Les boletals

Com les agaricals, són fongs carnosos i putrescibles, amb barret i peu, però l’himenòfor (és a dir, l’estructura portadora de l’himeni), que en general presenta porus, però també pot presentar làmines, té una textura diferent de la carn del barret, i això fa que sigui fàcil d’arrencar-lo en bloc. Típicament, comprenen espècies micorizògines, que viuen, per tant, als boscos. Hom hi distingeix quatre famílies, dues amb làmines, les paxil·làcies (Paxillaceae) i les gomfidiàcies (Gomphidiaceae), i dues amb porus, les boletàcies (Boletaceae) i les estrobilomicetàcies (Strobylomycetaceae).

Les paxil·làcies

Comprenen fongs amb làmines decurrents, sovint bifurcades, i anastomitzades vora el peu, de trama més o menys bilateral. La família és propera a les boletàcies, de la qual se separa per l’absència de porus i perquè els seus representants no són micorizògens.

El gènere més típic és Paxillus, carnós, amb el marge involut, el peu sovint excèntric o lateral i les espores llises, sense porus germinatiu, de color bru argila o bru vermellós clar, en massa. P. involutus, de barret (5-15 cm) deprimit, de color bru ocraci o olivaci, amb el marge molt involut i el peu més o menys central, viu als boscos de caducifolis de la Catalunya humida; pot ésser fortament tòxic. Força més freqüent és P. panuoides, que creix descomponent les soques del pi, en indrets poc elevats de tot el nostre país i com que té el peu lateral o no en té pren un aspecte d’orellana; el barret (5-8 cm) és bru groguenc i tomentós, i les làmines, sovint ondulades, tenen color groguenc olivaci. Més gros (8-15 cm), i amb preu sovint lateral i cobert d’un vellut bru negrós, és P. atrotomentosus, que també colonitza les soques de pi, però en llocs més humits i freds. P. filamentosus, de barret amb esquames innates, viu a les vernedes.

El fals rossinyol (Hygrophoropsis aurantiaca) és un curiós fong que recorda el rossinyol pel seu barret en forma d’embut i les làmines forcades, però sol ésser més petit (2-7 cm), menys carnós, amb la superfície tomentosa i un color groc més pujat, sovint més o menys ataronjat. Viu en boscos diversos, sobre sòl silícic. La gírgola d’olivera (Omphalotus olearius) també pot ésser confosa amb el rossinyol, però en aquest cas la confusió es paga amb uns efectes força desagradables: intensos vòmits i alteracions intestinals. Tot el carpòfor presenta un color groc brunenc, més o menys carbassa, i el barret (8-15 cm), convex o deprimit, és portat per un peu més o menys excèntric. Les làmines, decurrents i grogues, presenten una característica curiosa: si mirem a les fosques les d’exemplars frescos, després d’uns minuts necessaris per a acostumar els ulls a la foscor, podrem veure com emeten una luminiscència verdosa. És especialment abundant, sovint formant flotes, sobre oliveres i restes llenyoses de tota mena de planifolis mediterranis, sobretot al país de les màquies litorals (Oleo-Ceratonion). A les Illes i al sud de Barcelona pot ésser molt abundant, en anys plujosos.

Les gomfidiàcies: cames de perdiu

També properes a les boletàcies, comprenen bolets amb làmines decurrents, gruixudes i separades, amb barret sovint glutinós. Les espores, grosses i sovint fusiformes, es veuen brunenques al microscopi i gairebé negres en massa. Formen micorizes, sobretot amb pins.

Els Gomphidius són bolets de muntanya, amb el barret i el vel força viscosos, i la carn blanca o blanquinosa. La cama de perdiu mucosa (G. glutinosus), de barret (5-10 cm) gris brunenc, cobert molt temps per un vel llenegós, forma micorizes amb els pins dels llocs humits i constitueix, en opinió d’alguns, un dels millors bolets comestibles. G. roseus, de barret (3-6 cm), rosat, i làmines de color fumat, viu sobretot sota pi roig (Pinus sylvestris). Els Chroogomphus tenen el barret poc o gens viscós i la carn ataronjada, vermella als llocs ferits. La cama de perdiu (C. rutilus [=Gomphidius viscidus]), de barret (4-12 cm) viscós en temps humit, convex, sovint umbonat, de color bru ataronjat o vermellós, i peu groguenc, amb tonalitats d’aram, és freqüent sota tota mena de pins, a tot el país. Dins la gran variabilitat d’aquests bolets, els més termòfils, petits i de barret molt bronzejat, han estat descrits, a les pinedes de pi blanc (Pinus halepensis) de les Pitiüses, com una espècie diferent, C. mediterraneus. Tots són comestibles ben coneguts.

