Els loculomicets

Hom anomena loculomicets aquells ascomicets que produeixen un tipus d’ascocarp especial (ascostroma), format per un estroma pseudoparenquimàtic que allotja un o més lòculs, dins els quals s’obren pas els ascs. El dibuix representa la formació d’aquests ascocarps, per lisi d’una part de l’estroma provocada pels ascs. A tipus Dothidea i B tipus Pleospora. Hom hi ha indicat: 1 estroma pseudoparenquimàtic, 2 perífisis, 3 pseudoparàfisis, 4 ascs.

Biopunt, a partir d’E. Moore - Landecker

El grup dels loculomicets, sense categoria taxonòmica, reuneix famílies diverses d’ascomicets que es caracteritzen pels ascs bitunicats i pel tipus particular d’ascocarp, que correspon a un ascostroma, és a dir, un estroma pseudoparenquimàtic a l’interior del qual es formen una o diverses cambres o lòculs, que contenen els ascs. Primer es desenvolupa l’estroma, amb els ascogonis, on té lloc la reproducció sexual, que originarà les hifes ascògenes; aquestes, en crèixer i ramificar-se, van digerint el teixit estromàtic, formant els lòculs, que no presenten, per tant, cap excípul diferenciat. Els ascs s’allotgen en aquestes cavitats, separats o no per hifes estèrils.

Poden formar tres tipus d’ascocarp: el tipus Elsinoe no té els ascs agrupats, sinó dispersos d’un a un a l’interior de l’estroma, i es pot considerar que té lòculs amb un sol asc; en el tipus Pleospora es formen unes hifes estèrils verticals, les pseudoparàfisis, que surten del sostre de la cavitat i creixen fins a unir-se a la base, i els ascs creixen entre elles, cap amunt; en el tipus Dothidea no trobem hifes estèrils i el teixit estromàtic que separa els ascs es desintegra i cada lòcul només conté ascs disposats en feixos. Els ascostromes poden ésser uniloculars (amb un sol lòcul) o multiloculars. En els multiloculars, els estromes tenen forma pulvinulada (de coixí) i contenen molts lòculs, separats entre ells per teixit estromàtic. Els ascostromes uniloculars, en general, acostumen a tenir forma de periteci; en diem pseudotecis, i són molt difícils de distingir dels peritecis veritables dels pirenomicets, si no n’estudiem primer llur desenvolupament. Encara que són força menys freqüents, també hi ha ascostromes uniloculars amb aspecte d’apoteci. Tant els uns com els altres poden néixer directament sobre el miceli o bé estar reunits sobre un estroma basal comú. La majoria dels ascostromes són negres i tenen la superfície llisa o amb pèls. La dispersió de les espores es pot fer a través d’un ostíol, per un porus format per dissolució de l’estroma, o per desintegració irregular de la paret.

La posició de l’ascocarp amb relació al substrat és un caràcter d’importància taxonòmica. Hi ha ascocarps superficials, d’altres que es desenvolupen sota la superfície del substrat i l’acaben trencant per sortir a la superfíce (erumpents), i d’altres que estan completament immersos. L’altre caràcter típic d’aquest grup és la presència d’un asc bitunicat i fissitunicat, amb una paret doble, que consta d’una capa externa (exotúnica) rígida, i una d’interna (endotúnica) extensible. En hidratar-se, la pressió de l’endotúnica trenca circularment l’exotúnica. L’endotúnica es va distendint, duplica o triplica la seva llargada, i les espores són expulsades per un porus apical: és la típica dehiscència dita en caixa sorpresa (en anglès «Jack-in-the-box»).

La majoria d’aquests fongs són saprobionts de restes vegetals herbàcies o llenyoses. També n’hi ha de paràsits. Alguns viuen sobre insectes o sobre altres fongs. La seva sistemàtica encara no és ben establerta. Els estudis recents de microscòpía òptica i electrònica sobre morfologia i desenvolupament dels ascocarps i dels ascs han demostrat que els caràcters bàsics sobre els quals es basaven els ordres i les famílies clàssics no eren prou consistents. Per tant, de moment, hom prefereix considerar-los com un sol ordre, el de les dotideals (Dothideales).

