Situació
Vista general del mas de Vallbona, on es veu integrada entre les edificacions, una torre de l’antic recinte fortificat.
ECSA - E. Carreras
L’antic monestir cistercenc de Vallbona és situat al sector més muntanyós del terme, al centre de la petita vall del seu nom. Les restes del monestir han estat reutilitzades, en gran part, com a dependències del mas de Vallbona.
Mapa: IGN-2549. Situació: Lat. 42° 29’ 45,6” N - Long. 3° 2’ 58,8” E.
Per a arribar a Vallbona cal situar-se a la carretera N-114, just abans d’arribar a la vila de Cotlliure, i agafar a la dreta la carretera D-86 (que mena vers Portvendres o cap a Banyuls per l’interior). Un cop vorejat el Puig Oriol, al coll d’en Calvó cal seguir, a mà dreta, la pista asfaltada que porta al veïnat del Rimbau. Des d’aquest lloc un camí de terra continua fins al mas i antic monestir de Vallbona (uns 7,5 km de recorregut des de la N-114). (JBH-BBG-ECV-PGF-BR)
Història
L’alou de Santa Maria de Torreneules (Turnebule)era una antiga possessió del monestir benedictí de Sant Quirc de Colera, que ja és esmentada probablement l’any 844, i amb seguretat l’any 981 (vegeu la monografia dedicada a Santa Maria de Torreneules en el present volum). Al segle XIII aquest alou fou venut pels benedictins de Sant Quirc a l’abadia cistercenca de Santa Maria de Fontfreda, que hi fundà el monestir de Santa Maria de Vallbona. Era situat dins aquest alou, en una vall veïna de Torreneules.
El topònim Vallbona és ben propi del Cister, molt freqüent entre els establiments monàstics d’aquest orde. Per més que pugui sorprendre, en aquest cas en qüestió sembla que el lloc ja s’anomenava Vallbona molt abans de la presència d’una comunitat cistercenca. És probable que s’identifiqui amb la “Valle Bonne de Gentis cum fines vel términos suos de Villaribus”, els delmes de la qual foren concedits a la parròquia de Sant Martí de Baussitges, segons la seva acta de consagració de l’any 946. Baussitges, en re-lació amb Vallbona, és just a l’altra banda de l’Albera, al sud de la carena del sector dels colls de la Carbassera i de la Maçana. Val a dir que l’esmentada acta de consagració només es coneix per una còpia força defectuosa del segle XIX, del text d’un trasllat del segle XIII. Per aquest motiu es podria arribar a dubtar de l’origen precistercenc del topònim, si no fos que un document de l’any 1164 també esmenta el mateix lloc de Vallis bona. Cal dir, tanmateix, que la notícia ha estat citada sense donar altres detalls sobre el contingut del document i sense precisar-ne la procedència.
L’acta de fundació de la nova abadia de “S. Mariae Vallis de bona” és del mes d’agost de l’any 1242. L’abat i els monjos de Fontfreda atorguen al primer abat, Guitard, tota la possessió adquirida a Sant Quirc de Colera, que integrava l’església de Santa Maria de Torreneules amb totes les jurisdiccions que li havien concedit els bisbes d’Elna. Es fa constar que l’alou va ésser comprat per 4 000 sous gràcies a l’ajut del noble G. de Porcella, “patró i fidel protector” de la nova abadia. S’hi establí una petita comunitat de dotze monjos.
El 21 de juny de l’any 1248, Ermes senda, senyora de Cortsaví i el seu marit Bernat-Hug de Serrallonga, atorgaren a Ricard, segon abat de Santa Maria de Vallbona, en franc alou, una devesa en el port o pastures de Cortsaví, la qual afrontava amb el puig de Rodés i amb el seu estany. A la rodalia de Cortsaví, al Vallespir, ha perdurat fins avui mateix el topònim la Devesa de Vallbona, situada al nord del pla de Rodés.
