L'Associació de Banquers de Barcelona (1908-1931)

La constitució. Els bancs fundadors

“Cap a la fi del 1907 i amb motiu de l’obligada reunió gremial dels banquers de la ciutat de Barcelona per al repartiment de les quotes contributives per al 1908, germinà entre alguns elements joves de la banca privada barcelonina la idea de constituir una entitat civil, d’agrupació professional, que posés fi a l’isolament suïcida en què vivien.” (J. Milà i Camps: “La banca barcelonina i el despertar de la banca espanyola”, Economia i Finances, 10 de gener de 1918.)

Amb aquestes paraules explica la constitució de l’Associació de Banquers de Barcelona el seu secretari. El terme “banquers” s’aplicava a totes les entitats bancàries no anònimes. En virtut de l’article tercer dels Estatuts, era condició indispensable per a ser membre de l’entitat estar matriculat com a comerciant banquer (tarifa 2a, A 37 de la Llei sobre contribució industrial). L’isolament suïcida de què parla Milà i Camps fa referència a la difícil competència dels grans bancs —en forma de societat anònima i amb abundants recursos— envers els qui eren banquers individuals, societats regulars col·lectives o societats en comandita. Segons els Estatuts de l’Associació, el seu “fin primordial es la defensa de los intereses morales y materiales de los asociados”, un objectiu prou vague i que explica l’èxit relatiu de l’entitat en el primer moment. L’impuls dels promotors quedà frenat durant el primer exercici (1908) per la “muerte mercantil” —com diu la Memòria—, o sigui la fallida, de dos dels seus membres.

Els socis fundadors de l'Associació de Banquers de Barcelona (1908) foren:

• Manuel Arnús i Companyia, SRC
• Claudi López Bru, marquès de Comillas
• Garriga Nogués Nebots, S. en C.
• Pau Gil
• Jover i Companyia, SRC
• J. Marsans Rof i Fills, SRC
• Martínez i Companyia, SRC
• Fills de F. Mas Sardà, SRC
• J.B. Modolell
• Nonell, Rovira i Matas, SRC
• Parasols i Caralps, SRC
• Rosés i Companyia, SRC
• Taberner, Carles-Tolrà i Manaut, S. en C. (Caixa Vilumara)
• Tusquets i Companyia, S. en C.
• Fills de Magí Valls, SRC
• Hereus d’Antoni Freixa, SRC
• Guillem Peters

El 27 de gener de 1909, l’Associació optà per l’ampliació de la base de socis, des d’un punt de vista geogràfic: “Convertir la Asociación, de barcelonesa en catalana, dando cabida además en la misma a los banqueros de las Baleares.” (Memòria del 1909.) El nom d’Associació de Banquers de Barcelona tingué un afegitó: Associació de Banquers de Catalunya i Balears. Va ser aquell un altre any dolent per als banquers, si més no pels fets de la Setmana Tràgica barcelonina. Però va ser bo per a una operació que donà ales a l’Associació: la creació per part dels socis de l’entitat d’una agrupació o sindicat assegurador d’una emissió de títols del Foment d’Obres i Construccions SA, que es col·locà molt bé i fou un èxit. El resultat fou la creació del Sindicat de Banquers el 1910, que s’analitza més endavant.

El 1911, l’Associació, que rebia noves adhesions, modificà els seus Estatuts en el sentit d’acceptar l’entrada de societats anònimes associades, sempre que es tracti de societats “procedentes directamente de una sociedad colectiva o comanditaria que hubiese pertenecido a la Asociación hasta su disolución” (Memòria del 1911). Era el cas concret de Manuel Arnús i Companyia, convertida ara en SA Arnús-Garí. El 1913 hi entrà el Banc de Barcelona, que havia absorbit la Caixa Vilumara.

Amb aquests canvis, l’objectiu inicial de l’Associació, que era agrupar els comerciants banquers catalans, quedava totalment desvirtuat. L’Associació de Banquers integrà tots els bancs catalans, grans i petits, societats individuals o anònimes, i es convertí, de fet, en una Associació dels Bancs, força lluny del seu origen. Els seus membres veien que podia ser un autèntic grup de pressió, que representés els interessos de les entitats financeres. Cooperació i acció col·lectiva són dues paraules que surten a la Memòria del 1913, i que expressen les intencions de la seva Junta Directiva. Al mateix temps es proposen “que se constituyan entidades análogas a esta en el resto de España” per a poder fer un front comú en tots els temes que afecten la comunitat bancària. El resultat fou la creació, el 1917, de l’Asociación de la Banca Española del Centro, a la qual s’adheriren els bancs d’Andalusia, Extremadura, Canàries i província d’Albacete, i de l’Asociación de Bancos y Banqueros del Norte de España, amb el País Basc, Navarra, Galícia, Astúries i les províncies de Burgos, Palència, Lleó i Santander. L’Associació de Banquers de Catalunya i Balears fou a partir de llavors l’Associació de Banquers de Barcelona, amb el subtítol d’Agrupación de la Banca Española del Nordeste de España, que integrava tots els països de l’antiga Corona d’Aragó, més la província de Múrcia. Es creà amb tota naturalitat el Comité Central de la Banca Española, presidit per un banquer de Madrid i amb un banquer basc com a vicepresident primer. Els catalans, tot i haver estat els promotors de la idea, es quedaren només amb una vicepresidència segona (ocupada per Josep Garriga-Nogués i Roig).

