Situació
Fragment de mur medieval molt cobert d’heura, que hom atribueix al mur sud de l’església.
ECSA - E. Carreras
Les restes d’aquesta església es troben a prop del mas Cónsul.
Mapa: IGN-2549. Situació: Lat. 42° 31’ 0” N - Long. 3° 1’ 43,2” E.
Des de la carretera N-114, entre Argelers i Cotlliure, cal agafar a la dreta la carretera que porta al castell de Valmy. Des d’aquest lloc cal seguir el camí de terra que porta al mas Cónsul. (JBH)
Història
L’abadia benedictina de Sant Genís de Fontanes posseïa l’alou de la vila de Sant Pere, que era situada al veïnatge de la vila d’Argelers, segons un precepte del rei Lotari datat el 9 de juliol de l’any 981: “villam Sancti Petri quae est juxta villam Argelariam”. Tanmateix, segons un document posterior (del 1068), aquest alou ja hauria estat donat als monjos de Sant Genís per l’emperador Lluís el Piadós (814-840), si bé aquest primitiu precepte s’ha perdut. Pel document esmentat, del 22 de març de 1068, el comte Gausfred de Rosselló i la seva esposa Adalaisa confirmaren al monestir de Sant Genís aquest mateix alou, potser amb alguna ampliació territorial. Consta que es trobava dins dels termes de la parròquia de Sant Pere o Sant Llorenç: “parochiae Sancti Petri vel Sancti Laurentii de Argeles”.
L’any 1164 el bisbe Artau d’Elna va consagrar l’església de Sant Llorenç del Mont, que a partir d’aleshores és esmentada com a parròquia del lloc. L’alou passà a denominar-se “de Sant Llorenç del Mont” i estigué en poder del monestir de Sant Genís de Fontanes fins a la fi de l’antic règim. L’any 1798 va ser venut a diferents particulars com a bé nacional.
L’extensió de l’alou de Sant Pere, després de Sant Llorenç del Mont, ha estat recentment estudiada tenint en compte les afrontacions del document de l’any 981 i les notícies que contenen uns processos judicials sobre límits, del final del segle XVI i del segle XVII. Malgrat els dubtes puntuals, a causa d’algun antic topònim de difícil atribució, el territori s’ha pogut establir amb molta aproximació. L’alou comprenia, des de sota la torre de la Maçana i el límit amb el terme de Santa Maria de Vallbona, antic Torreneules, tota la conca de la riera de l’Abat, amb els seus còrrecs, i s’obria al mar a la zona del Racó i la desembocadura del Ravaner.
El topònim els Forquets té l’origen en els enforcaments o confluències dels nombrosos còrrecs que drenen tota la contrada.
El nom de vila de Sant Pere sembla evidenciar que ja existia una església amb aquesta dedicació als segles IX i X, tot i que el text de l’any 981 no l’anomeni concretament. Sembla que s’hi deu referir també el document del segle XI sobre la parròquia de Sant Pere o Sant Llorenç; probablement tenia, doncs, aquesta doble dedicació. Al segle XII es construí la nova església parroquial de Sant Llorenç, dita del Mont, perquè és situada dalt d’una carena, enlairada sobre la vall. L’antiga de Sant Pere es degué abandonar en un moment indeterminat; les restes que es poden veure són insignificants. El seu emplaçament ja va ser precisat per Renard de Saint Maló en un article de l’any 1833. (BR-JBH-BBG-ECV-PGF-MDPC)
Església
A l’indret que ha conservat el nom de Sant Pere dels Forquets, recordat encara pels coneixedors del territori, hi ha avui el mas Cónsul, dit abans mas Muntaner. El topònim demostra que en aquest lloc hi hagué l’església alt-medieval i la cellera. Segons un testimoni d’un judici del segle XVII, de l’antiga parròquia de Sant Pere ja no restava altra cosa que “uns trossos de murs coberts d’heura”. A poques passes i a migdia del mas, a l’altre costat del camí, hi resta, efectivament, una paret d’aspecte molt vell i, curiosament, encara coberta d’heura. Correspon al costat sud de la nau de l’església, perfectament orientada. És un mur molt robust, d’1,30 m de gruix i uns 6 m de llargada. Sobresurt del terreny uns 2 m per la cara nord i només 1 m al sud, a causa del fort desnivell. L’extrem de ponent resta tallat amagat per un casalot modern. A llevant acaba en un desnivell unes parets també modernes o molt refetes. Tanmateix, la base d’un pilar en aquest punt, adossat al parament intern, podria pertànyer, amb dubtes, a un arc.
A uns 3,5 m al nord hi ha una altra paret paral·lela a l’anterior que serveix de contenció al llarg del camí. La seva part baixa, de molt poca alçada, per l’aparell sembla pertànyer clarament a l’edificació antiga. Correspondria a l’altre mur lateral de la nau, la qual hauria tingut una amplada reduïda.
L’aparell d’aquests murs és molt rústec, fel amb blocs de granit sense treballar o bé simplement trencats, que s’han disposat de manera irregular, però força ben ajustats i lligats amb una argamassa molt dura. Sense cap altre element de judici no és possible apuntar una datació d’aquestes ruïnes. En qualsevol cas, aquestes no desmenteixen pas, sinó al contrari, la seva pertinença a l’època alt-medieval. (BR-JBH-BBG-ECV-PGF-MDPC)
Necròpoli
Diferents notícies sobre troballes casuals d’enterraments en aquest lloc acaben de documentar l’emplaçament de la parròquia amb la seva sagrera o cellera.
Ja el 1833, Renard de Saint Maló explicava que, feia molts anys, s’havia descobert una tomba prop del mas Muntaner. No la va descriure, però precisava que cap de les seves característiques no la podien fer suposar dels “segles de la idolatria”.
Un antic habitant del mas coneix la situació del cementiri per notícies dels seus avantpassats. A ponent de la casa, a poca distància i vers el sud-oest de les ruïnes de l’església, quan hom volgué edificar-hi al final del segle XIX, en fer els fonaments aparegueren quantitats molt grans d’ossos de les sepultures. (BR-JBH-BBG-ECV-PGF-MDPC)
Bibliografia
- Marca, 1688, cols. 925-927
- Renard de Saint-Maló, 1833
- Monsalvatje, 1914, vol. 23, pàgs. 382-383
- Abadal, 1926-50, vol. II (I), pàgs. 210-213
- Cazes, 1990, pàg. 35.