Les “busquetes” de cotó de Busqueta i Sala
Jaume Busqueta i Guitar va néixer a Sant Llorenç Savall i residia a Barcelona. La primera referència que en tenim és com a expositor a l’Exposició Industrial de Madrid del 1828, on presenta unes estopillas, unes teles de lli molt primes i delicades. Les màquines eren aleshores de fusta i els telers, manuals.
El 1837 es va associar amb Ignasi Sala i Basany per filar, teixir i blanquejar cotó a Mataró. Ignasi Sala era un professional del tèxtil de Manresa i Busqueta era comerciant. La combinació va funcionar d’allò més bé. A l’anomenada fàbrica de can Massot, a Mataró, es produïen els gèneres de cotó i a Barcelona, Jaume Busqueta es va fer càrrec de la distribució i venda a Catalunya i a la resta de l’estat.
Busqueta i Sala (1840): socis i capital aportat i recursos.
Tres anys més tard, la societat es renovà totalment. Als dos socis inicials s’hi afegiren Antoni Sala, germà d’Ignasi, Pere Rius, de Canyamars, i Silvestre Dalmau, de Canet de Mar. Els primers aportaven la maquinària de la fàbrica anterior, i la seva aportació es valora en 300 000 rals. Els altres tres socis doblaren aquest capital.
Busqueta i Sala, amb uns recursos de 600 000 rals, és la primera empresa industrial de Mataró. Està equipada amb màquines selfactines per a filar, mogudes per una màquina de vapor de 15 cavalls. La producció no va començar fins el 1844, un fet que demostra que hi van haver problemes. L’edifici industrial, nou, serà el vapor del carrer de Sant Agustí.
L’empresa tindrà un èxit esclatant gràcies a una tela anomenada “busqueta” que serà coneguda amb aquest nom per tot l’estat. Les busquetes eren teixits equivalents a les mussolines, segons uns, o una espècie de madapol·lam, segons el farmacèutic Ronquillo, autor d’un valuós Diccionario (Ronquillo, vol. IV, pàg. 363).
Els recursos de l’empresa van créixer considerablement, com es pot veure en el quadre adjunt. Dels 600 000 rals el 1840 passaren als 3,5 milions el 1857. Els socis s’obligaven a la reinversió automàtica de la meitat dels beneficis generats per l’empresa. A més, entraren nous socis durant aquests anys: el fabricant mataroní Jaume Baladia, Ignasi Sanpere, cunyat dels Sala, Josep de Caralt i un altre dels germans Sala, Isidre. El 1856, la contribució que pagava Busqueta i Sala representava el 59% del que pagaven totes les fàbriques tèxtils mataronines.
Marca de Sala, Baladia i Companyia.
Busqueta i Sala serà present a l’Exposició Universal de París del 1856 amb les seves busquetes o mussolines. Era la seva especialitat, com també els gèneres blancs de cotó. El sistema de blanqueig és un dels punts destacats de la seva producció. Tenien una empresa vinculada que es deia Vilaregut i Sala, que es dedicava a blanquejar per a ells, també a Mataró. El 1851 fou absorbida i Pau Vilaregut entrà com a soci a l’empresa principal.
La primera empresa industrial de Mataró serà lògicament també la primera en conflictes socials, un fet que destacarà durant tota la seva història. Alguns anys més tard, els obrers l’anomenaren la “Rússia petita”. Després de la revolució del 1917 aquest nom hauria fet pensar en un soviet mataroní, però aleshores els que manaven a Rússia eren els totpoderosos tsars.
Busqueta i Sala tenien el seu despatx central i magatzem al núm. 6 de la Rambla dels Estudis de Barcelona.
El 6 d’abril de 1860 —un divendres sant— es va incendiar la fàbrica, i es destruí una bona part de la maquinària. La reconstrucció va costar un milió i mig de rals.