Memòria del 1919. L’Associació de Banquers de Barcelona integrà, inicialment, la majoria de les entitats bancàries no anònimes catalanes.

L’actuació d’aquestes agrupacions assolí els objectius que s’havien proposat, però s’allunyaren molt dels objectius inicials de l’Associació de Banquers de Barcelona. Al marge de bombardejar el govern amb els seus escrits i les seves peticions, realitzaren algunes actuacions conjuntes d’importància. El 1918 el Comité Central de la Banca Española creà un Consorcio Bancario Español, que assumí la concessió de dos importants crèdits: un a la República Francesa i un altre al govern dels Estats Units. El 1920 es presentà l’oportunitat de participar en la creació del Banco de Crédito Industrial. Els bancs, banquers i empreses catalans subscriviren el 35% del capital d’aquest banc.

Al final del 1921, Francesc Cambó com a ministre d’Hisenda i Lluís Sedó com a governador del Banc d’Espanya aconseguiren l’aprovació per part de les Corts Espanyoles de la primera Llei d’Ordinació Bancària, que preveia la creació d’un Consell Superior Bancari, representatiu de tota la banca espanyola, presidit per un “comisario regio”, en nom del govern. En el desenvolupament de la llei —Ordre de 3 de febrer de 1922— s’estableixen tres zones bancàries, “que son las asignadas a las Asociaciones del Centro, del Norte y de Barcelona, con los límites que cada cual, respectivamente, tiene”. Així, doncs, quedà confirmat el caràcter organitzatiu de les associacions, que traspassaren l’àmbit privat per a convertir-se en públiques.

L’Associació de Banquers de Barcelona es mantingué i publicà les seves memòries fins el 1931. Però des del 1922 el que compta és la Comissaria de la Banca Privada i el Consell Superior Bancari. Els bancs i banquers s’hi poden adherir voluntàriament. En aquest cas estan obligats a trametre trimestralment el seu balanç, que serà publicat. S’hi accepta la presència de bancs no adherits, que també fan públics els seus balanços.

A continuació, figura una referència històrica dels banquers adherits a l’Associació de Banquers de Barcelona. En primer lloc, dels fundadors, amb la sola excepció de Taberner, Carles-Tolrà i Manaut, SRC —la Caixa Vilumara (vegeu Caixa Vilumara, 1862-1914). Després, dels banquers adherits posteriorment, sempre que no es tracti de bancs que han merescut un tractament a part.

Manuel Arnús i Companyia, SRC

Evarist Arnús

Evarist Arnús és una de les grans figures de les finances catalanes del segle XIX (Diari de l’Exposició, 1888).

Evarist Arnús i Ferrer va néixer a Barcelona el 1820. El cognom era una derivació del francès Arnoux. El seu avi era un notari del Pertús que va creuar el carrer d’aquesta vila fronterera i passà a Espanya, amb motiu de la Revolució Francesa. Els Arnoux o Arnús s’instal·laren a Girona i, posteriorment, el pare del biografiat, Andreu Arnús i Pujol, ho féu a Barcelona. Les rendes familiars eren modestes.

Evarist Arnús treballà successivament al despatx d’un procurador dels Tribunals, de dependent a la companyia de vapors Martorell i Bofill i d’escrivent a l’Ajuntament de Barcelona. El 1842 obtingué el títol de corredor —intermediari— de cotons, que li donà alguns diners. Es va casar, però amb molt mala fortuna, ja que al cap de nou mesos moria la seva esposa i el fill que esperava. Va ser durant un viatge a Madrid, poc després, que va veure i conèixer el funcionament de la Borsa de la capital i s’interessà per les operacions sobre valors. El 1846 ingressava com a corredor reial de canvis de Barcelona, amb despatx al núm. 66 del carrer dels Escudellers, primer, i al núm. 38 del mateix carrer, després. La compra de la casa d’aquest segon despatx i de les veïnes li donà la propietat del que havia de ser el passatge del Rellotge, on instal·là definitivament les seves oficines. El 1850 es tornà a casar, amb Balbina Oliveras i Comerma, dotze anys més jove que ell. Tingueren dos fills, un dels quals morí a 9 anys.

