Situació
Exterior de l’absis, amb els característics contraforts que evoquen solucions d’altres edificis del Rosselló i l’Alt Empordà de la fi del segle X i l’inici de l’XI.
ECSA - A. Roura
Vista de l’interior amb un dels grans pilars massissos que separa les dues naus.
ECSA - A. Roura
Aquesta església, situada al poble de Tatzó d Avall,és al costat de l’antic castell.
Mapa: IGN-2549. Situació: Lat. 42° 34” 11,34” N - Long. 3° 0’ 20,8” E.
Història
Cap dels cinc juraments d’homenatge relatius al castell de Tatzó i a la seva cellera, entre el 1085 i el 1169, no fan esment de la seva capella, a la qual al·ludeix per primera vegada, entre els documents conservats, el testament de Riambau, cabiscol d’Elna, l’li d’agost de 1145. En aquest testament Riambau deixava “a l’església de Sant Martí de Tatzó (eccl. S. Martini de Tacione) les millores i les donacions que hi havia fet”; a més d’això, tots els rèdits que la vescomtessa Jordana tenia en aquesta església i en l’honor de Santa Creu, i tot el domini que hi pretenia; per aquells rèdits havia donat a la vescomtessa algunes pells bones i un bon capell (capellum), al seu fill Hug un bon palafrè (palafredum), un bon fre i un bon guarniment de cavall (faleranito), i al vescomte, el seu marit, cent sous melgoresos.
Deixava a més, “les penyores que havia tingut Pere Eimar sobre l’alou de Santa Creu de Tatzó i que ell mateix havia redimit, les compres que havia fet, etc. a Sant Martí i Santa Creu, lliurament i quietament”. Riambau degué morir poc després. El seu llegat de “Bula de Conflent” (Bulaternera) fou lliurat a la canònica de Santa Eulàlia d’Elna el 4 de desembre del mateix any.
L’església de Sant Martí i Santa Creu de Tatzó d’Avall, que era beneficiària de les millores i les donacions testamentàries del cabiscol Riambau, ja era molt probablement una dependència directa de la seu i del capítol d’Elna. Això ho fa pensar el fet que, segons un inventari de l’arxiu de Fontfreda, el bisbe d’Elna, Artau III, amb el consentiment de Bernat de Mosset, ardiaca d’Elna i capellà de l’església de Sant Martí de Tatzó, feu una donació (l’objecte de la qual no es precisa en el document) a l’abat i als monjos de Fontfreda, l’any 1157. D’altra banda, el 19 d’abril de 1205, Ramon III de Tatzó retia l’homenatge a Guillem d’Ortafà, bisbe d’Elna, pel delme que percebia de Tatzó, excepte una part de l’església (preter partem ecclesie).
Segons Monsalvatje, que no dona d’on extreu la referència, l’any 1209 una assemblea es reuní dins l’església, en la qual Arnau, abat de Sant Genís de Fontanes, Bernat Cequirol, comanador del Masdéu, i els cavallers de Banyuls dels Aspres contestaren certs drets que volia exigir Gausfred de Rocabertí sobre el lloc de Tatzó.
El 1228, Bernat Bellvespre llegava per testament quatre sous a cadascun dels preveres al servei de l’església de Sant Martí de Tatzó. De fet, documents de l’arxiu de la seu d’Elna, testimonien que encara el 1631, els preveres de la mensa de la comunitat celebraven missa l’li de novembre, dia de Sant Martí, dins l’església de Tatzó d’Avall, seguint un antiquíssim costum (insequendo antiquissimam consuetudinem) encara vigent a l’inici del segle XVIII (1706). I des del segle XIV —probablement molt abans—sagristans i hebdomadaris curats de Sant Martí de Tatzó eren nomenats pel capítol d’Elna.
Sant Martí de Tatzó, desafectada a la Revolució Francesa, fou des d’aquell temps utilitzada com a cortal i dividida finalment entre tres propietaris particulars. Feliçment, la part occidental de les naus, el cor-tribuna (del segle XIV?) i la capella-transsepte meridional han pogut ser comprats fa poc per una nova associació, dita Fundació Catalana. Falta recuperar la capçalera i el que queda del transsepte nord per tal d’aconseguir una deguda restauració del conjunt, finalment declarat Monument Històric.