Ponç de Tatzó ingressà com a religiós a Vallbona el 20 de setembre de 1258 i va fer donació del castell de Tatzó i de boscos al sud dels Pirineus, en temps de l’abat Guillem de Sanzet, segons l’abaciologi que publicà Francesc Monsalvatje. El mateix autor informa que pel mes de gener de 1263 és documentat un abat anomenat Arnau.
L’any 1284 l’abat de Santa Maria de Vallbona comprà a Simó Satrilla, gendre de Berenguer de Llançà, el vilar i tota la parròquia de Sant Martí de Baussitges, abans esmentada, al vessant de migdia de l’Albera (antic comtat de Peralada).
En temps de l’abat Pere, l’any 1293, el rei Jaume II de Mallorca dotà el monestir amb drets de pasturatge. El mateix abat l’any 1303 subscriví l’aboliment dels drets de bovatge per part del mateix rei de Mallorca i comte de Rosselló. Pels anys 1350 i 1356 consta l’assistència de l’abat de Vallbona a les corts de Perpinyà.
Cap al final del segle XV, en iniciar-se la guerra al Rosselló, la comunitat es traslladà a l’hospital de Sant Guillem de Perpinyà, que el mateix monestir havia fundat. El fet es produí durant l’abadiat de Pere de la Roca, que l’any 1486 consta que havia signat un document relatiu a l’esmentat hospital, l’establiment d’un terreny que pertanyia a un notari de Perpinyà. La comunitat el recuperà l’any 1499 i hi edificà la “capella de la Passió” annexa a l’església de Sant Guillem d’aquest hospital.
En un moment indeterminat del segle XVI la comunitat retornà a l’antic cenobi de l’Albera. Era regida per abats comendataris, que no hi residien, molt sovint canonges d’Elna. El monestir portà una vida decadent i subsistí fins ben entrat el segle XVIII. La data de l’extinció no és ben esclarida. Segons Montsalvatje, hi ha notícies d’un darrer abat l’any 1734.
La propietat de l’antic alou monàstic, centrada en el mas de Vallbona on es conserven l’església i parts dels edificis del monestir, es troba en mans de particulars des del final del segle XVIII.
Encara dins el segle XVIII la propietat era de la família Pi de Cosprons, i més tard de la família Reig de Banyuls de la Marenda. Vers el 1900, M. Triquera, notari de Cotlliure, adquirí la finca i la va vendre al setembre del 1917 a la família Vilar, els actuals propietaris.(*) (JBH-BBG-ECV-PGF-BR)
Vegeu a continuació l’abaciologi de Santa Maria de Vallbona, segons una informació de Monsalvatje, 1915 (vol. 24, pàgs. 246-250).
Abaciologi de Santa Maria de Vallbona
| Abats regulars | |
| Guitard | 1242 |
| Ricard | 1248 |
| Guillem de Sanzet | 1258 |
| Arnau | 1263 |
| Ramon de Sant Martí | 1275 |
| Pere | 1281-1303 |
| Ramon | 1350 |
| Antoni | 1354 |
| Ramon | 1356-1381 |
| Pere | 1418 |
| Guillem | 1431 |
| Pere Domènec | 1448 |
| Pere de Camps | 1454-1463 |
| Pere de la Roca | 1486-1490 |
| Jaume de Pere Màrtir | 1499 |
| Abats comanditaris | |
| Joan d’Ortafà | 1513-1520 |
| Miquel Figueres | 1528-1536 |
| Francesc Satorra | 1559 |
| Antic Tardiu | 1562-1569 |
| Alfons de Cruïlles | 1584-1596 |
| Josep Trobat | 1665-1682 |
| Climent de Montesquiu | 1695-1730 |
| N. de Tord | 1733 |
| N. de Blanes | 1734 |
El monestir
Del conjunt d’edificacions del monestir de Santa Maria de Vallbona queden testimonis encara molt vistents. Era emplaçat al centre de la vall, damunt d’un serrat, als planells de l’extrem de llevant delimitats pels fondals de dues rieres. Aquest planell en alguns sectors va ser terraplenat per poder-hi bastir les construccions, les quals s’estructuren bàsicament en dos nivells seguint el pendent de la carena vers llevant, i eren circuïdes per un recinte fortificat. Prop del monestir, fora del seu recinte, hi ha dues fonts, la font de l’Àngel vers ponent, i la font de Santa Maria a llevant.
