Situació
El castell de Quermançó és situat uns 2 km al nord del poble de Vilajuïga. Les ruïnes de la fortalesa es drecen al cim d’un puig envoltat de cingles, inaccesibles pels costats de ponent i de migjorn; els altres dos vessants —defensats per torres o albarranes— són també força abruptes.
Una vista aèria del conjunt fortificat.
J. Todó-TAVISA
Les ruïnes del castell, amb una de les façanes.
F. Baltà
Mapa: 220M781. Situació: 31TEG077878.
Aquest castell és situat uns 200 m de la carretera que va de Figueres a Portbou. Des d’aquesta carretera l’accés hi és força fàcil. (JBM)
Història
L’any 1078, el comte Ponç I d’Empúries deixà als seus fills Hug i Berenguer el castell de Quermançó (castellum de Chermançó), juntament amb d’altres fortificacions. Segons Santiago Sobrequés, fou Ponç I qui creà el primer arxiu del comtat d’Empúries i l’instal·là al castell de Quermançó.
L’any 1085, és esmentat el castro Karmanzono, amb les honors i totes les seves pertinences, en un acord pactat entre el comte Hug II d’Empúries i el comte Guislabert II de Rosselló; sembla que el comte rossellonès aconseguí uns certs drets sobre aquest castell de l’Alt Empordà.
L’any 1099, Dalmau Berenguer de Quermançó esdevingué feudatari del comte Bernat II de Besalú pel castell d’Hortal, situat també a l’Empordà. L’endemà de la data d’aquesta convinença, el mateix Dalmau Berenguer empenyorà al comte de Besalú la domenjadura (dominicatura) que tenia a la vila de Caldes per 100 unces d’or de València, que havia de cobrar o bé en mules o bé en argent.
D’acord amb Els castells catalans, sembla que aquest Dalmau Berenguer era fill de Berenguer, vescomte de Peralada i senyor de Quermançó, Rocabertí i d’altres llocs de l’Empordà; Berenguer era fill del comte Ponç I. Segons Santiago Sobrequés, a vegades aquest Dalmau Berenguer fins i tot s’autoanomenà vescomte de Quermançó; apareix com a vescomte en documents dels anys 1099 a 1137.
L’any 1121, es pactà una altra convinença entre els comtes Ponç d’Empúries i el comte Gausfred de Rosselló, molt semblant a la signada l’any 1085, on són esmentats els drets que sembla que el comte rossellonès tenia a Empúries; un dels béns sobre els quals tenia una certa competència era precisament el castro Carmanzono. Aquest drets del comte de Rosselló resten reflectits també, per exemple, en un llevador de les albergues que havia de rebre aquest comte als comtats d’Empúries i Peralada. En aquest document, redactat a la primera meitat del segle XII, apareixen esmentades les albergues rebudes in omnis honor de castello Chermenzono.
L’any 1128, el comte d’Empúries Ponç Hug II, com expliquen els documents conservats en el Liber feudorum maior, s’enfrontà amb tots els seus veïns: el bisbe de Girona, els senyors de les terres frontereres del comtat de Besalú —que ja depenia del comte de Barcelona—, els mercaders que anaven per mar o per terra —segurament en una bona part venien de Barcelona—, potser els comte de Rosselló i Berenguer Renard, senyor de Peralada, fill de Dalmau Berenguer (i per tant parent seu i besnét del comte Ponç I d’Empúries). Davant tots aquests fets, el comte Ramon Berenguer III de Barcelona intervingué i imposà la seva autoritat superior, forçant el comte Ponç Hug II, que sembla que s’havia refugiat al castell de Quermançó, a sotmetre’s. Berenguer Renard, que hom suposa que era el senyor del castell de Quermançó, morí sense fills poc després, cap a l’any 1131, i deixà la senyoria de Peralada al comte Ramon Berenguer III; segurament el castell de Quermançó passà a dependre novament de la casa d’Empúries.
