El Vapor Bonaplata (1832-1835). Els inicis de la indústria moderna

Les màquines de fosa i la màquina de vapor

Xemeneia del Poble Nou de Bianchini i Companyia. La xemeneia: la mostra exterior més evident d'una caldera que alimenta la màquina de vapor.

El Vapor Bonaplata de la societat Bonaplata, Rull, Vilaregut i Companyia representa l’inici de la indústria moderna a casa nostra, dit amb paraules del biògraf de l’empresa (Jordi Nadal, Bonaplata, pretext i símbol). I això no obstant és una història curtíssima, ja que la fàbrica funcionà tan sols els vint mesos compresos entre el novembre del 1833 i l’agost del 1835. El final dramàtic que tingué, amb l’incendi i l’assalt al Vapor, ha estat potser un element més per a subratllar el seu important paper. Però aquesta importància li ve ja donada pels mateixos contemporanis de l’empresa, confirmada cent cinquanta anys més tard pels historiadors de l’economia.

L’inici de la indústria moderna va lligat a dos elements fonamentals: la màquina de vapor i les màquines de ferro colat. Són les dues aportacions que farà la fàbrica Bonaplata. I per això mereix el qualificatiu d’empresa pionera de la industrialització a Catalunya. Abans del 1833 es parla d’etapa pre-industrial; després, d’indústria moderna.

Les màquines que utilitzava fins aleshores la indústria tèxtil catalana, capdavantera de la industrialització, eren de fusta. Ho eren les berguedanes i altres màquines de filar, els telers i les taules d’estampació. Bonaplata incorporarà per primera vegada les màquines de filar i els telers mecànics de fosa, i amb ells la necessària tècnica metal·lúrgica per a construir-los i reparar-los.

Aquestes màquines metàl·liques pesaven molt més, lògicament, que les de fusta. Per a moure-les calia una energia superior a la que podia proporcionar l’esforç muscular de l’home o d’uns animals. És clar que ja es coneixia de feia molts anys la roda hidràulica, que convertia l’energia de l’aigua en força mecànica, però la seva utilització només era possible al costat de corrents d’aigua amb suficient volum de líquid i el desnivell adequat per fer un salt. Els fabricants que hi havia a l’interior de Barcelona no tenien aquest element a l’abast i s’havien de conformar amb els vells sistemes manuals.

La força del vapor era coneguda des que l’anglès Newcomen construí una “màquina de foc i aire”, tal com l’anomenava, l’any 1712. Però fou el també anglès James Watt el qui l’any 1769 amb la seva patent d’un “nou mètode per a disminuir l’ús del vapor i combustible a les màquines tèrmiques”, trobà una solució pràctica i obrí el camí de l’aplicació del vapor a l’obtenció d’una força mecànica de manera eficaç.

A Catalunya el fabricant d’indianes Jacint Ramon havia fet construir, al començament del segle XIX, una màquina de vapor a Francesc Sanpons per aplicar-la a la seva fàbrica, seguint el primitiu model de Newcomen (vegeu Jacint Ramon i la màquina de vapor de Francesc Sanpons).

La màquina es destinava a pouar aigua subterrània i aquesta a moure una roda hidràulica. Però la guerra del Francès (1808) interrompé l’experiència. Després, la manca de carbó per a moure la màquina i la crisi industrial mantingueren l’aturada. Es coneixien ja els avenços que havia suposat la màquina de vapor de Watt en relació amb els models inicials.

El 1815, l’“Estafeta Diaria de Barcelona” recollia la notícia que en un poble de Rússia s’havia aplicat amb èxit una màquina de vapor per a l’estampació d’indianes. La notícia féu reaccionar Sanpons, que recordà el seu treball, però no hi hagué resposta ni per part del govern espanyol ni per part dels industrials. En algun lloc, però, devia caure la llavor, ja que la primera indústria catalana era la dels estampats de cotó.

Aquells anys eren políticament turbulents: la conspiració del general Lacy (1817), el pronunciament liberal de Riego (1820), l’entrada dels Cent mil Fills de Sant Lluís (1823), la guerra dels Malcontents. Els temps no afavorien les innovacions, només donaven per a mantenir el que hi havia i encara gràcies.

Josep Bonaplata i els seus germans

La família Bonaplata.

