Situació
Torre d’angle del recinte fortificat d’aquesta fortalesa.
ECSA - A. Roura
És situat al poble de Tatzó d’Avall, separat 1 km del nucli dit Tatzó d’Amunt.
Mapa: IGN-2549. Situació: Lat. 42° 34’ 11,34” N - Long. 3° 0’ 20,8” E.
La població és situada a un centenar de metres de la N-114, a mà esquerra, uns 2 km al sud d’Elna.
Història
El castell de Tatzó d’Avall, bressol de la família vescomtal a la qual donà el nom, era el successor segurament d’una localitat molt antiga, de la qual unes poques excavacions fetes a prop han descobert vestigis romans i preromans.
L’etimologia del seu nom és un problema no resolt. Alguns autors han suposat que vindria de statio i correspondria al stabulum, indicat com a estació de la via Domitia per l’itinerari d’Antoni (amb un error cert en la xifra de la distància). Sembla, però, més aviat deure el seu origen al nom del riu que voreja el territori al nord, dit avui riu de Sant Andreu, però als segles medievals Tacido (fluvium Tacidum, 823, 844; v. Tacione superiore, 897; i d’aquí villa Tacidone subteriore, 967; Tacione subteriore, 981; Tazon, 1011; Tacidon, 1188; Tatzó de Vall, 1628; i Tacione superiore 897; i Tatsó de Munt, 1628. Avui el topònim és desfigurat en els mapes, sense cap raó, i apareix sota la forma “Taxo”.
El primer membre segur dels Tatzó, vescomtes de Rosselló, és Guillem Adalbert (1013-1052), al qual succeeix Udalgar, el seu fill probablement, esmentat el 1082; després, successivament, els dos fills d’aquest, Ramon Udalgar (1087-1102) i Hug I (1102-1106), dels quals s’han conservat els juraments d’homenatge, per Tatzó d’Avall i Pujols, fets successivament al comte Guislabert II (1074-1102), el primer entre els anys 1085-1087, i el segon probablement el 1102.
El castell vescomtal de Tatzó, però, és esmentat per primera vegada en un document dels voltants del 1060, en què el comte Ponç I d’Empúries es plany del fet que Guislabert, fill del comtede Rosselló Gausfred II, hagués “tolt el castell de Tatzó” (castro de Tatzone) al seu nebot (que seria aleshores el vescomte Udalgar, fill del vescomte Guillem Adalbert) i als homes que tenien el castell per ell.
En el seu testament del 1106, Hug I llegava “tots els seus béns” a la seva filla i hereva única, Jordana, oferta en matrimoni a un dels fills de Bernat Deudat. Probablement, aquest matrimoni no degué realitzar-se perquè de fet, l’espòs, que s’intitulà vescomte de Tatzó el 1121, fou Bernat Berenguer de Llupià, possiblement fill d’un altre Berenguer de Llupià, esmentat el 1091. El 1145, com a conseqüència d’un conflicte armat amb el comte Gausfred III, el vescomte Bernat Berenguer i el seu fill Hug hagueren d’abandonar a mans del comte el castell de Pujols, que defensava el territori del vescomtat cap al migdia. Des d’aquell moment, mort o destituït del càrrec, el seu fill Hug II el succeí i després d’ell el seu net Ramon II (1156-1176), el qual renovà el jurament d’homenatge al comte Girard II, al gener del 1166. De fet, aquest acte d’homenatge és el darrer document on s’esmenta el títol de vescomte de Tatzó, que cauria en desús amb el canvi de dinastia el 1172.
El 1202 Ramon III de Tatzó, “fill de Garsén i de Ramon” (probablement el vescomte Ramon II) no s’intitulà vescomte, i tampoc dins una acta del 1207. Passà el mateix amb Ponç de Tatzó (1237), Guillem de Tatzó (1242) i Ramon de Tatzó (1251), els seus probables descendents. En conseqüència, segurament a causa de l’actuació dels Tatzó en el conflicte entre Jaume II de Mallorca i els comtes reis de Barcelona-Aragó, la senyoria de Tatzó d’Avall se’ls escapà al final del segle XIII; després de la pau establerta a Argelers el 1298, per una acta del 13 de setembre de 1299, Jaume II de Mallorca concedí a Pere Despuig tota la jurisdicció i justícia civil sobre la vila, el castell i el territori de Tatzó d’Avall. Un Ramon de Tatzó era, nogensmenys, una vegada més senyor de Tatzó d’Avall el 1340, sota Jaume III de Mallorca. Prengué, segurament, el mateix partit que els precedents (és a dir, a favor dels reis d’Aragó), ja que la senyoria de Tatzó d’Avall li fou confirmada per Pere el Cerimoniós, el qual, a més l’instituí governador del Rosselló el 1344. (El 1343, el cavaller Dalmau de Tatzó, potser el seu germà, havia estat empresonat al castell de Bellver, per ordre de Jaume III de Mallorca, per haver pres partit pel rei d’Aragó.)
