L’arquitectura monàstica i canonical

Característic escut de l’abat Bartomeu Copons (1316-48), present arreu del monestir de Poblet on va intervenir.

F. Bedmar

Ens centrem tot seguit en l’estudi de l’arquitectura monàstica i canonical als segles XIV i XV, específicament la no mendicant, que completa l’àmplia visió panoràmica de l’arquitectura religiosa del moment de plenitud del gòtic català, iniciada en el volum anterior amb l’estudi de les catedrals i continuada en aquest a través dels capítols relatius a les grans esglésies de tres naus que no són catedrals i a les esglésies parroquials i seculars d’una sola nau.

S’ha de dir, d’entrada, que des del punt de vista arquitectònic l’estudi historicoartístic de monestirs i convents presenta, en termes generals, major complexitat que el d’altres edificis de caràcter religiós, sobretot perquè es tracta d’organismes molt complexos on es juxtaposen i s’acumulen una gran quantitat d’elements i on l’arquitectura s’hi desplega gradualment en funció de situacions i necessitats concretes, de manera que resulta més difícil trobar-hi la unitat d’estil i de concepció que, en general, presideix el plantejament de les grans obres catedralícies i de les esglésies parroquials.

Així, doncs, alguns dels estudis monogràfics inclosos en aquest capítol, que tracten de les obres realitzades en l’àmbit monàstic, canonical i conventual del tres-cents i del quatre-cents, connecten directament amb els inclosos en el volum anterior, que fan referència a la fase inicial de desenvolupament de l’arquitectura gòtica durant el segle XIII i potser les primeres dècades del XIV. Als grans monestirs cistercencs de Poblet, Santes Creus i Vallbona, l’abandó de l’estil que caracteritza les primeres etapes constructives (l’anomenat “estil cistercenc”) i l’adopció del gòtic o dels gòtics de plenitud són nítidament perceptibles i per això hem cregut que era necessari desdoblar el seu estudi monogràfic i analitzar separadament les obres d’aquests dos moments estilístics, el primer en el volum anterior i el segon en aquest. Per una altra banda, incloem aquí una referència als monestirs femenins de Vallsanta i el Pedregal, les construccions dels quals, malgrat l’estat ruïnós del primer i el desmembrament del segon, corresponien al gòtic de plenitud.

Als grans cenobis benedictins, els elements gòtics s’afegiren normalment a construccions d’estil romànic, primerenc o madur, circumstància que ressalta de manera especial a Sant Cugat del Vallès. Per això el seu estudi monogràfic també es troba desglossat entre el volum anterior, on s’analitzen les obres del segle XIII, i aquest llibre, on es fa referència a les intervencions que hi introduïren la plenitud del gòtic.

S’ha d’advertir també de la segmentació dels estudis relatius a dues canòniques especialment significatives, la de Solsona i la de Sant Feliu de Girona. Aquesta última era tractada a l’anterior volum, però en aquest ha estat convenientment destacada entre les grans esglésies de tres naus, dins el capítol corresponent. En canvi, totes les referències a la canònica de Santa Maria de Solsona es troben en aquest mateix llibre, la primera part en el capítol que ara introduïm i la segona part més endavant, quan es parla de l’acabament de l’obra gòtica en època moderna després de la creació de la diòcesi de Solsona i de la consegüent transformació de l’antiga canònica en seu episcopal, l’any 1593. La Seu de Manresa, sens dubte l’edifici canonical més ambiciós i en realitat un projecte vinculat estretament a l’empenta de la vida ciutadana manresana al segle XIV, s’estudia monogràficament en el capítol dedicat a les grans esglésies de tres naus.

Façana de la sala capitular de Sant Pau del Camp, manada construir pel prior Pere Ferran (1303-18), que s’hi feu enterrar.