La primera referència dels Bonaplata industrials és del 1803. Ramon i Gabriel Bonaplata consten en una relació de fabricants d’indianes de Barcelona d’aquell any, per separat. Eren possiblement germans i treballaven cadascun pel seu compte en el mateix producte: l’estampació a mà de peces teixides de cotó. Aquesta referència es mantindrà una pila d’anys. El 1821, sabem que el taller de Ramon és al carrer de Sant Pere més baix, núm. 10, i el de Gabriel al carrer de Montcada, núm. 12. L’any següent se’ls troba al costat d’un Joaquim Bonaplata, també estampador. Res més se sap de Joaquim i Gabriel Bonaplata.

Ramon Bonaplata i Roig (Catalunya, la fàbrica d’Espanya, 1833-1936, 1984), industrial ell mateix i pare de Salvador i Josep Bonaplata. El segon deixà de costat els estampats i es dedicà a la filatura i el tissatge.

Ramon Bonaplata i Roig, casat en primeres núpcies amb Teresa Corriol, féu el que feien tots els catalans de l’època: incorporar el seu fill gran, Salvador, al negoci d’estampats, mentre que els altres havien de buscar una solució al seu futur econòmic, comptant amb la legítima i la benedicció del pare. El 1829, la societat Ramon Bonaplata i Fill —Salvador—, és una de les nombroses fàbriques d’estampats barcelonines, de grandària mitjana.

Del seu primer matrimoni, Ramon Bonaplata i Roig tingué cinc fills mascles. L’hereu es quedà amb el pare i els altres s’agruparen al volt del germà segon, Josep.

Guillem Graell, el secretari del Foment del Treball Nacional, dirà setanta anys després que Josep Bonaplata i Corriol fou el industrial de más iniciativas y mayores agallas de aquel tiempo (Historia del Fomento del Trabajo Nacional, pàg. 37). Fou també alguna altra cosa en la seva curta i meteòrica vida.

Josep Bonaplata tingué idees i capacitat de posar-les en pràctica. Llàstima que després estripés les cartes. Si més no, pel que fa a Catalunya.

El panorama tèxtil català es trobava massa centrat en la fabricació d’indianes. Catalunya havia d’importar molt sovint la tela que es volia estampar. Calia desenvolupar la filatura i el tissatge i per això calia importar les màquines adequades i preparar el personal per a fer-les funcionar.

Seguint aquest pensament, Josep Bonaplata deixà de costat els estampats i es dedicà a estudiar la filatura i el tissatge. El 12 de juny de 1829 obtenia un privilegi d’introducció durant cinc anys d’unes màquines per a filar estam. El tissatge el posà en contacte amb Joan Vilaregut, fabricant de teixits de cotó, juntament amb el qual demanà i obtingué un altre privilegi per a introduir màquines per a ordir i teixir mecànicament tota mena de fils (26 de novembre de 1829).

A l’hora d’instal·lar la fàbrica (1830), el sentit innovador els impulsà a buscar la força hidràulica i anar a Sallent (Bages), a la vora del riu Llobregat, en uns terrenys de la família Torres Amat, a la qual pertanyia el qui fou bisbe i autor d’una famosa versió de la Bíblia en castellà. Allí establiren la seva primera fàbrica de filatura d’estam i telers mecànics de cotó, amb dues rodes hidràuliques com a força energètica. Hi treballaven 300 persones. Era la primera fàbrica que funcionava amb màquines de ferro i no de fusta.

La fàbrica no anà gaire bé. El Diccionario de Madoz explica que els incidents es multiplicaren a l’hora de transportar de Barcelona fins a Sallent les primeres matèries i el diner per a pagar els treballadors i tornar els productes elaborats. Alguns dels combois foren incendiats i robats. El fet és que Josep Bonaplata féu un viatge a Anglaterra, el bressol de la industrialització i de la indústria tèxtil en particular, on conegué els nous avenços en maquinària i estudià de prop l’aplicació del vapor.

Un projecte industrial d’importància no es podia fer sense comptar amb el suport de l’estat, en forma d’exempcions d’aranzels d’importació i fins i tot de subvencions directes. Unes i altres només es justificaven si el projecte significava una novetat per a la indústria espanyola i no trobava l’oposició de les institucions patronals privades.