La família Arnús.

Segons els seus successors, el 1846 fou la data d’inici de les activitats bancàries de Don Evaristo, el nom amb què era conegut popularment. És l’any en què començà a actuar com a corredor de canvis. Aquesta activitat el convertí en el primer administrador de patrimonis de la burgesia barcelonina. Subscrivia emissions de títols que considerava interessants i els col·locava seguidament entre la seva clientela, o bé recomanava directament la seva subscripció. Ho va fer, sobretot, amb empreses bancàries com el Banc Hispano-Colonial, el Crèdit Mercantil i el Banc de Barcelona —va ser membre de la seva Junta de Govern del 1887 al 1890—. Però també ho feia amb empreses ferroviàries —les que més contractació tenien a Borsa—. Es va guanyar la confiança d’aquesta burgesia, la qual representava, tot i que també es va equivocar alguna vegada, com en el cas de les accions de la Companyia Universal del Canal Interoceànic de Panamà, que acabaren en un desastre financer. Arnús aconsellava que, si es tenia un patrimoni d’un cert gruix, era convenient repartir la inversió en parts iguals entre immobles, valors mobiliaris i efectiu —per si es presentava una bona oportunitat de compra—.

El 1860, Arnús va ser un dels puntals a l’hora de constituir-se el Casino Mercantil (vegeu cap. III). Però no va voler ocupar mai cap càrrec en aquesta institució. Quan el 1881 el Casino buscà un immoble per a instal·lar-hi el que havia de ser el centre de contractacions, va ser Arnús qui —amb alguns companys— creà La Propietària del Bolsín SA, que comprà uns terrenys al carrer d’Avinyó on s’edificà el que fou domicili social del Casino, primer, i de l’Associació del Mercat Lliure de Valors, després.

Arnús va militar en el partit liberal de Práxedes Sagasta. Va ser elegit senador per la província de Barcelona el 1881, i el 1887 fou nomenat senador vitalici per la reina regent. Era favorable al lliurecanvi comercial, en oposició a uns industrials i a una societat rotundament proteccionistes. Potser per això no trobem en el seu patrimoni accions d’empreses industrials, ja que aquestes depenien del sistema aranzelari vigent. Arnús no es devia refiar gaire de la indústria. També va ser vicepresident de la Junta local Antiesclavista.

El 1863, Evarist Arnús era corredor de canvis de Barcelona (Corredores Reales de Cambios de la plaza de Barcelona en 3 de febrero de 1863).

No es pot oblidar el seu paper de mecenatge i de gran participació en la vida cultural barcelonina. Seguint el seu criteri d’invertir una part del patrimoni en immobles, va comprar uns terrenys en el que ja era el passeig de Gràcia. Construí la seva casa en aquest passeig —al xamfrà del carrer de Mallorca—, mentre restaurava el que havia estat el Teatre dels Camps Elisis en aquella mateixa zona, que transformà en una gran sala d’espectacles, destinada al teatre, l’òpera i els concerts. El Teatre Líric-Sala Beethoven s’inaugurà el 1881. La sala va veure l’actuació de músics com Massenet, Saint Saëns, Albéniz i Richard Strauss, de cantants com Maria Barrientos o el tenor Viñas, i d’actrius com Sarah Bernhardt. Arnús tenia una bona col·lecció d’obres d’artistes catalans. A Badalona, on va fer construir la que era la seva torre d’estiu, hi creà un asil per a nens orfes. El 1884, regalà al Col·legi de Corredors un magnífic rellotge, que s’instal·là a la Llotja, i que ha presidit totes les sessions de la Borsa Oficial des d’aleshores. Va donar ple suport a l’Exposició Universal del 1888, tot formant part del seu Patronat.

Com a corredor, Arnús popularitzà la inversió mobiliària entre els seus clients. Fou un dels introductors dels comptes corrents d’efectes o de valors i de les operacions de finestreta, fonamentals per a la banca de valors catalana (vegeu SA Arnús-Garí (1910-1942)).

Evarist Arnús morí a Barcelona el 2 de desembre de 1890, a 70 anys, respectat per tothom. En el seu testament, deixà la propietat de les seves oficines del passatge del Rellotge al seu fill Emili, mentre que el negoci passà a les mans del seu nebot, Manuel Arnús, i del seu apoderat, Josep Garí i Cañas. La raó d’aquesta distribució és el poc interès del fill per fer-se càrrec del despatx. Però la sang crida, i Evarist Arnús establí que el seu nét, Gonçal, pogués entrar a l’empresa, si així ho desitjava, en complir la majoria d’edat.