Jaume Busqueta i Guitar morí el 18 de novembre de 1967 a Barcelona, en el seu domicili del carrer del Duc de la Victòria, núm. 5. La societat s’haurà de dissoldre i per aquest fet desapareixerà el nom de Busqueta. De fet, s’ha acabat la gran etapa del cotó i els seus successors jugaran amb dues cartes: la del cotó i la del gènere de punt.
De Baladia i Sala -cotó- a Sala i Baladia -gènere de punt-
Marca comercial de Baladia i Sala, 1897. Els socis de Baladia i Sala —cotó— crearan Sala i Baladia com a empresa de gènere de punt, la importància de la qual anirà creixent cada cop més.
Jaume Baladia era un filador mataroní amb estudis d’enginyer industrial. La seva germana Teresa estava casada amb el mitger Gaietà Marfà i Guanyabens, l’iniciador de la dinastia d’aquest nom. El 1840 s’establí amb una filatura de cotó a Mataró en un taller de dimensions modestes. El 1844 presentava el seu fil a l’Exposició Industrial de Barcelona. Al final d’aquest mateix any s’incorporava com a director tècnic de Busqueta i Sala en la qual prendrà una participació.
El 1868, tot just mort en Jaume Busqueta es creà a Mataró Sala, Baladia i Coll, que volia dedicar-se al gènere de punt en exclusiva. La fàbrica s’establirà primer al carrer de la Unió i, després, a la plaça de Cuba. Els Sala i els Baladia eren en principi els mateixos socis de Busqueta i Sala. Comença aleshores la història de dues empreses força paral·leles pel que fa als seus socis: una dedicada a la indústria de filats i teixits de cotó i l’altra a l’activitat que és en alça a la capital del Maresme, el gènere de punt.
L’empresa cotonera es convertirà en Rius i Sala en morir Jaume Busqueta. Pere Rius, de Canyamars, encapçalarà l’empresa durant uns quants anys. Al voltant del 1873 o 1874 es converteix en Baladia i Sala; l’empresa de gènere de punt serà Sala i Baladia.
El declivi de la indústria cotonera és indicat per la baixa en la contribució que Baladia i Sala paga a l’Institut Industrial de Catalunya. Si bé no és baixa absoluta, ho serà relativa, ja que els seus pagaments representen el 3,49% del total, el 1868, i l’1,9% el 1874 (Izard, Miquel: Manufactureros, industriales y revolucionarios, pàgs. 80 i 81).
Marques de fàbrica de Sala Baladia i Companyia, 1899.
Les referències a la premsa es fan ressò dels seriosos problemes socials pels quals passà la fàbrica cotonera. El 21 d’octubre de 1871, en plena guerra carlina i enmig del desordre social a la ciutat, Jaume Baladia fou l’objectiu d’un atemptat. Quan passejava per Mataró en companyia del seu soci i futur diputat, Francesc Sala, li dispararen un tret, que anava dirigit al clatell, però que li passà “por entre los muslos y agujereándole el pantalón y los calzoncillos, sin causarle lesión alguna” (Voz de Iluro, 22 d’octubre). L’agressor va ser detingut.
Un mes més tard la fàbrica de Baladia i Sala va ser atacada per un grup de treballadors d’altres fàbriques, que van calar foc a la porta, lògicament tancada. Hi hagueren trets, un mort i diversos ferits. Les autoritats mataronines demanaren ajut a Barcelona i el reberen en forma de forces d’infanteria i de cavalleria, que ocuparen la ciutat. Recordem que hi havia accions de guerrilles fins i tot al Pla de Barcelona com a conseqüència de la tercera guerra carlina. Les tropes s’hi van mantenir fins al final d’any.
El 1875, Baladia i Sala introdueix la primera màquina de vapor Sulzer que hi haurà a Espanya.
Jaume Baladia morí al final de desembre del 1876 d’una “violent malaltia”, com diu la ressenya de premsa. Era aleshores tinent d’alcalde de l’ajuntament de la ciutat. Feia poc que havia posat en marxa la construcció d’una segona fàbrica de gènere de punt al carrer de Sant Benet.
