Detall d’un vitrall de la nau de l’església del monestir de Santes Creus, de vers mitjan segle XIII. La decoració geomètrica s’enriqueix amb petits elements vegetals i decoració amb grisalla dibuixada a mà.
AIEC – R.Roca
L’origen del vitrall cal buscar-lo en terres orientals i és anterior a l’imperi Romà, i potser coincideix amb l’origen del vidre pla. A Europa, les restes més antigues que se’n coneixen es van trobar a Ravenna i han estat datades dels segles VII-VIII. Tot i això, els conjunts de vidrieres europeus més antics conservats in situ pertanyen ja al pas del segle XI al XII.
A Catalunya, la primera notícia coneguda que hi fa referència data del 1072 i documenta la venda d’un tros de terra per aconseguir els fons necessaris per a construir les vidrieres de la catedral romànica de Barcelona. Un segle més tard, el 1189, l’abat Esteve de Poblet va concedir unes artigues de la font de Nerola al vidrier Guillem perquè fabriqués vidre pla.
A Catalunya, però, no s’ha conservat cap resta in situ de vitralleria romànica, tret d’un petit fragment de vidre blau pàl·lid, pla i engrisallat, procedent de la catedral de Barcelona, que és l’única resta d’excavació que s’ha fet pública fins ara. Aquesta peça, trobada el 1995 en fer els fonaments de l’ascensor de la zona absidal, es conserva al Museu d’Història de la Ciutat i sembla que correspon a un fragment del nimbe d’un sant.
Al Worcester Art Museum, Massachusetts (EUA), es conserva una petita peça datada entorn del 1200 (núm. inv. 1961.17) que es considera d’origen català. Als plafons inferiors hi ha el martiri de sant Llorenç. Dos soldats encenen el foc, mentre altres dos l’atien. El sant, nu, està estirat damunt les graelles i ocupa l’amplada de la llanceta. Al plafó superior, que acaba en un arc de mig punt, hi ha dos àngels que transporten al cel l’ànima del sant, que és rebuda per la mà divina. Les grisalles són lineals i els colors, vius, amb unes imatges de vestits blaus, verds i grocs, que es retallen sobre el fons vermell. La composició, d’una estricta simetria, és molt arcaica. El conjunt se situa clarament dins d’un romànic d’arrel popular, sense que sigui possible precisar-ne l’arrelament geogràfic, que es podria situar a Catalunya, però també en altres terres peninsulars.
Les vidrieres romàniques catalanes són, doncs, pràcticament inexistents i cal recórrer a les realitzades per l’orde del Cister per a trobar les restes in situ més antigues de Catalunya.
Els vitralls cistercencs de Santes Creus
Entre els monestirs catalans de l’orde del Cister, el de Poblet proporciona un dels documents més antics de Catalunya (1189) que es refereix a un vitrall; el de Vallbona de les Monges en conserva una notícia del 1367, i l’església del monestir de Santes Creus és el centre que atresora les vidrieres més antigues de Catalunya.
A Santes Creus, només el gran vitrall de la façana occidental presenta figuració. Els altres són peces amb dissenys geomètrics i amb poc color. Aquest tipus de vitrall s’anomena també vidriera grisalla, terme que cal no confondre amb el procediment pictòric de la grisalla aplicada al vidre per a dissenyar línies o ombres.
Tot i que no són exclusives dels edificis cistercencs, les vidrieres grisalla més antigues es troben precisament en les construccions d’aquest orde i cal interpretar-les com la resposta creativa a la normativa cistercenca (1182, Capítols Generals, cap. XI), que, seguint les idees de sant Bernat, prohibia la figuració en els vitralls dels seus monestirs.
Si bé hi ha vidrieres europees similars datades del segle XII, les etapes constructives de Santes Creus adrecen al segle XIII: l’absis i el creuer foren acabats el 1211, i les naus, cap al 1225.
Les composicions, en uns casos més complexes que en d’altres, són constituïdes per elements geomètrics que passen d’un plafó a l’altre per completar uns dissenys força elaborats que tenen com a base diverses estructures geomètriques que s’entrellacen.
