Sant Llorenç de Sous (Bassegoda)

Situació

Sant Llorenç de Sous. Una vista del conjunt del monestir, des del costat sud-oest, tal com és actualment. Hom pot veure, a la part alta de la fotografia, l’església romànica, de tres naus; al centre, el recinte del claustre i les restes de dependències monàstiques, i a primer terme, la capella actual, habilitada modernament a les antigues dependències de la comunitat.

J. Todó-TAVISA

L’antiga abadia de Sant Llorenç de Sous o Sant Llorenç del Mont es troba a l’extrem meridional del terme, en un planell de la muntanya de la Mare de Déu del Mont, al peu del santuari.

Mapa: 257M781. Situació: 31TDG767784.

Per accedir-hi cal agafar la carretera comarcal C-260, de Besalú a Roses. En arribar a l’Hostal d’en Vilà cal agafar el trencall de Sant Martí Sesserres i la Mare de Déu del Mont. Durant 7 km la carretera és enquitranada i en bon estat. Cal seguir 6 km més de pista apta per a qualsevol mena de vehicle. Hom també hi pot anar a peu des de Beuda, lloc on hom pot arribar amb cotxe des de Besalú. Des de Beuda caldrà caminar fins atènyer el monestir.

Història

Malgrat el seu estat de conservació actual, el monestir de Sant Llorenç de Sous, conegut a l’edat mitjana com a Sant Llorenç del Mont, tingué un pes específic important a la història alt-medieval del comtat de Besalú.

La primera notícia que fa referència a la seva església és en un diploma concedit per Carles el Calb al monestir de Sant Aniol d’Aguja, l’any 871, on es troba, com a part de les possessions del monestir, el “montem sancti Laurentii cum basilica in honore sancti Laurentii eiusdem fundata”. El comte Radulf comprà l’església al monestir de Sant Aniol (887), però, l’any 899, ja pertanyia a la catedral de Girona, segons consta en un precepte del rei franc Carles el Ximple, que concedia la immunitat a la seu gironina i confirmava les seves possessions, incloent-hi la “cellam sancti Laurentii cum terris et vineis”. També s’esmentà l’“abbatiam sancti Laurentii” quan el mateix monarca confirmà i augmentà els privilegis i possessions de la mitra de Girona (922).

L’any 1002 el papa Silvestre II concedí a Odó, bisbe de Girona, una butlla confirmant els seus béns, entre els quals apareix la “cellam sancti Laurentii quae est super castrum Bebeta, quemadmodum Fredolo per praecepta regalia detinet”. Segons això, Fredolo posseïa la cel·la de Sant Llorenç per precepte reial; Ramon d’Abadal cregué, tot i que amb reserves per tractar-se d’una notícia indirecta i de difícil comprovació, que el precepte podia haver estat concedit per Lotari, entre els anys 954 i 986.

Desvinculat del monestir benedictí de Sant Aniol d’Aguja i independent de fet del bisbe de Girona, des del 1003, el monestir de Sant Llorenç de Sous, regit per la regla de sant Benet, començà a participar en la política del comtat de Besalú, mitjançant el seu abat Abbo.

El monestir aviat gaudí de la protecció dels comtes de Besalú, primer, i del Casal de Barcelona, després. Tot i que la primera donació coneguda és la que feu el levita Della (991), el 1020, el comte Bernat Tallaferro, segons establí al seu testament, deixà un alou al “coenobium sancti Laurentii, qui est situs supra castro Beuda”. La presència de Tassi, abat de Sant Llorenç, com a testimoni del testament, mostra la importància i influència del monestir. Les deixes testamentàries del comte Guillem de Besalú l’equiparen en importància als monestirs de Sant Esteve de Banyoles, Sant Pere de Camprodon i Sant Martí del Canigó (1034). Ermessenda, comtessa de Barcelona, deixà trenta mancusos al “cenobio sancti Laurentii de Monte”, abans de marxar de pelegrinatge a Roma i Compostela, l’any 1057, mentre que Ramon Berenguer III de Barcelona, mort el 1131, donà a Sant Llorenç, per disposició testamentària, “omnes albergas et toltas et forcias quas habeo in eius honore… et unum de melioribus mansis et pratis”.

El 1296 Bernat fou escollit abat de Sant Llorenç, però no sol·licità la benedicció del bisbe de Girona fins tres anys més tard, la qual cosa confirma la independència de fet del monestir respecte la Seu gironina.

Eren venerats a l’església del monestir sant Llorenç, sant Antoni Abat, sant Dionís, potser per influència carolíngia, i la Mare de Déu; aquesta darrera fou objecte de tal veneració entre els fidels de la rodalia que l’abat Bernat es decidí a construir-li un santuari al cim de la muntanya, entre els anys 1311 i 1318. Aquest santuari provocà un conflicte entre l’abat del monestir de Sant Llorenç i el bisbe de Girona, que acabà amb un conveni entre ambdues parts, segons el qual Bernat i els seus successors retindrien l’administració, mentre que el bisbe es reservava el dret de visitació i la jurisdicció sobre el santuari, alhora que havia de rebre un cens anyal de deu lliures de cera la vigília de Nadal (1319).

Un document de l’any 1222 esmenta l’existència dels clergues de la Mare de Déu del Mont, juntament amb els monjos de Sant Llorenç, la qual cosa ha fet pensar en la possibilitat d’un santuari anterior al construït al segle XIV. Tanmateix, és més probable que faci referència a la presència de clergues beneficiats a l’altar de la Mare de Déu del Mont de l’església del monestir.

La situació de prosperitat de Sant Llorenç de Sous és confirmada per una visita que realitzà un representant del bisbe de Girona, l’any 1322, en la qual s’explica que la comunitat, composta per set monjos i l’abat, tenia unes rendes suficients per a viure sense contraure deutes. Tanmateix, al segle XV, començà la crisi i decadència del monestir per la disminució dels seus ingressos des del 1420 i pels importants danys produïts pels terratrèmols que afectaren aquesta zona els anys 1427-1429, els quals enrunaren totalment l’església i motivaren que l’altar major hagués d’ésser traslladat al claustre (1432). En fou conseqüència que l’any 1438 únicament hi hagués dos monjos a Sant Llorenç.