El 1877 morí el jove Jaume Baladia i Marfà, enginyer industrial i director dels dos establiments, el cotoner i el de gènere de punt.
Paper comercial de Baladia i Sala, 1898. Busqueta i Sala serà la gran empresa cotonera de Mataró; Baladia i Sala en fou la continuadora en el mateix sector.
Sala, Baladia i Coll, la denominació primera de la fàbrica de gènere de punt, donarà un pas endavant a partir del 1876. Possiblement aquest salt està relacionat amb la incorporació a l’empresa de Francesc Sala i Cambra. El 1876 compraren màquines del sistema Béde et Fercot i el 1877 es concedeix a l’empresa una primera marca de fàbrica (vegeu El Mataronés, XII-76 i II-77). Un any més tard —1878— canvia la denominació social per desaparició del soci Coll, i es converteix en Sala, Baladia i Companyia.
La fàbrica nova s’inaugurà el 1880. El 1883 hi haurà més problemes per a l’empresa cotonera i per a la seva gent. Primer, l’explosió de la caldera del blanqueig de peces de cotó, que deixà ferit greu l’encarregat i produí una destrossa considerable. Després, el majordom de la secció de teixits va rebre dos trets en un atemptat, lògicament anarquista. L’any 1888, l’encarregat de la fàbrica resultà ferit per l’explosió d’una bomba a la mateixa fàbrica del carrer de Sant Agustí. Tots els conflictes semblen centrar-se especialment en la fàbrica de cotó.
Totes dues empreses es van presentant a les exposicions catalanes. A la Universal de Barcelona del 1888, Baladia i Sala rebé només una medalla de bronze pels seus teixits de cotó blanquejats, que tenen ja molts anys al darrere i no són cap novetat. En canvi els gèneres de punt de Sala, Baladia i Companyia guanyen una medalla de plata.
La darrera dècada del segle XIX és de recuperació per a l’empresa de teixits de cotó. El 1893 té 16 000 pues de filar i 350 telers, moguts per tres màquines de vapor amb una força de 300 cavalls. La seva producció anual és de 450 000 quilograms de fil i unes 50 000 peces teixides. Hi treballen 450 persones. Però continuen els accidents laborals. El mateix 1893 explotà una caldera a Baladia de Dalt, una de les fàbriques de Mataró. Morí el director de la fàbrica i un obrer, i hi hagué vuit ferits de certa gravetat.
Publicitat de Sala Baladia i Guinjoan (El Mercurio, 1902).
Publicitat de Sala, Baladia i Guinjoan El Mercurio, 1902.
Sala i Baladia, al final de segle, és al carrer d’Ausiàs March, núm. 33, i la fàbrica de filats i teixits de cotó té el despatx central a la Ronda de Sant Pere de Barcelona, núms. 56 i 58. L’empresa està administrada per Francesc Sala i Cambra, que fa compatible la seva activitat empresarial amb la política. Formava part del partit conservador i com a tal fou diputat provincial durant dotze anys. Morirà el 1903 a la seva torre de Cabrera de Mar.
La fàbrica cotonera de Baladia i Sala tancà el 1901.
Paper comercial de Sala, Baladia i Guinjoan (1898). Al final de segle la fàbrica de gènere de punt queda a nom de Sala, Baladia i Guinjoan, que integra la filatura de cotó.
Amb el canvi de segle, la fàbrica de gènere de punt queda a nom de Sala, Baladia i Guinjoan. Es manté la fàbrica de filats, que proporciona el fil a la de gènere de punt, com també la de tint i blanqueig, i desapareix el tissatge. Les dues empreses s’integren. La producció és de samarretes, mitges i mitjons. El 1902 donen una producció de 2 500 dotzenes diàries. Però va tancar poc després, el 1903. Un diari de Mataró expressarà la greu preocupació de la ciutat per “lo paro de la important fàbrica dels senyors Sala i Baladia, ahont hi tenen colocació unes mil persones” (La Costa de Llevant, 8 de febrer de 1903).