a sant Serni; tan sols la inclusió de Cabó a la dècima del 1391, dins del deganat d’Urgellet. Església parroquial fins a la construcció, recent, de la nova parròquia al centre urbà, dedicada a sant Isidre i sant Serni, patí un cert període d’abandó, que finí amb la seva actual recuperació, en què s’hi efectuaren tasques de neteja i conservació.
La parròquia de Cabó depèn, en l’actualitat, de la parròquia de Coll de Nargó. (MLIC)
Església
Planta on s’aprecia el canvi d’estructura i orientació sofert per l’església original.
J.A. Adell
Es tracta d’una edificació força complexa, en la qual sembla molt clar que el projecte inicial fou reformat, ja abans que se n’acabés la construcció, sense descartar, però, que la reforma es produís immediatament després del seu acabament, en aquest cas, a causa de l’ensulsiada parcial de l’obra original.
Actualment es tracta d’una església d’una nau única, orientada de N a S, coberta amb una volta de canó, de perfil semicircular, i acabada al N amb una capçalera formada per dos absis, orientats al N i a l’W, oberts mitjançant arcs presbiterals en degradació. En el punt del creuer, en l’obertura dels absis, hi ha una cúpula formada per una volta de quatre sectors, del tipus anomenat de racó de claustre, amb les arestes molt suavitzades.
La presència d’uns nervis ornamentals, molt tardans, desfigura l’aspecte interior d’aquest interessant i poc usual element, que es manifesta exteriorment a través d’un baix cimbori prismàtic, de planta quadrada.
Al costat est, on sembla que hi devia haver un tercer absis, es conserva un arc paredat que exteriorment es relaciona amb els murs d’una nau, aterrada o inacabada.
La porta, en arc de mig punt, s’obre a la façana sud, i a sobre d’ella se situa un petit ull de bou. La base de la cúpula presenta tres obertures, una finestra de doble esqueixada al mur de llevant, i dos ulls de bou, al N i al S. El mur de llevant del cimbori és coronat per un campanar d’espadanya de dos ulls.
L’aparell de Sant Serni de Cabó és de carreus ben escairats, disposats en filades uniformes i regulars, amb les façanes arrebossades i les voltes interiors fetes de formigó de calç, encofrat amb taulons i sense cap tipus d’ornamentació tant a l’interior com a l’exterior.
La situació de les finestres absidals, totes de doble esqueixada, una a l’absis nord i tres al de ponent, reforça la idea que el projecte inicial era el d’una església d’una nau, orientada de llevant a ponent, i acabada a ponent amb una capçalera trevolada, en la qual l’absis principal devia ser el de ponent. Aquesta església fou iniciada probablement a la darreria del segle XI.
Per motius desconeguts aquest edifici no s’arribà a completar, o bé patí una ensulsiada en la nau, i en el lloc de l’absis sud es construí la nau, formant la peculiar estructura que avui es conserva. Les semblances en les tècniques constructives, i els aspectes formals, entre la capçalera i la nau, fan que hàgim de suposar la seva coetaneïtat, i, per tant, que l’absis sud no s’arribés a construir, sinó que es produís el canvi de projecte, quan encara l’obra original no era acabada.
Amb tot, el projecte original era també el d’un edifici molt singular, no sols per l’ús de la cúpula de quatre sectors —forma molt rarament emprada en l’arquitectura catalana, en la qual la fórmula més habitual és passar del pla quadrat a l’octogonal mitjançant trompes als angles— sinó, i sobretot, per tractar-se d’una església orientada a ponent, contradient l’orientació a llevant de la pràctica totalitat dels edificis de la seva època. En aquest sentit, es podria assenyalar l’orientació a ponent de l’església del monestir de Sant Serni de Tavèrnoles i la seva concepció trevolada, que podria haver exercit influència en el projecte inicial de Sant Serni de Cabó. A més cal tenir en compte la vinculació dels Caboet, senyors de Cabó, amb les valls. d’Andorra i els territoris propers al monestir de Tavèrnoles, com a senyors de la vall de Sant Joan Fumat. (JAA-MLIC)
Altar
Detall del motiu en ziga-zaga incís, que decora alguns dels laterals de l’ara d’altar.
ECSA - J. A. Adell
A l’interior de l’església es conserva una ara d’altar simple, consistent en una taula llisa sustentada per un peu també llis. L’única mostra d’ornamentació consisteix en un relleu de caràcter geomètric, que ocupa algunes de les cares del gruix de la taula, format per una doble línia que esdevé en ziga-zaga i que dibuixa angles de 45°. Aquest motiu ornamental s’ha aconseguit mitjançant simples incisions a la pedra que denoten certa rusticitat en l’execució, fruit, possiblement, del treball d’un taller local.
Tot i que aquest tipus de decoració és freqüent dintre el repertori romànic, té antecedents en el període paleocristià: pintures del cementiri de Priscil·la (Roma); mosaic de paviment de Sant Demetri (Nicòpolis), del segle VI; tapa de l’evangeliari de Teodolinda (Monza), del segle VI; i a Catalunya, mosaic paleocristià de Vilagrassa (Baix Camp), del segle V. Malgrat tot, E. Carbonell (1981, pàg. 65) el considera com un possible motiu d’origen autòcton que es desenvoluparà amb continuïtat en el romànic. Cal tenir en compte, per tant, que essent un motiu de gran acceptació es repetirà fins a èpoques baix-medievals. (CBS-LBM)
Bibliografia
- Miret I Sans, 1915-16, pàgs. 414-444 i 522-546; Baraut, 1978, vol. I, doc. 2, pàg. 74; Bertran, 1979, vol. II, pàg. 283; Els castells catalans, 1979, vol. VI(II), pàgs. 1151-1163; Baraut, 1982, VOL. V, DOC. 5; Tragó, 1982, pàgs. 30-34; Gran geografia comarcal de Catalunya, 1984, vol. 16, pàgs. 146-150; Baraut, 1988-89, vol. IX, doc. 1 199 bis, pàgs. 28-30, doc. 1495, pàgs. 298-299 i doc. 1 500, pàgs. 304-305.