Josep Bonaplata rebé d’entrada l’ajut de l’ambaixador espanyol a Londres, Francisco Cea Bermúdez, un diplomàtic andalús, que serà cap del govern espanyol el 1832 i un dels primers representants del despotisme il·lustrat a la mort de Ferran VII. A Madrid trobà també el suport del ministre d’Hisenda, Luis López Ballesteros, i del director general del Tresor que era aleshores el català Gaspar de Remisa.

Les peticions de Bonaplata eren considerables. Demanava l’exempció de drets aranzelaris durant deu anys per al ferro, el coure, el carbó mineral, productes químics i tintoris i altres matèries primeres, per un volum que podia suposar la pèrdua d’un milió de rals per a les duanes espanyoles.

L’oposició li vingué inicialment de la Comissió de Fàbriques catalana, els seus mateixos col·legues. La comissió estava formada per tres rams: el de filats, el de teixits i el de pintats o estampats, els tres rams tèxtils. Els industrials metal·lúrgics encara no hi havien entrat. La Comissió de Fàbriques estava escaldada per una exempció que s’havia donat feia poc a favor de l’alsacià Dollfuss per a instal·lar una fàbrica de filats i teixits de cotó al Real Sitio de San Fernando, a prop de Madrid, que fou una autèntica presa de pèl. L’alsacià obtingué permís per a la importació d’una quantitat ingent de peces de cotó sense pagar aranzels, que vengué a bon preu tot rebentant l’oferta tèxtil catalana. El projecte industrial no arribà a concretar-se.

A canvi de les exempcions, Josep Bonaplata es comprometia a constituir una societat responsable de la instal·lació d’una fàbrica de filats i teixits d’estam i cotó, amb màquines angleses mogudes pel vapor. A més —i era una novetat—, es proposava crear una foneria al costat de la fàbrica, amb capacitat de construir i reparar la pròpia maquinària. La foneria industrial estava absolutament a les beceroles l’any 1830 a Catalunya, i Bonaplata es devia adonar que si no instal·lava un taller metal·lúrgic, les màquines anirien quedant parades amb les primeres avaries. Assumia també el compromís de construir-les i reparar-les per a tercers.

L’administració espanyola donarà l’autorització per a les importacions exemptes d’aranzels i una subvenció de 65.000 duros —o 1.300.000 rals— per cèdula del 20 de desembre de 1831. En la subvenció anava inclosa la cessió d’uns terrenys dins el recinte tancat de Barcelona, a prop de la muralla, amb façana al carrer de Tallers, limitats pels que ara són els carrers de Pelai i Gravina, aleshores inexistents. Es trobava davant l’Hospital Militar, anomenat el Seminari per haver estat la seu de la Congregació de la Missió de Sant Vicenç de Paül. Els barcelonins l’anomenaran el Vapor del Seminari.

Bonaplata, Rull, Vilaregut i Companyia

Sallent i el riu Llobregat al principi del segle XX. Josep Bonaplata i Joan Vilaregut establiren la seva primera fàbrica de filatura d’estam i telers mecànics de cotó a Sallent, aprofitant la força hidràulica.

La societat que rebé la subvenció era Bonaplata, Rull, Vilaregut i Companyia. Suposava l’associació de Josep Bonaplata amb el seu soci a Sallent Joan Vilaregut, i l’estampador Joan Rull, que aporta a l’empresa el seu taller del carrer de Còdols. Josep Bonaplata hi participava amb capital propi i de tots els seus germans, fora del tercer —Jeroni— que havia mort el 1830. El capital inicial de la societat fou de 150.000 lliures catalanes, que s’augmentà a 318.700 lliures el 24 de juliol de 1832, equivalents a 80.000 duros i 170.000 duros, respectivament.

La fàbrica es construí durant l’any 1832. Serà una fàbrica de filats i teixits, a més d’una foneria constructora de màquines. Una fàbrica tèxtil i una de metal·lúrgica. La fàbrica tèxtil es dedicarà preferentment al cotó, però per imposició del govern inclourà també estam, llana i lli, encara que sigui en petites quantitats.

El Vapor Bonaplata estava instal·lat al carrer de Tallers de Barcelona davant l’hospital militar, antic seminari (Plànol de Barcelona, 1858). Bonaplata, Rull, Vilaregut i Companyia mereix el qualificatiu d’empresa pionera de la industrialització a Catalunya per la incorporació de la primera màquina de vapor i per la utilització de màquines de filar i telers mecànics de fosa.

