Sant Bartomeu de Pincaró (Bassegoda)

Situació

Sant Bartomeu de Pincaró es troba en un indret actualment gairebé deshabitat, situat a la vall de la Muga, a la riba dreta del riu, a l’extrem nord-oriental del terme, als vessants nord-orientals del puig de Bassegoda.

Mapa: 219M781. Situació: 31TDG735873.

Hom hi pot arribar per la carretera d’Albanyà a Bassegoda. Quan aquesta pista es bifurca, cal seguir el trencall de mà esquerra fins a un petit coll, on hi ha una altra bifurcació. Aquí la ruta de mà esquerra mena a la gran masia de Can Coll, mentre que l’altra davalla sobtadament cap a la vall de la Muga i Pincaró. (JVV - ANM)

Història

Un detall de la porta d’entrada amb elements de ferro forjat.

F. Tur

El lloc de Pincaró apareix documentat per primera vegada en el privilegi donat pel rei franc Lluís el Tartamut al monestir de Santa Maria d’Arles, concedint-li la colonització de les terres del nord del comtat de Besalú, i a la confirmació d’aquest document, feta per Carloman, sota les formes “Pino Karcone” (878) i “Pinocarone” (881), respectivament.

En aquest indret, els monjos colonitzadors edificaren l’església de Sant Bartomeu, de la qual només hi ha referències directes molt tardanes: “ecclesia de Pinquerono” (1729 i 1280) i “Sancti Bartholomei de Pincharone” (1362).

Al segle XVI, aquesta església restà unida a la de Sant Pere d’Albanyà com a sufragània, situació que es manté actualment.

A la primavera de l’any 1979, el Grup d’Art i Treball del Centre Excursionista Empordanès, de Figueres, inicià una campanya de neteja i consolidació de l’església.

Església

Planta, a escala 1:200, de l’església, constituïda per una nau rectangular, capçada a llevant per un absis semicircular.

J. Marguí-G. Anglada

L’església de Sant Bartomeu de Pincaró és d’una sola nau capçada per un absis semicircular orientat a llevant. El portal d’entrada a l’interior s’obre a migdia. És format per quatre arcs en gradació, llinda i timpà llisos, i segueix la tipologia dels portals del Rosselló, l’Empordà i la Garrotxa.

La façana de ponent és coronada per un campanar d’espadanya de doble obertura i de dimensions considerables. A aquesta façana s’obre una finestra d’arc de mig punt, damunt la qual hi ha un fris de dents de serra. La façana de migdia, a més de la porta, té una finestra de doble esqueixada que dona llum a la nau. La capçalera és semicircular i presenta dues obertures també de doble esqueixada. Al mur de tramuntana, al costat de llevant, hi ha adossat un cos constructiu rectangular, el qual comunica amb la nau del temple a partir d’una porta oberta al mur. Es tracta d’una sagristia força posterior a la construcció de l’edifici eclesiàstic.

L’interior de l’església és cobert amb volta de canó seguit; al primer tram de ponent hi ha un cos suportat per una volta de creueria. El perímetre interior és resseguit per un banc seguit.

L’aparell constructiu, com a tantes altres esglésies de la comarca, és força regular i els carreus, ben escairats i ordenats en filades.

Aquesta és una de les esglésies de la contrada que es troba en un estat de conservació més bo. D’altra banda, les modificacions i reformes que hagin pogut afectar-la no han alterat l’estructura primitiva. Pot servir com a punt de comparació per altres edificis que, com el de Sant Vicenç de Principi, han sofert un grau de deteriorament molt més profund.

Respecte a l’època, estem d’acord amb la datació del segle XII donada per J. Murlà i Giralt i per R. Sala i N. Puigdevall.

Pica baptismal

A l’interior de l’església de Sant Bartomeu de Pincaró es conserva una pica baptismal, feta amb un bloc gros de pedra, al qual ha estat donat una forma esfèrica, bé que una mica ovoide. Ha estat buidada pel seu interior amb la finalitat de poder contenir l’aigua per al baptisme. La pedra, de qualitat mitjana, no presenta cap tipus de decoració a l’exterior, tret d’un cantell o doblec a la part superior. És col·locada sense cap suport a la base.

