Sant Gregori

Situació

Edifici singular pel seu desenvolupat creuer i la decoració de tipus llombard, fruit de més d’una etapa constructiva; també acusa diverses ampliacions i modificacions modernes.

F. Tur

L’església parroquial de Sant Gregori és situada al barri de l’Església d’aquesta població, uns 2 km després del nucli urbà, sobre la carretera de Girona a les Planes d’Hostoles.

Mapa: L38-13(333). Situació: 31TDG784491. (JAA)

Història

El lloc apareix ja a la dotació que l’any 882 féu Carloman al bisbe Teuter, juntament amb l’Estanyol, Salitja, Vilobí, Salt, Montfullà, Vilablareix i altres indrets. Aquesta dotació fou confirmada l’any 922, juntament amb altres béns de l’església, per un precepte concedit per l’emperador Carles al bisbe de Girona Guiu.

Entre els anys 995 i 1010 l’església fou consagrada pel bisbe Odó, que era també abat de Sant Cugat. El 1038 sembla que l’església tornà a ésser consagrada pel bisbe Bernat de Coserans, invitat pel bisbe de Girona, Pere Roger.

L’any 1091, el monestir de Santa Maria d’Amer adquirí diversos béns situats en aquesta parròquia. L’any 1338 el bisbe Arnau de Montrodon consagrà el nou altar de Sant Gregori, segons que sembla, amb motiu d’unes obres que hom dugué a terme a l’església, que probablement començaren cap al final del segle XIII, si ho deduïm d’una làpida gòtica que hi ha a la façana de l’edifici i que al·ludeix la família Abbacia, que fou potser la que costejà les obres.

La construcció del cor data de l’any 1554. El bisbe Joan Margarit Biure ordenà fer-lo “et guia in dicta ecclesia non est chorus mandavit dictum chorum pro pulpito de novo fabricari”. L’any 1588 fou feta la pica baptismal de pedra que encara es conserva, per manament del bisbe Jaume Caçador.

Al llarg del segle XVII es construí la capella del Roser, segons que consta en la visita del bisbe Francisco Arévalo de Zuazo de l’any 1606, i també la capella del Sant Crist, situada a l’extrem lateral del costat de tramuntana. Per aquests anys hom modificà el presbiteri per tal d’avançar l’altar major, i es construí també el nou campanar, que és l’actual.

Durant la primera meitat del segle XVIII es feren de nou obres a l’església. Hom allargà les naus del creuer per construir les dues capelles fondes, una a cada costat. La primera, dedicada al sagrat cor, és de l’any 1727; l’altra, del 1730, és la de Sant Antoni. D’aquesta mateixa època data la construcció de la sagristia nova, tal com consta en la visita del bisbe Baltasar Bestero.

L’any 1984 hom dugué a terme una campanya d’obres de restauració. (ASA)

Església

Planta de l’església on s’aprecien totes les ampliacions i reformes de què ha estat objecte.

R. Vidal i R. Castells

Es tracta d’un edifici que, entre els segles XVI i XVIII, sofrí importants transformacions, ja que s’hi afegiren dues naus laterals, una sagristia que substitueix una absidiola original, i un comunidor a la façana de ponent, i alhora es sobrealçà (o remodelà) el campanar de torre de dos pisos situat sobre el creuer.

L’església original és un edifici d’una nau única, coberta amb volta de canó, reforçada per dos arcs torals, i capçada a llevant per un transsepte extraordinàriament desenvolupat, on s’obren tres absis, el central molt més gran que les absidioles, i oberts a través d’un curt plec que defineix un arc en gradació. En la intersecció de la nau amb el transsepte hi ha una cúpula semisfèrica sobre trompes, damunt la qual es dreça la torre del campanar.

A l’absis central s’obren tres finestres de doble esqueixada, i una altra a l’absidiola. Als braços del transsepte de migdia, a les façanes de llevant i ponent, s’han conservat dues finestres de doble esqueixada.

L’ornamentació de les façanes és a base d’arcuacions llombardes, en sèries de dues entre lesenes als absis, i un fris continu, seguint els pendents de la coberta de la nau central, a la façana de ponent. Els braços del transsepte són llisos, i al capdamunt del pinyó hi ha una creu de pedra.

