Castell de Vallferosa (Llanera de Solsonès)

Situació

Gairebé al cor del municipi de Llanera, situat en una vall a uns 540 m d’altitud, hi ha el veïnat de cases escampades de Vallferosa, prop de la riera del mateix nom, afluent de la de Llanera. La torre i l’església parroquial de Sant Pere són situades al mig del vessant occidental d’aquesta vall.

Mapa: 329M781. Situació: 31TCG712358.

Hom hi pot anar per la carretera de Solsona a Torà. Al punt quilomètric 19, a mà esquerra, surt una pista que duu al mas Clavells. A la part de darrere la casa comença un camí força dret, el qual en uns quinze minuts, porta fins a la torre de Vallferosa. (CRP-JBM)

Història

Planta, a escala 1:200, de l’església, amb una nau rectangular, acabada, vers llevant, amb un absis semicircular.

J. Segués

Les primeres notícies històriques que tenim del “kastrum de Valle Frausa “són de l’any 1052, en ésser esmentat com a afrontació d’un alou que vengué Mir.

L’any 1096, Guillem, la seva muller i llurs fills vengueren una vinya del terme d’aquest castell, al lloc anomenat “Socarrats”. Pocs anys després, el 1101, Bernat Ramon vengué i donà a Santa Maria de Solsona i a la seva canònica unes vinyes que tenia “infra terminos kastri Valli Frauose”.

Dos anys més tard, el castell surt novament esmentat, aquesta vegada en una donació d’un alou que feren Guerau Ponç i la seva família a Santa Maria de Solsona.

L’any 1108, Ramon Rotllan i la seva muller donaren, també a Santa Maria de Solsona, l’església de Sant Pere, situada en el terme d’aquest castell.

També surt citat l’any 1131, com a afrontació en una donació d’un alou que Ferrer deixà a l’esmentada església de Solsona i, posteriorment, a la donació del mas de Vila de Sanç.

En una escriptura de pau i concòrdia de l’any 1167 entre Arnau de Cardona i el seu sogre i cunyat respectivament, Bernat de Claret i fill Berenguer, signà com a prohom Berenguer de Vallferosa.

Al testament, del segle XII, de Pere Sanç, guardat a l’Arxiu Diocesà de Solsona, aquest deixà a la seva filla l’honor d’aquest castell.

A la darreria del segle XII, l’any 1195, surt esmentat el castell en la venda d’un mas del seu terme. Aquest mateix any, Berenguer de Vallferosa, aconsellat pel seu fill Pere, donà a Santa Maria de Solsona tot el que tenia al mas Soler que pertanyia al terme d’aquest castell.

Entre els anys 1195 i 1200, Pere de Vallferosa signava documents relatius a l’església de Solsona. L’any 1218, veiem novament la seva signatura en una escriptura de Guillem de Bellver i la seva família.

Segons un document de l’Arxiu Episcopal de Solsona, datat l’any 1196, Ramon de Ribelles i la seva mare donaren i vengueren a Bernat i a la seva muller el castell de Vallferosa i el seu terme. L’any 1229, Pere i sa muller Ermessèn vengueren a Ramon de Besora tot el que posseïen en aquest castell.

Al testament de Berenguer de Bescaran, de l’any 1260, aquest ordenava als seus marmessors Pere de Berga i Galceran de Santafè que, per pagar els deutes que havia contret, venguessin els castells de Vallferosa i Vilaplana.

En una relació d’òbits de l’església de Solsona del principi del segle XIV, publicada per Costa i Bafarull, hom pot trobar, sense que s’hi especifi l’any, els assentaments següents: “XVII kals. Februarii Obiit Berengarius de Valleferosa frater noster” i’IIII kals. Madii. Eodem die obiit Beng. uxor Bertrandi de Vallefraosa”.

El segle XIV, la propietat del castell de Vallferosa passà a les mans de la família Brull d’Osona. Tenim notícies que Macià Desbrull i el seu fill Ramon eren senyors dels castells del Brull, Vallferosa i Múnter.

En un document redactat pel notari de Solsona Bernat Savila al castell de Castellar, datat l’ll de març de 1369, consta que el cavaller Bernat de Camporrells, senyor del castell de Biosca, i Bertran de Pinell, senyor del castell de Castellar i Valldan, eren els tutors testamentaris de Bernardí i Ramonet, fills pupils de Macià del Brull, difunt senyor dels castells de Vallferosa, el Brull i Múnter…

De Vallferosa procedeix el sarcòfag de Bernat del Brull, mort l’any 1343, guardat actualment al Museu Diocesà i Comarcal de Solsona. Es tracta d’una arca sepulcral del segle XIV, amb una caixa de pedra de 55 X 165 × 48 cm i una tapa a dos vessants, també de pedra, de 55 × 165 × 48 cm, en la qual hi ha una estàtua jacent treballada en relleu, vestida amb indumentària militar; té una espasa entre les cames i dos gossos, situats un a cada peu. Al vessant contrari a l’estàtua hi ha incís un tronc amb fullatge i tres cards que podrien fer referència a les armes dels Cardona.

Al frontal de la caixa hi ha una inscripció que corre pels costats i tres escuts de vuit punts; el central és flanquejat per dos grius rampants.

L’any 1375, el castell de Vallferosa passà a constituir, juntament amb d’altres castells, el comtat de Cardona.