Algunes d’aquestes peces han patit importants danys i han estat molt retocades. Hi ha notícies documentals de les restauracions dutes a terme al segle XVII per Jordi Bru i de les importants intervencions del taller de Lluís Rigalt al segle XIX. En els anys seixanta del segle XX, hi treballà el taller J.M. Bonet de Barcelona. Les obres mostren refetes i reposicions de diferents moments i alguns dels plafons alts són reposicions realitzades al segle XVI damunt de peces de factura anterior. Per altra banda, algunes vidrieres dels segles XVII i XVIII mostren fragments aprofitats d’èpoques anteriors.
Joan Vila-Grau i Joan Ainaud (Els vitralls del monestir de Santes Creus i de la catedral de Tarragona, 1992) han assenyalat diverses etapes en la creació de les grisalles de Santes Creus.
Vidriera grisalla d’un finestral (TN-II) del transsepte de l’església del monestir cistercenc de Santes Creus. És un dels vitralls més antics conservats, de vers mitjan segle XIII.
AIEC – R.Roca
El grup més antic és de mitjan segle XIII, tot i que podria correspondre també a dates una mica anteriors del mateix segle. Es caracteritza per estar obrat amb uns vidres gruixuts de superfície irregular i tonalitats molt pàl·lides, sense intervenció de la grisalla. Aquest grup és constituït per les restes de les vidrieres del transsepte (TN-I, TN-II, TN-III, TN-IV, TN-V, TN-VI i TS-V), dues de les vidrieres de la nau (NS-II i NN-V) i la part externa de la rosassa, l’òcul de la qual és fruit d’una reposició realitzada a mitjan segle XIV o en dates més tardanes. Alguns dels fragments que es conserven a l’Arxiu del Monestir pertanyen a aquesta època.
Un segon grup aplega les restes de dues vidrieres de la nau (NS-II i NN-III). Amb unes característiques tècniques molt similars a les anteriors, tenen, però, dibuixos geomètrics d’origen floral i reixetes de fons obrades amb una grisalla de tonalitat siena. Tot i la repetició dels motius, les variacions que presenten assenyalen que foren fetes a mà, sense trepa. La datació del conjunt, també dins el segle XIII, es podria situar cap a la meitat del segle.
Un tercer grup, encara més tardà dins el mateix segle, el formen dues vidrieres de la nau (NS-IV i NS-V). Totes dues comparteixen el disseny de base en doble espiral de color, entorn del qual la grisalla pren protagonisme i dibuixa un segon motiu entrecreuat i ornamentat amb reixetes i fulles d’acant. Com ha explicat Vila-Grau (Els vitralls del monestir de Santes Creus i de la catedral de Tarragona, 1992), el vidre que s’hi va utilitzar és més transparent i fi que el dels altres grups i la superfície és llisa i lluent.
Aquestes peces s’han relacionat amb algunes vidrieres similars del segle XIII, com ara les del monestir benedictí de Saint Pierre d’Orbais, les de Saint-Jean-aux-Bois, i les de les abadies cistercenques d’Eberbach i de Noirlac. Totes elles comparteixen inspiració amb altres arts ornamentals del moment, com els paviments de Bonmort (Suïssa), de Cîteaux o de Bénissons-Dieu (França), o amb els entrellaçats de les mènsules de Poblet. Se situen, doncs, dins l’àmbit general de les peces anicòniques europees del moment, més relacionades amb l’orde del Cister i amb uns orígens d’inspiració que poden anar fins a les arrels clàssiques, que no pas amb influències de procedència local.
Les primeres vidrieres narratives
La imposició dels gustos dels donants i els canvis estilístics s’han produït sovint, a desgrat de les normatives restrictives d’alguns ordes religiosos. A Castella, a l’aula capitular del monestir cistercenc de Las Huelgas (Burgos), es troben, per subvenció monàrquica, les restes més antigues conservades de vitralls amb representacions de sants (1220). A Catalunya, sembla que també per intervenció de la monarquia, les primeres vidrieres narratives conservades in situ són a l’església del monestir de Santes Creus, un cenobi del mateix orde.
