Situació
Contrafort rocós de la serra de l’Albera, on es drecen les escasses ruïnes d’aquesta antiga fortalesa.
ECSA - Jamin
Aspecte que ofereixen les ruïnes del recinte sobirà de la fortificació.
ECSA - B. Cellerier
És situat a 553 m d’altitud, damunt un contrafort de la serra de l’Albera, al límit amb el terme de Sureda (al qual abans pertanyia) i prop del llogaret de la Pava.
Mapa: IGN-2549. Situació: Lat. 42° 31’ 0,6” N - Long. 2° 58’ 49,2” E.
L’accés més pràctic és la carretera que surt de Sureda i condueix a la capella ermitana dita Mare de Déu del Castell, distant un centenar de metres de les ruïnes del castell i de l’església de Santa Maria del castell d’Oltrera. (PP)
Història
D’origen romà, el Castrum Vulturaria o “castell dels voltors”, fou pres per força l’any 673 per les tropes del rei Vamba, vingut a Septimània per sotmetre el duc Pau, que s’havia fet proclamar rei a Narbona el 672 amb la complicitat del duc de la Tarraconense. Després d’aquestes notícies d’època visigòtica cal esperar fins al segle X per tornar a tenir referències d’aquest castell. Un document del 9 de juny de 926 al·ludeix a una “via que venia de la torre que hom anomena Vulturaria”. Un altre document esmenta el 981 la via del Vallespir que va al castell de Vultrarium. El castell, al cim d’una roca esquerpa, tenia per funció vigilar dues antigues vies romanes, una que per la vall de la Pava i de Sant Martí conduïa cap a l’Empordà, i una altra que passava pels seus peus i remuntava la vall del Tec fins al Vallespir.
El castell d’Oltrera estigué sota la senyoria eminent dels comtes de Rosselló, que l’infeudaren. D’una assemblea judicial tinguda al castell d’Oltrera l’any 1100 en presència del comte Guislabert II, del vescomte Guillem de Castellnou i de Ponç Guillem d’Oltrera i d’altres nobles, hom pot concloure que aquest darrer tenia aleshores el castell pel comte, almenys com a castlà, o potser com a senyor. De fet, segons una rúbrica del Liber feudorum maior, aquest cartulari conservava “un jurament (sense data) que feu Ponç, fill d’Ermes senda, al comte Gausfred, fill de Beliardis, a Adelaida, la seva esposa, i a Guislabert, llur fill, pel castell d’Oltrera”.
L’honor del castell d’Oltrera és esmentada en la convinença del 1085, en la qual el comte Hug II d’Empúries jurà fidelitat al comte Guislabert II de Rosselló. També apareix en la convinença que el comte Ponç II d’Empúries feu al comte Gausfred III de Rosselló el 1121, i altre cop en l’establerta pel comte Hug III d’Empúries amb el mateix Gausfred III l’any 1154.
L’any 1292, la senyoria d’Oltrera era a mans de Beatriu de Castellrosselló, vídua de Guillem de Castellnou (fill de Dalmau), la qual prestà jurament i homenatge a Jaume II de Mallorca. El seu fill, Arnau de Castellnou, n’heretà el patrimoni. Més tard, les jurisdiccions i el mer i mixt imperi del terme d’Oltrera foren venuts per Pere el Cerimoniós a Pere Blan, amb la senyoria de Sureda. No obstant això, el 1369, l’ardiaca de Vallespir apareix actuant com a senyor (o consenyor?) d’Oltrera i de la Pava. Molt més tard, als segles XVI-XVII, un greu conflicte de jurisdicció oposà l’ardiaca de Vallespir als senyors de Sureda, senyal que ambdós senyors continuaven repartint-se els drets del terme i es consideraven senyors del lloc. El castell d’Oltrera fou destruït per l’exèrcit francès el 1675, en el marc de la guerra francoespanyola. (PP)
Castell
Planta, a escala 1:400, de les ruïnes visibles d’aquesta antiga i important fortificació.
R. Mallol
Les ruïnes del castell d’Oltrera ocupen els planells superiors d’un turó, perfecta defensa natural amb penya-segats per totes bandes. A la part més alta hi ha el nucli principal o sobirà. Els murs perimetrals formaven un recinte irregular, amb angles, corbes i inflexions seguint la configuració de la roca natural que ha servit de fonamentació. Són aixecats al caire mateix dels cingles. En el sector SE hi ha l’església de Santa Maria, que s’integrava dins aquest recinte fortificat. Al nord de l’església s’estenen els espais interns del recinte. Hi ha rastres de diferents murs que sens dubte pertanyen a etapes constructives diverses. En alguns casos sobresurten poc del terreny. En aquest espai sobirà hi ha dos afloraments de roca amb cassoletes gravades i altres roques que tenen encaixos per als pals de construccions o els elements de fusta. El recinte manté alçades irregulars a bona part de la banda de tramuntana i a tota la banda de llevant. En aquesta darrera hi ha una obertura d’arc que cau al buit, com una mena de poterna. La muralla que ressegueix el caire de la penya en el sector de ponent té una alçada considerable i protegeix, intramurs, les parts de la construcció encara més vistents. S’hi adossa una estructura complexa, de dues plantes d’edificació cobertes amb voltes de canó. La inferior, encara sencera, cobreix un espai que era destinat clarament a cisterna, el qual manté l’enlluït de morter i el picadís ceràmic que també recobreix el sòl a la planta superior. A la muralla hi ha espitlleres petites i uns orificis, a diferent nivell, que eren els sobreeixidors de la cisterna.