L’església
Planta de l’antiga església, amb la reconstrucció de l’absis avui dia desaparegut.
R. Mallol, segons informació de L. Bayrou
L’església de Santa Maria es troba al sector de migdia del conjunt monàstic, vers l’angle sud-est. És orientada més aviat al nord-est. Té parts enrunades. Consta d’una sola nau, curta i de força amplada, capçada per un absis semicircular gairebé tan ample i alt com la nau: 16,20 m de llargada total, dels quals 9,80 m corresponen a la nau, que té una amplada de 7,40 m (mides interiors).
A l’extrem de llevant de la nau s’afegeixen dos cossos rectangulars que assenyalen en planta una estructura de creuer: el del sud era una capella i el del nord una sagristia que comunicava amb la nau per una porta estreta. La nau és coberta per una volta apuntada que, a la seva meitat, és reforçada per un arc toral, també apuntat, sobre pilars adossats. L’arc triomfal, a l’entrada del presbiteri, té les mateixes dimensions i estructura que el toral. La nau ha conservat sencers pràcticament tots els elements fonamentals, mentre que l’absis resta totalment enrunat. També han desaparegut fragments de la capella i la sagristia. L’entrada del temple és al costat de tramuntana de la nau, per raons de distribució dels diferents espais del monestir, ja que donava al claustre i les dependències. És una porta d’un sol arc apuntat, de dovelles grans, que presenta un solc de mitja canya resseguint el caire intern, com a únic detall. Al frontis s’ha conservat un ull de bou. Hi ha estat oberta una petita porta moderna.
Els murs de la nau són aparellats de manera rústega, amb blocs de pedra trencats, generalment grans, que tendeixen a col·locar-se horitzontalment. La volta ha estat feta amb llosetes disposades longitudinalment. Els angles, la porta i els arcs interiors presenten, en canvi, carreus i dovelles perfectament tallats i polits. L’arc toral té impostes de perfil de pla i cavet. A la del costat nord s’afegeix una motllura llisa. Les impostes de l’arc triomfal són de pla i bocell amb una franja horitzontal al centre formada per una motllura esculpida a tall de cordó soguejat. És l’únic detall ornamental que hi ha, o que resta, a l’església.
Per la factura i l’estil, aquesta nau s’ha de situar com una construcció del romànic més tardà, amb algun element, com la porta, ja clarament protogòtic. La seva relació cronològica amb el moment de fundació del monestir, al segon terç del segle XIII, no presenta cap dubte. A més de l’austeritat ornamental pròpia dels edificis cistercencs, l’església es construí amb una rusticitat o rudesa allunyades de les grans construccions monàstiques del Cister.
Estat actual de l’església, que fou seu d’un monestir cistercenc fundat l’any 1242.
ECSA - E. Carreras
En alguna obra es pot llegir que l’absis d’aquesta església era més tardà, corresponent a una refecció del segle XV. En el seu estat actual és impossible d’apreciar-ho. En queden només les arrencades del mur semicircular, a cada costat, en una alçada d’uns 2 m, mentre que la part restant del mur és totalment assolada i només es veuen unes poques filades. Aquest absis ja tenia la volta enfonsada abans de l’any 1871. Un plànol de les construccions de Vallbona d’aquest any, que conserva la família propietària, assenyala l’absis com una partie decouverte. El mur perimetral es mantingué, però, a bona alçada fins que va caure l’any 1920. En la planta de l’església publicada per Francesc Monsalvatje l’any 1915 es marquen tres finestres de doble esqueixada. Actualment no es veuen diferències notables entre els aparells subsistents d’aquest absis i els de la nau. Es tractava, sens dubte, d’una capçalera d’aspecte poc freqüent, ja que per les dimensions de l’arc triomfal la volta absidal devia tenir pràcticament la mateixa elevació que la volta de la nau. Si es té en compte que l’esmentat arc triomfal és, indubtablement, de l’època de la nau i es consideren la planta semicircular i l’aparell, sembla que el més probable és que l’absis arruïnat sigui coetani de la nau; és a dir, de la primera meitat del segle XIII.