La foneria va funcionar abans que la fàbrica tèxtil, a mitjan 1833. S’esperava l’arribada de la màquina de vapor d’Anglaterra per a fer funcionar la filatura i el tissatge. Aquesta màquina, de 30 cavalls de força, és la que ha donat més renom a l’empresa, ja que és la primera vegada que una indústria catalana i de l’estat espanyol funciona amb vapor. La seva instal·lació, però, devia comportar molts problemes i el rendiment devia ser molt baix. Fèlix Macià i Bonaplata, parent del promotor, explicarà anys més tard (1888) que aquells que la muntaren no tenien cap experiència amb màquines de vapor i que no s’havia fet cap estudi previ. A més, per a alimentar les calderes utilitzaren llenya, quan el generador de vapor estava fet per a cremar hulla. El carbó mineral en aquell moment era pràcticament desconegut a Barcelona.

El Dr. Jordi Nadal donà el 29 de novembre de 1833 com a data probable de l’inici de les activitats completes del Vapor Bonaplata. Fou el dia en què el diari anomenat El Vapor —simbolitzat en aquest cas per un vaixell amb una xemeneia fumejant— publicà un anunci de Bonaplata, Rull, Vilaregut i Companyia en el qual s’obria la fàbrica als industrials que la volguessin visitar i començava a oferir els productes de la seva foneria.

“El vapor”, nom ben simbòlic per a un diari que es publicarà a Barcelona des del 1833. El vapor Bonaplata fou assaltat i cremat la nit del 5 al 6 d'agost de 1835. Josep Bonaplata no va pair la crema de la fàbrica i abandonà Catalunya.

Les institucions econòmiques catalanes i, especialment, la Comissió de Fàbriques, havien canviat mentrestant la seva actitud hostil envers l’empresa. Havien pogut comprovar que no es tractava d’una operació camuflada de contraban, com en el cas Dollfuss, i que la indústria dels Bonaplata incorporava moltes novetats. El que era una daga fatal per a l’economia catalana, en l’escrit d’oposició, es convertirà ara en una aportació molt positiva. Al final de l’any 1833, Josep Bonaplata invità especialment els membres de la Comissió de Fàbriques a visitar el seu establiment i aquests li trameteren després una carta de felicitació per tot el que hi havien vist. En aquests escrits de reconeixement a l’obra feta no hi ha referències a la màquina de vapor. El que impressionà els visitants foren les màquines tèxtils i la foneria.

L’incendi del Vapor Bonaplata (agost 1835)

La construcció del Vapor Bonaplata coincideix amb la mort de Ferran VII (setembre del 1833) i l’inici d’una altra etapa de trasbalsos polítics amb l’esclat de la primera guerra Carlina (1833-40) i una situació econòmica difícil.

L’exemple dels Bonaplata fou seguit per altres empreses, tot i que molt lentament. I l’exemple en aquest cas vol dir introducció del vapor i introducció de màquines, que substituïen i milloraven la força muscular dels homes i la força animal. La màquina, en moments de misèria econòmica, és vista per alguns com l’enemic a combatre, la responsable de la pèrdua dels llocs de treball. Aquest sentiment creà el que s’anomenà ludisme, de Ned Ludd, un obrer anglès que al final del segle XVIII destrossà una màquina com a venjança per la situació d’atur que li imputava. Aquesta reacció es produirà a tots els països en procés d’industrialització i durant una bona part del segle XIX.

El Vapor Bonaplata era emblemàtic i per això les seves instal·lacions foren atacades, la qual cosa es veia venir durant els primers mesos i sobretot al començament de l’estiu del 1835. La guerra carlina no arribava a l’interior de Barcelona, però la situació general era de neguit i la situació dels obrers angoixosa. Entre el 5 i 6 d’agost de 1835, el que se’n deia la patuleia, escamots de subproletariat i de gent marginada, assaltà i cremà el Vapor Bonaplata, al carrer de Tallers, com també el vapor que tenia Joan Rull, soci de l’empresa, a Gràcia, per a moure un blanqueig. En l’incendi morí un tècnic francès de l’empresa, Déjean.

L’impacte ciutadà fou considerable. Si el Vapor era emblemàtic per als obrers enemics de les màquines, també ho era per a la burgesia industrial barcelonina, que el veia com a símbol de progrés i de millores.