L’abat Francesc Albanell, mort el 1530, creà una comunitat de quatre sacerdots seculars, i donà a cadascun una renda anyal de 40 lliures, però, cinquanta anys més tard, només hi restava un clergue beneficiat. L’any 1592 el papa Climent VIII vinculà el monestir de Sant Llorenç de Sous, com el de Colera, al de Sant Pere de Besalú, unió que es feu efectiva l’any 1605.

Vista exterior de l’absis central de l’església, obert al costat de llevant.

J. M. Melció

Habilitada una nova església a les antigues dependències del monestir, concretament a la seva sala capitular, fou atesa, des que Sant Pere de Besalú fou exclaustrat (1835), pels capellans del santuari de la Mare de Déu del Mont, nomenats pel bisbe de Girona des del 1833.

Actualment es manté una petita parròquia, però la resta del monestir és enrunada.

Església

Fins fa uns sis anys el conjunt monàstic de Sant Llorenç de Sous era un munt de runes, colgades per la terra i la vegetació, on només era fàcilment visible l’edifici de l’extrem de migjorn del conjunt que al segle XIX havia estat habilitat com a església, i que també es trobava en estat de ruïna. L’aspecte i la coneixença que podem tenir del vell cenobi ha canviat substancialment gràcies a les campanyes de neteja i exploració científica i de consolidació que ha emprès el Servei del Patrimoni Arquitectònic de la Generalitat, juntament amb l’Institut Català de Serveis a la Joventut. Malgrat el seu evident progrés, els treballs de neteja i exploració del monestir de Sous no es poden donar, ni de bon tros, com a finalitzats, puix que encara presenta una sèrie d’interrogants a causa del seu estat de ruïna, i a les transformacions que ha patit al llarg de la seva història. Això fa que algunes afirmacions que avui podem fer quedin pendents de comprovació o esmena.

El conjunt de l’antic monestir de Sant LLorenç de Sous és organitzat entorn del pati central d’un claustre, al cantó de tramuntana del qual hi ha l’església, en un replà més elevat del terreny.

L’església és un edifici de planta basilical, amb tres naus, originalment cobertes amb voltes, sense transsepte, rematades a llevant per sengles absis semicirculars, els quals s’obren a les naus a través de senzills plecs que formen una gradació d’amples. Els absis laterals són llisos, amb només una finestra de doble esqueixada al seu centre, mentre que l’interior de l’absis central és ornamentat per tres arcades cegues, que arrenquen de semicolumnes adossades, amb capitells troncopiramidals llisos, i bases extremadament simples, i que emmarquen tres nínxols de perfil gairebé semicircular, en els quals s’obren sengles finestres de doble esqueixada.

Un aspecte de les ruïnes del monestir des del costat de ponent. A mà esquerra la façana de l’església.

J. M. Melció

La base d’aquestes semicolumnes és situada sobre un podi, l’alçada del qual és ocupada per una mena de terrabastall o cripta, molt alterat per modificacions posteriors, i pel seu estat de ruïna avançada, que presenta una finestra de doble esqueixada, centrada en el semicilindre absidal.

La nau lateral de tramuntana és totalment arruïnada, i només es conserva l’absis i un llenç de la seva façana nord, en la qual hi ha una mena d’obertura, molt malmesa, que no podem precisar si es tractava d’una porta.

La separació entre les naus laterals i la central és formada per quatre arcs formers, que només es conserven al lateral de tramuntana, mentre que al lateral de migjorn només queden els pilans. La nau lateral de migjorn fou aparedada, i separada de les altres dues naus en un moment imprecís, però que podem situar dins el segle XV, per les troballes ceràmiques que s’hi han fet. El motiu d’aquesta separació cal cercar-lo en l’ensulsiada de les estructures de l’església, que no deuria afectar la nau de migjorn per la qual cosa aquesta fou separada de la resta de les naus i integrada a les estructures del monestir, compartimentant el seu espai absidal, on, en un nínxol, aparegueren peces ceràmiques senceres, datables del segle XV.

Els pilars de separació entre les naus són de planta rectangular, amb uns lleugers ressalts, que insinuen una dèbil forma en creu. El motiu d’aquesta forma, que sembla destinada a rebre uns arcs torals de reforç de les voltes, apareix a la nau lateral de tramuntana, on els arcs forners presenten les seves dovelles extradossades per una arc format per llosetes planes, ressaltat respecte al pla de l’arc, enllaçant amb els ressalts del pilar, continuant el mur per sobre dels arcs, llis, sense més ressalts. Aquí s’observa l’arrencada de la volta, de canó, semicircular, sense arcs torals de reforç.

En canvi, els mateixos arcs formers pel cantó de la nau central no presenten aquest ressalt de l’extradós, i ni tan sols són extradossats, i, per tant, els ressalts dels pilars segueixen per sobre del nivell dels arcs, i sembla que, per lògica, devien suportar uns arcs torals de reforç de la volta. Atès l’escàs guix que tenen els ressalts, hom no pot excloure, tanmateix, no que no suportessin cap arc toral, sinó que formessin un arc d’emmarcat del parament, per sobre dels arcs formers.

A la nau lateral de migjorn han desaparegut totalment els arcs, i només resten els pilars, que són idèntics als del cantó de tramuntana, per la qual cosa podem suposar que devien respondre a la mateixa estructura que els arcs del cantó de tramuntana.

La volta de la nau central, de la qual no es conserven les arrencades com a lateral de tramuntana, era força més alta que aquella, atès que s’ha conservat el mur, per sobre dels arcs formers, en part refet, en el qual aparegueren uns vestigis que foren identificats com a finestres, les quals s’obrien sobre la coberta de la nau lateral, i que, lògicament, es devien repetir al cantó de migjorn.

Aquesta estructura de pilars, amb la nau central més alta, és molt singular, però apareix gairebé idèntica en l’església de Sant Vicenç d’Estamariu, a l’Alt Urgell, que, a diferència de Sous, era coberta amb fusta a les seves naus.

La porta principal s’obre a la façana de ponent, centrada, i flanquejada per dos contraforts que es corresponen amb els murs de separació de les naus. La seva forma és molt simple: és oberta amb un arc adovellat, extradossat per una filada de llosetes, que defineixen el pla refós on s’obre la porta.