Sembla força clar també que la capella i la sagristia laterals van ser afegides en època tardana. Ambdues construccions han perdut les parets del fons. Segons la planta de l’any 1915 esmentada, aquest mur quedava sencer a la capella i se’n mantenia una part a la sagristia. Aquests espais són coberts amb voltes de perfil rebaixat. La porta de la sagristia, que perfora el mur de la nau, és d’arc conopial. Els fonaments del mur de la nau, al tram que s’obrí per fer la capella, al sud, són avui visibles al sòl. Tots aquests detalls indiquen que aquestes construccions són posteriors a aquesta nau. Per la porta esmentada hom pot datar-les del segle XV o del XVI.
El claustre
Del claustre, que era situat al costat de tramuntana de l’església, en queden només uns vestigis insignificants. Sembla correspondre-hi un pilar rectangular, que sobresurt de la part baixa d’un contrafort, a la façana de l’edifici situat al costat de ponent del pati o l’esplanada que avui hi ha en aquest punt. Aquest pilar és coronat per una grossa imposta, que té una part superior plana i a sota una motllura horitzontal llisa; ressegueix el pilar pels seus tres costats.
A la façana nord de l’església, entre la porta i la sagristia, hi ha restes d’una paret que hi incidia perpendicularment i, a la base, les restes d’una socolada de carreus grans, un dels quals és motllurat. Si aquesta romanalla pertany també al claustre, es podria pensar que aquest era extraordinàriament reduït i que potser només tenia dues galeries, al nord i a llevant, mentre que pels altres costats devia ser delimitat per l’església i les dependències. Tanmateix, sense una excavació, no es pot passar del camp de les suposicions.
El que sembla força clar és que aquest claustre, contrària mental que s’ha suposat en algunes obres, tenia arcades amb columnes. En el mas es conserven nombrosos fragments de columnetes cilíndriques i llises, de marbre, trobades en aquest lloc, que per les proporcions han de procedir de les galeries del claustre. Una d’aquestes columnes, sencera, ha estat reutilitzada, juntament amb la seva base i un fragment de capitell gòtic, en una llar que hi ha dins la suposada sala capitular. També hi ha dos fragments d’arcades de mig punt, de marbre, que podrien correspondre al claustre. Al mas també es guarden altres peces de marbre, avui en un pedrís de l’esmentat pati, que poden ser els capitells d’aquest claustre. Són llises, sense ornamentació, de secció de pla i cavet, tallades per les quatre cares. Tenen 36 cm de costat i 20 cm d’alçada; la seva base, de 22 cm, es correspon amb el diàmetre de les columnes. Hem vist dos d’aquests capitells, i una altra peça del mateix perfil i alçada, més gran i avui fragmentada, que podia tenir la funció de cimaci d’un pilar o de quatre columnetes. Si aquestes peces tenien la dita funció dins les galeries, el claustre era d’una sobrietat ornamental i d’una senzillesa extremes.