Josep Bonaplata no digerí la crema de la fàbrica, que tantes suors i esforços li havia costat. Tres mesos més tard —novembre 1835— passava factura al govern, tot demanant una indemnització. La valoració dels danys era de 2.700.000 rals —135.000 duros—. S’inicià aleshores un llarg procediment administratiu en el qual l’estat procurava traspassar la responsabilitat al municipi barceloní i aquest la retornava a l’administració central.

L’escampada dels Bonaplata

Josep Bonaplata, en comprovar les dificultats per a cobrar la indemnització, oferí al govern en contrapartida construir un taller de construcció de màquines i una foneria més gran que les que s’havien cremat. L’oferta no fa cap referència a la indústria tèxtil, que havia estat el fonament de la fàbrica, sinó tan sols a l’establiment metal·lúrgic. És possible que aquesta mitja solució es relacionés amb un canvi de domicili de l’establiment. El cas és que el 1839 es constituïa a Madrid la societat Bonaplata, Sanford y Compañía, que s’establia a l’antic convent de Santa Bárbara de la capital de l’estat, i que rebia l’ajut promès pel govern a Bonaplata. William Sanford era un anglès jove, que coneixia les tècniques de la foneria i que s’oferí a l’industrial català per a col·laborar amb ell.

Josep Bonaplata no tornà a Catalunya. I ho deixà ben clar. Pocs mesos després de l’incendi comprava la finca El Espinar al terme de Llíria —Camp de Túria, al País Valencià—, destinada a ser el seu lloc de descans, i Madrid era el seu lloc de treball. L’associació amb l’enginyer anglès Sanford no durà gaire, tot convertint-se aleshores la societat en Bonaplata, Hermanos, també a Madrid, a la qual associà els seus germans Ramon i Narcís. Aquest darrer abandonà l’empresa per a crear-ne una de pròpia a Sevilla i deixà els seus dos germans grans, que continuaren amb el negoci. Un negoci que anà quedant en mans de Ramon, ja que Josep tenia mala salut i passava temporades cada vegada més llargues a Llíria. El 30 de maig de 1843 morí de camí cap a la fàbrica. El fundador del Vapor Bonaplata no deixà descendència.

Ramon Bonaplata quedà com a únic titular de l’empresa a Madrid, una empresa metal·lúrgica amb moltes ambicions, però sense grans realitats. L’ambient de la Cort no és industrial i la seva producció fuig de la màquina d’aplicació industrial. És el que es desprèn de la seva participació a l’Exposició Industrial de Madrid, l’any 1850, on presenta una premsa per a olives i una impremta. En lloc de màquines es dedica a construir fanals, balconades, escales de ferro, baranes. En el taller, hi treballen de 75 a 90 operaris. Morí aquest mateix any 1850.

Narcís Bonaplata havia instal·lat pel seu compte una foneria de ferro a Sevilla, que tingué força volada. S’especialitzà en la construcció metàl·lica i seva és l’obra de ferro del pont de Triana, sobre el Guadalquivir, construït per enginyers francesos que imitaren el pont del Carroussel sobre el Sena, a París. Tenia 150 operaris en el taller, que ocupava també un antic convent, el de San Antonio. Estava casat amb una parisenca que pel que explica d’ella el biògraf de la família devia ser una ballarina o una cantant. Narcís Bonaplata, plenament integrat a la ciutat andalusa, serà un dels promotors de la fira ramadera que donarà origen a la Feria de Abril sevillana.

L'au fènix de Valentí Esparó

L’escampada de la família Bonaplata, després de l’incendi, és realment impressionant. Només hi queda el germà gran, Salvador, que ha continuat i continua el seu negoci tradicional d’estampats. I hi queda el seu gendre, Valentí Esparó. Aquest reconstruirà l’edifici cremat, amb la col·laboració del seu sogre i de Leandre Ardèvol, subdirector de l’establiment. Esparó prendrà com a marca de fàbrica l’au fènix, que neix de les cendres, en una al·lusió claríssima a la crema del Vapor Bonaplata. Però la nova empresa no serà tèxtil, sinó metal·lúrgica (vegeu volum I: Metal·lúrgics: Valentí Esparó i Companyia-La Maquinista Terrestre i Marítima).

Bibliografia

• Nadal, J., “Bonaplata, pretext i símbol” dins Catalunya, la fàbrica d’Espanya (1833-1936), Barcelona, 1985.