Les boletàcies: surenys, mollerics i afins

Constitueixen la família més important de l’ordre, amb nombroses espècies de bolets micorizògens, de gran importància en l’economia dels nostres boscos. En general, són bolets ben aparents a la natura, amb molts representants comestibles, que han atret des d’antic l’interès de les cultures micòfagues com la nostra, que, en l’àmbit popular, en distingeix quatre grans grups: el dels surenys o ceps, els millors, de carn compacta, de color immutable, fàcils d’assecar, que comprenen una part del gènere Boletus (el grup edulis); el dels alberenys, abrons i esteperols, que corresponen a diversos Leccinum, de carn més tova, que es torna rosada o negrosa després de tallar-la; el dels mollerics, moixins o pinetells, més petits, de carn tova, molt putrescible i de mal assecar, del gènere Suillus; i el dels mataparents, molt divers, ja que inclou espècies de Boletus, Gyroporus, Xerocomus, etc., que, malgrat tenir moltes espècies comestibles, són considerats verinosos només pel fet que la carn, un cop tallada, pren una coloració més o menys blava.

L’himeni es troba revestint l’interior dels tubs carnosos (anomenats popularment molsa), fàcils de separar en bloc de la carn. Hi ha, però, l’excepció del rar Phylloporus, que té làmines. Els tubs vistos en tall longitudinal, poden ésser llargs o curts, decurrents, adherents al peu o lliures. Quan mirem el bolet sencer, en veiem els porus, que poden ésser petits o grossos, angulosos o rodons, blancs, grocs o vermells, etc. Té importància taxonòmica la cutícula del barret, que pot ésser seca, vellutada o més o menys gelificada i enganxosa (glutinosa) i l’ornamentació del peu, que pot ésser puntejat o granulós o reticulat (recorregut per un reticle en relleu, clar o fosc). En massa, les espores presenten gairebé sempre una coloració bru olivàcia, poc variable. La cutícula del barret, gairebé sempre filamentosa, és subcel·lular en alguns Leccinum.

Els dos primers gèneres que veurem tenen els tubs curts i encara no fàcils de separar, les espores subglobuloses o el·lipsoïdals, i les hifes fibulíferes. El gènere Gyroporus té els porus i tubs joves de color blanc, i el peu cavernós (irregularment buit). El sureny castany (G. castaneus), que es fa als alzinars, té el barret (5-10 cm) i el peu de color castany, i la carn blanca i immutable. G. cyanescens (de les fagedes del Montseny) té el barret (5-12 cm) vellutat i de color blanquinós groguenc i, en tallar-lo, la carn pren un color blau d’ultramar. Ambdues espècies són bons comestibles. Gyrodon lividus és un fong que viu en simbiosi amb el vern (Alnus glutinosa). Té el barret (4-10 cm) groguenc pàl·lid, tubs molt curts i decurrents i carn groguenca, que blaveja al tall. Viu a les vernedes, com ara les que envolten el Montseny.

