Situació
Gran torre central que caracteritzava aquest antic castell.
ECSA - A. Roura
Aquest castell és situat 1 km al nord-est d’Argelers, no lluny del camí dit carrera de Carles, antiga via d’origen romà, al costat del mas Pujols.
Mapa: IGN-2549. Situació: Lat. 42° 33’ 18” N - Long. 3° 1’ 42” E.
Història
El lloc és esmentat el 1074 sota la forma Pugols, evocant una lleugera eminència natural, que emergia aleshores d’una zona pantanosa, avui boscosa, sobre la qual fou edificat, probablement a la fi del segle XI o l’inici del XII, un important castell, infeudat pels comtes de Rosselló als senyors de Tatzó d’Avall, titulars del vescomtat de Rosselló a partir del segle XI.
És esmentat dins el jurament de fidelitat que féu, entre el 1083 i el 1086, el vescomte Ramon Udalgar al comte Guislabert II, amb la denominació honor de Pugols, i també en el jurament del vescomte Hug, germà i successor del precedent, cap al 1102, al mateix comte; aquesta expressió sembla implicar, almenys, l’existència d’un solar senyorial o casa fortificada. la havia estat objecte de litigis amb el comte, a les quals fa referència el document de 1083-1086, en què el vescomte Ramon promet de no reclamar res més a propòsit “del plet que jo, Ramon, t’he fet de l’honor de Pujols”. Molt més tard, entre el 1140 i el 1145, la cosa s’anà agreujant, fins a provocar una guerra entre el comte Gausfred III i el vescomte Bernat Berenguer i el seu fill Hug. El 1145, aquests hagueren de restituir al comte “l’honor de Pujols”, tal com el posseïa “el dia que la guerra s’havia aixecat entre ells”. El comte perdonava tot el mal que li havien causat en aquella ocasió.
Dins el seu testament, Girard II, fill i successor de Gausfred III, deixà als templers del Rosselló tota la terra cultivada que tenia a Pujols; en canvi, els manà que donessin al monestir cistercenc de Fontfreda “mil cents bons morabatins”. Sembla que el comte Girard ja havia donat Pujols a Fontfreda, perquè per una acta d’abril del 1185, el rei Alfons, amortitzant totes les adquisicions de Fontfreda en les terres del reialme, esmenta entre les seves dependències la “granja” de Pujols. A la fi del segle XII i els primers anys del segle XIII, el monestir acabà d’adquirir dels templers, dels Tatzó i d’alguns altres, tots els drets de senyoria sobre Pujols.
Sembla que Fontfreda s’havia desfet de Pujols durant el segle XVI. Al segle XVII era en mans de la família d’Oms; després passà als Vilanova i als Pagès.
Castell
Plantes dels tres pisos que componen la torre.
R. Mallol
Planta, a escala 1:400, de la torre i les restes del mur que l’envoltava.
P. Ponsich
Pujols és, amb Tatzó d’Avall, l’únic castell medieval de la plana del Rosselló, del qual s’han conservat vestigis importants.
Es constituït per una gran torre quadrada —gairebé intacta excepte els merlets— la qual era circumdada per una potent muralla rectangular, desproveïda de torres, però reforçada amb un talús, i envoltada de valls, essent el recinte d’una superfície interior d’uns 1 400 m2.
Del costat septentrional, la muralla ha conservat la seva alçada (d’uns 8 a 10 m), perquè hom hi adossà uns corrals i altres edificis d’habitació o utilitaris des dels segles XVII o XVIII als nostres dies. D’aquell costat sembla que existia un pantà, l’aigua del qual omplia els valls dels tres altres costats (al lloc dit avui Jonquerola).
La torrassa central dista uns vuit metres de la muralla oest i menys de 10 m de la muralla nord. En aquell costat precisament es veuen o s’endevinen restes de murs d’un cos d’habitació, potser posterior, però medieval, que relligava la torre al recinte.
Vista de detall de l’escala construïda dins el mur nord, que comunicava la planta ambla sala del primer pis.
ECSA - A. Roura
Al nord-oest, a l’est i al migdia, el recinte ha estat arrasat, i l’existència dels valls s’endevina sobretot a l’est.
La torre és formada per un pis baix, arran de terra, i dos pisos superiors. Es pot datar a la fi del segle XI o com a màxim a l’inici del segle XII. Aquesta torre inclou al pis baix una sala coberta amb volta de canó orientada d’est a oest, il·luminada per un finestró fet posteriorment dins la paret de llevant, amb una porta al migdia, cap a l’angle est, protegida per una construcció en part arruïnada, a manera de barbacana. Aquesta sala inferior, al principi probablement serví de cisterna o en contenia una, avui esborrada o arranada; en aquest cas, la porta del pis baix seria evidentment posterior.
Una escala de pedra ha estat construïda a l’exterior contra el mur de migdia, probablement en un segon moment, a fi d’arribar al primer pis per una porta situada exactament a sobre el pis baix. Dóna accés a una sala, la qual era coberta amb un sostre, avui desaparegut, sostingut per una cornisa de pedra motllurada en quart de cercle, i il·luminada per una gran finestra arquejada, de simple esqueixada, oberta dins la paret de ponent.
Cap a l’angle de l’est, la paret nord ha estat esbotzada per encabir-hi una aigüera. Al seu costat hi ha un gran armari de paret arquejat. Originàriament, hi havia un altre armari semblant a la paret de migdia. Vers l’angle oest de la mateixa paret, una porta dóna accés a una escala feta, també d’origen, dins el gruix del mur, i il·luminada per una espitllera, la qual comunica amb la sala del pis baix.
Secció de la torre.
R. Mallol
La sala del segon pis era coberta amb una volta de canó lleugerament apuntada, il·luminada per una finestra arquejada construïda dins la paret oriental, i comunicava probablement amb la del primer pis per una escala de fusta. Aquesta sala superior es podia comunicar també per una porta oberta a la paret nord, vers l’angle de ponent, amb una torre semicircular que contenia una escala de cargol, a nivell d’una ronda que unia la gran torre als edificis del nord-oest; aquesta disposició és aparentment posterior i es pot datar amb tota seguretat al segle XIII, mentre que, com hem dit, la gran torre deu datar de la fi del segle XI o com a màxim de l’inici del segle XII. A l’altura d’aquest passatge, una petita escala, a mà dreta, dins el gruix de la paret de la sala del segon pis de la torre, donava accés a la terrassa que coronava aquest edifici (actualment cobert d’un teulat). Cal assenyalar també que la finestra de ponent del primer pis i la d’orient del segon eren les úniques que donaven claror a les dues sales. La paret nord era totalment cega, desproveïda fins i tot d’espitlleres, i ho era també la paret meridional, a part la porta del primer pis i l’espitllera de l’escala dins el gruix de la maçoneria. L’absència total d’espitlleres —la de l’escala era únicament destinada a la il·luminació—, observada també a Castellnou, suggereix la datació reculada per a la construcció de la torre que hem proposat al principi.