A la part de façana corresponent a la nau lateral de tramuntana hi ha una finestra de doble esqueixada, que en devia tenir una altra de simètrica a l’altre cantó, de la qual s’observen vestigis. En el cantó de migjorn de la façana s’obre una porta senzilla, amb llinda, que correspon a les obres fetes arran de l’esfondrament de l’església i aprofitament de la nau de migjorn.

Aquesta façana de ponent era precedida d’un atri, del qual només es conserva la façana de tramuntana, i part de la façana de migjorn, arran del brancal d’una finestra de doble esqueixada. Als contraforts que flanquegen la porta principal es conserven les empremtes de les arrencades dels arcs que separaven les seves tres naus, que tenien una disposició paral·lela a les naus de l’església.

Per l’estructura, aquest atri resulta coetani de l’església, però fou projectat i executat, immediatament posterior a aquella, perquè els contraforts de la façana segueixen llisos per sobre les empremtes dels arcs, en un clar senyal d’haver estat construïts abans, i amb independència de les estructures de l’atri.

L’altra porta que conserva el temple s’obre a la façana de migjorn i comunica amb el claustre; la seva estructura és idèntica, però de proporcions més reduïdes, que la porta principal.

En aquesta mateixa façana de migjorn es conserven tres contraforts més, i a la façana de tramuntana hi ha els vestigis d’un altre contrafort, de reforç del mur, per ajudar-lo a rebre les empentes de les voltes. Aquesta solució tecnològica de reforçar els murs perimetrals amb contraforts és molt poc usual a la Catalunya del segle XI, i apareix en comptats edificis com Sant Esteve d’Olius al Solsonès, o Sant Vicenç de Cardona, al Bages.

A part dels contraforts, les façanes són totalment nues d’ornamentació, sense que sapiguem si tenien algun tipus d’ornamentació sota el ràfec, el qual, en tot cas, podria ésser un fris d’arcuacions llombardes sense lesenes. Els absis també han perdut la seva part superior, però conserven les lesenes que devien emmarcar sengles frisos d’arcuacions llombardes.

Interior de l’església amb la capçalera al fons.

J. M. Melció

L’aparell de tot l’edifici és molt uniforme, i format per petits carreus de pedra calcària de la mateixa muntanya, disposats en filades molt uniformes i regulars. A la cara interna de la façana de migjorn i en altres punts que han estat soterrats es conserva un fi arrebossat de morter de calç que sembla l’acabat original, per tal com presentava retocs i afegits posteriors al moment del seu descobriment. Les semicolumnes que ornamenten l’absis central són fetes amb pedra sorrenca, en peces perfectament aparellades, disposant-ne alternativament de curtes i de llargues.

L’església del monestir de Sant Llorenç de Sous és un edifici que s’adscriu perfectament a les formes característiques de l’arquitectura catalana de la meitat del segle XI, amb plena aplicació de les tècniques constructives i formals, característiques de l’arquitectura llombarda.

Dins les tipologies més habituals de l’arquitectura del segle XI català, l’església del monestir de Sous representa un exemple molt singular per l’adopció d’un sistema de suports poc habituals, que només apareix dins un altre context estructural a Sant Vicenç d’Estamariu, i per la peculiar distribució dels reforços de les voltes, limitats a la nau central, amb les voltes laterals llises, com retrobem a Sant Serni de Tavèrnoles, dins un pla basilical pur, sense transsepte.

Tanmateix, l’ornamentació interior de l’absis central és un element conegut pels arquitectes llombards, però la seva aplicació a l’església de Sous presenta uns elements formals que el distingeixen de les aplicacions pròpies del ple llombard, com pot ésser l’absis de Sant Martí del Brull, a Osona, i el relacionen amb obres posteriors d’aplicació dels models llombards en esglésies empordaneses, com la del monestir de Sant Quirze de Colera, on manquen els nínxols. Tanmateix, l’arcaïsme patent en el tractament dels nínxols absidals es complementa amb el curiós extradossament dels arcs formers de la nau lateral de tramuntana, que només apareix, amb el ressalt, a l’església del monestir de Santa Maria d’Amer, a la Selva, i sense el ressalt, a Sant Andreu de Sagàs, al Berguedà, dins el context català, però que és una solució molt comuna a Itàlia, on no és infreqüent de trobar esglésies com la de Sant Appiano a Barberino di Valdelsa en la qual els arcs presenten aquest tipus d’extradós ressaltat, sense formar un segon arc, com succeeix a Sant Vicenç de Cardona, en una solució també típicament italiana. La claredat de les relacions amb Itàlia i Amer, juntament amb un cert arcaisme en la materialització tipològica de la planta basilical amb il·luminació directa de la nau central, permeten de considerar l’església del monestir de Sous com un exemple primerenc de la penetració de les formes llombardes a Catalunya, dins la primera meitat del segle XI, en una línia estilística diferent a la que hi ha a Cardona i a Osona. (JAA)

Claustre

El clos monàstic de Sant Llorenç de Sous és situat al sud de l’església, en un nivell inferior al de l’església, i s’organitza al voltant del pati del claustre de planta quadrada, lleugerament deformada. Aquest és totalment enrunat, llevat de la seva galeria de tramuntana, que es conserva sencera, mentre que dels altres porxos només ha estat identificat el podi en el curs dels treballs de neteja i exploració.

La galeria de tramuntana és coberta amb una volta de quart de cercle, recolzada al mur de migjorn de l’església i a l’ample i massís mur del porxo. La porta de l’església que s’obre en aquesta galeria resol el desnivell existent entre ambdós plans amb una escala lateral, recentment identificada. Aquest porxo presenta una tipologia poc usual en el romànic català, per tal com és un mur cec, amb tres obertures estretes, cobertes amb arcs de mig punt, i dues grans arcades extremes que comunicaven amb les altres galeries. Tota aquesta part del porxo ha estat construïda amb carreus de pedra calcària, perfectament tallats i polits, fins i tot a la volta, disposats en filades uniformes, curiosament aparellades. L’única ornamentació que presenta aquest porxo és el carregament molt polit de la volta amb el perfil dels arcs. Cal assenyalar el fet, molt curiós i no aclarit plenament per l’exploració arqueològica, que el ràfec d’aquest porxo, format per una senzilla motllura en cavet, segueixi fins a trobar el mur tester de la galeria de llevant, sense la lògica interrupció que hauria de provocar la galeria de llevant, i que és patent a la galeria de ponent. Aquest fet podria indicar que la galeria de llevant mai no existí acabada, o que, en tot cas, era més baixa que la galeria de tramuntana i construïda posteriorment com palesa el seu parament, en el qual no hi ha vestigis de la unió del mur del porxo d’aquesta galeria.

