Sant Julià de Rabós d’Empordà

Situació

Una vista de conjunt de l’església des del costat sud-est. És un edifici molt tardà, potser del segle XIV, fet, però conservant molts elements propis dels esqumes romànics. El sobreaixecament és del final del segle XIV.

F. Tur

L’església de Sant Julià és la parroquial de Rabós d’Empordà, situat al vessant meridional de l’Albera, sobre un turó no gaire elevat (106 m d’altitud), vora la riba dreta de l’Orlina. La població forma un nucli compacte, agrupat vora l’església parroquial, i els carrers, estrets i força costeruts, presenten generalment un traçat irregular.

Mapa: 220M781. Situació: 31TEG025922.

Per anar-hi cal seguir el mateix camí que hem indicat per a l’església vella de Sant Julià. (JBH-MLIR)

Història

El lloc de Rabós ja és esmentat l’any 935 en l’acta de consagració de l’església del monestir de Sant Quirc de Colera. Una de les primeres referències documentals d’uesta església data de l’any 1072, data en què, amb motiu de la dotació que féu Berenguer Renard de Quermançó al seu fill Dalmau, admès a la canònica de Girona, el bisbe Berenguer prometé que, a la mort de Berenguer Renard, concediria a Dalmau l’església de “Rabidonis” en feu de la seu gironina.

En un text datable al darrer quart del segle XI hi ha una al·lusió a diverses terres, vinyes, horts, masos, molins i colomers que alguns cavallers tenien en feu de l’abadia de Sant Quirc de Colera.

El monestir de Santa Maria de Roses tingué algunes propietats al terme de Rabós, de les quals hi ha notícies des de l’any 1044. Aquestes propietats s’anaren ampliant durant les primeres dècades del segle XII.

L’any 1242 el noble Ramon d’Empúries vengué al monestir de Sant Quirc de Colera en franc i lliure alou la vila de Rabós, amb totes les terres, les aigües, els molins i les possessions que tenia el terme, pel preu de 4 280 sous melgoresos. Al cap de poc, l’any 1246, el papa Innocenci III confirmà la jurisdicció que, a cons üència d’aquesta adquisició, el monestir havia aconseguit sobre Rabós, i l’any 1263 el comte Ponç IV d’Empúries ratificà tots els béns que el cenobi tenia o que pogués tenir en el futur a la parròquia de Sant Julià de Rabós.

En les Rationes decimarum del 1279 i el 1280 figura l’“ecclesia de Rabidonibus” i “Rabedonibus”, respectivament.

L’any 1284 l’abat de Sant Quirc de Colera Ramon, establí, a favor de Pere Abat, de Rabós, i la seva muller Pasquala, dotze peces de terra situades a la parròquia de Sant Julià de Rabós, i l’any 1299 l’abat Berenguer de Vilatenim comprà la tercera part del delme de la“Parrochia Sti Juliani de Rabadonibus” al cavaller Ramon de Galliners. També en temps d’aquest abat, el comte d’Empúries Ponç V i el seu fill Huguet, per un privilegi de l’any 1303 reconegueren tots els drets que la comunitat de Sant Quirc posseïa a diverses parròquies, entre les quals hi havia la de “R adonibus”.

L’any 1362, en una relació que figura en el Llibre verd de la seu de Girona, “Sancti Juliani de Rebedonibus” és esmentada entre les esglésies de la diòcesi. Així mateix, en els dos nome làtors diocesans del final del segle XIV és consignada amb els noms de “Ecclesia parrochialis santi luliani de Rabedonibus” (Arxiu Diocesà) i “Sancti Iuliani de Robosonibus” (Arxiu Capitular).

L’any 1389 fou dictada una sentència favorable a l’abat de Sant Quirc contra les pretensions del comte Joan d’Empúries, el qual volia obligar a enderrocar les fortificacions que el monestir tenia a Rabós.

El delme dels fruits de l’església de Sant Julià de Rabós pertanyia als abats, com a senyors directes del terme i la parròquia. Aquest delme era dividit en tres parts, de les quals, si més no des del segle XVI, l’abat en percebia una; una altra era per al sagristà de Rabós i la tercera per al benifet anomenat dels Tres Reis, fundat a la parròquia de Sant Pere de Figueres, del qual hi ha notícies al segle següent, concretament els anys 1620 i 1639. (JBH-MLIR)

Església

Planta, a escala 1:200, de l’església, amb una nau rectangular i un absis a llevant. Cal notar els espais, a manera de capelles, i uïts al gruix del mur i no acusats a l’exterior. A la part superior hom pot veure la planta dels vestigis de l’església vella de Sant Julià, romànica.