AB - G.Serra

L’estudi relatiu als convents de la ciutat del Barcelona al segle XV també es refereix puntualment a alguns edificis ja vistos anteriorment, com Santa Anna, Sant Francesc, Santa Caterina o Pedralbes, però hem cregut que era interessant i necessari oferir una completa visió de conjunt d’aquesta arquitectura conventual a la Ciutat Comtal, per restituir-ne la percepció de la seva gran riquesa, molt minvada a causa d’enderrocs, destruccions i reformes. Observant només el plànol que situa l’arquitectura conventual del segle XV a Barcelona ja es podrà comprovar, d’entrada, que dels divuit edificis que hi són assenyalats només dos, Pedralbes i Santa Anna, es mantenen íntegres o gairebé. D’uns altres tres se’n conserven parts importants, però desmuntades i traslladades fora del seu emplaçament original. Ens referim a Santa Maria de Jonqueres (actual parròquia de la Concepció), Santa Maria de Montsió (l’església del qual ha esdevingut parròquia de Sant Ramon de Penyafort) i Santa Maria de Jerusalem. Per a més detalls sobre els respectius trasllats remetem a l’article de Jordi Bonet i Armegol. De dos convents barcelonins (Sant Antoni Abat i Sant Agustí Vell) en conservem alguns elements in situ, però la major part es dona per perduda. Dels onze edificis restants, se n’ha perdut pràcticament tota l’arquitectura gòtica i com a màxim en queden alguns fragments dispersos, malgrat que en alguns casos les comunitats hereves d’aquelles que els ocuparen segueixen vives i actualment es troben estatjades en edificis moderns.

Serveixi aquest balanç relatiu a la ciutat de Barcelona com a mostra punyent i significativa de les grans pèrdues que arreu del país han afectat l’arquitectura monàstica i conventual, molt més importants, quantitativament, que les que han patit catedrals i esglésies parroquials. L’emplaçament dels convents als ravals o la perifèria dels nuclis urbans, que els feia especialment vulnerables arran de setges i atacs o els convertia en víctimes de la necessitat de construir muralles, baluards o fortificacions, és una de les causes que expliquen aquestes pèrdues, documentades des de la mateixa època del gòtic. Al segle XIX i les primeres dècades del XX es produïren noves circumstàncies que causaren, probablement, les pèrdues més dramàtiques i importants. Exclaustracions, desamortitzacions, plans de reforma urbanística o saquejos d’esglésies i convents arran de revoltes i conflictes van comportar copiosíssims sacrificis, en major o menor grau. Mitjançant l’article que tracta de la desconstrucció de l’arquitectura gòtica tractem de fer evident la magnitud de totes aquestes pèrdues per a recordar que no és possible establir una visió de conjunt àmplia i equilibrada de l’arquitectura religiosa en general i de la de caràcter monàstic i conventual en particular sense tenir en compte tanta arquitectura absent.

Cal, encara, una explicació més per a raonar la no-inclusió en aquest capítol que tracta de l’arquitectura monàstica i canonical d’estudis monogràfics relatius als convents mendicants, els quals es concentren tots en el volum precedent. Com s’hi ha vist, les esglésies mendicants s’inscriuen principalment dins el quadre de problemàtiques relatives a la formació de l’arquitectura gòtica catalana. En elles hi trobem novetats més significatives en allò que concerneix el desenvolupament de determinades tipologies (d’adequar l’estructura dels convents i de les esglésies a unes determinades funcions i necessitats) que no pas en allò que fa referència a la invenció formal i estilística, camp en el qual l’arquitectura mendicant apareix molt més eclèctica, conjuminant les tradicions arquitectòniques locals amb elements del gòtic radiant. Per aquestes raons, i també per un desconeixement bastant considerable de la història constructiva de molts convents mendicants –per dificultat de documentar-la o de llegir-la a causa de la seva desaparició– vam optar per concentrar les monografies sobre convents mendicants en el volum anterior i incloure en aquest només notícies puntuals relatives a obres d’una certa rellevància en el context del gòtic de plenitud, principalment alguns claustres.

Arquitectura monàstica i canonical en el gòtic de plenitud (segles XIV i XV).

A. Pladevall i C. Puigferrat

Per completar el quadre d’enllaços que vinculen aquest capítol a d’altres d’aquests dos volums sobre arquitectura religiosa, creiem que val la pena recordar que l’article introductori “Els àmbits de l’arquitectura religiosa gòtica”, d’Antoni Pladevall i Carles Puigferrat, explica els trets essencials de la vida i la història de les comunitats religioses al nostre país durant els segles del gòtic.