Mollerics i pinetells

Els altres gèneres presenten els tubs típicament separables, sovint llargs, espores llargues i hifes sense fíbules. Un dels gèneres més freqüents al nostre país és Suillus, representat per espècies de mollerics que estableixen importants micorizes amb coníferes (sobretot amb els pins) i tenen el barret típicament glutinós i el peu sovint granulat. En algun cas, tenen anell, com el pinetell de calceta (Suillus luteus), de barret (5-10 cm) castany, molt viscós, i peu granulós, amb un anell blanc, cotonós. És molt freqüent als boscos de pi roig, i comestible com el molleric. La resta de les espècies que veurem no tenen anell. El molleric o pinetell (S. collinitus) és un del bolets més freqüents a les nostres pinedes. El barret (5-15 cm) és brunenc, llenegós en temps humit i amb restes vegetals adherides en temps sec. El peu és groc, amb granulacions negroses, i la carn groga i fragant, aviat corcada. És característica la presència de fibretes radials i innates (focatures) a la cutícula, i de miceli rosat a la base del peu. És un comestible acceptable, si se’n treu la cutícula i els tubs. El moixí (S. granulatus), és fàcil de confondre amb 1 anterior, però no té focatures al barret ni miceli rosat, i els porus sovint ploren (exuden gotes opalines); és comestible com l’anterior, i viu en llocs més alts i freds. El molleric clar (S. bellinii) conviu sovint amb S. collinitus, a les pinedes de baixa altitud, i se’n diferencia pel color blanquinós del barret jove o de la zona marginal del barret madur, pel peu, que té granulacions vermelloses, i pels porus, molt «ploraires». S. bovinus i S. variegatus són mollerics de les pinedes de muntanya, poc o gens viscosos, de porus olivacis o brunencs, sense valor culinari. El primer, bastant petit (5-8 cm), anomenat molleric de bou, té el barret bru ocraci i els tubs molt amples, decurrents i groguencs quan són joves. El segon, el mataparent clapat, és més gros (5-12 cm), amb el barret sec i vellutat (per excepció en el gènere), i els tubs de color bru olivaci, molt estrets. Prefereix els boscos de pi roig, on pot ésser molt abundant. Phylloporus rhodoxanthus (3-8 cm) és l’únic bolet d’aquesta família que presenta làmines; forma micorizes amb coníferes i planifolis de muntanya, als Pirineus i al Montseny.

Els Xerocomus són bolets de peu no bulbós, porus bastant amples, típicament grocs, i barret sec, més o menys vellutat. La trama dels tubs és divergent. Són comestibles, poc apreciats. X. rubellus (=Boletus versicolor), amb el barret (3-8 cm) de color vermellós o rosat violaci, el peu del mateix color i la carn lleument blava al tall, és l’espècie més termòfila d’aquest grup, i viu en boscos mixtos i alzinars poc densos. És fàcil de confondre amb X. chrysenteron, prou diferent pel seu barret (2,5-10 cm) de color ocre olivaci a brunenc, amb la cutícula sovint areolada en temps sec, a causa de l’aparició d’una xarxa de fissures, i pel peu, més o menys vermellós, sobre fons groc; viu en boscos diversos (suredes, pinedes, fagedes, avetoses), al Montseny, la Selva, Pirineus. X. ferrugineus (= X. spadiceus) té el barret (2-10 cm) bru vermellós o bru ocraci, tubs groc daurats i peu amb estries longitudinals, en relleu. És típica l’aparició fugaç d’una coloració verda, provocada al barret pels vapors d’amoníac. És freqüent (serres del Maresme, Tibidabo, la Garrotxa), si bé no és gaire conegut. Molt semblant, i sovint confós amb l’anterior, però més de muntanya i no reactiu amb l’amoníac, és X. subtomentosus, de barret (4-11 cm), bru ocraci, verdós, vellutat, amb tubs, porus i carn grocs. Semblant, però amb carn que blaveja al tacte, i, fortament i de seguida, al tall, tenim X. pulverulentus.

Entrem ara en un grup de petits bolets, de barret com a màxim lleument viscós (dit greixós). Els Chalciporus tenen el miceli basal groc, i els porus més o menys rosats. El molleric pebrer o pebreta (C. piperatus), té el barret (2-7 cm) i el peu de color bru ataronjat i la carn groga, molt picant. Viu en pinedes i avetoses (Montseny, Montgrony, Pirineus, Alt Mestrat). Més petit (2-5 cm), més pàl·lid i rosat i no picant és C. amarellus, trobat sobretot en llocs tèrmics (Costa Brava, el Maresme, serra de Collserola, Baix Llobregat, Port d’Albaida). Pulveroboletus comprèn dues espècies molt properes, notables perquè, per excepció a la família, viuen saprofítiques, sobre fusta de coníferes en descomposició. Són P. lignicola, de color bru daurat i P. hemichrysus, de color groc, que viu sobre soques de pi pinyer. Aureoboletus gentilis (=Boletus cramesinus) té el barret (3-6 cm) de cutícula humida i més o menys rosada, tubs de color groc molt viu i carn dura i blanquinosa. Viu als alzinars i suredes de les serralades litorals.