Les dotideals

Cicle vital de les dotideals. L’exemple del dibuix correspon al gènere Venturia, el qual inclou malalties vegetals tan importants com el clapejat de la perera (V. pirina), i la ronya de la pomera (V. inaequalis), a la qual correspon l’esquema. Hom ha representat en blanc la fase haploide i en groc la dicariofase; la fase diploide (cariogamia) no s’ha representat. 1 Hifa somàtica; 2 conidiòfors i conidis de l’anamorf Spilocaea pomi; 3 conidis; 4 germinació dels conidis; 5 ascogoni en contacte amb l’anteridi, a la base de l’estroma fructífer; 6 plasmogàmia; 7 formació d’un feix d’hifes ascògenes, que s’obren pas dins l’estroma; 8 ascocarp immers en el teixit de la planta, amb ascs; 9 germinació de l’ascòspora.

Biopunt, a partir de fonts diverses

Aquest ordre comprèn 55 famílies. Presentarem les que contenen espècies trobades fins ara al nostre país. Són les següents: botriosferiàcies (Botryosphaeriaceae), capnodiàcies (Capnodiaceae), venturiàcies (Venturiaceae), microtiriàcies (Microthyriaceae), lofiostomatàcies (Lophiostomataceae), les lofiàcies (Lophiaceae), histeriàcies (Hysteriaceae), dotideàcies (Dothideaceae), liquenoteliàcies (Lichenotheliaceae), dotioràcies (Dothioraceae), dimeriàcies (Dimeriaceae), didimosferiàcies (Didymosphaeriaceae), melanommatàcies (Melanommataceae), feosferiàcies (Phaeosphaeriaceae), micosferel·làcies (Mycosphaerellaceae), pleosporàcies (Pleosporaceae), cucurbitariàcies (Cucurbitariaceae), massarinàcies (Massarinaceae), esporormiàcies (Sporormiaceaé), feotricàcies (Phaeotrichaceae) i miriangiàcies (Myriangiaceae).

Dotideals II: micosferel·làcies, pleosporàcies, cucurbitariàcies i feotricàcies. A Mycosphaerella fragariae (micosferel·làcies): A1una fulla de maduixera atacada per la malaltia; A2 un periteci errumpent; A3 espores. B Pleospora herbarum (pleosporàcies): B1 un periteci, parcialment seccionat, on es veuen bé les pseudoparàfisis; B2 un asc fissitunicat, amb l’allargament de la túnica interna; B3 dues espores madures, murals i amb epispori mucilaginós (halo). C Cucurbitaria elongata (cucurbitariàcies): C1 secció d’un dels pseudotecis, que apareixen en grups; C2 asc; C3 ascòspores, brunes i murals. D Cucurbidothis pithyophila (cucurbitariàcies): D1 secció d’un pseudoteci; D2 asc; D3 ascòspores, brunes i submurals. E Trichodelitschia minuta (feotricàcies): E1 secció parcial d’un pseudoteci, amb pèls aguts sobre el coll; E2 asc; E3 ascòspores bicel·lulars.

Biopunt, a partir de fonts diverses

Dotideals I: histeriàcies, dotideàcies i dotioràcies. 1 Secció transversal d’un pseudoteci d’Histerographium mori (histeriàcies), que viu damunt branques de pollancres. 2 Secció d’un lòcul, excavat en un estroma, de Dothidea puccinioides (dotideàcies), que viu sobre fulles mortes de boix. 3 Secció d’un pseudoteci erumpent de Delphinella strobiligena (dotioràcies) sobre una pinya caiguda.

Biopunt, a partir de fonts diverses

Les botriosferiàcies són fongs paràsits o saprobiòtics de plantes superiors, que formen el miceli a l’interior de l’hoste i, sovint, construeixen estructures estromàtiques. Els pseudotecis apareixen com a lòculs a l’interior de l’estroma o bé estan directament immersos al teixit de l’hoste. Els ascs són amples, pedicel·lats, barrejats amb nombroses pseudoparàfisis. Botryosphaeria dothidea creix sobre fusta morta de plàtan (Platanus), formant estromes (1,5 cm) negres, erumpents, amb solcs concèntrics i molts pseudotecis globulosos. B. festucae, que viu sobre fulles i tiges mortes de gramínies, té els pseudotecis dispersos i immersos dins el teixit de l’hoste. Recentment hom ha descobert que l’agent de l’assecament, una important malaltia de les sureres (Quercus suber), que ens afecta des del 1934, és B. stevensii, que es manifesta principalment per l’aparició de pienidis de l’anamorf, Diplodia mutila.

