Situació
Una de les façanes exteriors de l’edifici amb una porta d’accés.
F. Tur
La Torre de Corsavell o Torre de Cursavell és una casa forta situada una mica per sota, a pocs metres, de l’església de Sant Martí de Corsavell, a mig vessant sud d’una petita vall lateral de la Muga, en una zona actualment força boscosa.
Mapa: 257M781. Situació: 31TDG725847.
Sortint d’Albanyà cal seguir, durant uns 6 km, la carretera de terra que duu a Bassegoda. Aproximadament 1,5 km abans d’arribar a aquest indret surt, en un revolt a mà esquerra, un corriol que porta en un quart fins a Corsavell, que és situat una mica més avall, cap a llevant, mig amagat entre els arbres. Quan hi arribem cal passar per sota l’església; la torre és situada uns pocs metres més enllà, seguint l’antic camí que menava a Albanyà. (JBM - ISB)
Història
El lloc de Corsavell (“Curceabel”) ja surt esmentat en un diploma carolingi de l’any 878. Abans de l’any 1171, Arnau de Palera s’havia apropiat de l’església de Sant Martí de Corsavell, que era de la seu de Girona.
Les notícies de la casa forta de Corsavell o dels seus senyors són, però, molt escasses i tardanes.
L’any 1347, segons Manuel Grau, hi havia un Bernat de Corsavell que sembla que devia ésser el senyor d’aquest lloc.
El 1361, quan es produí la distribució dels cavallers que havien depès del difunt Bernat de Sales entre els seus hereus, Ramon d’Empúries, senyor del castell de Sales, Guillem de Soler, senyor del castell de Montpalau, i Bernat Vidal, del castell de Bestracà, els cavallers Bernat de Corsavell i Bernat de Pontós amb llurs feus i amb els castlans dels castells de Sales, Beuda i Sespasa, entre d’altres, varen correspondre al senyor de Sales.
En un inventari dels focs de la vegueria de Besalú, de l’any 1370, fet fer per Bernat Cavaller, se cita que Guillem de Corsavell (“Curçavell”), donzell, tenia 8 focs a la parròquia de Corsavell (n’hi havia encara dos més de francs). A més aquest Guillem de Corsavell també posseïa 3 focs a Llorona i 2 a Cirera, a l’Empordà. Segons això, sabem que depenien d’aquest senyor local, tal com és usual, unes 13 famílies. (JBM)
Casa
Planta, a escala 1:200, de la sala, nivell 1.
J. Falgueras-Servei del Patrimoni Arquitectònic de la Generalitat de Catalunya
Edifici de planta rectangular, amb una ampiada interior d’uns 5,75 m i amb una longitud d’aproximadament 11,65 m. Sembla que almenys tenia dos nivells: un d’inferior, amb una alçada de 4,25 m, i un de superior, amb una alçada de 2,60 m; per damunt, actualment hi ha unes golfes cobertes amb una teulada de doble vessant, que tenen una alçada que oscil·la entre 1,30 m als extrems i 2,30 m al centre. El gruix de les parets perimetrals oscil·la entre els 115 cm del mur de migjorn i els 95 del mur de tramuntana.
Al nivell inferior hi ha una sala espaiosa, amb dues arcades que aguanten el sostre de bigues i llates. La porta és oberta a la façana de migjorn. Hi ha també quatre espitlleres, dues a banda i banda de la porta i les dues restants a les parets de llevant i de ponent.
La porta té a l’interior una amplada de 140 cm. És acabada a l’exterior amb un arc de mig punt i a l’interior amb un arc rebaixat. Les dovelles exteriors, amb una longitud d’uns 35 cm, resten mig amagades per una construcció més moderna, adossada a aquesta façana.
Els dos arcs de mig punt, que parteixen de sud a nord la sala inferior en tres parts, tenen una amplada d’uns 68 cm i són formats per unes 40 dovelles, que tenen una alçada d’uns 40 cm; els arcs s’acaben a banda i banda amb sengles impostes.
Els carreus de les parets, a l’interior, tenen unes mides que oscil·len entre els 15 cm d’alt per 25 cm de llarg i els 30 cm per 70 cm, bé que normalment fan uns 25 cm d’alt per uns 30 cm de llarg.
El pis que. hi ha damunt el trespol ha estat molt més modificat en època moderna. El mur occidental hagué d’ésser totalment refet, i també una bona part del sector de ponent dels murs nord i sud. Dels dos envans que parteixen transversalment aquest nivell d’habitació, l’occidental, amb un gruix de 58 cm, amaga un arc, segurament apuntat, del qual només resten els extrems. A l’envà de llevant, amb un gruix de 65 cm, hi ha una porta acabada amb un arc de mig punt.
La porta d’entrada d’aquest pis era oberta a la paret de tramuntana. La porta acaba a l’exterior amb un arc de mig punt, format per 8 dovelles amb una alçada de 40 cm.
Secció transversal de la sala, a escala 1:200.
J. Falgueras-Servei del Patrimoni Arquitectònic de la Generalitat de Catalunya
Secció longitudinal de la sala, a escala 1:200.
J. Falgueras-Servei del Patrimoni Arquitectònic de la Generalitat de Catalunya
En totes les parets originals d’aquest nivell superior hi ha un gran nombre d’espitlleres. Així, per exemple, només al tram del mur de tramuntana, comprès entre la porta i la paret de llevant, ja n’hi ha quatre i al tros vell de paret conservat a la banda de ponent, una altra. Al mur oriental se’n veuen també almenys dues més, i tres més a la paret de migjorn. Aquestes espitlleres fan 80 cm d’alt per uns 45 cm d’ample, a la cara interior i, evidentment s’escanyen vers l’exterior.
Els carreus de la paret de tramuntana, a la cara exterior, són més o menys escairats, amb unes mides que oscil·len entre els 15 cm d’alt per 30 cm de llarg i els 25 cm per 40 cm.
Aquest edifici, actualment anomenat la Torre, construït al segle XII o al XIII, probablement correspon a una sala o casa de la baixa noblesa, semblant a tantes d’altres que hi devia haver a Catalunya. D’una banda, té la porta gairebé a peu pla —això sí, acabada amb un arc fet amb dovelles ben treballades—, però, de l’altra, hi ha nombroses espitlleres, que en fan una petita fortalesa, més d’un nivell —hi havia almenys un pis superior— i un parament constructiu format per carreus més o menys treballats.
A Corsavell, a l’edat mitjana, segurament hi havia l’església, aquesta casa forta i diversos habitatges dels pagesos del lloc, les restes dels quals encara s’endevinen al costat del camí que hi porta, tot i que, pel que fa a aquest darrer aspecte, sense una excavació arqueològica és difícil d’assegurar-ne res. (JBM-ISB)
Bibliografia
- Josep M. Corominas i Planellas i Jaume Marquès i Casanovas: La comarca de Besalú, Catálogo Monumental de la provincia de Gerona, Diputació Provincial de Girona, Girona 1976, pàgs. 107-108.
- Manuel Grau i Montserrat: Los judíos y la nobleza en el antiguo condado de Besalú (siglo XIV), “Annals 1978”, Patronat d’Estudis Històrics d’Olot i comarca, Olot 1979, pàgs. 79-80 i 109.