Dependències del monestir
Dins el clos murat, de planta aproximadament trapezoïdal, seguint la configuració del terreny, s’organitzaven les diferents construccions i espais del monestir. A la part superior del conjunt, al sector de ponent, vora l’església i el reduït claustre, hi havia els edificis o dependències bàsiques del clos monàstic. Actualment la construcció més aparent és un llarg edifici de planta rectangular allargada, amb l’eix S-N, que tanca per ponent el pati on hi havia el claustre. Ha estat molt reformat en època moderna, ja que ha estat adaptat a l’habitatge principal de la finca. Les seves façanes exteriors han estat molt transformades. A la de llevant, que dóna al pati interior esmentat, hi destaquen tres alts contraforts rectangulars. Les obertures han estat refetes; la porta, entre dos finestres d’arc apuntat, malgrat el seu aspecte modern, sembla que poden amagar, totes tres obertures, elements antics. Aquesta distribució insinua una façana de sala capitular que, amb reserves, hom podria suposar situada a la planta baixa d’aquesta edificació, on hi ha una sala amb dues àmplies arcades que en origen sustenten un trespol de fusta. Al pla que pel costat de ponent dóna directament a l’exterior a causa del desnivell del terreny, substitueixen dos arcs de diafragma apuntats coincidents amb els inferiors. La sala ha estat completament transformada i compartimentada. Amb les oportunes reserves, es podria dir que es tracta de les restes del dormitori monàstic. Una fotografia del principi de segle, molt borrosa, mostra que aquest edifici era més alt; tenia encara un altre pis o unes golfes. El pati era clos, al costat de tramuntana, per una construcció més baixa, avui desapareguda. El sector nord d’aquest conjunt edificat té aspecte de masia dels segles XVII i XVIII. Al costat de migdia sobresurt el frontó sota del qual hi ha un ull de bou d’obertura quadrilobada; el seu cercle extern és fet amb cairons de terrissa.
Als costats nord i est del pati només són visibles, avui dia, escasses restes de murs.
A l’espai situat a ponent de l’església i al sud de l’edificació esmentada, hi ha diferents petites construccions d’una sola planta, antigues però força modificades per a usos agraris. Una sala rectangular amb pilar central molt massís, adossada en part al frontis del temple, es considera tradicionalment que era el celler. Altres dues sales, més al sud, devien ser altres dependències subsidiàries. La més propera a l’església, també amb pilar central, té als murs, re aprofitades, dues impostes de bocell i algunes altres peces ben tallades, possibles impostes, la qual cosa demostra que han estat transformats o reconstruïts tardanament.
Al costat de migdia de l’església s’afegia una construcció que creava un espai intern molt estret, entre la façana lateral del temple i la capella afegida a l’extrem de llevant. L’aparell de les poques restes dels murs és semblant al de la nau del temple.
El sector de llevant del clos monàstic s’organitza a l’entorn d’una plaça o pati més baix. Al costat de migdia hi ha un edifici que ha estat convertit en casa dels masovers. Les estructures que actualment s’hi aprecien corresponen enterament a aquesta reforma dels segles XVIII i XIX i altres de més recents. Això no obstant, uns murs amb aparell medieval hi incideixen externament pel costat de llevant. Segons l’actual propietària de Vallbona, a l’interior de la casa queda sencera una arcada antiga, apuntada, ara totalment amagada.
Vista de l’edifici que hom identifica com dels conversos, un dels més ben conservats de tot el conjunt.