Els benedictins

En el context del gòtic de plenitud, els monestirs benedictins no exerceixen un protagonisme (arquitectònic) de primer ordre. Les grans cases ja havien estat bastides durant els segles del romànic i des del segle XIII pràcticament ja no es registren noves fundacions. Així doncs, el gòtic de plenitud es fa present en els monestirs benedictins mitjançant intervencions en un context predominantment romànic. Destaquem aquí el cas de Sant Cugat del Vallès, on durant els abadiats de Ponç Burguet i Galceran de Llobets, entre els últims anys del segle XIII i les primeres dècades del XIV, es reprengué la construcció de les naus de l’església, llargament interrompuda. Per coherència, es mantingué una estructura interior com la del segle XIII, però en assolir la façana s’hi feu resplendir el gòtic de plenitud. Les construccions d’època gòtica a Sant Cugat es completaren amb dues realitzacions de la segona meitat del tres-cents, la fortificació del monestir ordenada per Pere el Cerimoniós i el palau abacial, que fou degut a la iniciativa de l’abat Pere Busquets (1351-85). El corresponent estudi monogràfic destaca, així mateix, la singular proposta d’una quarta nau per a l’església monàstica.

També hem cregut oportú dedicar una monografia al convent benedictí de Sant Salvador de Breda, l’església del qual ha estat reconvertida en església parroquial, com el temple de l’antic monestir de Sant Feliu de Guíxols, que mereix una atenció especial, atesa la seva singularitat no tan sols per la coneguda Porta Ferrada, sinó també per ser un exemple conservat de la sobreposició avortada d’una reforma gòtica sobre un edifici romànic preexistent, de tal manera que l’actual nau del temple mostra una part coberta amb voltes de creueria estretes i allargassades i una tramada amb volta de canó conservada de la construcció romànica.

A Montserrat es van anar succeint els afegits damunt l’estructura de l’antiga església romànica abans de la construcció de la nova església de tradició gòtica a partir del 1560. L’any 1341 es va celebrar la consagració del nou altar major de l’església montserratina i del mateix temps consta la realització de noves capelles afegides al cos del temple, sovint com a capelles funeràries dels priors. A un d’ells, Jaume de Vivers, el sepulcre del qual és obra de Pere Moragues (1373), es deu la construcció d’un petit claustre, però el que avui dia es conserva parcialment és el que es va realitzar a partir del 1476 amb la intervenció del mestre Jaume Alfonso de Baena, el mateix que va participar en la construcció dels claustres de Sant Jeroni de la Vall d’Hebron i Sant Jeroni de la Murtra, juntament amb el seu soci Pere Bacet.

Absis carrat de l’església del monestir benedictí de Sant Sebastià dels Gorgs, al Penedès.

AB - G.Serra

El claustre romànic de Ripoll romania incomplet des del segle XII ja que només se n’havia acabat la galeria que tocava l’església. Les obres es reprengueren a partir dels anys vuitanta del tres-cents i començaren amb la construcció d’un segon pis a sobre d’aquella galeria. Les tres restants es van fer en temps de l’abat Ramon Descatllar (1384-1408) i amb la intervenció d’escultors com Jordi de Déu o Colí de Marvella o Marville. Tanmateix, el conjunt claustral ripollès no es va acabar completament fins al començament del segle XVI amb el tancament del claustre superior. Malgrat el considerable espaiament cronològic de les diverses parts del claustre de Ripoll, tot ell guarda una certa unitat amb la galeria romànica original. Per una altra part, l’església ripollesa va patir els efectes del terratrèmol del 1428, que en va malmetre un dels campanars i la coberta d’època romànica, refeta seguidament amb voltes de creueria gòtiques.