Surenys i mataparents

El gènere Boletus comprèn espècies més o menys grosses, de carn abundant i compacta, aviat corcada i peu típicament claviforme. Els porus són petits, blancs, groguencs o vermells. La cutícula aviat és seca. Els surenys o ceps pertanyen a la secció Edules, són tots comestibles, i els més apreciats de la família. Tenen colors brunencs, els porus joves blancs i el peu reticulat. El color de la carn és blanc immutable. El sureny fosc (B. aereus), de barret castany fosc (5-20 cm), peu beix, bulbós o obès, amb un reticle brunenc, que no arriba gaire avall, apareix a les nostres suredes i alzinars al començament de la tardor. És un dels millors bolets comestibles. Una espècie semblant és B. pinicola, de barret (10-30 cm) de color bru vermellós o vinós, que viu tant a les pinedes de pi roig com a les fagedes (Pirineus, Montseny, Alt Mestrat). El sureny típic o cep (B. edulis), té el barret (5-16 cm) de color bru clar a bru fosc, però sempre amb el marge més clar. La carn és lleument vinosa sota la cutícula. Viu en boscos de coníferes i de planifolis, al nostre país amb una certa preferència per les avetoses. B. reticulatus (=B. aestivalis) deu el seu nom al fet que el seu barret (5-10 cm), de color entre beix i avellana, aviat es fissura, formant un reticle superficial. El reticle del peu, ben diferenciat, es manté molt temps blanc. És l’espècie més precoç del grup. Les quatre espècies són excel·lents comestibles, si bé hom prefereix el sureny fosc. Totes són fàcils d’assecar i, en forma de trosos deshidratats, són objecte d’un actiu comerç.

El sureny fosc (Boletus aereus) és una espècie primerenca, de les suredes i alzinars, molt apreciada com a comestible i fàcil de conservar seca. El seu barret és el més fosc de les espècies afins de surenys o ceps (secció Edules), totes bones, però no sempre fàcils de distingir entre elles.

Josep Ribot.

A la secció Appendiculati tenim espècies no tan grosses, de tubs, carn i peu grocs, com Boletus appendiculatus, de barret (6-14 cm) ocraci o bru vermellós, i carn immutable, de fageda i roureda, i B. regius, de barret (10-15 cm) rosat, peu groc i ventrut, amb reticle fi a la part superior, que viu al mateix tipus de boscos. Tots són comestibles. Amb el peu cobert per un reticle, i carn més o menys amargant (secció Calopodes) tenim el mataparent amarg (B. calopus), una bella espècie (5-15 cm) de peu groc daurat a dalt i vermell més avall, amb un reticle blanc. Viu, dels Pirineus al Montseny, des de l’estiu, en boscos de faigs, roures, avets. Més rar, i de peu groc pàl·lid és B. albidus (=B. radicans). La majoria dels mataparents, de porus vermells i carn que blaveja, pertanyen a la secció Luridi. Entre els que tenen el peu puntejat de vermell (i, per tant, no reticulat), destaca el mataparent de cama roja (B. erythropus), de barret (5-20 cm) castany o bru groguenc, porus petits i vermells i carn groga, blava al tall.