L’altra peça que conforma aquest grup dins el vitrall català és la gran vidriera del centre de l’absis de l’església de Santa Maria de Castelló d’Empúries. De cronologia més tardana i possiblement coincident amb algunes de les peces del capítol següent, comparteix amb la de Santes Creus l’estructura bàsica, tot i que en la primera la compartimentació és superior.
Les dues són vidrieres historiades, configurades per petites escenes. A Santes Creus cada escena se situa en un plafó, mentre que a Castelló d’Empúries cadascuna pot tenir fins a tres plafons. Actualment desordenats, cal suposar que originàriament els plafons estaven distribuïts en horitzontal. No hi ha grans elements ornamentals que emmarquin les escenes i, en aquest sentit, difereixen de les vidrieres amb lòbuls i marcs de temps anteriors que es conserven en altres llocs.
En aquestes peces la grisalla és espessa, opaca i mat, i està aplicada en gruixudes pinzellades o combinant diferents capes que marquen el contorn i petites ombres, tot amb un disseny molt lineal. Els campers són senzills i llisos i els elements d’ambientació, mínims o inexistents, mentre que alguns detalls arriben a la miniaturització.
La divisió de les escenes i els convencionalismes de la representació mostren una certa continuïtat amb la manera de fer de l’època romànica, si bé la humanització de les figures, el dinamisme de les escenes i el protagonisme que adquireix la Mare de Déu assenyalen ja els moments del gòtic.
L’espill de Santes Creus
La façana occidental de l’església del monestir de Santes Creus conté la peça de vitralleria narrativa més antiga de Catalunya. L’estil de l’obra, d’un gòtic molt primerenc, i la progressió constructiva de l’edifici assenyalen el darrer quart del segle XIII com a data de fabricació. Joana Virgili (Els vitralls del monestir de Santes Creus i de la catedral de Tarragona, 1992) n’assenyala com a possible font de subvenció els 3 000 sous de la deixa que feu Blanca d’Anjou (1300), destinada a obres realitzades en l’esmentada església.
La finestra, acabada en arc ogival, està formada per les traceries superiors, que contenen decoracions geomètriques, i per quatre llancetes. Cada llanceta té dotze plafons i el capcer, que acaba en un arc trilobat, únic lloc del vitrall que presenta ornamentació vegetal. L’estructura de la peça és, per tant, de quaranta-vuit plafons, sis dels quals totalment nous. La representació de cada plafó està situada dins un arc de mig punt de reminiscència romànica. Hi ha un total de trenta-vuit escenes, cadascuna en un plafó i formada per un centenar de peces de vidre. El conjunt és capçat per quatre mitjos àngels, d’un acusat bizantinisme i de dimensions superiors a la resta de les figures. A sota es desenvolupen escenes de la vida de Crist i de Maria, que barregen, com a fonts iconogràfiques, els evangelis bíblics i els apòcrifs.
La peça ha patit les vicissituds d’un edifici d’història complicada. Les intervencions hi han estat nombroses i els plafons, molt remoguts. Per aquesta raó, la seva iconografia planteja problemes a causa de la desaparició d’alguns plafons, la mala conservació d’altres i el desordre general de les escenes.
Amb l’antecedent d’una reordenació dibuixada per Antoni Rigalt, Joana Virgili, en l’obra esmentada anteriorment, va fer una identificació de les possibles escenes i n’establí l’ordre cronològic. Sense negar la validesa de la seva feina, ans al contrari, partint d’aquest estudi, es podria optar per una distribució més conceptual que narrativa que tingués més present l’ordre litúrgic, no sempre respectuós amb el cronològic.
Cal plantejar-se, també, quin ha de ser el sentit de la lectura. Sembla lògic, per l’estructura direccional de les diferents escenes, defensar un ordre d’esquerra a dreta. De la mateixa manera, els àngels que capcen les composicions semblen marcar una direcció ascendent de les escenes, com és el cas en moltes altres vidrieres medievals.