ECSA - E. Carreras
Al costat nord d’aquest pati, al NE del conjunt, hi ha una construcció lògicament identificable amb l’edifici dels conversos. És la més sencera i ben conservada de tot el conjunt. Té dos pisos i planta rectangular allargada, amb l’eix oest-est, i fa 17 × 7 m, mides exteriors. Ha estat bastida en un terreny de fort pendent, al caire del planell, damunt d’un ferm terraplenat artificial. Això fa que el pis superior tingui accés directe a l’exterior, al nivell del pati o plaça, pel costat de migdia. La construcció és coberta amb embigat sobre tres grans arcs de diafragma apuntats. Aquestes arcades, fetes amb lloses estretes, simplement trencades, arrenquen directament dels murs laterals per mitjà d’unes grosses impostes de bossell, un sistema característic de les sales monàstiques cistercenques, que aquí apareix en una versió rústega. Els pisos són dividits per un trespol de fusta. Hi ha una entrada a llevant, a la planta baixa, i la de migdia s’obre directament al pis. Ambdues portes tenen arc rebaixat. Les finestres —tres al nord i una a llevant—són grans i de doble biaix, rectangulars, amb llinda feta amb una simple llosa mal escairada. Quatre contraforts, grossos i alts, reforcen el mur de tramuntana, el més elevat de l’edifici. Altres tres contraforts molt més baixos s’adossaven a migdia; ara només en queden restes. L’edifici quedava integrat dins el recinte fortificat; a la façana de ponent hi ha tres espitlleres distribuïdes simètricament. L’aparell d’aquest edifici és a base de blocs de granit i esquist, trencats, i no difereix gaire del que es veu a l’església i als paraments antics de les altres dependències abans esmentades. Pot pertànyer perfectament a un moment apropat a la data fundacional del monestir, al segle XIII.
Recinte fortificat
El monestir, amb les seves diferents construccions, era circuit per un clos murat, les diferents restes del qual demostren que era un veritable recinte de muralla. Tot i que en diferents trams és completament destruït, se’n pot seguir el traçat de manera força aproximada. La planta era aproximadament trapezial, com ja s’ha indicat, si bé amb nombroses inflexions obligades per la configuració del terreny. Els costats més llargs eren els de migdia i tramuntana i el més curt, el de llevant, on hi havia l’entrada, de la qual són visibles només indicis. S’identifica l’espai on arribava l’antic camí, en part tallat a la roca pels costats, entre fragments de la part baixa de la muralla. A tramuntana hi ha un llarg fragment de mur amb espitlleres que enllaça amb l’edifici dels conversos, integrat, com ja s’ha dit, en el recinte. Des d’aquest edifici vers ponent, la muralla creava tota una sèrie d’inflexions. En queda un angle amb murs de més d’1 m d’alçada a cada costat. Al sector de ponent hi ha l’element de fortificació més destacat, una torre cilíndrica que queda adossada, avui, al mig de les façanes del mas (part superior de les dependències del costat oest del claustre). Aquesta torre també serví de cisterna, ja que hi anava a parar una conducció o aqüeducte. S’hi veu, enlairat, l’orifici d’entrada d’aigua. Al costat nord de la torre hi ha vestigis del tram de muralla que s’hi afegia. No és així a migdia, ja que en tot aquest sector el recinte resta molt destruït. Segurament en formava part la construcció ruïnosa afegida al sud de l’església, la qual potser era integrada a la fortificació, si bé això no resta clar.
L’aparell de la muralla, a les parts conservades, és de blocs de pedra desbastats i morter; les espitlleres són aparellades amb lloses escollides i més ben tallades. Per la seva integració amb altres construccions del conjunt, com l’edifici de conversos, i pel tipus d’aparell no gaire diferent, es pot suposar que aquesta muralla fou erigida també al segle XIII.
Aqüeducte
Aqüeducte medieval que proveïa d’aigua el monestir cistercenc, segons una fotografia del 1910.
Imatge cedida per les propietàries de Vallbona, senyores J. Vilar i H. Jean-Puech
Com ja s’ha indicat, la torre cilíndrica de l’extrem de ponent del recinte era alhora una torre d’aigües; probablement tenia una important cisterna a la base, on ara hi ha unes tines fetes a l’època del mas. L’entrada d’aigua era elevada, ja que hi arribava una conducció per la carena del serrat, des de la font de l’Àngel, que és més amunt, vers ponent.
Entre la torre i el serrat hi ha un espai rebaixat i aplanat artificialment, davant la façana oest del monestir. Per guanyar aquest espai s’havia construït un tram de veritable aqüeducte medieval. Ensulsiat cap als anys vint, avui ha desaparegut totalment, però se’n conserva una fotografia de l’any 1910 que mostra encara un mur d’uns 5 m d’alçada en el qual s’obria un arc apuntat.