J. Rodeja, J. Falgueras, J. Torrent

Sant Julià de Rabós és una església de tradició romànica, d’una nau amb absis de planta semicircular. Sobre els seus murs es dreça una obra de fortificació.

Actualment l’interior del temple és del tot cobert per l’arrebossat i pintat amb una imitació de carreuada, feta a la darrera postguerra. La nau té una volta de perfil apuntat, mentre que l’absis ha estat cobert amb volta de quart d’esfera que s’obre per un doble plec de mig punt que forma la gradació amb la nau.

A l’extrem oriental de la nau hi ha una capella a cada costat. Aquestes capelles són encastades als murs laterals, que tenen molt de gruix; llurs curtes voltes són de mig punt i tenen cornises de cavet. Hi ha unes altres dues capelles, més a ponent, més petites i sense cornisa; aquestes darreres probablement foren afegides en època tardana.

La porta d’aquest temple s’obre a la façana de ponent; perfora el mur per mitjà de dos arcs de mig punt, en gradació, i té una grossa llinda i un timpà monolític i llis. A la llinda hi ha uns petits relleus esculpits i una inscripció que la data l’any 1313.

Damunt la porta, al centre del frontis, hi ha una finestra de doble esqueixada i arcs de mig punt, de dimensions considerables i vessants molt oberts. Una altra finestra del mateix tipus, força gran, és situada a la meitat del mur de migdia de la nau. En aquest mateix llenç, vers el seu extrem oriental, s’obre una altra finestra molt més reduïda, però també de doble biaix, que dóna a la capella encastada al mur d’aquest costat. A l’absis hi ha una finestra al fons, de doble esqueixada, i en certa manera singular perquè és molt alta i de vessant exterior poc obert; n’hi ha una altra al costat de migdia, que és petita i estreta, d’un sol biaix, que ha estat tapiada.

La façana de ponent és coronada per un alt campanar de cadireta de tres pilastres quadrangulars que clouen dos arcs de mig punt. Damunt aquest campanar hi ha un dels elements defensius més aparents i ben conservats de l’obra de fortificació que fou bastit sobre el temple i el convertí en una petita fortalesa. Es tracta d’una corsera que sobrealça el campanar, sostinguda per vuit falsos arquets triangulars dels merlets seguits, sobre grans cartel·les.

Dels elements de fortificació que es dreçaven sobre els murs laterals de la nau només queden vestigis, més importants a tramuntana que al costat de migdia. Sobre l’absis, en canvi, es dreça l’alt mur que l’ha convertit en una veritable torre de defensa semicircular. Es conserva en tota la seva alçària original i manté els merlets rectangulars; al centre de cadascun dels merlets hi ha una petita espitllera.

L’aparell de l’església, visible actualment només a la cara externa dels paraments, presenta una clara diferència entre el frontis o façana de ponent i els altres murs. Tanmateix, això no significa cap diferència cronològica, ja que és motivat pel tractament més acurat que els constructors donaren a la façana principal, de ponent. Aquest frontis fou bastit amb carreus de granit, de mida gran, ben escairats i allisats, que eren disposats en filades uniformes, col·locats a trencajunt. En canvi, als murs laterals i a l’absis hom pot veure un aparell molt més rústic, a base de blocs de pedra voluminosos, només escantonats, sense disposar-se regularment i amb el morter ben visible, que també s’encasta, en part, damunt les pedres. Aquests murs són coronats per cornises de cavet.

L’obra de fortificació ha estat construïda amb pedres petites, només trencades, i molt morter, que formen un aparell irregular, diferenciat dels murs de l’església.