Ateses la temàtica i la quantitat d’escenes corresponents a cada part, es pot plantejar una distribució en quatre grans blocs, cadascun dels quals es podria distribuir en una llanceta de nou o deu plafons, deixant a la part inferior les escenes locals o relacionades amb històries i llegendes de Santes Creus.
Vidriera o espill occidental de l’església del monestir de Santes Creus. Aquest gran vitrall, que es pot datar al darrer quart del segle XIII, està compost d’escenes de la vida de la Mare de Déu i de Crist, i és la primera mostra de vitrall narratiu conservat a Catalunya.
AIEC – R.Roca
Crist ressuscita Llàtzer. Plafó del vitrall occidental de Santes Creus. L’escena apareix emmarcada per un arc de mig punt i s’articula gràcies a les figures, molt lineals, que ressalten sobre un fons blau intens.
AIEC – R.Roca
La primera llanceta devia quedar centrada en les històries entorn a la Mare de Déu i el cicle de Nadal, amb sant Esteve i els Innocents, i es tancaria amb la Coronació com a culminació dels Goigs de Maria. La segona llanceta faria referència a la infantesa i la vida pública de Jesús. La tercera contindria aspectes referits a la Passió i acabaria en la Crucifixió. I la darrera se centraria entorn a la mort i resurrecció de Crist i acabaria amb un sant Miquel pesant les ànimes com una síntesi del Judici Final.
La realització d’una peça com aquesta requereix la intervenció de moltes mans. En aquest sentit Joan Vila-Grau (Els vitralls…, 1992) identifica diferents tipologies de caps i hi veu l’autoria de diversos artistes. Un primer mestre (A) es caracteritzaria per fer uns trets angulosos i ben marcats. Un segon (B) dibuixaria les formes més arrodonides i simples –Vila-Grau l’anomena el “mestre del clotet” per un punt característic sota un arc amb el qual marca la part baixa de la barbeta–. Uns altres dos mestres, més dubtosos, serien definits per formes derivades dels anteriors i podrien també correspondre a oficials o a mestres menors.
Els vidres d’aquesta obra són de superfície irregular i rugosa. Els fons, invariablement llisos, són d’un blau intens que s’enfonsa i fa ressaltar les imatges, que vesteixen àmplies teles de tons intensos. Els vidres de les cares són incolors, molt transparents. La grisalla rogenca aplicada a pinzell és l’únic recurs pictòric afegit.
S’han identificat en la peça tot un seguit de marques de vitraller, en forma de petits signes, números i lletres, que semblen apuntar, com es pot apreciar també en les vidrieres de Lantungard, a una solució als problemes d’enfornada. Com explica Antoni Vila-Grau (Els vitralls…, 1992), es devien marcar els vidres que haguessin d’anar a la mufla conjuntament amb altres de similars corresponents a diferents plafons, per tal d’evitar possibles confusions.
La manca de preocupació espacial i el linealisme es posen al costat d’un disseny minuciós d’alguns detalls, que és comú a l’estil d’altres arts del mateix moment.
Es tracta, doncs, d’un conjunt complicat d’interpretar atès el seu deficient estat de conservació, que s’adiu amb la forma de fer de les arts pictòriques catalanes de la darreria del segle XIII.
L’absis de Santa Maria de Castelló d’Empúries
La tipologia de les restes de les vidrieres més antigues de l’església de Santa Maria de Castelló d’Empúries, les situen dins el primer quart dels segle XIV, coincidint amb la data probable de construcció de l’absis (1307-16).
La forta tramuntana que bufa a l’Empordà va desaconsellar d’origen l’obertura de les finestres del costat nord de l’església. Guerres, invasions, revoltes i, sobretot, la climatologia han malmès força la resta del conjunt. En diverses intervencions s’han recollit totes les restes de vitralls gòtics de l’edifici en la meitat superior de la finestra de darrere de l’altar major (H-I). Es conserven un total de vint-i-un plafons rectangulars, els tres capcers de les llancetes i les traceries, peces de diversa procedència i època. Hi ha moltes figures originals, però el conjunt està molt desvirtuat.