Pocs anys més tard, el 1138, el comte Ponç Hug II es revoltà novament. Davant, però, de la intervenció enèrgica de Ramon Berenguer IV, hagué d’acceptar de sotmetre’s novament i es comprometé a destruir i despoblar el castell de Quermançó (destruat, eradicet et depopulatur ipsum castrum de Charmenzo); el comte de Barcelona s’obligava a fer el mateix amb el de Rocabertí.
L’any 1154, el castell de Quermançó —i també el de Rocabertí i d’altres— fou novament esmentat en un pacte realitzat entre el comte d’Empúries i el de Rosselló, molt semblant als citats anteriorment.
Durant les guerres amb els francesos del final del segle XIII, aquest castell fronterer tingué un paper important. En la crònica de Desclot es fa referència al fet que continuà resistint després del primer moment de la invasió francesa de l’any 1285. D’altra banda, la Gesta comitum Barcinonensium diu, altrament, que el 1288, en temps del rei Alfons II, el castell de Quermançó —i d’altres d’aquesta zona— caigué a les mans dels francesos i fou enderrocat (castrum de Carmenzo funditus dirutum).
Malgrat aquestes destruccions múltiples, encara després hom continua trobant notícies del castell. L’any 1292, en un informe fet per al rei Jaume II, s’afirma que calien uns 12 homes per a poder defensar el castell de Quermançó.
Segons Francesc Monsalvatje, al final de la guerra civil del segle XV, l’any 1472, el castell de Quermançó fou ocupat per partidaris de Joan II. En aquesta època encara depenia del duc de Cardona, com a comte d’Empúries, tot i que sembla que en algun moment restà lligat a la corona.
El 1808, els francesos reconstruïren i referen alguns dels elements defensius d’aquest castell. (JBM)
Castell
Aquest castell forma un conjunt de restes força complexes, que s’estructuren al cim del turó. Com ja evidencia la seva història, s’hi poden veure estructures de diferents èpoques, algunes bastant modernes, però també vestigis medievals una mica arreu del conjunt. La desaparició progressiva d’arrebossats tardans i certs canvis en la vegetació de l’indret permeten en els darrers temps una aproximació potser més ajustada per establir quines són les pervivències medievals.
Un aspecte de les ruïnes de la fortificació.
F. Baltà
Els murs d’aspecte més primitiu es troben al sector nord-est de les construccions de la part alta. En aquest punt hi ha un mur de molt gruix, d’uns 4 m de llargada per 3 d’alçada, que forma un angle molt obert amb un altre llenç encarat a llevant, dreçat sobre una mena de peanya artificial molt ferma. L’aparell d’aquest llenç és fet amb blocs de granit de mida petita, només escantonats, lligats amb morter ben visible; tendeixen a afilerar-se i, a la part inferior del parament, formen unes poques filades d’espiga al mur encarat a tramuntana; hi ha encaixos per a les bastides a distàncies regulars. Aquesta part de la construcció és visiblement sobrepujada per un parament molt menys antic.
Al mateix nivell que aquestes restes, vers ponent, hi ha una gran aula rectangular, de la qual es conserven els murs a força alçada, regularment aparellats, tot i la talla poc acurada de les pedres. El mur de ponent és espitllerat. En algun moment aquesta estanca degué servir de capella, ja que al mur de llevant es drecen les restes d’una petita espadanya, d’aspecte molt tardà. La capella de Sant Pere de Quermançó és documentada al darrer quart del segle XIII.
Al planell més alt del puig, al caire dels cingles, al costat sud-oest, es dreça la ferma torre mestra, de planta quadrangular, d’uns 8 m de costat i conservada en uns 6 m d’alçada màxima. Els paraments mostren testimonis de refeccions i mantenen parts cobertes d’arrebossats. Tanmateix, al sector inferior, sobretot als murs de ponent i de llevant, s’observa un aparell de pedres desbastades, escairades, a manera de petits carreus molt rudimentaris, que tendeixen a arrenglerar-se, amb carreus de cantonada grossos.