Forma part de tot un grup de piques baptismals, molt freqüents per tota la geografia catalana i que són fruit d’una època que durant uns 150 anys anà repetint un mateix model. La seva manca de decoració li dona un sentit de marcada austeritat, però al mateix temps dificulta d’establir una datació exacta. No hi ha estudis acurats i sistemàtics que permetin un bon coneixement de totes aquestes peces. Exemples semblants poden ser les piques de Santa Maria de Viladordis i Sant Feliu de Terrassola, al Bages. La seva datació més probable pot ésser als segles XII-XIII, sense descartar moments ulteriors. (MPiP)

Ossari

Ossari conservat a l’interior de l’església, el qual ha estat considerat per alguns com una pica d’oli. Es una peça molt simple dels segles XII-XIII.

A. Martí

A l’interior d’aquesta església també hi ha una altra peça de pedra. És una capsa rectangular, de pedra llisa, de 60 cm d’alçada, 73 d’amplada i 45 cm de fons, sense cap mena de decoració a l’exterior. La pedra és de qualitat mitjana. És buidada a l’interior. Probablement es tracta d’un ossari, per contenir restes humans, encara que alguns autors la interpreten com una pica d’oli. Manca la tapa i qualsevol resta de decoració. Tot i que la manca d’elements decoratius en fan difícil una datació exacta, la més versamblant és dels segles XII-XIII. (MPiP)

Forja

Els batents de la porta d’entrada a l’església mostren encara uns pocs elements d’una ferramenta que al començament devia ocupar tota la superfície de la porta. A més del forrellat hi ha la placa de ferro corresponent al pany amb el forat per a la clau i dos grans poms, els quals manquen del tirador corresponent, ornamentats amb un conjunt de forats que han estat fets amb un punxó.

El forrellat és una barra de ferro que té en un extrem un cap de serp amb la boca oberta. Tot el cos de l’animal és marcat per petites incisions a manera de línia ondulada. Aquest cap de serp és un element que sovinteja en els forrellats de les portes de l’època romànica. La simbologia de la serp és molt rica i en el món occidental acostuma a tenir un significat negatiu relacionat amb el maligne.

La barra o passador és subjectada a la porta per mitjà d’unes anelles de ferro, les quals han estat decorades amb una mateixa línia sinuosa.

L’estat de conservació d’aquest conjunt és força satisfactori.

Aquests forrellats sobretot per la forma de la serp del passador, estan inscrits dins una tipologia corrent a la forja catalana. Les portes de Terrades i de Lligordà en constitueixen un exemple il·lustratiu.

Establir una datació concreta és molt difícil en aquesta mena de treballs que s’inscriuen dins la tradició romànica, ja que la mateixa tècnica i els mateixos esquemes es prolongaren durant molts segles.

Bibliografia

Bibliografia general

• Ramon D’Abadal i Vinyals: Catalunya carolíngia, tom II (Els diplomes carolingis a Catalunya), vol. I, Barcelona 1926, pàgs. 35 i 38.
• Francesc Monsalvatje i Fossas: Noticias históricas, vols. XI, XII, XIII i XV, Olot 1899-1919.
• Josep Rius i Serra: Rationes decimarum Hispaniae (1279-80), vol. I (Cataluña, Mallorca y Valencia), Barcelona 1946, pàgs. 76 i 89.

Bibliografia sobre l’església

• Josep Murlà i Giralt: Guia del romànic a la Garrotxa, Olot 1983.
• Ramon Sala i Canadell i Narcís Puigdevall i Diumé: El romànic de l’Alta Garrotxa, Caixa d’Estalvis Provincial de Girona, Olot 1977.

Bibliografia sobre la forja

• F. P. Verrié: Les arts decoratives, dins l’Art català, vol. I, Barcelona 1955, pàg. 241.
• Eduard Carbonell i Esteller: L’art romànic a Catalunya. Segle XII, vol. I, Edicions 62, Barcelona 1974, pàg. 38.
• Santiago Alcolea i Gil: Artes decorativas en la España cristiana, dins Ars Hispaniae, vol. XX, Madrid 1975, pàg. 19.
• Núria de Dalmases i Antoni José i Pitarch: Els inicis i l’art romànic. Segles XI-XII, dins Història de l’art català, vol. I, Edicions 62, Barcelona 1985.