Un detall de la capçalera de l’església, amb l’interior de l’absis del costat de migjorn.

J. M. Melció

Un aspecte del recinte monàstic des del pati del claustre.

A. Borbonet

Per fotografies antigues i l’evidència arqueològica sabem que les altres galeries eren força diferents a aquesta que s’ha conservat, perquè eren cobertes, probablement, amb embigat de fusta, i el seu porxo era format per una fila de columnes, que suportaven una successió d’arcs, i un mur realitzat amb un aparell de petits carreus a penes desbastats. En les reformes posteriors del monestir han aparegut bases, fusts i capitells procedents d’aquest claustre, reaprofitats com a material de construcció. Per aquestes restes sabem que les bases responien als habituals tipus romànics de dos tors amb una escocia intermèdia, i els capitells són molt estilitzats, de decoració vegetal, i tots iguals.

La galeria de llevant, molt desfeta, presenta uns interessants vestigis de les escales que salvaven el desnivell existent amb la galeria de tramuntana, mentre que les altres galeries resolien els desnivells amb un pendent suau i uniforme. A la galeria de migjorn es conserven els vestigis d’una llarga escala, adossada al mur de l’edifici que forma l’ala de migjorn, per accedir al pis elevat que tenia aquest.

Abadia

Una vista parcial de les dependències de la comunitat.

A. Borbonet

Els edificis que conformaven l’ala de llevant del claustre avui son totalment enrunats, i el seu espai serví de cementiri al moment en què els edificis de l’ala de migjorn foren habilitats com a església. En aquesta ala es conserven dues portes, una dins la galeria de tramuntana del claustre, i una altra més al centre del parament, que comunicaven amb sengles estances, l’ús i la distribució de les quals se’ns escapa, atès el seu estat actual. L’aparell d’aquest llenç de mur és del mateix tipus que el del porxo de tramuntana, de carreus ben tallats i polits. En canvi, el mur que tanca les estances i forma la façana de llevant del monestir és fet amb petits carreus desbastats, molt semblant al mur afegit que sobrealça el porxo de tramuntana. Aquesta façana de llevant és totalment cega, i dona lloc a una curiosa forma semicircular en el seu acord amb l’absidiola de migjorn de l’església, on s’observen algunes espitlleres. Sense poder fer apreciacions definitives sembla clar que cal incloure aquesta façana de llevant en els processos de reformes que tingué el cenobi.

L’ala de ponent del monestir conserva, molt malmeses i reformades, dues estances principals: una, adossada a l’església, de reduïdes dimensions, i una altra de més llarga, que enllaça amb l’estança de l’angle sud-oest del monestir.

L’estança adossada a l’església conserva una porta adovellada, que s’obre a l’exterior, i una altra porta, de les mateixes característiques, que s’obre al claustre, a la seva galeria de tramuntana. Una tercera porta comunica amb l’estança adjacent, però aquest indret ha estat massa malmès perquè les nostres apreciacions puguin ésser definitives.

La sala situada més a migjorn, és dividida, com l’anterior, en dos pisos, l’inferior dels quals comunica amb la galeria de ponent del claustre, per una porta adovellada. Al seu pis inferior es conserva un arc diafragma amb el mur superior, on s’obren dues portes. Del pis superior no es conserven més vestigis que el mur esmentat, i la façana de llevant, que dona al claustre, en la qual es conserven les arrencades dels tres arcs diafragmes que suportaven la coberta.

L’aparell de la part inferior dels murs que donen al claustre i a la façana de ponent de l’estança adossada a l’església és de carreus perfectament tallats i polits, semblant al del porxo de tramuntana, mentre que la resta de murs presenten un aparell irregular de petits carreus gairebé sense desbastar.

En el seu estat actual es fa difícil d’esbrinar l’estructura original d’aquestes peces, que corresponen, en l’estructura habitual dels monestirs, al vestíbul monàstic, i probablement al locutori monacal.

L’ala de migjorn del monestir presenta les estructures més complexes de tot el conjunt monàstic, especialment emmascarades per les reformes posteriors en adaptar-la per a ésser església parroquial i dependències annexes. Entre les estructures de diversos processos constructius s’endevina una sala rectangular, que arrenca del límit de ponent del claustre, fins a les portes que comuniquen aquesta sala amb el claustre, construïda amb un aparell de petits carreus molt semblant al de l’església, i que fou ampliada vers llevant, sobrealçada, amb un aparell molt semblant al del porxo de tramuntana, i coberta amb embigat sobre arcs diafragmes, que foren reformats i encara més sobrealçats per cobrir aquesta nau amb una volta de rajols, amb llunetes, per la seva adaptació com a església. Aquesta sala, després de la primera reforma, tingué dues plantes amb escala exterior, com palesen les dues portes superposades, que comuniquen amb el claustre.

En aquest sector, i a l’ala de ponent del monestir, és on es plantegen encara més interrogants, atès que encara es conserven els afegits i reformes ruïnoses, que emmascaren les estructures originals. Tot i els interrogants que encara es plantegen sobre una gran part de les estructures del cenobi, pendents de la finalització dels treballs d’exploració, podem avançar un assaig de filiació i datació.

Sembla clar que la part més vella del cenobi correspon a la sala de l’ala de migjorn, en la seva part més antiga, que devia ésser coetània de l’església pel caràcter idèntic dels aparells d’ambdós edificis. Aquesta tipologia inicial del monestir, amb l’església i un edifici aïllat prop seu, és semblant a la que hi ha al monestir de Sant Pere de Rodes, on la part del cenobi coetània de l’església és el refectori. És probable que entre aquestes dues peces hi hagués un claustre primitiu, possiblement amb estructura de fusta. Resulta temptador de pensar que la formalització inicial d’alguns monestirs del segle XI, o anteriors, fos la d’un edifici de pedra, aïllat de l’església, deixant entre ells espai per a un claustre que, amb el temps hom devia construir en pedra, amb les altres possibles dependències, realitzades amb materials menys sòlids, i que posteriorment devien ésser substituïts.