La part restant del planell, a llevant de la torre, és una esplanada limitada pels cingles i les altres construccions del castell. Al sòl hi ha els fonaments d’antigues edificacions que amb prou feines sobresurten del terreny. En aquest lloc hi ha una gran cisterna coberta amb una volta de canó, amb empremtes de les llates de fusta utilitzades en construir-la, la qual ha conservat l’arrebossat interior. A l’extrem de tramuntana, ja al vessant del turó, i a continuació de les restes més antigues primerament esmentades, hi ha una construcció rectangular molt grossa dins la qual, al costat de migdia, resten les arrencades d’uns arcs diafragmàtics.
Vers el nord-est i el nord-oest, separades uns 50 m del castell, foren construïdes dues torres o albarranes, lògicament al sector més accessible del turó. Eren de planta circular, atalussades. Són molt destruïdes; d’una en resta el basament i de l’altra la meitat fins a una bona alçada.
Com a hipòtesi de treball hom pot apuntar que les parets més velles poden ésser anteriors al mil·lenni; són rastres de la fortalesa més primitiva; potser en relació amb els vestigis del subsòl del planell superior.
El basament de la torre mestra, el mur espitllerat de la construcció que fou capella i, potser, la cisterna poden datar d’època baix-medieval, dels segles XIII o XIV. Potser de la mateixa època eren les torres o albarranes. Probablement encara més tardana és la sala del sector de tramuntana, amb arcades. La refecció de la part alta de la torre mestra —si bé caldria explorar-ne bé els paraments— i altres elements, sobretot de l’espai de la sala capella, són fruit de la utilització de la fortalesa en època moderna.
En aquest puig hi ha restes d’èpoques diverses; la prospecció hi descobreix una gran quantitat de ceràmiques medievals i més modernes. Tanmateix, algunes troballes han demostrat que el lloc ja era ocupat en època romana (ceràmiques i rastres d’un paviment en opus testaceum) i probablement ja en temps pre-romans. (JBH)
Bibliografia
Bibliografia sobre la història
- Josep de Taverner i d’Ardena: Historia de los condes de Empurias y Perelada, publicada per S. Sam Pere i Miquel dins “Revista de Ciencias Históricas”, vol. II, Girona 1881, pàgs. 49 i 97.
- Francesc Monsalvatje i Fossas: Noticias históricas del condado de Besalú, vol. XIII, pàg. 131, i vol. XIX, pàgs. 257 i 327.
- Gesta Comitum Barcinonensium, Barcelona 1925, pàg. 98.
- Liber feudorum maior, vol. II, edició a cura de Francesc Miquel i Rosell, Barcelona 1947, pàgs. 36, 40, 211, 215, 219 i 222.
- Bernat Desclot: Crònica, edició a cura de Miquel Coll i Alentorn, Barcelona 1951, cap. CLIII.
- Santiago Sobrequés i Vidal: Els barons de Catalunya, ed. Vicens Vives, Barcelona 1957, pàgs. 16 i 49.
- Pelagi Negre i Pastell: Dos importantes documentos del conde de Ampurias, Poncio I, “Anales del Instituto de Estudios Gerundenses”, vol. XIV, Girona 1960, pàg. 248.
- Eduard Rodeja: Llibre de Figueres, Barcelona 1962, pàg. 66.
- Joaquim Pla i Cargol: Plazas fuertes y castillos en tierras gerundenses, Girona-Madrid 1953, 2a. ed., pàg. 250.
- Pere Català i Roca i Miquel Brasó i Vaqués: Els castells catalans, vol. II Rafael Dalmau, Editor, Barcelona 1969, pàgs. 548-554.
Bibliografia sobre el castell
- Joan Badia i Homs: L’arquitectura medieval de l’Empordà, vol. II-B (Alt Empordà), Diputació de Girona, Girona 1981, pàgs. 426-427.