Adossat a la muralla del sector de ponent, es conserva encara un espai cobert amb volta, amb clars indicis d’haver estat destinat a cisterna.
ECSA - B. Cellerier
Fora d’aquest nucli superior hi ha un ampli espai jussà, en un extens replà una mica més baix situat cap a llevant. En el sector de tramuntana, vora del camí d’accés, destaquen les restes d’una torre gran de planta circular. A poca distància hi ha les restes d’un edifici rectangular de 15 × 7 m, que en un plànol antic s’assenyala com a l’estable. Vers migdia i a un nivell una mica més baix hi ha vestigis de murs i una altra cisterna de la qual es veu la trapa i, a través d’ella, la volta de canó sobre marcades banquetes, enlluïda. S’ha conservat força sencera. A uns 15 m a llevant dels possibles estables, a la punta d’un esperó rocós, s’identifica el basament d’una torreta de guàrdia de planta rectangular (amb un angle esmussat), que fa 3,5 m de llargada. Ja fora del cimal, a força distància vers el nord, en una eminència que enllaça per un collet, hi ha rastres d’una altra torreta de guàrdia rectangular.
L’observació de les restes, tan complexes, evidencia l’existència de parts constructives de factura diversa i, cal suposar, també de diferent datació. Sense uns treballs arqueològics ben planificats és impossible determinar-ne una seqüència cronològica. Cal tenir en compte que molts sectors d’edificació resten avui molt colgats per terres i enderrocs. Malgrat això, s’exposaran els tipus constructius que s’han observat a les parts de les ruïnes en què ha estat possible determinar-los:
—A - Murs fets amb pedres trencades, voluminoses, posades més aviat planes amb molt morter entremig: banda de tramuntana del recinte sobirà i algunes restes de parets al seu interior.
—B - Aparells de pedres més aviat petites, irregulars, amb alguns rengles de lloses col·locades verticalment o inclinades, amb el morter molt vistent: murada, cisterna i construccions de la banda de ponent; alguns murs a l’interior.
—C - Construcció amb filades d’opus spicatum: l’església i l’edifici rectangular de l’espai jussà, possible cavallerissa.
—D - Aparell de pedres mitjanes, desbastades, amb tendència a les formes de carreu poc polit, amb rebles entremig i filades força seguides: el mur de llevant del recinte superior i la torre rodona de l’espai inferior.
—En l’estat actual de les ruïnes és impossible verificar els aparells dels altres sectors. Cal considerar també l’existència d’encaixos per a construccions de fusta i les roques amb gravats.
Si les diferències estructurals apuntades s’han de considerar del tot provisionals, intentar datacions és pràcticament impossible. Tanmateix, es pot dir que per les seves característiques arquitectòniques l’església de Santa Maria es pot considerar bastida al segle X. D’aquesta mateixa època seria l’edifici rectangular, que recorda testimonis d’arquitectura civil d’època preromànica (masos o casals) escampats per l’Albera i la serra de Rodes. El tipus constructiu designat B també deu pertànyer a l’alta edat mitjana. En canvi, el D podria correspondre a intervencions més tardanes, potser baix-medievals. En aquest sentit, resta ben clar, pel seu punt d’unió, que el llenç de llevant del recinte murat és menys antic que l’absis de l’església.
Si algun sector de les construccions d’Oltrera es pot relacionar amb les notícies sobre l’existència del castell al segle VII, ha de ser l’anomenat A. L’aparell en qüestió no és gaire diferent del que es troba a les Cluses (Vallespir), concretament al “castell dels Moros”. Això, com és lògic, és una hipòtesi de treball amb totes les reserves que són del cas.
L’estudi arqueològic d’Oltrera tindria un interès excepcional. (JBH-BBG-ECV-PGF-MDPC-BR)
Bibliografia
- Miquel, 1945-47, vol. II, doc. 698, pàgs. 211-213, doc. 700, pàgs. 214-216 i doc. 704, pàgs. 219-220
- Nogués, 1970-71, vol. I, pàgs. 8-9 i 34-47
- Ponsich, 1980b, pàg. 26
- Castellví, 1982-83, pàgs. 355-369.