Cal remarcar especialment la construcció del sobreclaustre gòtic del convent de Sant Daniel de Girona, del qual tenim notícies que situen la seva construcció a partir de l’any 1427, quan Dalmau de Raset, aleshores ardiaca major de la diòcesi, es va reunir amb l’abadessa del convent, Ermessenda, per tractar de diverses qüestions relacionades amb l’ús de les dependències conventuals i la seva possible ampliació. En la reunió es va parlar de la reforma a fons del dormitori, avui desaparegut, que havia de comunicar amb el sobreclaustre, la construcció del qual era previst d’iniciar tot seguit. A més a més, les andanes d’aquest claustre alt, bastit “… ab beles colones e arquets…”, havien de comunicar amb el claustre inferior romànic mitjançant una escala també de nova construcció. L’abadessa Ermessenda va decidir dur a la pràctica de seguida aquest ambiciós programa de reformes i el dia 8 de març del mateix any 1427 va contractar els mestres d’obres de Girona Arnau Sanç, Bernat Periques i Bernat Escuder. En la seva condició d’escultor, el primer va tallar la pedra per a les columnes i arcades de les dues galeries que es van arribar a fer del sobreclaustre i, juntament amb els altres dos mestres, va construir la volta de l’escala i les portes del cor. L’any 1430 les obres havien acabat i el fuster Joan Cervià va col·locar les portes del dormitori i del cor, aquesta darrera conservada, la qual combina els arcs conopial i carpanell. Com en el claustre de Sant Joan de les Abadesses i en tant altres exemples, inclosos els patis d’edificis civils, les dues galeries altes de Sant Daniel són l’expressió senzilla i funcional d’un espai semiobert configurat per bases, fusts, capitells, arcades i altres elements arquitectònics produïts en sèrie a Girona i a Figueres als segles XIV i XV i que eren expedits especejats a tot el Principat.

Entre la fi del segle XIII i el començament del XIV, el monestir barceloní de Sant Pau del Camp va viure un moment de prosperitat i de renovació gràcies a nombroses donacions i fundacions. Els benefactors i les seves famílies foren enterrats, sovint, a les galeries claustrals. Un d’ells fou Pere Ferran, prior del monestir, el qual morí l’any 1318 i, segons diu la seva làpida sepulcral, fou el constructor de la sala capitular i el dormitori.

Arcades del sobreclaustre del monestir barceloní de Sant Pere de les Puelles, ara reconstruïdes a Terrassa.

ECSA - G.Serra

A l’altre extrem de Barcelona, el monestir benedictí femení de Sant Pere de les Puelles va ampliar el claustre romànic amb l’addició d’una galeria superior gòtica realitzada amb materials gironins de producció seriada. Com és sabut, aquest claustre va ser desmembrat al segle XIX arran de l’obertura del carrer de Méndez Núñez i només se’n poden trobar alguns elements dispersos.

L’església del monestir de Sant Sebastià dels Gorgs també es renovà a partir del 1388, arran d’una visita pastoral que constatà l’estat ruïnós del vell edifici i n’ordenà la reparació. Així, doncs, es construí un nou presbiteri, carrat i cobert amb volta de creueria.

Les obres més importants que es van fer a Sant Benet de Bages en època gòtica van ser la fortificació del recinte monàstic, l’any 1369, i la construcció del palau abacial, probablement al principi del segle XV.

Esmentem encara el priorat benedictí de Sant Miquel del Fai, on també es troben elements gòtics notables, com el gran casal prioral.

Les canòniques

Capçalera de l’església de l’abadia premonstratenca de Bellpuig de les Avellanes. A cada costat de l’absis major hi ha encara els arcosolis que acollien les antigues tombes dels comtes d’Urgell, ara al Metropolitan Museum de Nova York.

ECSA - G.Serra

Entre les canòniques, a més de les de Sant Feliu de Girona i la Seu de Manresa, en aquest volum rep un tractament monogràfic la de Santa Maria de Solsona, anteriorment al·ludida, i també altres obres especialment afavorides pels comtes d’Urgell, com Sant Pere d’Àger, d’on destaquem el claustre, i Santa Maria de Castelló de Farfanya, promoguda per la comtessa Cecília de Comenge. Tampoc no s’ha d’oblidar, és clar, la canònica premostratenca de Santa Maria de Bellpuig de les Avellanes, que ha estat estudiada en el volum anterior, amb especial referència al claustre del segle XIII. En canvi, l’església pertany a les obres impulsades pel comte Ermengol X a partir del 1303. Té la capçalera poligonal amb grans finestrals i un creuer molt pronunciat, però li falta la nau, inacabada. L’existència de creuer ha de ser remarcada, ja que serà un element cada vegada més rar en l’arquitectura gòtica de plenitud. La construcció d’aquesta església es relaciona directament amb la renovació del panteó comtal impulsada pel mateix comte Ermengol, quan pressentia el final de la seva dinastia. Com és sabut, els sepulcres dels comtes d’Urgell, magnífiques peces escultòriques, es troben actualment al Metropolitan Museum de Nova York.