Manuel Arnús i Companyia (1891-1910)

Manuel Arnús, nebot d’Evarist Arnús, continuà l’empresa del seu oncle en el mateix local.

Manuel Arnús i Fortuny va néixer a Barcelona el 1852. Era fill de Manuel Arnús i Ferrer, el germà gran d’Evarist, i de Lluïsa Fortuny i Raurés. Metge de professió, era casat amb Josefa Gayón y Barrié i cunyat de Claudi López, segon marquès de Comillas. El 1878 abandonà la medicina, quan el seu oncle Evarist el cridà per a atendre els seus negocis borsaris. La seva filla Marta es casà amb Juan Antonio de Gamazo y Abarca, comte de Gamazo, fill d’un ministre de la monarquia i nebot de la dona del polític Antoni Maura. Tenien residència a Barcelona i a Madrid. La vinculació amb la noblesa espanyola i el govern central era un fet.

El 1890 es constituí Manuel Arnús i Companyia, successora d’Evarist Arnús, entitat que prosseguí les activitats del fundador en el mateix local del passatge del Rellotge. Manuel Arnús fou també conseller del Banc Hispano-Colonial, empresa de la qual el seu oncle havia estat un dels fundadors. Manuel Arnús i Companyia participà en la creació de la Societat Espanyola de Construcció Naval (1908) conjuntament amb aquell banc.

El mes de maig del 1908 morí Emili Arnús. El seu fill Gonçal demanà una participació en la gerència de la casa, d’acord amb el testament de l’avi. Les seves relacions personals amb Manuel Arnús i amb Josep Garí i Cañas —gerent del negoci— no devien ser bones, ja que hi esclatà una disputa. Gonçal Arnús va fer valer el seu dret de propietari dels locals que ocupava la companyia. El 1910, Manuel Arnús i Josep Garí optaren per marxar, forçant la dissolució de Manuel Arnús i Companyia. Es crearen dos bancs: la Banca Arnús SA i la SA Arnús-Garí.

Hereus d’Antoni Freixa, SRC (Barcelona)

Antoni Freixa és una figura de primera categoria. Va néixer a Berga el 1820, quan la “bergadana” —màquina de filar cotó— començava a declinar. Però ell es dedicà al comerç, primer a València i després a Barcelona. El comerç el portà naturalment a la banca, que es convertí en la seva principal activitat del 1875 —aproximadament— endavant. Va ser un dels fundadors de la Cambra de Comerç, Indústria i Navegació de Barcelona, presidida per Manuel Girona, el 1886.

Rebut d’Antoni Freixa, 1891.

El 1882, en un moment en què els barcelonins veien com s’ensorrava la Borsa i amb ella algunes entitats bancàries, Freixa publicà una carta al Diario de Barcelona, en haver “circulado rumores poco favorables al crédito de mi casa de banca”, i es mostrà disposat a reintegrar tots els dipòsits que li estaven confiats i a pagar totes les lletres per ell acceptades, encara que no haguessin arribat al seu venciment (Diario de Barcelona, abril del 1882, pàg. 4268). Va ser el primer d’aplicar a la banca aquell principi que diu que la millor defensa és un bon atac. Se’n va sortir amb un prestigi més gran.

En el seu actiu hi ha dues grans obres. La primera va ser l’empresa del Canal Industrial de Berga SA, creada el 1889, promoguda pel seu amic Marcel·lí Buxadé, un berguedà de la seva mateixa generació. Fou la seva casa de banca la que buscà capital i facilità crèdit per a la construcció del canal, que es proposava proporcionar energia hidràulica a Berga. L’altra obra arribà a la darreria de la seva vida: la fàbrica de ciment i calç hidràulica a Santa Margarida i els Monjos (Alt Penedès), que portà el seu nom.

Antoni Freixa morí el 1905. La banca i la fàbrica de ciment passaren a la societat Hereus d’Antoni Freixa, SRC. La seva fortuna “vino a deshacerse entre las manos de sus sucesores” (Josep Garriga-Nogués i Roig: La Banca, su historia, sus problemas, Barcelona 1929). La filla única era casada amb Darius Romeu i Freixa, el qual havia rebut el títol de baró de Viver el 1901.