La família de les capnodiàcies comprèn els fongs denominats fumagines o mascares, que no són directament paràsits, però poden causar perjudicis seriosos a la planta envaïda. Creixen a la superfície de fulles i branquetes de plantes vives, que prèviament han estat atacades per àcars, hemípters o altres insectes fitòfags. La picada d’aquests provoca el flux d’una secreció nutritiva (la saba elaborada) que serveix de substrat per al creixement del fong. Aquest va formant un miceli dens, de color bru fosc o negrós, a manera de recobriment opac que absorbeix una part de la llum; així redueix el rendiment fotosintètic per unitat de superfície de la planta atacada. Els ascocarps (0,5 mm), es formen sobre el miceli i poden ésser globosos o columniformes, alguna vegada ramificats i lobulats, amb un lòcul dins de cada lòbul. Presenten ostíol i, quan maduren, s’obren per gelificació del porus ostiolar. No hi ha pseudoparàfisis. El color de les espores, que són pluriseptades, murals o només amb septes transversals, pot anar des del hialí fins al bru fosc. Aquests fongs viuen especialment bé en climes calents i humits o, a la regió mediterrània, quan el temps atmosfèric reprodueix aquestes condicions. A la nostra flora, aquesta família és representada pel gènere Capnodium. Sobre les fulles i les branquetes tendres d’olivera (Olea europaea) apareix amb freqüència la mascara o negror de l’olivera (C. elaeophilum), que dóna al fullatge una coloració fosca. Una altra espècie, C. elongatum, creix preferentment sobre les fulles d’alzina (Quercus ilex) i de baladre (Nerium oleander).

Les venturiàcies són fongs paràsits, que penetren a l’interior de les plantes vasculars, sovint entre la cutícula i l’epidermis. Els ascocarps són poc aparents, superficials o immersos al teixit de l’hoste, o bé en un estroma. Tenen un centre del tipus Pleospora. Platychora produeix uns estromes multiloculars, negres i en forma de coixí aplanat, amb la superfície rugosa a causa de la prominència dels ostíols papil·lats; P. ulmi creix sobre fulles d’om (Ulmus) i té les espores hialines o lleugerament verdoses, amb un septe tranversal desplaçat vers un dels pols. Lasiobotrys lonicerae, que parasita fulles i branques de xuclamel (Lonicera), presenta els pseudotecis gregaris o units a un escleroci. Però el gènere més important és Venturia, que comprèn diversos fongs patògens vegetals que ataquen plantes d’interès econòmic. Els pseudotecis estan dins del substrat o en un estroma i presenten pèls al voltant dels ostíols papil·lats. Les ascòspores, amb un septe desplaçat vers un dels pols, són de color verdós o bru pàl·lid. És freqüent la fase anamòrfica, que produeix conidis fusiformes (gènere morfològic Spilocaea). Aquests fongs produeixen diverses malalties: el clapejat de la perera, degut a Venturia pirina i la ronya de la pomera; l’espècie V. geranii ataca les fulles dels gèneres Geranium i Erodium.

Les microtiriàcies comprenen fongs saprobiòtics o paràsits, que viuen sobre fulles o tiges de plantes vasculars. Els ascocarps són ostiolats, superficials i típicament aplanats en forma d’escut o crosta, amb una paret constituïda per cèl·lules disposades radialment. Els ascs queden col·locats circularment dins el lòcul, amb els àpexs que convergeixen vers el porus ostiolar. En la flora del nostre país, hi tenim Arnaudiella caronae, sobre rames mortes d’eriçó groc (Echinospartum horridum).

Les lofiostomatàcies formen una petita família de fongs amb pseudotecis negres, globosos i més o menys immersos al substrat, caracteritzada sobretot per la presència d’un ostíol comprimit lateralment que, en madurar, pren l’aspecte d’un solc o escletxa longitudinal. Típicament, viuen sobre restes vegetals, tant herbàcies com llenyoses, i d’una manera especial, sobre fusta i branquetes en descomposició. A la nostra flora n’hi ha representats dos gèneres: Lophiostoma, amb espores només amb septes transversals, i Platystomum, que també en presenta de longitudinals. Una de les espècies més freqüents és Lophiostoma viridarium, de pseudotecis immersos, que només deixen veure els ostíols, alineats paral·lelament a l’eix de les branques. Les espores (35-40 × 12 µm), quan maduren, són brunes, fusiformes, triseptades, i llur paret té una ornamentació molt vistosa, formada per unes emergències ordenades en rengles, paral·leles a l’eix de l’espora. Platystomum compressum també té pseudotecis (0,5 mm) completament inclosos al substrat: des de fora, només en podem veure l’ostíol, comprimit lateralment, negre i lineal. Apareix en grups, sobre rames.