Església
Planta d’aquesta església, de tipologia molt singular, resolta amb dues nauscapçades per un únic igran absis.
R. Mallol, segons informació d’A. Vernet
L’església de Sant Martí i Santa Creu de Tatzó d’Avall, tal com ha pervingut fins als nostres dies, malgrat el pas del temps, és un monument considerable de 25,60 m de llargària per 8,60 m d’amplària, potser únic fins ara en el període romànic per l’originalitat de la planta.
Té, d’origen, dues naus separades per tres arcades axials que reposen sobre pilars massissos. Aquestes arcades sostenen una paret de diafragma sobre la qual reposa una volta de canó única per a les dues naus (uns 8 m d’alçada sota la clau). A més, existeix una única capçalera semicircular a llevant per a les dues naus, i tot el conjunt és aparentment l’originari, sense cap traça de represa o modificació excepte d’una part i altra del tram del cor, on dues capelles s’obren perpendicularment a les naus, en forma de transsepte; són cobertes amb volta d’ogives, del segle XIV. Probablement en la mateixa època —o bé ja al segle XIII—, fou fortificada a l’altura del terrat amb una ronda amb espidieres i un matacà per sobre la porta meridional, obrada amb un senzill arc de mig punt (la qual sembla que era precedida, originàriament, d’un porxo arquejat, potser per a la defensa).
Secció longitudinal de l’edifici que posa de manifest la seva singular estructura, especialment en les voltes que suporten la coberta,
R. Mallol, segons informació d’A. Vernet
Dels pilars interiors parteixen, a més de les grans arcades axials, arcs torals perpendiculars més baixos que contribueixen a assegurar l’estabilitat de l’edifici; són de dibuix semicircular i s’uneixen a la volta per mitjà d’una paret de diafragma. En cadascun dels sis trams uns arcs formers al nord i al sud, i fins i tot a l’absis, reforcen les parets. Al naixement de les grans arca des com també al dels arcs torals, les impostes de granit (material utilitzat per al conjunt de l’edifici) són totes esculpides amb motius diversos: escacat, trena, pinyes, fulles, florons, palmetes i arquets. Hi ha un detall curios i excepcional: les claus dels arcs sobresurten netament segons una tradició d’origen romà, tal com s’observa a Sant Andreu de Sureda (1121) i a Sant Esteve del Monestir.
L’àmplia capçalera presenta tres contraforts corresponents als pilars de les quatre arcades que reforcen la paret a l’interior, i quatre finestres de doble esqueixada, com les de les naus (dues —probablement tres a l’origen— al costat meridional, dues a ponent).
L’aparell de còdols de granit del conjunt de l’edifici, amb pedres picades als angles i als muntants de la porta, el de les finestres i el dels arcs ha conservat a l’exterior i a l’interior, sota els vestigis d’arrebossats posteriors, gran part de les juntes primitives, acuradament dreçades en relleu; detall important que obliga —segons les nostres observacions fetes a la totalitat dels edificis pre-romànics i romànics, particularment al Rosselló, el Vallespir, el Conflent, la Cerdanya, el Llenguadoc, etc.— a considerar que la construcció d’aquest edifici tan estrany s’ha de remuntar al segle XI i no al segle XII com una primera impressió podria fer admetre si es considera l’aparell tallat prou acurat dels pilars, els arcs, els angles, etc. Aquesta tècnica de juntes (d’origen romà, utilitzada per exemple a les criptes carolíngies de Sant Germà d’Auxerre)ha estat utilitzada en la regió durant tota l’època pre-romànica i fins a l’inici del segle XI. Una aportació de l’arquitectura llombarda al país fou precisament la d’introduir i generalitzar la moda nova de juntes que presentaven unes línies còncaves o solcs, traçats amb paleta, els quals sovint foren realçats amb pintura (ocre, roig per als de fora, blanc per als de dintre). L’aparició més antiga d’aquesta segona categoria en edificis ben datats es pot observar a Cuixà (església de la Trinitat per sobre la cripta del Pessebre, de 1020-1035) i a Sant Joan el Vell de Perpinyà (1025). A la seu d’Elna, les juntures de relleu caracteritzen (si no han estat destruïdes per les “restauracions”) les capçaleres, i també, a l’interior, les parets de l’antiga cripta, mentre que les juntures “solcades”apareixen a la volta de l’absidiola de la dita cripta (absidiola que fou aparedada al segle XII per un mur on apareix una tercera tèc nica, la de les juntures “prismàtiques”.
