L’anís és l’essència de la matafaluga, una planta herbàcia prou comuna a Catalunya. Era considerat un medicament de primer ordre i recomanat pels metges com a digestiu i expectorant, per estimular la gana i per a provocar la menstruació. L’anís barrejat amb aiguardent de vi donarà un licor d’alta o mitjana graduació, que adquirirà una gran popularitat durant la segona meitat del segle XIX, a conseqüència de la seva presentació com una beguda estimulant, gràcies a l’alcohol, i al mateix temps com a digestiu.
Josep Bosch i Grau i el seu germà Vicenç construïren una fàbrica de licors a Badalona el 1869. Una fàbrica de licors era, de fet, una planta destil·ladora i rectificadora d’alcohol on es fabricaven diversos licors, la base dels quals era l’aiguardent de vi, al qual s’afegien altres ingredients aromatitzants o procedents d’herbes.
Vista exterior de la fàbrica, en un fulletó de l’empresa del 1887. Des del 1880 l’Anís del Mono de Josep Bosch i Germà és la primera marca d’aquest producte a Catalunya, Espanya i les colònies.
La fàbrica de Badalona produirà anís, conyac, ginebra, diverses cremes de licor, licor de menta, absenta, etc. Hi haurà, però, un producte que sobresortirà entre els altres i que es constituirà des del primer moment en el primer de la casa.
Es diu que Vicenç Bosch anà a París el 1870, que va veure una ampolla de perfum que li agradà i un cop a Badalona demanà que es fes una ampolla que tingués les mateixes característiques. El resultat serà el vidre acanalat que distingeix encara avui totes les ampolles d’anís. L’origen pot ser cert o no, però és evident que l’esmentat disseny contribuí a l’èxit i a la venda del producte, que devia anar acompanyat d’una bona comercialització i d’una bona qualitat, és clar.
La figura del mico i la llegenda que l’acompanya es vinculen a Darwin i a l’evolució de les espècies. Hi ha qui considera que la cara de l’esmentat simi és la de Darwin, el qual afirma “Es el mejor. La ciencia lo dijo y yo no miento” (vegeu Enric Satué, El Temps, 2 d’agost de 1993). És possible que sigui així, però la figura del mico no devia ser tan important a l’hora de vendre com el disseny o la xarxa comercialitzadora. Una altra cosa és que l’èxit de l’anís comportarà l’aparició d’innombrables marques amb altres animals incorporats, des del gat, el cérvol o el talp fins al tigre que es menja una mona, amb una clara al·lusió a l’anís dels Bosch.
Vistes interiors de la fàbrica en un fulletó de l’empresa del 1887. La fàbrica de Badalona incorporà el vapor i elements mecànics a la fabricació.
L’anís era un producte de consum en el mercat interior, però amb clares possibilitats exportadores. Aquesta va ser la intenció dels propietaris. És possible que fins i tot donessin prioritat a l’exportació cap a Amèrica, ja que el mateix any 1878 el Diari de Barcelona informa que “una nueva fábrica de destilación” presenta en una botiga de Barcelona una mostra del seu Anís del Mono (juny del 1878, pàg. 7 433), mentre que una revista catalana editada a Nova York informa que l’Anís del Mono és el més conegut a l’illa de Cuba, on té com a representants els catalans Miró i Companyia (La Llumanera de Nova York, desembre del 1878).
A la dècada dels anys vuitanta es produeix una forta expansió del producte. Es guanyen les primeres medalles d’or en exposicions internacionals, entre les quals destaquen la Universal de Barcelona del 1888 i la de París, que té el mateix caràcter, de l’any següent.
El famós cartell de Ramon Casas guanyador d’un concurs el 1898. (Compañía Transatlántica, 1921).
El despatx barceloní es va obrir tard, cap al final d’aquesta dècada. El primer era al carrer del Comerç, núm. 27-29, i pocs anys després passà a un altre que durarà més, al carrer dels Banys Nous, núm. 15.
El 1892, Josep Bosch i Germà ha ampliat el negoci amb una fàbrica a Tortosa i una altra de destil·lació d’alcohol a la Puebla de Almoradiel, en plena Manxa.
Josep Bosch morí el 1897 i el negoci quedarà a nom del seu germà Vicenç. Aquest tingué la idea de fer un concurs de cartells que havien d’estar dedicats a l’Anís del Mono, amb una dotació de premis esplèndida: 1 000 ptes per al primer premi, 500 ptes per al segon i 225 ptes per als accèssits. El guanyador serà Ramon Casas, amb un cartell que el donarà a conèixer més que cap altra obra, si més no pel que fa a popularitat, i que portava el lema de “mono i mona”. El segon fou per a Alexandre de Riquer i els cinc accèssits per a dos quadres més de Ramon Casas i per a Lluís Labarta, Miquel Utrillo i Jaume Borràs.
El comentarista del Diari de Barcelona, amb motiu de l’exposició a la Sala Parés de les 162 obres presentades, farà el següent comentari amb relació a les de Ramon Casas:
“Aquellas chulas, con sendos mantones de Manila, anunciando Manzanilla o Jerez, nos parecerían muy apropiadas y muy indicadas, mas no entendemos lo propio para anunciar el anís, licor en que Cataluña ha adquirido fama, y menos todavía el Anís del Mono, cuya fabricación se verifica en Badalona. El anís no es el licor de las juergas, por lo que sabemos, sino la manzanilla y el jerez y acaso otros vinos andaluces” (Diari de Barcelona, abril del 1898, pàg. 3 971).
Cal recordar, per a entendre el comentari, el caràcter que tenia l’anís, considerat gairebé un medicament.
Guardons obtinguts en el concurs de cartells de Bosch i Companyia.
En començar el segle, el 1901, la fàbrica de Badalona ocupava una superfície de 3 500 m2. La destil·leria contenia un aparell de rectificació d’alcohol de 7 000 litres de cabuda, un regulador de vapor, dos condensadors de cilindres i quatre alambins de 1 000 litres cadascun. Al costat de l’edifici central, ocupat per la fàbrica, hi havia altres edificis amb els magatzems, les seccions de rentatge i embotellament, un laboratori per al control del producte i un taller de fusteria. L’empresa treballava amb alcohols procedents de la Manxa i de l’Urgell, on tenien cellers.
La xifra de vendes era de cinc milions de pessetes l’any. Les dues terceres parts de la producció eren destinades a la fabricació d’anís.
Vicenç Bosch i Grau morí el 1907. L’empresa quedarà aleshores a nom de Viuda i Fills de Vicenç Bosch. El despatx barceloní passarà primer al carrer de Ferran, núm. 30, i després al de la Mercè. Més tard serà Bosch i Companyia, sota la gerència de Francesc i Vicenç Bosch i Costa.
Etiqueta.
L’Anís del Mono continuarà essent l’estrella de la fàbrica i el seu principal producte. El 1926 els elements de producció de Badalona són bàsicament els mateixos, però els alambins han passat de 4 a 10.
El 1974 l’empresa Bosch i Companyia va ser integrada al grup Osborne de licors, al qual pertany en l’actualitat. La fàbrica es manté en el mateix lloc des de la seva creació.