Segons l’historiador Antoni Pladevall, l’any 1406 el cavaller Ramon del Brull era senyor d’aquest castell i castlà del Brull.

Consta com a baronessa de Vallferosa, Mília de Ferrera i d’Olivella, morta a Solsona el 12 de maig de 1623. (CRP)

Castell

Com la major part dels castells de vers l’any 1000, el de Vallferosa era compost bàsicament d’una torre, la qual potser tenia alguna dependència secundària.

A Vallferosa sembla, encara que no sigui ben segur, que s’esdevingué un procés semblant al que hom pot veure clarament que es produí a Ardèvol. A una torre primerenca en fou afegida una altra de planta circular, molt més gran. En aquest cas, de la torre original sabem ben poca cosa. Pel que hom pot endevinar —gràcies a l’existència d’un gran esvoranc a la banda de migjorn de l’edifici exterior—, la possible torre original també era de planta circular. L’aparell constructiu d’aquesta edificació primerenca és bàsicament un opus spicatum irregular. El mur era, però, cobert amb un arrebossat de calç. El morter d’aquest edifici era força blanc i mitjanament dur.

Hom degué trobar que aquesta torre inicial era massa petita; així, en un cert moment, fou ampliada: fou bastida al voltant seu una torre impressionant de gairebé 30 m d’alçada —en l’actualitat fa 33 m— i d’un diàmetre de 12,30 m. La seva paret té ran de terra un gruix de 180 cm, que cal encara afegir als de la hipotètica torre inicial.

L’aparell d’aquesta segona construcció és molt irregular. A la part baixa hi ha grans pedres gairebé sense treballar, les quals tenen unes mides de 30 cm d’alt per 50 cm d’ample, o també de 50 cm d’alt per 20 cm d’ample. A mesura que pugem, els carreus són potser més regulars i més allargats. En alguns indrets, hom pot arribar a endevinar un opus spicatum rústic. Tot aquest edifici era cobert amb un arrebossat, el qual s’ha conservat més bé a la part més alta. El morter de calç que uneix els carreus o que fa part del reble conté moltes pedretes i s’esmicola fàcilment.

La porta, que fou oberta a la cara de llevant, a uns 10 m d’altura, és formada per pedres ben treballades: un llindar monolític i una llinda composta actualment de dues peces; els muntants són formats per cinc carreus. L’arc de descàrrega superior és fet amb alguna pedra més grossa que sembla corba i amb d’altres de petites.

Segons informació de Jaume Coberó, en entrar a l’interior de la torre, havent passat la paret exterior, que fa uns 90 cm de gruix, s’arriba a un pou vertical que té només uns 100 cm d’ample i que s’enfila cap amunt. Havent passat un altre mur de 200 cm, s’entra en una sala força alta que té un diàmetre de 370 cm. A les parets d’aquest àmbit, s’endevina encara l’existència de tres pisos diferents. Aquesta sala és coberta per una falsa cúpula. Un forat situat a terra, al centre, permet de baixar a una cambra inferior també coberta amb una falsa cúpula i que té una alçada de 520 cm i una amplada de 275 cm.

Malgrat la unitat que sembla que tingui tot l’edifici —vist de fora estant—, cal dir que a la part superior —els darrers 7 m—, el diàmetre de la construcció és més estret. En aquesta zona més alta, coronada amb una quinzena de merlets, hi ha també una desena de conjunts d’obertures, situats a dos nivells diferents i formats per un matacà central i per dues espitlleres laterals esbiaixades, en relació amb la paret, i orientades, a l’exterior, cap a l’obertura central. Tota aquesta part superior, que ens han dit que conté a l’interior diversos arcs ogivals, podem creure que fou una ampliació d’època gòtica.

Tot i que no tinguem cap document del segle X que esmenti aquest castell, creiem que la torre original que ara hi ha a l’interior, es degué construir en aquest segle. Datar la segona torre, l’exterior, és encara més difícil; si tenim en compte, però, entre d’altres coses, les característiques de l’aparell —molt semblant, per exemple, al del castell de Fals a la comarca del Bages—, creiem que podem proposar de datar-la, almenys en bona part —llevat, evidentment, dels merlets i de tota la part superior— de vers l’any 1000. És probable que, a causa del fort perill que hi havia en una zona tan propera a la frontera amb el món musulmà com era aquesta, la primera torre fos considerada insuficient i hom decidís de construir en aquest indret capdavanter, i situat al camí de Solsona, aquesta impressionant —especialment per als sarraïns— construcció. (JBM)

Bibliografia

• Joan Serra i Vilaró: Senyoriu de la vescomtal família Miró, “Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya”, núm. 173, Barcelona 1909, pàg. 175.
• Joan Serra i Vilaró: Origen d’algunes localitats catalanes, “Estudis Universitaris Catalans”, IV, Barcelona 1910, pàgs. 4-25.
• Joaquim Miret i Sans: Les cases de templers i hospitalers en Catalunya, Barcelona 1910.
• Joan Serra i Vilaró: Història de Cardona, vol. I, Tarragona 1966.
• Pere Català i Roca: Castell de Vallferosa, Els castells catalans, vol. VI, Rafael Dalmau Editor, Barcelona 1979, pàgs. 32-35.
• Jaume Coberó: Vallferosa. Un terme ric en art i arqueologia, “Muntanya”, núm. 720, Barcelona 1982, pàgs. 61-62. (CRP-JBM)