Sant Andreu de Llorona (Bassegoda)

Situació

Sant Andreu de Llorona o Sant Andreu de Lliurona és l’església d’un petit agrupament que, fins a la seva annexió al municipi d’Albanyà, de l’Alt Empordà, fou el centre real del municipi i encara ara n’és el nucli més vital. Es troba a 766 m d’altitud, als vessants meridionals de la serra de Llorona, la qual es forma en la conjuminació entre el contrafort sud-oriental del puig de Bassegoda amb el contrafort nord-oriental de la Mare de Déu del Mont.

Mapa: 257M781. Situació: 31TDG744826.

Per anar-hi, cal agafar la carretera de Figueres a Albanyà, població des de la qual surt una pista que amb uns 11 km arriba a Bassegoda. Poc abans de Cal Nou hi ha un trencant a mà esquerra que travessa el torrent de Bassegoda i s’enfila fins al coll de Teies, on cal deixar, a mà dreta, el camí que mena a Monteia. Per l’esquerra hom arriba a Llorona amb un recorregut de 6 km. Hom hi pot arribar també pel costat de migjorn. Des de l’Hostal del Vilà, a la carretera de Besalú a Figueres, surt la de la Mare de Déu del Mont. Passat Can Serra hom trobarà una bifurcació: la carretera de la dreta mena directament a Llorona; la de l’esquerra s’enfila cap a l’ermita. En arribar a Can Falgars, a mà dreta surt una pista forestal, la qual per sota el coll de Joncanet i a Pla del Vi, s’ajunta amb la primera, poc abans de Llorona. (ANM)

Història

El document més antic que esmenta l’existència de l’església de Sant Andreu de Llorona és el de la institució canònica de la catedral de Girona per part del bisbe Pere Roger, el 1019. En aquest document el bisbe feu donació a la canònica, entre d’altres béns, de la “ecclesiam sancti Andreae de Lorona et alias parrochias et alodia quae Miro Vicecomes Bisuldunensis tenebat quando obiit”, de la qual cosa pot deduir-se que, anteriorment, havia estat en mans de l’esmentat Miró, vescomte de Besalú, documentat per A. de Fluvià entre els anys 1002 i 1006. A la nova dotació que feu a la canònica el mateix Pere Roger tornen a aparèixer aquests mateixos béns (1031). També és esmentada entre les possessions del capítol catedralici gironí els anys 1279 i 1280 com a “ecclesia de Laurona”, i el 1362, com “Sancti Andree de Lerona”.

Aquesta església es troba a la llarga llista de possessions que el rei Pere III el Cerimoniós de Catalunya-Aragó hagué de vendre per a poder fer front a les despeses de la lluita contra el revoltat Jutge d’Arborea (1379).

Al segle XVII foren annexades a la parròquia de Llorona, com a sufragànies, les esglésies de Sant Miquel de Bassegoda i Sant Martí de Corsavell, situació esmentada a la visita pastoral que realitzà el bisbe de Girona, Josep de Taverner i d’Ardena, a l’arxidiaconat de Besalú (1722), i que es manté actualment.

L’any 1915 fou traslladada des de l’església de Sant Joan de Bussols a la de Llorona una imatge de la Mare de Déu, en alabastre, del segle XIV, anomenada popularment Mare de Déu de la Paloma, la qual fou destruïda en ésser cremada l’església, l’any 1936. (JFC)

Església

L’església de Sant Andreu de Llorona presenta una estructura força modificada en èpoques posteriors a la seva construcció.

Planta, a escala 1:200, de l’església, constituïda per una nau rectangular amb un absis a llevant, originàriament semicircular, i amb la porta d’entrada a la façana de ponent.

I. Sala

És d’una sola nau amb la capçalera orientada a llevant i el portal d’entrada a ponent. Segons J. Murlà i Giralt, primitivament hi havia hagut un absis semicircular, del qual encara queden restes de la cornisa damunt la teulada de la sagristia que al segle XVI devia substituir aquell.

Les modificacions també devien suposar un sobrealçament de la nau; queda clarament constatat a les façanes laterals de l’edifici i de la torre aixecada a l’angle sud-oest de l’església.

La façana principal és orientada a ponent. És centrada pel portal d’entrada al temple. Aquest portal és format per tres arcs de mig punt en gradació. Té llinda i timpà. L’únic element decoratiu és al timpà i correspon a un període estilístic posterior al de l’arquitectura. Damunt la porta s’obre una finestra d’arc de mig punt senzilla. La simetria de la façana resta trencada per l’alçament de la torre al costat meridional. És de secció quadrada i presenta una obertura a cada una de les seves cares. Tant els murs de migdia com els de tramuntana presenten una cornisa que marca el sobrealçament posterior. El mur de migdia té tres finestres de doble esqueixada que il·luminen la nau i, vers al costat de llevant, un contrafort que no sobresurt gaire del cos constructiu.