El que sembla cert és que la tècnica de les juntures de relleu ha perdurat més al Rosselló estricte —com a tradició arquitectònica autòctona— que en regions on l’arquitectura llombarda apareix amb anterioritat.
Tal és l’estat actual, descrit breument, d’aquesta església extraordinària —que hom podria definir, específicament, més que de dues naus, de nau única, separada en dues parts per arcades axials— que constitueix el prototip més antic conegut de l’estil arquitectònic que caracteritza un edifici gòtic tan excepcional com la famosa església dels Predicadors de Tolosa, dita dels jacobins (segles XIII i XIV).
Tot i admetent una relativa perduració de les juntes de relleu dins la zona pròpiament rossellonesa, hom no pot datar Sant Martí de Tatzó més enllà del segle XI. Tal datació és corroborada pel caràcter arcaic de la decoració esculpida de les impostes, motius (escacs o motllures, semi arquets entrellaçats, lòbuls semicirculars)que també figuren en les impostes de les grans arcades de la catedral d’Elna, datades a la primera meitat del segle XI. Pel que fa a les solucions adoptades per la volta, cal subratllar, encara més que el detall arcaic de les claus d’arc que sobresurten, l’extraordinari luxe de precaucions que el mestre d’obra va desplegar per assegurar-ne l’estabilitat, com són: sustentació axial pel mur de diafragma al damunt de les grans arcades, sustentacions perpendiculars a l’eix per les parets que suporten al damunt els arcs transversals, reforçament dels arcs laterals de les dues naus, reforçament del semicercle absidal a l’interior per quatre arcs i un pilar axial massís, i a l’exterior per tres contraforts (com els dels absis majors pre-romànics de Sant Genís de Fontanes i de Sant Andreu de Sureda i els de l’absidiola de la cripta de la capçalera d’Elna).
Relleus
Quatre de les impostes corresponents als pilars de l’interior de l’església, amb decoració de relleus de tipus vegetal estilitzat i geomètric.
ECSA - A. Roura
A l’interior de l’església encara resten diverses impostes amb relleus esculpits força interessants. S’hi poden veure escacats, trenes, pinyes, fulles, florons, palmetes, combinacions geomètriques, entrellaçats o arquets, entre altres motius.
La seva datació no pot anar molt més enllà del segle XI, com passa amb l’arquitectura de l’edifici, atès el caràcter arcaic de la decoració i el fet que part del repertori també el trobem en les impostes de les grans arcades de la catedral d’Elna, datades a la primera meitat del segle XI. (PP)
Epigrafia
Cal consignar aquí que, a l’inici del segle XIX, P. Puiggarí havia copiat una inscripció funerària situada “a la porta de l’església”, ja desapareguda cap al 1860. Fou publicada per L. de Bonnefoy, segons la còpia de Puiggarí, i data del segle XIII:
[...]KALENDAS MADII OBIIT BERENGARIUS TACITONIS...
...FAMA VIRI FLORET ET MILITAT EIUS HONORI...
...ATQUE NESCIT CUM MORIENTE MORI..
Que vol dir:
“El dia de les calendes de maig [primer de maig] morí Berenguer de Tatzó ...la fama de l’home floreix i milita pel seu honor... i no sap morir amb qui mor...” (PP)
Bibliografia
Bibliografia sobre l’església
- Brutails, 1889, pàgs. 41-45 i Monsalvatje, 1914, vol. 23, pàgs. 218-219. Ponsich, 1990b, pàgs. 7-27.
Bibliografia sobre l’epigrafia
- Bonnefoy, 1856-63, pàg. 169
- Brutails, 1901, pàgs. 40-41 i fig. 9 i pàgs. 31, 115 i 166
- Corpus des inscriptions, 1986, pàg. 16.