A les lofiàcies, els ascocarps tenen típicament forma de musclo o de falca. Sobre acícules mortes de pi blanc (Pinus halepensis) hom ha observat Lophium mytilinum, que presenta fructificacions mitiliformes (en forma de musclo), erectes, superficials, amb un peu curt, de color negre lluent, i superfície lleugerament estriada, que fan entre 0,3 i 0,6 mm de llarg i entre 0,2 i 0,5 mm d’alt. Les espores són filiformes, pluriseptades, de color bru olivaci un cop madures.

Les histeriàcies són fongs que viuen saprobiòtics sobre branquetes i tiges llenyoses, o sobre fusta. El cos fructífer és un tipus particular d’ascostroma unilocular, denominat histeroteci, caracteritzat per la presència d’un teixit marginal i basal estèril, de color negre; pot tenir forma navicular, allargada, el·líptica o lineal, però sovint recorda una gra de cafè, més o menys allargat. Els ascs se situen paral·lels dins el lòcul, barrejats amb abundants pseudoparàfisis filamentoses. Macroscòpicament, els gèneres d’aquesta família no es poden diferenciar, i cal recórrer a les característiques microscòpiques, especialment la forma i el color de les espores. Aquesta mena de fongs es poden trobar durant tot l’any gràcies a les característiques de l’ascocarp, que el fan resistent a la deshidratació; molts poden aprofitar la humitat nocturna que, en forma de rosada, hidrata les superfícies del substrat que miren cap amunt, en les quals acostumen a fructificar. El gènere Hysterium presenta histerotecis (1-2 mm de llarg) en forma de gra de cafè, disposats en grups nombrosos, i ascòspores madures brunes i septades transversalment. H. angustatum és l’espècie més freqüent sobre tota mena de fusta morta; té espores (15-23 × 5-8 µm) triseptades i uniformement pigmentades. H. pulicare se’n diferencia perquè les cèl·lules apicals de l’espora són de color més clar que les cèl·lules centrals, i és freqüent sobre l’escorça d’arbres vius (per exemple, els roures de l’obaga de la serra de Collserola). Gloniopsis es diferencia del gènere anterior per les espores hialines i murals (amb molts septes, tant transversals com longitudinals); G. praelonga és un fong molt comú, que s’acostuma a trobar sobre branques mortes d’esbarzer (Rubus) i altres plantes. Semblant a Gloniopsis, però amb les espores murals i brunes, tenim Hysterographium: H. mori ha estat recollit sobre branques de Populus; les seves espores madures són finament puntejades. Glonium lineare té espores el·líptiques, hialines, amb un sol septe transversal.

Les dotideàcies comprenen fongs que viuen sobre branquetes i altres parts de plantes mortes o, en algun cas, encara vives. Quan fructifiquen, produeixen ascostromes immersos o erumpents, pulvinats, esfèrics o en forma de periteci, uniloculats o multiloculats; no hi ha porus ostiolar definit, i s’obren per una fissura o trencament apical. Quan són madurs, no tenen pseudoparàfisis, i el lòcul només conté un nombre elevat d’ascs, que neixen de la base. Dothidea és el gènere que dóna nom a la família. Sobre fulles mortes de boix (Buxus sempervirens) podem trobar D. puccinioides, caracteritzada pels seus estromes (2 mm) negres, erumpents, hemisfèrics, multiloculars, i ascs que contenen 2 o 4 espores (20-27 × 8-11 µm), que són bicel·lulars, el·líptiques i brunes. Els estromes de Scirrhia rimosa són allargats, negres, subepidèrmics, amb els lòculs arrenglerats a l’interior; les ascòspores són hialines i uniseptades. Ha estat recollida sobre canyís (Phragmites australis).

