Les laboulbeniomicètides

Es tracta de fongs força nombrosos (uns 134 gèneres i 1700 espècies), però no pas fàcils de veure a la natura, ja que són molt petits i viuen paràsits sobre artròpodes, sobretot coleòpters de llocs humits.

Cicle vital de les laboulbeniomicètides, en el cas concret del gènere Laboulbenia. A L’exemplar adult expulsa les ascòspores per l’ostíol del periteci; B l’ascòspora es fixa damunt el cos de l’hoste mitjançant la formació d’una base negra anomenada ungla o peu; C s’inicien les primeres fases del desenvolupament, amb la divisió de les dues cèl·lules originals de l’ascòspora; D es forma la cèl·lula inicial del periteci i ja es distingeix la cèl·lula d’inserció; E continua el desenvolupament del periteci i es forma l’apèndix anteridial; F maduren els primers anteridis i es diferencien les cèl·lules basals del periteci, a més de la cèl·lula del peu secundària del periteci (VII); G la cèl·lula fèrtil es divideix en la tricògina, la cèl·lula tricofòrica i la cèl·lula carpògena, la qual serà fecundada mitjançant alguns dels espermacis alliberats pels anteridis (espermogonis) que han contactat amb la tricògina; H detall del periteci, on s’observen les dues capes de cèl·lules parietals en formació (la tricògina degenera), i les cèl·lules ascògenes dicariòtiques, que fusionaran els seus nuclis i permetran que després de la meiosi es formin (I) ascs amb 4 ascòspores cadascun. Hom hi ha indicat: 1 ascòspores, 2 ungla, 3 septe primari, 4-5 cèl·lules originals de l’ascòspora, 6 cèl·lula original del periteci, 7 cèl·lula d’inserció, 8 cèl·lula basal del parafisopodi, 9 apèndix anteridial, 10 cèl·lula fèrtil, 11 anteridis, 12 espermaci, 13-15 cèl·lules basals del periteci, 16 cèl·lula carpògena, 17 cèl·lula tricofòrica, 18 tricògina, 19-20 cèl·lules parietals, 21 cèl·lules ascògenes dicariòtiques, 22 ascs de quatre espores, 23 ostíol del periteci; I cèl·lula basal del receptacle, II cèl·lula subbasal del receptacle; III, IV, V cèl·lules del parafisopodi; VI cèl·lula del peu del periteci, VII cèl·lula del peu secundària del periteci; M meiosi, Fc fecundació.

Biopunt, original de Sergi Santamaria

El tal·lus de les laboulbeniomicètides és simple i minúscul (de 0,05 a 1 mm de llargada) i té un sistema hifal reduït, organitzat en un receptacle, que sosté un o més cossos fructífers, formadors d’ascòspores, i un nombre variable d’apèndixs. La característica fonamental és la presència general d’ascòspores bicel·lulars, fusiformes, envoltades d’un mucilag que afavoreix l’adherència sobre la cutícula de l’hoste; a més, l’asc és de tipus prototunicat, i conté 4 o, excepcionalment, 8 ascòspores. La fructificació és peritecial, amb ostíol, paret de dues capes de cèl·lules i absència de paràfisis i perífisis. Els òrgans sexuals poden aparèixer en un mateix individu (espècies monoiques) o, no tan sovint, en peus separats (espècies dioiques): els masculins (anteridis) donen gàmetes arrodonits, els espermacis, originats a l’interior d’òrgans especialitzats, els espermogonis o fiàlides, mentre que els femenins presenten una tricògina sovint força aparent, que capta els espermacis i en condueix els nuclis fecundants fins a la cèl·lula ascògena, on es realitza la cariogàmia; no hi ha, doncs, hifes ascògenes dicariòtiques. Els tal·lus es fixen a l’hoste per un peu (base ennegrida del receptacle) que forma petits haustoris que penetren dins dels teixits de l’hoste. Algunes espècies formen haustoris ramificats i conspicus, però tots revelen la natura parasitària d’aquests organismes, per bé que els hostes no semblen gaire afectats per la infecció; sigui com vulgui, el fong, que no té fases de resistència, només pot subsistir sobre l’hoste viu. L’aspecte del tal·lus varia molt segons el gènere; el més comú de tots, Laboulbenia, amb més de 500 espècies repartides arreu del món, presenta un receptacle amb un nombre definit de cèl·lules (en general 5, que hom numera segons un ordre acceptat pels especialistes), un sol periteci, lateral, i un conjunt d’apèndixs, els interns dels quals sostenen els espermogonis.

