Sant Martí de Corsavell (Bassegoda)

Situació

Sant Martí de Corsavell o Sant Martí de Cursavell és l’església del poble de Corsavell, actualment agregat al municipi d’Albanyà, de l’Alt Empordà. Es troba entre Bossols i Bassegoda, al vessant oriental del puig de Bassegoda, a la capçalera de la vall de Corsavell, afluent per la dreta de la Muga.

Mapa: 257M781. Situació: 31TDG725847.

Per arribar-hi cal seguir el mateix itinerari que indiquen per anar a la Torre de Corsavell. L’església i la casa forta es troben molt a la vora l’una de l’altra. (JVV)

Història

L’església de Sant Martí de Corsavell fou fundada per monjos procedents del monestir de Santa Maria d’Arles, al Vallespir, els quals colonitzaren la zona de tramuntana del comtat de Besalú des del 878, any en què obtingueren un privilegi del rei Lluís el Tartamut, confirmat pel seu successor, Carloman (881). En aquests documents és esmentat el lloc de “Curceabel” (878) o “Curceabeli” (881).

Malgrat això, l’església no és documentada fins l’any 1019, quan Pere Roger, bisbe de Girona, instituí la canònica de la catedral de Girona que dotà amb la “ecclesiam de Curçavello cum omnibus suis pertinentiis”, entre d’altres béns. Aquestes possessions tornen a aparèixer en una nova dotació del mateix Pere Roger a la canònica (1031). L’any 1171, Arnau de Palera, juntament amb la seva mare i el seu germà, feu evacuació de l’església de “Sancti Martini de Curchavello” a favor de Guillem, bisbe de Girona.

Des del 1279, quedà fixat el topònim “Cursavello”, que es troba en documents dels anys 1280 i 1362, i a la venda de diverses possessions del comtat de Besalú, una d’elles la parròquia de Corsavell, que hagué de fer el monarca Pere III el Cerimoniós de Catalunya-Aragó, per a poder lluitar contra el revoltat Jutge d’Arborea (1379).

Sufragània de la parròquia de Sant Andreu de Llorona des del segle XVII, l’església de Corsavell rebé la interdicció per a celebrar culte del bisbe de Girona, Josep de Taverner i d’Ardena, a causa del mal estat de conservació del retaule de l’altar major, fins que aquest fos restaurat, l’any 1722. (JFC)

Església

Planta, a escala 1:200, de l’església, al nivell del sòl. Hom pot constatar-hi les irregularitats que presenta la seva estructura.

J. Falgueras-Servei del Patrimoni Arquitectònic de la Generalitat de Catalunya

L’església de Sant Martí de Corsavell és un petit edifici que presenta una planta d’una sola nau capçada per un absis semicircular orientat a llevant.

La façana principal, orientada a ponent, respon a una ordenació prèvia. És dividida en dues parts per una franja horitzontal motllurada. A la inferior hi ha el portal d’accés al temple; aquest és compost per tres arcs de gradació emmarcats per un guardapols que l’envolta. La part superior ha estat concebuda com un frontó, és a dir, és delimitada per dues motllures que formen un angle en ajuntar-se al vèrtex del pinyó, i és centrada per una finestra formada per dos arcs en gradació i protegida també per un guardapols. El conjunt de la façana és coronat per un campanar d’espadanya compost de dos arcs de mig punt i cobert per una teulada de doble vessant.

El mur exterior de la capçalera posa de manifest el sobrealçament de l’absis en una època posterior a la construcció primitiva. Queden restes de la cornisa que marcava el límit original del mur. És cobert per una teulada de doble vessant. Les façanes laterals no presenten cap element rellevant; la de migdia té dues finestres de doble esqueixada, les quals donen llum a la nau. A llevant de l’absis hi ha vestigis dels fonaments d’una estructura absidada, de datació indeterminada, la qual tant pot correspondre a un primer projecte no realitzat com a un intent de reforma posterior tampoc efectuada, o a un vestigi d’un temple anterior. Només l’excavació arqueològica total del lloc de Corsavell podria contribuir a aclarir-ne els interrogants.

L’aparell de l’edifici és format per carreus força regulars ordenats en filades. És molt uniforme i no hi ha cap zona on s’observi un canvi de parament o una evolució en el tipus de construcció.

A l’interior del temple hi ha un banc seguit adossat als murs laterals de la nau. Aquesta és coberta amb una volta de canó apuntada. La separació entre la nau i l’absis és marcada per un arc de triomf també apuntat i per dos graons. La part superior dels murs és resseguida per una cornisa, a l’arrencada de la volta.

Hom considera que la part més destacable de Sant Martí de Corsavell és la façana principal. L’ordenació que presenta i que ja hem descrit s’observa també en altres esglésies de més importància de la comarca garrotxina, com són, per exemple, les de Lledó, Sant Pere de Besalú o Serinyà.

Pel que fa a l’època aproximada de construcció de l’edifici, creiem que cal datar-lo dins el segle XII, ja que el tipus d’aparell i de volta apunten cap a una evolució que no es dona fins al període definit com a segon romànic. D’altra banda, els paral·lels que hem establert amb altres esglésies de la comarca contribueixen a confirmar aquesta datació. (EBC)

Forja

Un dels batents de la porta de l'església, amb aplicacions de ferro forjat. Actualment es conserva a l'església de Sant Pere d'Albanyà.