Les liquenoteliàcies constitueixen una petita família de fongs que viuen sobre roques, on formen un tal·lus estromàtic constituït per cèl·lules isodiamètriques de paret gruixuda i color fosc, sovint amb ascostromes tancats. Lichenothelia presenta espècies que, envaïdes per algunes algues, havien estat confoses amb líquens. L. convexa sembla bastant freqüent sobre roques calcàries assolellades, en llocs no mullats per la pluja, com les balmes. Fins ara, ha estat trobada al barranc de la Valltorta (Alt Maestrat) i a Olèrdola (Penedès).

Les dotioràcies presenten estromes globosos, lenticulars o allargats, més o menys enfonsats al substrat, en general amb un sol lòcul. En madurar, s’obren per desintegració de la part superior de l’estroma. Els ascs estan separats entre ells per teixit estromàtic. Fins ara, només en coneixem un representant al nostre país, Delphinella strobiligena, que origina petits pseudotecis (0,3 mm) uniloculars, negres i globosos, sobre els escudets de les esquames de les pinyes de pi blanc (Pinus halepensis).

La petita família de les dimeriàcies reuneix fongs paràsits o saprobiòtics, que ataquen sobretot les fulles. Es representada al nostre país per Lizonia baldínii, que parasita la molsa Polytrichum formosum, i ha estat trobada al Montseny.

La família de les didimosferiàcies és representada al nostre país per un sol gènere, Didymosphaeria, de pseudotecis gregaris, immersos, en general, clipeolats (coberts amb un disc estromàtic en forma d’escut, que cobreix un o més pseudotecis i apareix com una taca fosca sobre l’hoste). Les espores només tenen un septe transversal i són brunes, llises o lleument verrucoses. Hom ha trobat D. futilis a la serra de Collserola, sobre restes de plantatge (Plantagó), esparreguera (Asparagus) i lleteresa (Euphorbia). A la mateixa zona ha estat trobada D. epidermidis, sobre argelaga negra (Calycotome spinosa).

De les melanommatàcies, el gènere Melanomma té pseudotecis gregaris, negres, superficials un cop madurs, a vegades situats sobre un subicle d’hifes. M. fuscidulum ha estat recollida sobre estromes vells d’un altre fong, Diatrype stigma.

A les feosferiàcies, Paraphaeosphaeria presenta pseudotecis dispersos o agrupats, immersos al substrat, i espores oblongues o cilíndriques, estretes, brunes, que tenen entre 2 i 10 septes transversals i la superfície puntejada; P. rusci es forma als fil·locladis del galzeran (Ruscus aculeatus) i té les espores (19-24 × 4-5 µm) amb 4 septes, i P. obtusispora, que creix sobre fulles mortes d’atzavara (Agave americana), les té més grosses, amb 5 septes. Els pseudotecis (0,1-0,3 mm) de Leptosphaeria, en alguns casos, semblen erumpents, però ho són per disgregació del teixit de l’hoste; són de forma subglobosa, cònica, piriforme o hemisfèrica i presenten ostíol. Un dels principals caràcters que separa aquest gènere de l’anterior és la paret de l’ascocarp, que és més gruixuda en Leptosphaeria. Sobre tiges mortes de fonoll (Foeniculum vulgare) podem trobar L. doliolum, d’espores fusiformes, triseptades i de color bru groguenc (16-28 × 3,5-7,5 µm). També amb espores triseptades, però una mica més grosses (18-33 × 5-10 µm) i amb la segona cèl·lula més ampla, tenim L. eustoma, que colonitza fulles mortes de gramínies. L. acuta és freqüent a la base de les tiges d’ortiga (Urtica); les seves espores tenen entre sis i set septes.

De les micosferel·làcies destaca el gènere Mycosphaerella, els ascocarps del qual es poden trobar sobre fulles i tiges herbàcies mortes o parasitant plantes vives, algunes d’importància econòmica. Són petits pseudotecis (0,1-0,2 mm) globosos, cònics, negres, ostiolats, que maduren immersos en l’hoste o bé són erumpents. Els ascs són llargs i fasciculats (reunits en feixos), i les espores, hialines o feblement groguenques, tenen un septe central i la paret llisa o puntejada. No hi ha pseudoparàfisis, ni res més entre els ascs. M. fragariae provoca la verola comuna del maduixot. M. filicum creix sobre frondes de la falguera Polypodium vulgare. M. superflua ho fa sobre tiges seques d’ortiga (Urtica) i de fonoll (Foeniculum). Guignardia es diferencia del gènere anterior per les seves espores unicel·lulars, hialines, ovals, una mica dilatades a la regió central i amb apèndixs mucilaginosos als pols. G. bidwellii parasita la vinya (Vitis). El desenvolupament del miceli causa necrosis a les fulles i tiges, i momifica els fruits.

