Situació
Aspecte que ofereix el castell, enmig de la vegetació.
J. Bolòs
Les restes malmeses pel temps del castell de l’Espunyola les trobem en una petita elevació dins una vall boscosa, al sud-oest de la ciutat de Berga. No és un castell roquer, com són la majoria dels castells del Berguedà, sinó un palau fort, la residència d’una família noble, construïda amb un cert refinament. Aquest castell figura situat en el mapa del Servei de l’Exèrcit 1:50.000, editat pel Consejo Superior Geográfico, full 292-M781: x 99,4 — y 55,9 (31 TCG 994559).
Per arribar-hi cal prendre aproximadament un quilòmetre abans del trencall de Casserres, una pista que surt, a mà esquerra, pocs metres abans del quilòmetre 34 de la carretera de Berga a Solsona. Aquest trencall porta a Can Font i al castell. La carretera que porta al castell, d’uns dos quilòmetres, és dolenta, però hom pot arribar-hi amb cotxe. (MDSS)
Història
Les restes del castell a l'inici de segle XX. A dalt, l’edifici, des del nord-oest: a mà dreta, la torre de ponent i restes de la muralla exterior; a l'esquerra, la casa que es construí vers el segle XVI entre ambdues torres. Al mig, l’edifici vist des de migjorn; a l’esquerra, la torre occidental, abans d’ésser restaurada; a la dreta, la torre de llevant; a primer terme encara el punt on arrencava el pany de muralla, a partir de l’angle sud-est de la torre principal. A baix, la torre oriental i, al seu costat dret, l’església de Sant Climent; a primer terme, les muralles exteriors d’aquesta construcció defensiva.
Fototegrafies cedides per J. de Quadras
La notícia documental més antiga sobre el lloc de l’Espunyola es troba en un document, datat el mes de desembre de l’any 922. Aquest document és l’escriptura de consagració i dotació de l’església de Sant Pere de l’Espunyola i s’hi pot llegir que la parròquia era situada dins el pagus del Berguedà: “... parrochiam de ipsa Spinola... in pago Bergitano... ”.
La primera referència concreta al castell de l’Espunyola data de l’any 950, quan la comtessa Adelaida dona al monestir de Sant Joan de les Abadesses, del que sembla que era l’abadessa, l’alou que tenia al lloc de l’Espunyola. La donació era feta per a remei de les ànimes dels seus pares, els comtes Sunyer i Riquilda, i la seva pròpia: “... Adalaiz, comitissa, que vocant Bonafilia, filiam Suniarium, comitem, et Richildis, chomitissam... pro remedio anime patri meo Suniario, comite, et matri mee Richildes, chometissa, et meis anima...”. Aquest alou era situat dins el terme del castell de l’Espunyola, en el comtat de Berguedà: “... in comitatu Berchitano, quem dicunt castrum Spugnola cum ecclesia quem dicunt Sancti Clementi...”.
El document també dona les afrontacions d’aquest castell: la via pública que passa sota Torneula, el monestir de la Mata, Sant Joan “Eremum” i la vila de “Castellum”: “... et adfrontat ipse castrus supranominato, cum omnes suos terminos, de parte circi in ipsa strata publica, qui discurret subtus turrem Nebulem, et de parte orientis adfrontat in fines quem dicunt de Sanctum Ioannem eremum, de parte vero occiduo adfrontat in vila Castellum...”.
No tenim gaire més referències del castell després de la seva vinculació al monestir de Sant Joan de les Abadesses, però sí del llinatge vinculat a ell, els Espunyola, que prendran part en molts fets importants de la història catalana.
Entre els pergamins de l’època de Ramon Berenguer IV (mitjan segle XII) que es conserven a l’Arxiu de la Corona d’Aragó, hi ha una concòrdia entre Pere de Berga i Guillem de l’Espunyola. Aquesta avinença acabava amb certs problemes de jurisdicció sobre el castell de l’Espunyola que hi havia hagut entre els nobles abans esmentats.