L’aparell, visible en les parts de l’interior que han estat escatades i el transsepte de migdia, és de reble, disposat en filades més o menys horitzontals, però amb grans carreus de pedra sorrenca, col·locats al llarg i de través, als angles, els pilars i els arcs.

Tots els detalls i els elements, espacials i constructius, d’aquest edifici porten a datar-ne la construcció al segle XI, dins les formes de l’arquitectura llombarda, context en el qual resulta un edifici d’una extraordinària singularitat per la seva tipologia, amb aquest transsepte tant desenvolupat, la migradesa de les absidioles, arrapades a l’absis central, i la tecnologia constructiva.

Tots aquests factors estableixen un clar paral·lelisme arquitectònic amb el projecte de l’església del monestir de Sant Miquel de Cruïlles, abans de l’estructuració en tres naus, on també hi ha un transsepte molt desenvolupat i amb cúpula, els absis aplegats, i la mateixa tecnologia constructiva; ambdues palesen un substrat arcaïtzant que defineix una forma local, i molt interessant, d’aplicació de les formes llombardes. (JAA)

Lipsanoteca

Restes d’una ampolleta de vidre i de teixits que embolicaven relíquies, utilitzada també com a lipsanoteca.

M. Catalán

Pergamí trobat dins la lipsanoteca de forma ovoïdal que té la signatura del bisbe Bernat de Coserans (v 1038).

M. Catalán

Arran de la restauració de l’església de Sant Gregori, l’any 1984, es descobriren un grup de tres lipsanoteques i restes d’una ampolleta de vidre.

Una de les lipsanoteques, anomenada dels bisbes Odó i Arnau de Montrodon, és una caixa de fusta de boix de forma rectangular, sense rastres de policromia i amb la inscripció “Seti, Gregorii”. En un dels laterals de la caixa resta encara la mostra d’un segell de lacre blanc. Al seu interior es trobà una bosseta de lli amb relíquies i fragments de relíquies solts, un pergamí del bisbe Odó que inclou una relació de relíquies i un altre pergamí del bisbe Arnau de Montrodon sobre la consagració de l’altar de Sant Gregori (1338), amb el segell de lacre vermell que il·lustra la imatge del bisbe sota un arc lobulat damunt el qual hi ha la Verge amb el Nen.

Lipsanoteca de fusta de boix de forma ovoïdal, decorada amb figures de peixos, que contenia relíquies i un pergamí de la primera meitat del segle XI.

M. Catalán

La segona lipsanoteca, també de fusta de boix, és un pot de forma ovoïdal i sense tapa, treballat al torn i pintat. La pintura, força alterada, fou netejada i consolidada. Presenta una sèrie de motius circulars en negre i bandes de color ocre; a la part superior hi ha pintats tres peixos i a la part central dos cercles més grans. Aquest tema dels peixos apareix també en dues lipsanoteques, catalogades del segle XII, procedents de Sant Climent i Santa Maria de Taüll i conservades actualment al Museu d’Art de Catalunya i al Museu Episcopal de Vic, respectivament. A l’interior de la lipsanoteca hi havia una tela que embolicava les relíquies i que ha estat datada per Rosa M. Martín entre els segles XI i XII. A més, s’hi trobà un pergamí datat al segle XI (Calzada i Oliveras, 1986, pàgs. 73-77) on es fa constar que el bisbe consagrant era Bernat de Coserans.

La tercera lipsanoteca trobada a Sant Gregori correspon ja al segle XIV.

Finalment, foren trobats tres fragments d’una ampolleta de vidre que, segons J. Calzada i Oliveras, podria tractar-se d’una altra lipsanoteca, tot i que no contenia relíquies, si bé no es pot descartar que fos un objecte de funció litúrgica, com ara són les canadelles. (LCV)

Treballs de restauració posteriors

L’any 1991 es portà a terme la segona fase de restauració d’aquest temple (la primera fase data del 1990), amb la participació de la Generalitat de Catalunya, la Diputació de Girona i l’Ajuntament de Sant Gregori. Les obres d’aquesta segona intervenció consistiren en l’acabament de la restauració del teulat i la coberta. (MLIR)

Bibliografia

Bibliografia general

• Monsalvatje, XVII, 1909, pàgs. 93-94.
• Botet i Sisó, s.d.
• Calzada, 1986.

Bibliografia sobre la lipsanoteca

• Calzada i Oliveras, 1986, pàgs. 55-78.