L’aparell exterior dels murs manifesta una gran homogeneïtat. És fet de carreus de mesura regular i ben escairats, llevat dels murs corresponents al sobrealçament de la nau, que són fets de pedruscall.

L’interior de l’església és cobert amb una volta de canó seguida.

Les característiques del portal de Sant Andreu de Llorona es poden fer extensives a la majoria dels portals de les esglésies garrotxines. Normalment estan formats per diversos arcs en gradació amb llinda i timpà i sense decoració esculpida en molts d’ells. Els portals esculpits queden limitats, en general, a esglésies més importants corresponents a nuclis més poblats.

Atesa la perfecció de l’aparell dels murs, hom creu que l’església de Sant Andreu de Llorona fou construïda al segle XII. Cal constatar que una gran part dels edificis religiosos d’aquesta comarca, malgrat que parteixen d’una concepció gens complexa, presenten un aparell molt perfeccionat que contrasta amb la simplicitat de la concepció espacial. (EBC)

Portalada

Un detall de la porta d’entrada, amb l’ornamentació senzilla a base de mitges boles.

F. Tur

La porta de l’església de Sant Andreu de Llorona, situada al mur de ponent de l’edifici, presenta una senzilla decoració esculpida que pot ésser datada a l’època romànica.

La decoració de la porta és formada per tres arquivoltes en gradació que deixen espai per a un timpà semicircular sobre una línia d’impostes decorada al seu pla inclinat.

La decoració d’època romànica és al pla inclinat de la línia d’impostes, que segueix l’escalonament de les arquivoltes. El motiu decoratiu és molt senzill i consisteix en la successió de mitges boles, de les quals sols es conserven tres a la part esquerra de la línia d’impostes.

Aquest tipus d’ornamentació és molt freqüent tant en la decoració d’impostes com en la decoració d’arquivoltes o frisos. Alguns dels paral·lels a la mateixa comarca de la Garrotxa són la finestra de Santa Magdalena de Maià de Moncal, on decoren una arquivolta, o les decoracions de les impostes de l’interior de Sant Miquel de Bassegoda.

Per a la datació d’un element tan simple cal tenir present la història i la documentació de l’edifici del qual forma part. L’església de Sant Andreu de Llorona és esmentada per primera vegada en un document del 1019 i l’estudi de l’edifici el considera una obra del segle XI amb diverses transformacions posteriors. La decoració de la porta és una prova d’aquestes transformacions que ha sofert l’edifici. Així, podem considerar que la decoració de la línia d’impostes pot ésser una obra romànica del final del segle XII o del començament del segle XIII, mentre que la decoració del timpà ha d’ésser considerada d’època posterior. (GYCP)

Forja

Porta amb aplicacions de ferro forjat.

F. Tur

A la porta de l’església de Sant Andreu de Llorona hi ha els dos batents reforçats amb una ferramenta de ferro forjat composta per set bandes horitzontals, tres al batent dret i quatre a l’esquerre. A més dues bandes verticals planes divideixen els dos batents per la meitat.

Sis de les set bandes horitzontals presenten als seus extrems una doble espiral. Una d’elles, situada al batent esquerre i de mida més reduïda que les altres, és completada amb dues parelles d’espirals disposades simètricament al centre de la peça. La banda superior del batent dret té els extrems acabats en tres espirals.

El pany és al batent dret i és format per una placa de ferro rectangular. El forrellat és sustentat per tres anelles. Cap d’aquests dos elements presenta ornamentació. Just sota el pany hi ha una maneta amb una anella de secció cilíndrica.

L’estat de conservació de les peces de ferro forjat que romanen a la porta és força bo. Tanmateix, per la disposició d’aquestes, cal suposar que manquen alguns elements.

És difícil donar una datació més o menys exacta, atès que es tracta d’un model que es repeteix sense gaires variacions en un període de temps força llarg en esglésies de caràcter rural, fora de l’àmbit d’influència dels corrents estilístics. Aquest tipus de decoració es troba en esglésies datades tant del segle XII com del XIII. (EBC)

Bibliografia

Bibliografia general

• Francesc Monsalvatje i Fossas: Noticias históricas, vols. XI, XII, XIII i XV, Olot 1899-1919.
• Josep Rius i Serra: Rationes decimarum Hispaniae (1279-80), vol. I (Cataluña, Mallorca y Valencia), Barcelona 1946, pàgs. 76 i 89.
• Josep Murlà i Giralt: Notícia dels temples de l’Ardiaconat de Besalú a través d’un document del bisbe Josep de Taverner i d’Ardena, “Amics de Besalú, IV Assemblea d’Estudis del seu comtat”, vol. 1, Camprodon 1980, pàgs. 155-194.

Bibliografia sobre l’església i la portalada

• Ramon Sala i Canadell i Narcís Puigdevall i Diumé: El romànic de l’Alta Garrotxa, Caixa d’Estalvis Provincial de Girona, Olot 1977.
• Josep Murlà i Giralt: Guia del romànic a la Garrotxa, Olot 1983.