Les pleosporàcies són principalment fongs que viuen sobre fusta i sobre tiges herbàcies mortes. Els ascostromes (en general pseudotecis) presenten pseudoparàfisis unides al sostre i a la base del lòcul (tipus Pleospora). Un cop madurs els ascs, es forma un porus a l’ascostroma. El gènere Pleospora, molt ric en espècies (unes 200), té pseudotecis dispersos i enfonsats al substrat, de manera que només se’n veuen els ostíols, que es presenten formant un diminut puntejat negre. L’espècie més freqüent és P. herbarum, molt distribuïda pel nostre territori, sobre tota mena de restes de plantes poc lignificades o gens. Els pseudotecis (0,1-0,3 mm) són subepidèrmics i les espores, murals, ovoides i brunes (24-40 × 11-16 µm). P. scrophulariae ha estat trobada sobre branques seques de matabou (Bupleurum fruticosum), a la serra de Collserola, i d’armèria (Armeria stenophylla), a Llívia (Baixa Cerdanya). P. androsaces ha estat recollida als Pirineus, sobre silene acaule (Silene acaulis). P. dianthi creix sobre tiges gairebé seques de clavell silvestre (Dianthus monspessulanus), i P. comata, sobre fulles d’ortiga (Urtica dioica).

Dins les cucurbitariàcies, els pseudotecis de Cucurbitaria apareixen, gregaris, sobre un estroma basal amb aspecte de pústula allargada que, al final, esdevé sempre erumpent, per una escletxa que s’obre al substrat. Contenen pseudoparàfisis, i les espores són el·líptiques, murals i brunes. C. elongata, amb pseudotecis (0,8 mm) turbinats, és a dir, en forma de baldufa, i reunits en grups erumpents, apareix amb freqüència sobre branques mortes de ruac (Ononis tridentata), per exemple a les guixeres de la Segarra. C. ignavis és citada sobre rames seques de lligabosc valencià (Lonicera biflora). Cucurbidothis pithyophila, que viu sobre rames baixes de pi negre (Pinus uncinata), per exemple a la Collada de Toses, presenta els pseudotecis densament agrupats sobre un estroma dur, que forma una crosta negra sobre el substrat.

De les massarinàcies, a la nostra flora, només s’ha trobat el gènere Massarina, de pseudotecis gregaris, immersos en la fusta o en les restes lignificades, amb un clípeu (escut d’hifes radials) feblement desenvolupat; les espores són llargues, amb septes transversals, hialines i amb beina gelatinosa. Sobre escorça de pollancre (Populus) ha estat citada M. eburnea, d’espores triseptades (30-37 × 8-9 µm). M. papulosa aprofita una àmplia gamma de substrats, però al nostre país s’ha trobat sobre rames mortes de neret (Rhododendron) i tamariu (Tamarix) i núcules d’avellaner (Corylus avellana); pot tenir els ascocarps dispersos, amb la base inclosa al substrat, o bé reunits en petits grups estromàtics; les espores tenen entre 3 i 5 septes.

Dins les esporormiàcies, fins fa poc, hom incloïa al gènere Preussia les espècies amb ascocarps sense ostíol, i a Sporormiella les que en tenen. Actualment no es considera rellevant la presència o l’absència d’ostíol, i per això els dos gèneres han estat unificats. Preussia (=Sporormiella) és un gènere principalment copròfil, si bé algunes espècies han estat també isolades a partir de mostres de sòl. Els ascocarps apareixen gairebé sempre immersos o semiimersos al substrat. Tenen una paret membranosa o coriàcia, de color bru o negre, glabra o amb pèls només a la part superior. Els que tenen ostíol poden tenir coll, curt i papil·liforme o llarg i cilíndric. Els ascs presenten un pedicel basal que pot ésser molt llarg. Les espores, amb un embolcall mucilaginós, son gairebé sempre triseptades i, en madurar, prenen un color bru fosc; cada cèl·lula de l’espora presenta una línia germinativa que l’envolta completament. P. intermedia és una espècie copròfila que també s’ha trobat en mostres de sòl de bosc. P. australis i P. typharum han aparegut en cultius de mostres de fems de cavall. De les 80 espècies del gènere, se n’han trobat 15 als Països Catalans, i P. clavispora, de sòls de bosc, hi ha estat descrita per primer cop.