Les traceries, amb una crucifixió, sant Pere i sant Pau, tenen la grisalla molt esborrada i corresponen a una data posterior que les peces de la part baixa. També són posteriors (segle XVIII) els dos plafons centrals (3b i 4b), amb una Immaculada, i els tres plafons inferiors, tot i que les grans arquitectures d’una de les peces (1c) són gòtiques, del mateix segle XIV.
El plafó amb la Crucifixió (2b), amb el fons vermell en comptes del blau dominant en els altres, es correspon amb l’estil de la resta, però sembla de diferent procedència. La seva bordura està ocupada per unes sabates posades en columna que delaten la possible subvenció de la confraria de sabaters.
De les representacions restants, formades per petites escenes, algunes mostren bé les seves imatges, però d’altres estan tan malmeses que són difícils d’interpretar. Cal assenyalar també la presència en quatre dels plafons (4a, 5a, 6b i 6c) d’una arquitectura superior constituïda per dobles arcs trilobats tancats en arcs apuntats, que no apareixen en la resta.
El conjunt, desordenat i malmès, està centrat en la vida de Crist. En el plafó amb la Nativitat (6c), el cap del Nen és una còpia del que es conserva en un altre plafó (3c). L’adoració dels Mags es troba distribuïda en dos plafons (4a i 5a). Hi ha també el baptisme de Jesús (5b) i les temptacions de Crist (2a). Rams està representat en tres plafons, que originàriament potser se situaven en una sola filera i ocupaven tota l’amplada de la vidriera: en el primer, els apòstols amb les palmes (5c), en el segon, Jesús en una malmesa somera (3a), i, en el tercer, la gent de Jerusalem a la porta de la ciutat (4c). Més amunt, Josep d’Arimatea col·loca Crist al sepulcre (6b) i al costat hi ha la Resurrecció (6a), amb la representació en miniatura dels soldats, un dels quals, adormit, mostra un perfecte escorç. Aquest plafó té avui alguns vidres trenats. Hi ha, finalment, dues escenes més, molt fragmentàries, que podrien correspondre a l’Ascensió (2c) i a la fugida a Egipte o bé als Sants Innocents (3c).
Els vidres són mancats de groc d’argent, els fons són llisos, l’arquitectura gairebé inexistent i la grisalla dels rostres i les teles és aplicada a pinzell amb un traç lineal, segur i expressiu. Els rostres, molt lineals i arcaics, tenen uns característics ulls desmesuradament oberts i rodons.
Josep d’Arimatea diposita Crist al sepulcre. Detall dels vitralls gòtics més antics de l’església de Santa Maria de Castelló d’Empúries. L’estil, molt lineal, i la data de construcció de l’absis, vers el 1307-16, ajuden a situar-los al primer quart del segle XIV.
AIEC – R.Roca
Tots aquests trets acosten aquesta obra a l’àmbit del gòtic lineal dins l’Europa del principi del XIV.
Bibliografia consultada
Morera, 1897, pàg. 703-704; Puig, 1929, pàg. 394; Aubert, 1947, pàg. 312; Altisent, 1972; Caviness, 1978, pàg. 15; Zakin, 1979, pàg. 186; Grodecki – Brisac, 1984, pàg. 149-159; Stained Glass before 1700 in American Collections, 1985, pàg. 63; Els vitralls de la catedral de Girona, 1987, pàg. 24-26 i 258-273; Els vitralls del monestir de Santes Creus i de la catedral de Tarragona, 1992, pàg. 15, 25, 48-63, 65-117, 119-120, 158-159 i 163-164; Els vitralls de la catedral de Barcelona i del monestir de Pedralbes, 1997, pàg. 40; Alcoy, 1998, pàg. 151 i 167; Frodl-Kraft, 1998, pàg. 259-271; Nieto, 1998, pàg. 34-40, 46-48 i 84-86; Beltrán – Lorés, 2005, pàg. 104.