La construcció del claustre de Sant Llorenç de Sous, s’avé amb les tècniques pròpies del final del segle XII, moment en el qual hom devia construir l’ala de tramuntana, i es devien renovar les dependències perimetrals, amb la nova construcció de les ales de llevant i de ponent, i la reforma de l’ala de migjorn. En un moment constructiu diferent, però probablement immediat, i potser sense haver conclòs les obres projectades, es produí un canvi notable en l’orientació constructiva, a la qual devien correspondre els canvis d’aparell de l’ala de ponent i hom devia continuar el claustre amb una altra concepció, més vinculada a la norma habitual dels claustres catalans del segle XII, entre els quals el porxo conservat a Sous, que constitueix una excepció, relacionable només amb el claustre de la canònica de Santa Maria de Lillet, al Berguedà, de datació imprecisa. En canvi, el que sabem dels altres porxos del claustre de Sous, el situen plenament dins les tipologies habituals dels claustres amb una sola fila de columnes, i que devien rebre una coberta de fusta.

No podem afirmar que la galeria de llevant s’arribés a finalitzar mai, atès que no hi ha vestigis al porxo de tramuntana del mur d’aquest porxo, ni al ràfec del mateix porxo. És lògic de suposar que la galeria de llevant no s’arribés a tancar, pel gran desnivell que suporta en un tram molt curt, i hagués generat un porxo de configuració molt peculiar. És, per tant, possible que el claustre de Sous no arribés a cobrir les seves quatre galeries, i es quedés en un claustre de tres galeries cobertes i una de descoberta. (JAA)

Escultura

L’escultura d’època romànica de Sant Llorenç de Sous és actualment coneguda tant gràcies als testimonis escrits i fotogràfics de les restes del claustre com a peces disperses en col·leccions, alguna de les quals pot atribuir-se, per la seva coincidència amb fotografies, a l’esmentada dependència de l’antic monestir(*).

Així, hi ha referències a tres capitells decorats amb esquemes vegetals molt senzills, que el mateix Josep Puig i Cadafalch havia considerat com a possiblement inacabats, i que hom ha comparat amb els del claustre de Sant Salvador de Breda(*). Un d’aquests es troba actualment al Museu de Banyoles, com veurem seguidament. D’altra banda, el Museu d’Art de Girona en conserva un altre, que difereix clarament dels anteriors.

Capitell provinent d’aquest monestir i conservat actualment al Museu d’Art de Girona, on és inventariat amb el núm. 81.

J. Vigué

Capitell provinent d’aquest monestir i conservat actualment al Museu Arqueològic Comarcal de Banyoles, on és inventariat amb el núm. 33.

F. Tur

La peça del Museu de Banyoles (núm. 33 d’inventari segons la informació que el mateix centre ens ha proporcionat) és de pedra sorrenca dura, prové de l’església i fa 38 × 38 cm a la part superior. Hi ingressà el 15 d’octubre de 1967 com a resultat d’una acció del CEC, que n’és el propietari, mitjançant Francesc Rigau. La seva decoració, com ja hem avançat, de gran senzillesa, consisteix en una fulla d’angle molt ampla i de superfície llisa, centrada a cada angle, element que sols és completat per un motiu floral al centre superior de cada cara, sota un àbac continu i llis com el collarí. Compartim la comparació amb els capitells de Breda, alhora que també cal assenyalar la seva similitud amb els del claustre de Santa Maria de Vilabertran, a l’Alt Empordà, conjunt caracteritzat per una austeritat decorativa que ha estat posada en relació amb l’esperit del Cister(*). En el cas de Breda, però, dominen unes proporciones més esveltes de les peces. Des d’aquests punts de contacte, la datació de l’exemplar de Sous i dels que ocupaven el claustre d’acord amb les fotografies, pot situar-se cap al final del segle XII o els inicis del XIII.

Per la seva banda, el capitell conservat al Museu d’Art de Girona (núm. 81) difereix quant al caràcter de la decoració, l’estructura i les seves dimensions (25 × 23 × 23 cm). Fou ingressat el 7 d’abril de 1979 provinent del Museu Arqueològic Provincial de la mateixa ciutat (núm. inventari 81). Treballat per les quatre cares, la seva forma de cistella és coronada per un àbac de daus, llisos com el collarí. Els motius es repeteixen a cada cara i mantenen a cadascuna un esquema rígidament simètric, i consisteixen en dues tiges perlejades que sorgeixen d’una gola de monstre situada a la part inferior, que es corben cap al corresponent angle superior, tot enrotllant-se i acabant en semipalmeta, la punta de la qual va a parar a la gola d’un altre cap, situat sota el dau central i, per tant, sobre la vertical del de sota. Caldrà esmentar igualment la presència d’un element també floral entre els caps inferiors, a mena de palmeta. L’interès per alguns detalls es combina amb un sentit del volum que revela l’ús del calat rere els punts d’unió de les tiges de cares contigües, bé que la vertical d’aquestes denuncia una excessiva dependència de la forma cúbica del bloc de pedra inicial. En tot cas, el nivell qualitatiu de la peça és acceptable, i el seu estat de conservació bo, malgrat algunes erosions.