Malgrat l’aspecte, és un bon comestible. Viu dels Pirineus al Montseny, sobre sòls àcids. B. queletii, de barret (4-12 cm) vermellós o rajola, però amb la carn del peu de color porpra fosc, apareix a la primavera i la tardor, en boscos oberts, en llocs més aviat baixos, però humits. Entre els que tenen el peu reticulat, destacarem el mataparent lívid (B. luridus), de barret (5-20 cm) groguenc i beix, amb el peu cobert per un reticle en relleu, comestible només quan és ben cuit, i el matagent (B. satanas), un gros bolet (8-30 cm) de barret blanquinós i peu obès, amb un reticle ample però amb poc relleu. La carn blaveja poc. Malgrat el nom, no és mortal i només causa mals de ventre encara que es consumeixi ben cuit. No sembla gaire freqüent a Catalunya, i només surt en boscos humits de latifolis. B. rhodoxanthus s’hi assembla, però té la carn rosa sota la cutícula. B. torosus, trobat al Montnegre, Montseny, Osona i Baix Empordà, té el peu groc, amb un reticle vermell, i la carn aviat blava al tall. Al mateix grup pertany B. rhodopurpureus. Sense porus vermells i amb carn que no blaveja (secció Fragantes), tenim B. fragrans, més aviat rar, i B. impolitus, de barret (5-16 cm) groc grisós, amb porus i carn grocs i peu granulós, en part amb un puntejat porpra, que és força comú sobretot en suredes i alzinars, sobre sòl silici. És un comestible excel·lent.

Mollerons i afins

El gènere Leccinum comprèn bolets sovint lligats molt específicament a arbres i arbusts, que presenten el peu aspre per la presència de grànuls en relleu destacats sobre un fons clar. La mida és mitjana o grossa, el peu sovint alt i la carn, un cop tallada, s’oxida lentament, i pren un color vermellós, i al final bru negrós. Són comestibles de qualitat mitjana. Un primer grup d’espècies (secció Scabrae) presenta el barret bru grisenc. L. scaber és una espècie lligada sobretot als bedolls (Betula pendula), de barret (6-18 cm) convex i peu robust, amb punts prominents, primer clars i després negrosos. Semblant és el mo lleró aspre (L. carpini [=L. griseum]), que viu sota avellaners (Corylus) i té el barret bru tabac, de cutícula amb fissures que formen un reticle, i carn blanca, que vira al rosat. Un segon grup d’espècies (secció Rufae) tenen el barret amb tons vermellosos.

L’abró o tremolí (Leccinum rufum [=L. aurantiacum]), rep aquest nom perquè viu sovint associat als trèmols (Populus tremula). El barret (8-22 cm) té color ataronjat vermellós i porus blancs. Els punts en relleu del peu són vermellosos, i després enfosqueixen. La carn, tallada, es torna rosa. És especialment freqüent a la Selva. Semblant, però amb les asperitats del peu negres des del principi és L. versipellis (=L. testaceoscabrum), dels bedolls (Betula). Amb tons groguencs al peu, als porus i a la carn (secció Luteoscabrae) tenim un grup difícil, el dels mollerons típics, en torn a Leccinum nigrescens (= Boletus crocipodius) de carn que, al tall, va canviant de color fins a esdevenir bru negrós fosc. Moltes citacions d’aquesta espècie són dubtoses i sovint corresponen a l’esteperol (L. corsicum), que té un cert aspecte de sureny, més petit, de barret convex (5-8 cm), de groguenc a castany, amb porus grocs i carn que, al tall, es torna de color vermellós i després gris lilací. Viu associada a les estepes (Cistus), tant en comunitats no arbrades com en alzinars i sureres. Com a comestible, és molt lluny del valor dels surenys.

Les estrobilomicetàcies

Comprenen bolets de barret de superfície seca, feltrada o esquamosa. Les espores, de forma arrodonida o fusiforme, sovint ornamentades, en massa, tenen color bru olivaci o bru vermellós. El mataparent d’escates (Strobilomyces floccopus) és fàcil de reconèixer pel seu barret (4-12 cm), molt de temps globulós, cobert d’esquames imbricades, sobre fons blanc. La carn, coriàcia, vira al rosat en contacte amb l’aire. Viu en fagedes i avetoses, sobretot al Montseny. Porphyrellus porhyrosporus (=P. pseudoscaber) té el barret (5-10 cm) i el peu vellutats, de color bru fosc, porus i tubs de color gris brunenc, al final rosats (pel color de les espores), i carn rosada al tall. Viu en boscos de coníferes (pi roig, avet), als Pirineus.