El dia 15 de juliol de 1163, Guillem de l’Espunyola fa testament. Pel document, que és signat a Solsona i en poder del notari Pere, sabem que era casat amb una dama anomenada Arsenda i que el matrimoni tenia un fill i dues filles: Guillem, que quedà instituït hereu del castell de l’Espunyola i a més rebé d’altres béns; Beatriu i Saurina, casada, amb dos fills, Guillem de Meda o Ça Meda (nom d’un castell situat al lloc de Navés, al Solsonès) i Josiana.
Guillem de l’Espunyola tenia un patrimoni important, el qual era integrat pels castells de l’Espunyola, Albesa, Ça Frareg, Arcs i Montesquiu. Tenia feus al Conflent, la Cerdanya, el Berguedà i l’Urgell, drets a Valldelord i masos a l’Espunyola, Delar, la Vansa i el Ripollès.
Estava vinculat amb personatges importants de la noblesa del país i a ells confià la tutoria de la seva esposa, fills i béns. Entre aquests magnats cal destacar el comte d’Urgell, el vescomte de Cerdanya, Hug de Mataplana, Galceran de Pinós, Pere de Berga i Guillem de Torroja.
Dictat el testament, Guillem de l’Espunyola va incorporar-se a l’expedició catalana contra els sarraïns de Múrcia, lloc on va morir dos anys més tard, segons la notícia que dona el necrologi del monestir de Solsona: “El mateix dia, fou mort pels pagans, amb molts d’altres cristians, a Múrcia, Guillem de l’Espunyola, l’any 1165 de l’Encarnació del Senyor”.
Retrobem els Espunyola en el testament del trobador Guillem de Berguedà, ja que aquest escolleix com a marmessor un tal Guillem de l’Espunyola, segurament fill del que dictà testament l’any 1163.
Sembla, doncs, que després de la seva incorporació al monestir de Sant Joan de les Abadesses, el vell castell devia caure i que el llinatge que li estava vinculat s’expansionà el segle XIII i es relacionà amb la noblesa veïna, sobretot amb els Pinós.
En el fogatjament de l’any 1381 podem llegir que el castell era possessió de Mn. R. de Peguera: “Castell de La Spunyola del dit mossen R. de Peguera”, i tenia 15 focs.
El segle XVII el lloc de l’Espunyola era possessió del rei i estava dins la sots-vegueria de Berga i la vegueria de Manresa.
Actualment l’Espunyola és una gran casa de pagès que ha estat adaptada dins el castell medieval. El fet d’estar habitat i en lloc accessible l’ha salvat relativament de la destrucció; malgrat això, el castell necessita una urgent restauració. (MDSS)
Castell
Esquema general de la planta realitzat per J. Ambròs.
J. de Quadras
Diversos alçats, a escala 1:200, de les façanes de la torre del costal occidental: d’esquerra a dreta el costat de ponent, el de llevant i el de migjorn.
J. Ambròs, cedida per J. de Quadras
El segle X, en aquest indret de l’Espunyola hi devia haver, segurament, una torre amb un recinte, encimbellada damunt aquesta mota natural o pujol. Aquest castell devia ésser en mans del representant del comte i devia tenir una finalitat de defensa i de protecció; és molt plausible de pensar que estigués en relació amb els propers castells de Montmajor, de Casserres, de Madrona, etc.
En l’actualitat hi trobem, però, dues torres de cap al segle XIII, unides per una masia del segle XVI. A l’edat mitjana, cal pensar que les dues torres eren closes dins una muralla, que s’endevina a la banda de tramuntana —on deu coincidir amb la paret de la masia— i que, a la cara de migjorn, encara era, en bona part, ben visible al començament del segle XX. L’entrada a aquest clos murallat —que també tancava la capella del castell— era a aquesta banda meridional. Encara en l’actualitat es conserva la porta d’entrada, amb quinze grosses dovelles que formen un arc de mig punt.