Anteriorment ja havíem assenyalat la similitud en nombrosos aspectes pel que fa a un altre capitell del mateix Museu la procedència del qual s’ignora(*). El caràcter similar dels motius i la seva organització, alhora que unes dimensions similars a les de la peça que ens ocupa, no farien descabellada la hipòtesi d’un mateix origen per a aquella. Però en línies generals, i sobre bases més concretes no podem ometre el record de determinades obres del claustre gironí de Sant Pere de Galligants; així, en aquest conjunt, un capitell presenta elements compositius propers, amb caps de monstre que mosseguen tiges, juntament amb altres tipus figuratius(*). I el tractament de les fulles com a folíols punxeguts i de formes seques pot vincular-se també a peces d’aquest claustre. Lògicament, també cal observar diferències (com l’absència del trepanat en el capitell de Sous), i, de la mateixa manera, cal fer notar que ens trobem davant un tipus de temàtica d’una gran difusió i que ofereix innombrables possibilitats compositives, adaptables a marcs ben diversos(*). En definitiva, aquesta peça pot ésser una altra mostra de la irradiació, sovint ja de naturalesa indirecta, de l’escultura gironina i, més en concret, de Sant Pere de Galligants, fet que, d’una manera o d’una altra, succeeix en altres conjunts garrotxins i dels voltants de Girona. En aquestes condicions podem datar el capitell de Sant Llorenç de les darreres dècades del segle XII, fet que implica una certa coincidència amb els altres exemplars analitzats anteriorment. Les dimensions marcadament diferents, però, dificulten la seva atribució a una zona determinada del conjunt, però no exclouen necessàriament la pertinença al claustre, puix que cal admetre també possibles canvis en la realització que haguessin obligat a variar les dimensions dels seus components.

Intervencions arqueològiques

Façana de l’església amb l’antic nàrtex situat al davant, avui arrasat.

ECSA - J.M. Vila

Entre el 1984 i el 1995 es van dur a terme a l’antic monestir de Sous treballs de recerca arqueològica, mitjançant camps de treball, primer del Servei del Patrimoni Arquitectònic i posteriorment del d’Arqueologia, organitzats per l’Institut Català de Serveis a la Joventut. Els treballs de recerca arqueològica realitzats al monestir se situen en el marc del projecte de restauració del conjunt que porta a terme la Diputació de Girona.

Aquests onze anys d’intervencions arqueològiques gairebé continuades (foren interrompudes temporalment el 1987) han permès completar l’excavació de la totalitat de les dependències pròpiament monacals i també han deixat entreveure l’evolució de l’església del monestir i el seu entorn, àmbits en què la intervenció no ha estat sistemàtica. Presentem a continuació les línies generals d’aquesta evolució a la llum dels estudis arqueològics realitzats.

Hipòtesi d’evolució del monestir

Les referències documentals més antigues sobre Sant Llorenç de Sous es remunten al segle IX, moment en què hi ha notícies sobre l’existència d’una cel·la monàstica, de la qual no s’ha detectat cap mena de resta arqueològica, que devia estar segurament formada per una esglesiola amb algun tipus d’habitació contigua, on devia viure la seva petita comunitat. Aquesta primera fundació depengué orgànicament del monestir de Sant Aniol d’Aguja, vinculació que es mantingué fins l’any 922, època en què es produí l’abandonament de Sant Aniol i segurament també el trasllat dels seus monjos a Sous.

Constituït com a comunitat ja plenament independent a partir del 1003, el monestir de Sous aviat va gaudir de la protecció dels comtes de Besalú, primer, i del casal de Barcelona, després, en forma de nombroses donacions i exempcions atorgades a tot el llarg dels segles XI i XII. Conseqüència d’aquesta bona situació econòmica de la comunitat és la realització de la primera ampliació del monestir, que des del punt de vista estilístic s’ha datat a la primera meitat del segle XI. En aquesta època es construí, en primer lloc, una gran església, de fàbrica clarament romànica, amb planta basilical i tres naus capçades amb absis semicirculars. No gaire més tard, es va aixecar també un nàrtex o porxo rectangular adossat als peus de l’església, al qual s’accedia per una porta oberta al mur meridional. Devia completar el recinte monacal una gran aula rectangular construïda al sud de l’església, separada d’aquesta per un pati on posteriorment s’edificà el claustre. El conjunt monàstic era tancat per una muralla que definia el seu recinte.

Ben poca cosa podem dir, des del punt de vista arqueològic, sobre l’església d’aquesta primera època, ja que es tracta del sector menys excavat i encara no s’han pogut assolir els nivells corresponents a la fundació del temple. En qualsevol cas, sabem que disposava d’una cripta situada a l’àrea de l’absis central i que posteriorment va ser substituïda per la que coneixem actualment. Sembla que les tres naus de l’edifici es trobaven en diferents nivells, separades per graons que permetien augmentar la cota de sud a nord. Aquesta característica de l’església es deu al pendent de la muntanya on es troba edificada, fet que provocà la seva construcció esglaonada.

Entre els segles XI i XIII sembla que la situació es va mantenir relativament estable, i només tenim documentada una modificació en el tancament de la muralla oriental, la qual va ser desplaçada 2 m cap a l’est, augmentant així l’espai útil a l’interior del pati. Associat a aquesta fase, però molt destruït per les remocions posteriors, només s’ha pogut documentar un paviment de calç.

Al segle XIII es va produir la segona gran ampliació del recinte monàstic de Sant Llorenç de Sous, a partir de la qual es va configurar, a grans trets, l’estructura definitiva del conjunt. Aquesta reforma va consistir en la construcció d’un claustre quadrangular, situat al sud de l’església, en l’àmbit anteriorment ocupat pel pati que separava el temple de la residència dels monjos. La construcció d’aquest claustre, i especialment la de la seva galeria nord, presenta uns trets específics que cal detallar. S’ha de tenir present que el monestir és situat al vessant de la muntanya i que existeix un desnivell important entre els diferents àmbits del recinte, com ja hem vist anteriorment. Aquest fet va obligar els constructors del claustre a rebaixar els nivells de l’exterior de l’església a la banda sud per tal de disminuir al màxim el desnivell existent al pati. Com a resultat d’aquest rebaix, la fonamentació de l’església devia quedar al descobert, i es va fer necessari apuntalar el mur meridional mitjançant la construcció, a la galeria nord del claustre i a l’habitació que la seguia vers l’oest, d’una volta de quart de cercle recolzada sobre un mur massís, que funcionava com un contrafort que sustentava el mur de l’església. El desnivell entre el terra de la galeria i l’església se salvava mitjançant una escala adossada.

La resta de galeries, en canvi, eren cobertes amb embigat de fusta, i el seu porxo era format per una fila de columnes sobre les quals recolzaven els arcs que suportaven el mur superior, construït amb un aparell de carreus petits. Els capitells del claustre, algun dels quals han estat recuperats durant els treballs d’excavació, eren molt estilitzats, de decoració vegetal.