Vers ponent, a la carena de la serra, es veuen rastres de construcció i trams tallats a la roca, escasses restes de l’esmentada conducció d’aigua.
El monestir de Santa Maria de Vallbona manté encara testimonis considerables del conjunt edificat, del qual es pot endevinar la distribució en algunes de les seves parts més importants. Al nostre parer és una mostra interessant d’arquitectura medieval, com a exemple d’un monestir cistercenc de dimensions reduïdes i de caràcter rústec i pobre. L’arquitectura, tant religiosa —l’església—com civil —principalment el ben conservat edifici dels conversos—, demostra aquest caràcter, tant com les notícies històriques que es tenen del cenobi. Amb uns materials treballats rudement, és una versió modesta dels models arquitectònics adaptats i desenvolupats del Cister. A Vallbona es troben l’església amb volta apuntada sobre arcs torals i sales d’arquitectura civil amb fusteria sobre arcs de diafragma, igualment que als exemples més elevats del Cister, com les abadies de Fontfreda, Santes Creus i moltes altres. (JBH-BBG-ECV-PGF-BR)
Escultura
La façana del mas encarada al nord té un portal d’arc de mig punt i de dovelles grans. Un dels carreus dels brancals, de granit, presenta uns elements esculpits; sens dubte ha estat reutilitzat, tot i que la seva procedència és desconeguda. S’hi veuen, força malmesos, una creu llatina potençada i un escut. La creu és de traç aprofundit i fa 21 × 16 cm, mentre que l’ample és d’1 cm. L’escut és de forma ogival i presenta diverses càrregues, tot i que per la forta erosió que presenten resulta difícil interpretar-les: s’hi veu un pal vertical i una creu molt petita, mentre que altres relleus ja són pràcticament esborrats. (JBH-BBG-ECV-PGF-BR)
Altar
A l’esplanada situada a ponent de l’actual habitatge o mas, prop de la torre, es construí fa pocs anys una taula que té el suport d’obra. S’hi reutilitzà una ara fragmentària, trobada fa anys al presbiteri de l’església. Es una peça, tallada en granit, sense cap mena de decoració; actualment fa 112 × 73 cm i té un gruix de 12 cm. Atesa la seva gran simplicitat, resulta difícil apuntar una possible datació. (JBH-BBG-ECV-PGF-BR)
Pica
En un pati exterior situat davant la façana de tramuntana del mas de Vallbona (al nord-oest del conjunt de l’antic cenobi) hi ha estat arranjada una font, per a la qual s’ha reutilitzat un fragment de pica baptismal, feta en granit, trobat a l’interior de l’església. Fa 30 cm d’alçada i correspon a la part inferior de la pica, tallada en granit, que ha estat trencada irregularment. Hom ignora, doncs, si tenia algun detall ornamental. Es troba col·locada al damunt d’una altra peça —potser un suport de pica beneitera— que també era a l’església. És una peça tallada en granit, troncocònica i decorada amb uns cercles fent d’anella motllurada als dos extrems; fa 65 cm d’alçada, 35 cm de diàmetre a la base i 30 cm de diàmetre a la part superior. (JBH-BBG-ECV-PGF-BR)
Bibliografia
Bibliografia sobre el monestir
- Balmanya, 1878, vol. II, pàg. 349
- Balmanya, 1887, vol. III, pàgs. 227-231
- Avilés, 1890, vol. XVII, pàgs. 128-135
- Monsalvatje, 1915, vol. 24, pàgs. 245-250 i 397-400
- Ponsich, 1980b, pàg. 26.
Bibliografia sobre l’escultura
- Brutails, 1893, pàgs. 21 i 94
- Buron, [1977] 1980, pàg. 356.
Bibliografia sobre l’altar
- Beutails, 1893, pàgs. 21 i 94
- Buron, [1977] 1980, pàg. 356.