A Santa Maria de l’Estany consta la reconstrucció del campanar i de les voltes de l’església, esfondrades a causa del terratrèmol del 1448. Les galeries del claustre també van ser cobertes amb volta de pedra cap a la fi del segle XV. La façana de la sala capitular, que dona al claustre, és d’estil gòtic, així com el portal que uneix aquest amb l’església.

Al seu torn, Vilabertran va conèixer a partir del segle XII una època de constant creixement, gràcies a la protecció dels vescomtes de Rocabertí, senyors de Peralada, i també de la reialesa, que va culminar amb la celebració l’any 1295 de les noces del rei Jaume II amb Blanca d’Anjou. El conjunt monàstic, palau abacial inclòs, va ser reformat i ampliat en diferents ocasions amb nous espais gòtics, sobretot en temps de l’abat Antoni Girgós (1410-31). El claustre romànic tardà, a cavall entre els segles XII i XIII, prefigura la simplicitat ornamental dels claustres mendicants i del primer gòtic. També són peces gòtiques d’interès el refetor, amb volta seguida de canó apuntat i reconvertit en la capella de Sant Ferriol, copatró de la població, el dormitori, amb teulada d’arcs de diafragma, la cuina i el celler, cobert amb una de les voltes de creueria gironines més antigues, potser dins el segle XIII. La portalada de la façana occidental, deixada a mig fer, és més tardana, potser del segle XIV; resseguint el model del Carme de Peralada, mostra una porta sòbria amb llinda, timpà i arquivoltes llises. L’espai gòtic de més interès de Vilabertran és, però, la capella dels Rocabertí, vescomtes de Peralada, oberta mitjançant un arc apuntat al braç septentrional del creuer per a mausoleu de la noble família. Coneguda també com a capella del Santíssim, té planta poligonal de cinc panys, amb contraforts angulars, i coberta amb volta de creueria, els nervis de la qual recolzen sobre columnetes adossades que s’alcen des del sòl i s’ajunten en una clau de volta amb l’escut de la família Rocabertí. Les obertures de la capella concentren la major part de la decoració: una rosassa polilobulada i petits finestrals d’arcs apuntats amb mainells de columnetes i fina traceria.

Els cistercencs i altres ordes

Els grans monestirs cistercencs, directament vinculats a la monarquia, són objecte de tractament monogràfic per a estudiar les obres que s’hi realitzaren a partir del segle XIV, en què abandonaren les rigoroses prescripcions arquitectòniques cistercenques i desenvoluparen, en canvi, el llenguatge gòtic de plenitud. Com explicàvem al capítol dedicat a la cultura arquitectònica del Cister, aquest es manifesta, per una banda, en les obres d’iniciativa reial (les fortificacions, els palaus) però també en l’espai monàstic pròpiament dit. El claustre de Santes Creus és, en aquest sentit, una obra especialment remarcable, com també ho són els airosos cimboris de Poblet i Vallbona i, en general, totes les obres realitzades a Poblet des dels temps de l’abat Copons, a partir del 1316.

Al segle XV els Trastàmara van afavorir molt especialment els ordes cartoixà i de Sant Jeroni, però a Catalunya aquests favors van tenir una incidència menor que a Castella. Tanmateix, eren patents al desaparegut monestir de la Vall d’Hebron, fundat l’any 1393 gràcies a l’impuls inicial de la reina Violant de Bar. Situat a la vora de la carretera de l’Arrabassada, després de ser exclaustrat es va anar degradant i enrunant de tal manera que actualment ha quedat pràcticament esborrat.

L’estudi dedicat a Sant Jeroni de la Murtra destaca que fou fundat per iniciativa d’un mercader barceloní, Bertran Nicolau, que també testà a favor de la cartoixa de Montalegre i que encara apareix relacionat amb la fundació del convent de Santa Maria de Jesús. Tot això ens obliga a cridar l’atenció sobre aquest personatge, del qual és necessari saber més i que destaca per la seva important tasca de mecenatge. La construcció del monestir de la Murtra fou possible, també, gràcies a les contribucions d’altres famílies de mercaders com els Viastrosa o els Setantí. El mecenatge reial va permetre’n la construcció del refetor.