Durant el mateix període es van ampliar les dependències monàstiques edificant nous espais al costat de les galeries del claustre, fins a generar la configuració actual, en planta, del conjunt del monestir. Així, a l’oest, es va construir un cos rectangular de dues plantes. A la banda meridional, es va edificar un cos nou, també de dues plantes, adossat a l’est de l’aula romànica. Finalment, a l’est del clos monàstic, es va construir un àmbit rectangular, segurament també de dos pisos, que va suposar l’avançament de la muralla oriental fins a l’emplaçament actual. Aquest àmbit va ser objecte de diverses compartimentacions, de les quals en molts casos només ens han arribat restes molt fragmentàries, atesa la reutilització posterior del sector com a cementiri i la remoció continuada que aquest tipus d’ocupació suposa.

Després d’aquesta ampliació, datable al segle XIII, tant des d’un punt de vista estilístic com arqueològic, es pot donar per acabada la construcció del monestir de Sant Llorenç de Sous. Només podem esmentar, segurament ja com una obra del segle XIV, el tancament del petit espai que havia quedat obert al sud de les dependències occidentals. En aquesta àrea. una de les poques que ha conservat la seqüència estratigràfica medieval, es va poder documentar una gran llar de foc quadrangular, situada al centre de l’habitació i que ens ha permès identificar aquest àmbit amb la cuina del monestir. També és atribuïble a aquesta fase intermèdia, tot i que no es pot considerar contemporània de l’anterior, la construcció d’una volta apuntada que devia cobrir l’antiga aula romànica, de la qual es conserva un dels arcs formers.

El segle XIV sembla marcar una inflexió en la història de Sous. A partir d’aquest moment, el monestir va entrar en un període de franca decadència que es va accentuar al segle XV. El conjunt es va veure afectat pels terratrèmols que es van produir a la Garrotxa els anys 1427-29. Actualment, es fa difícil precisar els efectes d’aquests moviments sísmics en els edificis de Sous. Si haguéssim de considerar les visites pastorals redactades amb posterioritat, hauríem de pensar que el monestir havia resultat completament destruït (totaliter dirutum) i l’església enderrocada (totaliter postratam et in terra deiectam). En realitat, sembla que el terratrèmol va afectar fonamentalment les voltes de l’església, queja no es tornaren a refer, i, de manera més imprecisa, la resta de dependències.

En el moment de la destrucció, la configuració de l’església romànica havia canviat respecte a la que havíem assenyalat pel que fa al moment de la fundació i de la qual només coneixem l’àrea corresponent a la capçalera. El temple, en aquell moment, es devia caracteritzar per un presbiteri seguit que ocupava les tres naus de l’església i al qual s’accedia mitjançant una petita escala formada per dos o tres graons de pedra, segons les naus. El paviment de l’àrea elevada era format per una capa d’argamassa de calç rosada, semblant a la que servia d’arrebossat a les parets del temple.

La construcció d’aquest nou presbiteri, la cronologia de la qual no podem precisar ja que encara no se n’ha realitzat l’excavació, va suposar una notable remodelació de les antigues estructures. Així, es va haver de procedir a l’anivellament, almenys a l’àrea de la capçalera, de les tres naus, que pel que sembla havien estat construïdes a diferent cota. Per a poder aconseguir-ho es van haver d’aixecar els nivells d’ús de la nau sud i de la central, alhora que es rebaixava el de la septentrional. A causa d’aquest rebaix es va inutilitzar l’antiga porta oberta al mur septentrional i va quedar a la vista la seva banqueta de fonamentació. D’altra banda, l’elevació del nivell d’ús del presbiteri de la nau central va suposar també la clausura de la cripta, ja que el seu accés va quedar parcialment cobert.

Les conseqüències del terratrèmol van suposar un cop molt fort per a la comunitat, que no disposava de recursos per a reconstruir el monestir i es va haver de limitar a rehabilitar els espais imprescindibles per al seu funcionament. És per això que es van abandonar la nau central i septentrional de l’església i només es va refer la nau sud per poder fer front a les funcions litúrgiques del monestir i la parròquia. Al mateix temps es devien arranjar les dependències imprescindibles per a allotjar els pocs monjos que encara hi residien.

Per aquesta raó es van tapiar els arcs de comunicació entre la nau central i la lateral sud, i es va condicionar aquesta darrera com a església. En primer lloc es va procedir a tancar l’àmbit de l’absis amb un mur, cosa que generà una petita sagristia al final de la nau. La construcció d’aquesta habitació degué obligar a avançar l’altar i el mateix presbiteri respecte al nivell antic. Així, es van construir les noves escales d’accés uns 110 cm davant les antigues, que van ser amortitzades pel paviment del nou presbiteri, que era de terra trepitjada.

Plantes de l’evolució del conjunt del monestir entre els segles XI i XIII.

J.M. Vila i A. Gómez

Al mateix nivell de la nau es va construir una claveguera de desguàs per a evacuar les aigües que es generaven a causa del desnivell del conjunt del monestir, i es va cobrir amb un paviment d’argamassa de calç. Pel que fa a la coberta, s’ha pogut documentar arqueològicament l’existència d’una encavallada de fusta i teules. L’accés es realitzava per una porta oberta al mur nord que es degué construir al mateix temps que es procedia a tapiar els arcs que separaven la nau central de la lateral sud. Es tracta d’una porta construïda amb carreus i coberta amb dintell on destaquen dues pedres amb uns motius en relleu que representen, l’un, un rostre humà i, l’altre, un motiu vegetal.

Un darrer intent de revitalitzar el monestir fou el que va protagonitzaria al segle XVI, un abat de Sous, de nom F. Albanell, que hi fundà una comunitat de quatre sacerdots seculars. La represa va durar poc i el 1580 només un dels sacerdots continuava a Sous. L’any 1592, per ordre del papa Climent VII, el monestir, juntament amb el de Colera, passà a dependre de Sant Pere de Besalú, i les seves dependències van quedar definitivament abandonades.