Sembla que Ramon IV de Tatzó no va tenir descendència masculina i que una de les seves filles va aportar la senyoria de Tatzó, una vegada més, al casal Despuig, el qual n’era titular a la segona meitat del segle XIV. A la darreria del segle XIV, o l’inici del XV, Jacmina Despuig aportà la senyoria al seu espòs Guillem d’Oms, senyor de Calmella, que fou el pare de Francesc d’Oms, senyor de Tatzó d’Avall, el qual el 1476, veié confiscats els seus béns per haver pres el partit de Joan II d’Aragó contra el rei de França, Lluís XI. El seu fill, Pere Arnau, el recuperà amb la senyoria de Tatzó d’Avall, la qual es transmeté, successivament de pare a fill, a Joan Francesc d’Oms, Onofre d’Oms (segle XVI), Bernat d’Oms, Josep d’Oms, Manuel d’Oms i Antoni d’Oms, mort en un duel el 1705.
Sembla que la senyoria de Tatzó d’Avall caigué aleshores dins el domini reial.
Castell
Planta esquemàtica de l’església i murs que delimitaven la cellera o nucli fortificat de Tatzó.
R. Mallol
El castell presenta encara avui vestigis importants de la seva cellera o recinte fortificat quadrangular, fet malbé darrerament, però que caldria protegir legalment a causa de l’interès que té per al patrimoni argelesenc. Contràriament al que passa a Pujols, s’hi bastiren algunes torres semicirculars, però el recinte no presenta cap traça de l’existència de valls. Una torre protegia cadascun dels angles nord-est i sud-est.
Aquestes torres no poden ser anteriors al segle XIII. Els juraments conservats dels anys 1083-87 i 1102 precisen molt explícitament que la cellera aleshores no tenia ni podia tenir ni torres ni valls: “in ipsa celera non habeat tors ni vals sino tuo mandamento de Guilaberto iam dicto”, frase reproduïda, mot per mot, pel segon jurament, fet pel mateix Hug al comte Girard I, successor de Guislabert II (1102-1113). Aquests tres documents permeten d’establir que la cellera era part del castell primitiu, contemporani al vescomtat de Tatzó d’Avall, dins el primer quart del segle XI. Quant a les torres, d’una banda els juraments posteriors del 1145, el 1156 i el 1166 repeteixen l’esmentat en els documents anteriors i, de l’altra, no es té cap exemple al Rosselló estricte de torres semicilíndriques de flanqueig anteriors al segle XIII.
Fragment de muralla on s’aprecien els còdols col·locats en espiga.
ECSA - A. Roura
L’aparell de la muralla és de còdols disposats en espina de peix, segons un model del qual existien molts testimonis locals, des dels temps carolingis al segle XII i més enllà. Al nord i a l’est subsisteixen vestigis d’un talús, certament posterior.
L’aparell de les torres no difereix aparentment del de la muralla. Unes espitlleres de la muralla, amb paraments de pedra tallada, però de forma molt senzilla, poden datar tant del segle XII com del XIII.
A l’interior de la cellera s’han construït uns cortals i unes habitacions posteriors adossades a les muralles del nord i del nord-oest. Els vestigis del castell pròpiament dit són, aproximadament, al centre de la cellera i presenten essencialment una gran capella, al migdia de la qual hi ha un cos d’edificis molt modificats i amb una torre cilíndrica que té un aparell de còdols disposats en espina de peix amb cadenes de maons intercalades, la qual hom pot datar al segle XV.
Bibliografia
- Marca, 1688, ap. 29 i ap. 367
- Henry, 1835, vol. I, pàg. 68
- Miquel, 1945-47, vol. II, doc. 698, pàgs. 211-213; doc. 700, pàgs. 214-216; doc. 740, pàg. 247; doc. 741, pàgs. 247-248; doc. 742, pàg. 248; doc. 743, pàgs. 248-249; doc. 744, pàg. 249; doc. 745, pàg. 250; doc. 746, pàgs. 250-251; doc. 765, pàg. 262 i doc. 792, pàgs. 274-277
- Ponsich, 1980b, pàgs. 26-56.