Pati del castell de Vallparadís, a Terrassa, convertit en claustre al segle XIV quan l’edifici fou adaptat com a cartoixa (1344-1413).

ECSA - M.Catalán

Ja hem parlat de la cartoixa d’Escaladei en el marc de l’arquitectura del segle XIII i, també, de les obres que s’hi realitzaren als segles XIV i XV. Escaladei fou seguida de noves fundacions cartoixanes com Sant Pol de Mar o Vallparadís, a Terrassa, ambdues de vida relativament curta. La cartoixa terrassenca s’instal·là al castell palau donat per la família fundadora, on durant la segona meitat del segle XIV es feren algunes obres d’adaptació i on es construïren nous elements per fer-hi possible la vida monàstica, entre els quals sobresurten el claustre i la capella.

De la fusió de Sant Pol i Vallparadís en resultà la cartoixa de Montalegre, un dels més importants exponents de l’arquitectura monàstica del gòtic de plenitud, per les seves considerables dimensions, per l’original adaptació de l’estructura arquitectònica que caracteritza els monestirs cartoixans (sensiblement diferent de la que presenten els que segueixen la regla benedictina, perquè a les cartoixes els monjos viuen, resen i treballen en cel·les individuals i només es reuneixen en comunitat per a pregar a l’església i ocasionalment per a deliberar a la sala capitular o bé per a menjar al refetor) i per l’adopció de determinades tècniques constructives innovadores, com ara el maó emprat per cobrir les galeries del claustre gran, construït durant el període 1415-50, fet que determina la forma de les voltes, que no són nervades, de creueria, sinó d’aresta.

La figura de Joan de Nea, que tingué un paper molt important com a administrador de l’obra (va ser procurador de la cartoixa des del 1423 fins a la seva mort, el 1459) i a qui també s’atribueix l’autoria del pla monàstic (bé que això últim no és segur), ha de ser ressaltada ja que va arribar a Montalegre procedent de la cartoixa valenciana de Portaceli, d’on era prior fra Bonifaci Ferrer, germà de sant Vicent Ferrer. Aquest fet permetria enllaçar directament les innovacions del claustre de Montalegre amb les recerques sobre la volta d’aresta que l’arquitecte Francesc Baldomar desenvolupava a València més o menys al mateix temps (capella reial del convent de Sant Domènec, torres de Quart). De tota manera, Baldomar treballava amb pedra, mentre que la difusió de les voltes de maó en l’arquitectura valenciana no es produí fins a la segona meitat del segle XV. N’és un magnífic exponent l’anomenat claustre de la Recordació de la mateixa cartoixa de Portaceli, obrat entre el 1478 i el 1479.

Remetem al mapa de l’arquitectura monàstica i canonical en el gòtic de plenitud (segles XIV i XV) que acompanya aquesta introducció per a percebre la distribució sobre el territori de les obres estudiades monogràficament a continuació, de les que han estat esmentades en aquest text i fins i tot d’alguns altres monestirs o canòniques que no han estat explícitament esmentats però que també van dur a terme obres de reforma o ampliació durant el període estudiat.

Bibliografia consultada

Barraquer, 1906 i 1915-17; Junyent, 1933; Lavedan, 1935; Paulí, 1945; Golobardes, 1949; Iranzo, s.d. [1950]; Cardús, 1954; Verrié, 1957; Corredera, 1959; Durliat, 1964; Pladevall, 1968; Cirici, 1968; Corredera, 1971a i 1971b; Vigué – Pladevall, 1974; Junyent, 1975; Cirici, 1977; Pladevall – Vigué, 1978; Cirici, 1979; Freixas, 1981; Pladevall, Adell, Español, 1982; Freixas, 1983; Dalmases – José, 1984; Martín, 1985; Jiménez, 1990; Pladevall, 1991; Altés, 1992; Marquès i Planagumà, 1993; Fuster, 1994; Español, 1995; Webster, 1995; Marquès i Planagumà, 1996; Zaragoza, 1997; Laplana, 1998; Bracons, 1999; Español, 1999; Alcoy, 2000; Jiménez, 2000; Zaragozá, 2000; Jiménez, 2001.