Des del punt de vista arqueològic, només hem pogut identificar clarament com a pertanyents a aquest període un paviment de lloses situat a l’habitació que dona accés al monestir des del pati exterior. També es trobava en ús a mitjan segle XVI una gran nau rectangular adossada al nàrtex, de la qual només s’ha pogut determinar de manera parcial el perímetre. Aquest espai es podria identificar com una de les cases que amb motiu de la restauració del monestir s’havien construït o rehabilitat per als beneficiats. De tota manera, el moment de construcció d’aquest edifici, de grans dimensions i que sembla tenir dues fases constructives bastant clares, podria ser molt anterior.

Malgrat la desaparició de la comunitat monàstica, l’església de Sous va continuar mantenint les seves funcions parroquials. Les poques visites pastorals realitzades amb posterioritat a la desaparició del monestir parlen de la precarietat de l’activitat religiosa de la parròquia, situada en un lloc molt aïllat. Des del punt de vista constructiu, durant aquest període es va clausurar l’antiga porta situada al mur nord del temple i es va construir un nou accés obert als peus de la nau, perforant la paret romànica. Es tracta d’una porta coberta amb arc rebaixat, fet amb pedres petites irregularment tallades, i sense cap mena d’ornamentació, molt més senzilla, per tant, que la de la fase anterior. Sembla correspondre a aquest mateix moment la utilització de l’àrea del nàrtex com a cementiri.

Aquesta funció parroquial aparentment es va extingir o traslladar a algun lloc dins el mateix recinte en algun moment dels segles XVII o XVIII, època en què es deixa de tenir-ne notícies a través de les visites pastorals i es pot documentar la transformació dels voltants de l’església i del pati exterior en camps de conreu i, segurament, el canvi d’ús de les antigues edificacions en magatzems o tancats per al bestiar.

A partir de l’exclaustració de Sant Pere de Besalú l’any 1835, es produí la darrera gran reforma del conjunt. Així. les antigues dependències situades al sud i a l’oest del claustre foren transformades en la nova església parroquial i rectoria de Sous. Aquesta transformació va afectar notablement l’estructura arquitectònica i el sediment arqueològic de tota aquesta àrea. Les modificacions van ser especialment intenses a l’antiga aula romànica, que va perdre la funcionalitat inicial. Així, la meitat oest es va unir amb l’edifici occidental per a formar la nova església parroquial de Sous, mentre que la banda est, que es va sobrealçar amb dos pisos nous, va passar juntament amb la totalitat de les dependències de l’ala occidental a formar un bloc únic, amb una planta baixa i dos pisos superiors que constituïen l’àrea de la rectoria. Des del punt de vista arqueològic, aquesta remodelació va representar la destrucció gairebé total del sediment, ja que per tal de guanyar espai per als nous pisos superiors es va procedir al rebaix dels recintes interiors d’aquestes dependències fins al nivell de la roca.

Per la seva banda, l’ala est del monestir va ser desenrunada i es va utilitzar com a cementiri parroquial. Arran de la seva excavació arqueològica s’han pogut localitzar una sèrie d’inhumacions amb caixa de fusta, sense una orientació fixa, que es distribueixen en tres nivells d’enterraments per tot el sector. L’accés al cementiri es devia realitzar per una porta oberta a la muralla oriental, just al costat de la porta de l’església d’època moderna. Finalment, al nord del claustre, l’antiga església romànica, en aquell moment totalment coberta de runa, havia perdut ja tota la seva funcionalitat religiosa i s’utilitzava com a camp de conreu.

Aquesta situació es mantingué fins a la desaparició de la parròquia després de la guerra civil de 1936-39. A partir d’aquesta data, el monestir va quedar completament abandonat fins a l’inici dels treballs de restauració al començament dels anys vuitanta. (JMVC)

Bibliografia

Bibliografia general

  • Francesc Monsalvatje i Fossas: Noticias históricas, Imp. y Librería de Juan Bonet, Olot 1889-1913, vols. IV, XI, XII, XIII i XV.
  • Ramon D’abadal i de Vinyals: Catalunya Carolíngia, tom II (Els diplomes carolingis a Catalunya), vol. I, Institut d’Estudis Catalans, Barcelona 1926-1950, pàgs. 146, 150 i 177.
  • Josep M. Marquès: El Mont i les noves dades sobre el Monestir i el Santuari, “Annals 1984-1985”, Olot 1986, vol. I, pàgs. 107-136.

Bibliografia sobre la casa

  • Josep Puig i Cadafalch, Antoni de Falguera i Sivilla i Josep Goday i Casals: L’arquitectura romànica a Catalunya, Institut d’Estudis Catalans, Barcelona 1909-1918 (primera edició), Institut d’Estudis Catalans - Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya, Barcelona 1983 (segona edició facsímil), vol. II, pàg. 214.
  • Walter Muir Whitehill: L’art romànic a Catalunya, Edicions 62, Barcelona 1975, pàg. 40.
  • Ramon Sala i Canadell i Narcís Puigdevall i Diumé: El romànic de l’Alta Garrotxa, Caixa d’Estalvis Provincial de Girona, Olot 1977, pàgs. 26-27. (JAA)

Bibliografia sobre l’escultura

  • Josep Puig i Cadafalch, Antoni de Falguera i Sivilla i Josep Goday i Casals: L’arquitectura romànica a Catalunya, vol. III. 2, Barcelona 1918, 2a. ed. facsímil (1983), pàg. 524.
  • Ramon Sala i Canadell i Narcís Puigdevall i Diumé: El romànic de l’Alta Garrotxa, Olot 1977, pàg. 26.
  • Museu d’Art. Catàleg, Diputació de Girona, Girona 1981, pàg. 45, núm. 81.
  • Jordi Camps i Soria: Capitell de Sant Llorenç de Sous, Catalunya Romànica, vol. XXIII (Museu d’Art de Girona. Tresor de la Catedral de Girona. Museu Diocesà d’Urgell. Museu Frederic Marés), Fundació Enciclopèdia Catalana, Barcelona 1988, pàg. 40.

Bibliografia sobre les intervencions arqueològiques

  • Amigó. Gómez, Morer, Tió i Vila, e.p.; Amigó, Llopart, Tió i Vila, 1992; Vila, Gómez i Morer, 1996a, pàgs. 133-141, i 1996b, pàgs. 277-289.