Aquests fongs viuen gairebé sempre sobre insectes i, en algun cas, sobre miriàpodes i àcars. Els coleòpters són els més parasitats, especialment els caràbids i els estafilínids; en trobem també sobre alguns hemípters (sobretot aquàtics), himenòpters (formigues), dictiòpters (paneroles), dípters (mosques), etc. Perquè un determinat hoste pugui presentar laboulbenials, és indispensable que hiverni en estat d’imago, perquè això fa possible que dues generacions successives del fong coexisteixin en algun moment de l’any i se’n pugui produir la transmissió; també els afavoreixen les poblacions denses i estables d’una mateixa espècie i els llocs on la humitat és sempre elevada.

Hom divideix l’ordre de les laboulbenials en dos subordres, el de les herpomicetines (Herpomycetinae), amb un sol gènere, Herpomyces, paràsit dels escarabats de cuina (blatoïdeus), i el de les laboulbenines (Laboulbeniinae), que n’inclou la resta.

Els coleòpters que viuen en ambients humits, per exemple a la vora dels rierols, poden portar fongs d’aquest darrer grup. Sobre l’ampli grup de coleòpters bembídids (Bemdidiidae), entre els quals hi ha el gènere Ocydromus, freqüent sota les pedres o entre la sorra, trobem Laboulbenia vulgaris; al mateix hàbitat, L. pedicellata viu sovint sobre diverses espècies de Bembidion. En els caràbids del gènere Clivina, que excaven galeries al llim de les ribes, viu L. clivinalis. Els Anchus ruficornis, especialment abundants sota les pedres, van sovint acompanyats de L. flagellata. Si mirem coleòpters més petits, la probabilitat de trobar laboulbenials és més reduïda, però, quan hi són, es tracta d’espècies interessants. Sobre el vastíssim món dels estafilínids, n’hi tenim una varietat enorme: en els Philonthus, que viuen a les vores de l’aigua, entre les pedres i els detrits, hi ha camp adobat per a un gran nombre d’espècies, com Rachomyces philonthinus, Peyritschiella vulgata, P. furcifera, Laboulbenia philonthi, etc; als mateixos ambients, Euzodiomyces lathroibii viu sobre els estafilínids del gènere Lathrobium, i en els del gènere Atheta, que també viuen sobre bolets en descomposició, s’hi fan espècies del gènere Monoicomyces, com M. homalotae.

També trobem laboulbenials al medi aquàtic. Així, sobre els Gyrinus, uns petits coleòpters lluents que giravolten en els riuets, hi és força comuna Laboulbenia fennica, fixada al marge dels èlitres. A les plantes que viuen submergides en l’aigua té el seu lloc preferit el coleòpter Haliplus lineatocollis, que es veu parasitat per Hydraeomyces halipli.

Un hàbitat biològicament molt interessant és el cavernícola, que dona refugi a una gamma d’insectes rica en endemismes, força ben estudiada al nostre país. Un ambient saturat d’humitat com aquest no podia estar lliure de laboulbenials, tan interessants com els seus hostes. Així, a la cova d’Annes, a Prullans (Baixa Cerdanya), els Geotrechus seijasi són atacats per Rhachomyces aphaenopsis. Els Duvalius berthae de les coves del massís del Montsant porten R. stipitatus, a més d’una espècie freqüent, Laboulbenia vulgaris. Els Iberanillus vinyasii de la cova Hondero (Ahín, Plana Baixa) presenten Laboulbenia speluncae. Les mosques Nycteribidae, paràsites dels rats-penats, són al seu torn parasitades per Arthrorhynchus nycteribiae.

Els ambients halòfils tenen la seva flora fúngica particular. Els escarabats del gènere Pogonus són parasitats per Laboulbenia slackensis, els Dyschirius ho són per L. pedicellata i Misgomyces dyschirii, i els estafilínids del gènere Bledius allotgen aquesta darrera espècie, juntament amb Peyritschiella protea, Haplomyces texanus i Laboulbenia parriaudii.

Per acabar, farem referència a tres de les espècies més comunes i abundants, Laboulbenia rougetii, la primera laboulbenial que fou descrita, paràsita dels Brachynus i Anchomenus dorsalis, de sota les pedres, L. ophoni, que viu sobre els Ophonus, que suporten la calor, sota les pedres, en llocs bastant àrids, i L. fasciculata, paràsita dels Chlaenius, caràbids abundants vora els rierols. Són també molt freqüents L. vulgaris i L. flagellata.