La distància que hi ha entre les dues torres és de poc més de 14 metres.
Ambdues torres són de planta rectangular. La de ponent és la més gran; té una llargada —d’est a oest— de 7,80 metres i una amplada de 7,30 metres. A la planta baixa, el gruix de les parets oscil·la entre 95 i 110 cm. En aquest mateix nivell, a llevant, hi ha la porta d’entrada, amb un arc de mig punt, format per 8 dovelles. Així mateix, a la paret de migjorn hi ha una finestra, gòtica, geminada, acabada amb dos trifolis.
Uns 4,3 metres per damunt del nivell actual del sòl veiem, a cada una de les quatre parets, a l’interior de la torre, dos permòdols, que fan pensar que en aquest nivell hi devia haver un trespol.
Poc per damunt d’aquest nivell hi ha, a la façana de llevant, una segona porta, que podia servir per a sortir a la part alta de la muralla, que sembla que arrencava de l’angle sud-est. A la cara exterior d’aquesta façana veiem, entre ambdues portes, tres forats destinats a encabir unes bigues i, potser, un arrencament d’arcada.
Així mateix, en aquest nivell més alt, hi ha una segona finestra, refeta segurament en època moderna.
El gruix del mur de la part superior de l’edifici —des de 6,25 m— és més prim; la paret només té una amplada de 55 cm.
Els carreus d’aquesta construcció són grossos, ben escairats i ben treballats. La cara exterior d’alguns d’ells fa uns 20 × 40 cm.
Una de les torres, molt malmesa, del castell.
R. Viladés
Torre de ponent del castell.
J. Bolòs
La façana de migjorn, a l’exterior, té una alçada total d’uns 13 metres; a la seva part més baixa —a poc més de 2 m del terra exterior— hi ha un lleuger talús.
Per les seves característiques, aquest edifici, que ha estat restaurat i consolidat aquests darrers anys, devia ésser una torre senyorial i potser residencial, feta, probablement, vers el segle XIII.
La segona torre, situada a llevant d’aquesta, és molt més petita. Com hem dit, és de planta rectangular. Té una llargada de 5 m, una amplada de 3,5 m i una alçada d’uns 10 m. El gruix de les seves parets oscil·la al voltant dels 75 cm. Curiosament, no s’hi veu cap tipus d’obertura original, fet que fa pensar que hom hi havia d’entrar per la part superior. El seu aparell constructiu és bàsicament semblant al de la torre abans esmentada —potser les pedres són una mica més grosses— i també al de l’església que hi havia hagut uns quants metres més enllà. Els carreus són grossos —la cara exterior d’alguns fa, fins i tot, uns 40 × 60 cm— i ben treballats. Cal pensar que aquesta torre és de la mateixa època que l’altra construcció o d’una època poc posterior. (JBM)
Bibliografia
- Pere Catala i Roca: Castell de l’Espunyola, Els castells catalans, vol. V. Rafael Dalmau Editor, Barcelona 1976
- Antoni Llorens i Solé: Vinculació del trobador Guillem de Berguedà i dels seus pares, els vescomtes de Berga, amb el monestir de Santa Maria de Solsona, “Revista del Centre d’estudis Berguedans”, núm. 1, Berga 1982
- Martí de Riquer: Guillem de Berguedà, Abadia de Poblet 1971. (MDSS)
- Lluís Monreal i Martí de Riquer: Els castells medievals de Catalunya, Barcelona 1958, pàgs. 154-155
- Pere Català i Roca: Castell de l’Espunyola, a Els castells catalans, vol. V, Rafael Dalmau Editor, Barcelona 1976, pàgs. 880-886
- Jordi Vigué i Albert Bastardes: El Berguedà, Monuments de la Catalunya Romànica, vol. I, Artestudi Edicions, Barcelona 1978, pàgs. 86-87. (JBM)