Els fongs de la família de les feotricàcies es diferencien de la família anterior perquè presenten ascocarps pilosos, ostiolats o no, i espores amb porus germinatiu. Les pseudoparàfisis, normalment presents en les primeres fases del desenvolupament, desapareixen en madurar. Tríchodelitschia minuta s’ha obtingut en cultiu en cambra humida, de fems de vaca i de conill. Té pseudotecis piriformes semiimmersos, amb un coll ostiolar curt i cobert de pèls aguts. Les espores són bicel·lulars; en lloc de solcs germinatius, cada cèl·lula té un porus germinatiu apical.

Les miriangiàcies són fongs paràsits o saprobiòtics, i viuen sobre plantes vives, insectes o altres fongs. El cos fructífer, de forma pulvinulada i de mida petita o mitjana, presenta ascs, globosos i de paret gruixuda, dispersos dins el teixit estromàtic, (ocupant cadascun un lòcul individual), i que van madurant de baix a dalt. La família comprèn, principalment, espècies tropicals o subtropical. A les zones temperades és freqüent el gènere Myriangium, paràsit de cotxinilles (còceids), i el gènere Elsinoe, dins el qual hi ha un nombre important d’espècies patògenes: E. veneta, causant de l’antracnosi de la gerdera (Rubus idaeus); E. ampelina, que ataca la vinya (Vitis); i E. piri, que parasita les fulles i els fruits de la perera i la pomera (Prunus).

A continuació, parlarem d’algunes espècies que poden ésser incloses a l’ordre de les dotideals, però que, per ara, no han estat assignades a cap família en particular (gèneres «incertae sedis» respecte de la família). Acanthophiobolus helicosporus presenta pseudotecis globosos (0,3 mm) de color bru fosc, coberts de pèls cilíndrics, rígids i aguts, més curts al voltant de l’ostíol, i espores filiformes, cargolades en forma d’hèlix a l’interior de l’ase; ha estat trobat, al Maresme, sobre fusta morta. També sobre fusta es desenvolupen els ascocarps de Rhizodiscina lignyota, superficials, sèssils, en forma d’apoteci pla i de color negre; fa les espores el·líptico-claviformes, brunes i bicel·lulars. Un grup molt nombrós de fongs sovint deixats de banda pels micòlegs són els paràsits de líquens, que solen viure sobre ells de forma parasimbiòtica (és a dir, traient profit de l’alga sense matar el liquen). Dels que pertanyen als loculoascomicets, en destacarem: Cercidospora epipolytropa, que presenta ascocarps (0,1-0,3 mm) enfonsats al substrat, olivacis o verd blavosos, amb espores hialines, fusiformes i uniseptades, i que ha estat trobat als Pirineus sobre Rhizoplaca melanophthalma; i Karschia mayrhofferii, els cossos fructífers de la qual apareixen, primer urceolats i enfonsats al substrat, i després superficials, convexos i sense un marge distingible, sobre Parmelia. Abrothallus parmeliarum s’ha vist al coll del Pal, sobre Parmelia saxatilis i Ramalina subfarinácea, i també, a la Baltasana (Prades), sobre Parmelia acetabulum. Té ascocarps erumpents, pulvinulats, de color negre lluent (0,7 mm). Els ascocarps de Didymella (0,25 mm) són immersos, i només n’afloren els ostíols. Les pseudoparàfisis es desfan en arribar a la maduresa. D. epicarphinea, que parasita líquens del gènere Lecanora, ha estat trobada als Pirineus. Sobre fulles i tiges de melonera (Cucumis melo), sol trobar-se D. bryoniae, que produeix la ulceració de les tiges, el pansiment general de la planta i l’ennegriment i el podriment dels fruits. Cal parlar, finalment, d’un fong marí, que forma part d’un col·lectiu força important, que no ha estat gairebé gens estudiat al nostre país. Es tracta d’Halotthia posidoniae, que forma pseudotecis negres i prominents, sobre els rizomes de posidònia (Posidonia oceanica); ha estat trobada a Sóller (Mallorca), a les costes de Tarragona i del cap de Creus, però és fàcil que sigui a qualsevol platja del nostre país, sobre restes d’aquesta fanerógama marina llençades a la platja.