F. Tur

A l’interior de l’església de Sant Pere d’Albanyà, al presbiteri, hi ha els dos batents de la porta de Sant Martí de Corsavell, temple romànic proper, antiga església parroquial d’un lloc deshabitat de l’antic municipi de Bassegoda, avui agregat al d’Albanyà. Corsavell pertany, doncs, a la comarca de la Garrotxa.

Aquests batents de fusta tenen una interessant ferramenta romànica. Els van retirar de l’església de Corsavell i els van dur a la d’Albanyà fa uns quants anys, després d’un intent de robatori dels elements de forja. Per robar-los, els lladres intentaren de cremar la fusta, que segurament és l’original, per tal que se’n desprengués el ferro. La fusta té desperfectes importants ocasionats pel foc, però no sembla pas que hom arrabassés en aquesta avinentesa cap de les peces de forja, si no són un parell de tires sense volutes, les quals és més probable que ja hi manquessin abans.

El conjunt de ferramenta consta de les característiques cintes derivades en volutes o espires, separades per tires planes sense espirals. Aquests jocs es disposen horitzontalment i creen quatre registres, dos a dalt i dos a baix de l’espai central on hi ha el forrellat, el pany i dos picaportes.

Cadascun dels vuit frisos —quatre per batent— amb volutes és format per dues peces. La més gran té la disposició típica d’aquest tipus de jocs: una cinta ampla amb un solc central i de la qual sorgeixen a cada extrem dobles espirals cargolades en sentit oposat. L’altra peça és una cinta idèntica que només té dobles volutes en un dels costats, mentre el que toca l’extrem del batent es doblega sobre ella mateixa per servir de frontissa, ja que agafa els perns que eren clavats al muntant.

Les cintes horitzontals sense espirals tenen també un ample solc central i es dobleguen en un dels extrems per agafar el pern. Se’n conserven quatre al batent dret, mentre que a l’esquerre una cinta sembla d’època posterior i n’han desaparegudes dues.

El forrellat llisca sobre una altra cinta del mateix tipus que les anteriors i que és proveïda de dues anelles. Una tercera anella és fixada directament a la fusta de l’altre batent. Aquestes anelles són fetes amb unes plaques amples i són decorades amb incisions de fines línies paral·leles en una d’elles i frisos de motius semicircular a les altres dues. El forrellat té l’extrem corbat i acaba en forma de cap de serp. Al llarg del seu cos hi ha també franges d’incisions semicirculars.

Potser els elements més vistents de la ferramenta són els dos picaportes, un a cada batent. Consten d’una placa de contorn dentat que és fixada a la fusta, la qual té al centre un mugró prominent amb una anella d’on penja l’argolla mòbil. Les plaques tenen, a tot el volt, dos cercles concèntrics de petits forats circulars. L’anella és ornada en un dels picaportes amb incisions semicirculars, i, a l’altre, amb línies paral·leles. Les grosses argolles són de secció cilíndrica i tenen tres ressalts equidistants, a manera d’anells de perfil triangular.

Les diferents peces són clavetejades amb claus disposats regularment. Aquests claus tenen una cabota molt destacada en forma de bola petita o esfera, també de caràcter decoratiu. Alguns s’han perdut i altres han estat substituïts.

La ferramenta d’aquesta porta de Corsavell és força semblant, bé que més conservada, que la que hi ha a la porta de la mateixa església de Sant Pere d’Albanyà. Sens dubte, cal considerar ambdós treballs d’un mateix moment —els frontis d’ambdues esglésies es poden considerar també coetanis—, potser de la segona meitat del segle XII o del principi del XIII, tot i que la datació d’aquest tipus de decoracions de forja és imprecisa sempre. Són obres que, per raons lògiques, poden ésser atribuïdes a artesans de la mateixa rodalia, on les menes de ferro i l’activitat de les fargues és documentada. (JBH)

Bibliografia

Bibliografia general

• Francesc Monsalvatje i Fossas: Noticias históricas, vols. XI, XII. XIII i XV, OLOT 1899-1919.
• Ramon D’Abadal i de Vinyals: Catalunya carolíngia, tom II (Els diplomes carolingis a Catalunya), vol. 1, Barcelona 1926, pàgs. 35 i 38.
• Josep Rius i Serra: Rationes decimarum Hispaniae (1279-80), vol. I (Cataluña, Mallorca y Valencia), Barcelona 1946, pàgs. 76 i 89.
• Josep Murlà i Giralt: Notícia dels temples de l’Ardiaconat de Besalú a través d’un document del bisbe Josep de Taverner i d’Ardena. “Amics de Besalú. IV Assemblea d’Estudis del seu comtat”, vol. 1. Camprodon 1980, pàgs. 155-194.

Bibliografia sobre l’església

• Josep Murlà i Giralt: Guia del romànic de la Garrotxa, Olot 1983.
• Ramon Sala i Canadell i Narcís Puigdevall i Diumé: El romànic de l’Alta Garrotxa, Caixa d’Estalvis Provincial de Girona, Olot 1977.