L’església de Sant Julià de Rabós, per les seves característiques formals i d’estil, pot ésser considerada dins el grup de temples rurals d’època romànica tardana, d’una tipologia molt estesa i r etida pels comtats nord-orientals catalans. Tanmateix, alguns dels seus elements són una mica evolucionats, la qual cosa lliga amb la data del 1313 que figura gravada a la porta. L’any 1313 deu ésser el de l’acabament de l’obra; no hi ha cap inconvenient per acceptar-ho així, malgrat el paral·lelisme, en tots sentits, d’aquest edifici amb altres que foren bastits a la segona meitat del segle XII i al segle XIII. Es evident que aquest tipus d’església rural romànico-tardana perdurà fins entrat el segle XIV sense uns canvis gaire sensibles en els seus diferents elements, una mostra dels quals són les portades d’arcs en gradació i sense decorar. En tenim un altre exemple documentat a la comarca, l’església de Sant Martí de Taravaus, que fou consagrada l’any 1321. És d’e ructura semblant a la de Rabós, i a les altres del mateix grup, sovint de datació més antiga, en tots els seus elements, com la planta, les cobertes, la porta i les finestres. Tot plegat demostra, per tant, que aquests temples d’arrel en el romànic final del país i amb unes formes tradicionals de gran simplicitat i escàs repertori a causa dels reduïts recursos, tingueren una llarga perduració, més ençà de l’època romànica estricta.

L’obra de fortificació dreçada damunt l’església és probabl ent més tardana, però encara del segle XIV. Se’n fa esment en la sentència de l’any 1389 que faculta l’abat de Sant Quirc de C era per a tenir la força i les fortificacions de Rabós i per a ampliar-la o renovar-la. És a dir que, segurament, l’obra defensiva ja existia a la data esmentada o potser fou construïda o renovada poc després, d’acord amb aquesta sentència. Cal remarcar la semblança d’aquesta fortificació de Rabós amb la que també es dreça damunt l’església romànica de la Selva de Mar, la qual sabem que fou aixecada al final del segle XIV. (JBH)

Portada

La porta de Sant Julià de Rabós, situada a la façana de ponent del temple, és, com ja hem donat a entendre, d’un tipus molt comú a les esglésies del món rural, en un ampli espai geogràfic del nord-est català, a cada banda dels Pirineus. Abracen, d’altra banda, un ampli ventall cronològic, del segle XII al XIV, pràcticament sense variacions. Aquestes portes són constituïdes, en la majoria dels casos, només per la distribució dels elements estructurals, sense cap mena d’o amentació, dins un repertori formal i uns recursos més aviat exigus. El resultat, tanmateix, no és gens mancat d’atractiu.

Una de les escasses variacions que ofereixen aquestes portes és el nombre de plecs o arcades que formen la gradació. En el cas de la porta de Rabós ens trobem amb un dels exemplars més si les, ja que només presenta dos arcs, l’extern, de dovelles curtes, ben allisades, i l’intern, que conté el timpà, monolític i llis, sense cap detall ornamental i una voluminosa llinda. L’arc extern és e radossat, com un guardapols, per una motllura en secció de pla i cavet, la qual enllaça als extrems amb una altra motllura idèntica que ressegueix horitzontalment la porta, a nivell de l’arrencada dels arcs i a la intersecció del timpà i la llinda.

A la llinda, excepcionalment, hi ha uns motius en relleu i una data incisa a la part inferior: ANNO DOMINI M CCC X III.

Els motius en relleu es redueixen a la part central de la llinda. Hi ha l’Agnus Dei al mig de dos lleons rampants. Són relleus d’uns 4 cm d’alçada, molt petits, sobretot si tenim en compte la gra ària de la llinda. Han estat esculpits de manera molt esquemàtica i maldestra, amb un relleu poc destacat i planer, sense detalls a l’interior de les figures. Són, evidentment, obra d’un artífex popular, un picapedrer que feia d’escultor.

Al carreu de l’extrem superior del brancal de migdia de l’arc extern de la porta fou esculpit un altre motiu, un petit peix de factura semblant. (JBH)

Bibliografia

• Jaume Villanueva i Astengo: Viage literario a las iglesias de españa, vol. XV, Madrid 1851.
• Joaquim Botet i sisó: Cartoral de carles many…, “Boletín de la Real Academia de Buenas Letras de Barcelona”, III-IV, Barcelona 1905-1906.
• Josep Rius i Serra: Radones decimarum Hispaniae (1279-1280), vol. I, CSIC, Barcelona 1946.
• Josep M. Pons i Guri: Nomenclátores de la diócesis gerundense en el siglo XIV, “Anales del Instituto de Estudios Gerundenses”, Girona 1964-1965.
• Joan Badia i Homs: L’arquitectura medieval de l’Empordà, vol. II-B (Alt Empordà), Diputació de Girona, Girona 1981, pàgs. 149-152 i 180; Girona 1985, 2a. ed., Notes a la segona edició, pàgs. 599-600.
• Josep M. Marqés i Planagumà: El cartoral de Santa Maria de roses (segles X-XIII), Institut d’Estudis Catalans, Barcelona 1986.