Hereus d’Antoni Freixa, SRC entrà com a soci fundador de l’Associació de Banquers de Barcelona, però aquell mateix any (1908) presentà la suspensió de pagaments. En el seu actiu hi havia la casa de banca i la fàbrica de ciment. En el conveni amb els creditors es preveia un pagament del 30% del deute en efectiu i el 70% restant en accions d’una societat a constituir: Ciments i Calç Freixa (vegeu F. Cabana: Fàbriques i Empresaris, vol. IV, pàg. 140-145).

Garriga Nogués Nebots, S. en C.

La família Garriga Nogués

Un anunci de Garriga Nogués Nebots —banquers— publicat el 1942 diu “casa fundada antes de 1831”. Aquesta falta de precisió és el que passa sovint a les famílies que tenen una llarga tradició comercial al darrere, ja que els resulta difícil fixar la data d’inici de la seva activitat. Els Garriga Nogués, en qualsevol cas, no pretenien haver-se estrenat “antes de 1831” com a banquers, sinó com a empresa.

La família Garriga Nogués.

Els Garriga formaven part d’una família de comerciants, que van establir-se a Saragossa. El 1829, a la capital aragonesa, hi havia la raó social José Garriga e Hijos, formada per Josep Garriga i els seus fills Josep i Manuel Garriga i Llastanós, tots ells nascuts a Vic. A la mort del pare —el 1830— es creà a Barcelona Garriga Germans, societat formada pels dos fills: Josep, amb domicili personal i professional a Barcelona, i Manuel, a Saragossa. Eren comerciants de teixits —que compraven sobretot a Igualada i a Valls—, però al cap d’uns anys ampliaren les seves activitats. Van tenir una participació en una filatura de cotó a Cardona, i organitzaren una sèrie d’empreses de transport per carretera, abans de l’arribada del ferrocarril, amb la creació de línies de diligència al voltant de Saragossa. El 1852, a Lleida, constituïren Garriga i Tremulla, un altre comerç de teixits.

El 1857 arribà la tercera generació de la família, en crear-se Garriga Germans i Fills, SRC. Manuel Garriga i Llastanós incorporà a la societat el seu fill Manuel Garriga i Nogués, mentre Josep feia el mateix amb el seu fill Josep Garriga i Vergés. L’empresa anà liquidant el negoci de diligències, afectat per la creació de la xarxa ferroviària, i el substituí per obres de construcció al servei dels ferrocarrils.

El 1862 es van separar les dues branques familiars i es creà Garriga Nogués Germans, societat en la qual participava la mare, Sabina Nogués, i els nou germans Garriga i Nogués. El pare, retirat dels negocis, morí el 1863 i la mare el 1880. La societat familiar quedà inicialment reduïda a quatre germans: Manuel, Marià, Rafael i Pere. Rafael Garriga i Nogués se’n separà per a crear ell sol una casa de banca a Barcelona, dedicada especialment al cobrament de lletres sobre la plaça. El 1881 la societat estava formada només per Pere Garriga i Nogués i el seu nebot, Rupert Garriga i Miranda, fill de Manuel, que constituïren Garriga Nogués i Nebot, SRC el 1886. Aquesta empresa, que ja actuava com a banc, va aplicar el criteri de diversificació, i així, el 1893, obtenia la concessió i venda del Monopolio de Cerillas. Els mistos eren un producte estancat, la fabricació dels quals corresponia a l’estat. Aquest podia cedir-ne la comercialització, mitjançant el pagament d’un cànon sobre la producció venuda. La concessió va acabar en plets, perquè Garriga Nogués i Nebot reclamà fins a 6 milions de pessetes d’indemnització per la mala qualitat dels productes que venia.

El 1895 morí Pere Garriga i Nogués i el mateix any es creà Garriga Nogués i Nebot, S. en C., formada per Rupert Garriga i Miranda i per Ramon Garriga i Nogués, com a tutor dels fills del seu germà Pere. El 1901 es creà Garriga Nogués Nebots, S. en C., formada per Rupert Garriga i Miranda i Josep Garriga i Roig. El caràcter de societat comanditària indica que hi havia altres socis a més dels que donaven la cara. El 1913, les dues branques Garriga obtingueren autorització per a afegir el Nogués al seu primer cognom i s’anomenen Garriga-Nogués des d’aleshores.

L’inici de les activitats bancàries (1874-1915)

Anunci de Garriga Nogués Nebots (Barcelona Artística e Industrial, 1911).

Els comerciants com els Garriga feien tota mena d’operacions, entre les quals n’hi ha que es poden qualificar de financeres o bancàries. En vendre els seus gèneres havien de finançar sovint el comprador. I havien d’establir relacions amb comerciants d’altres places sobre els quals poguessin girar lletres, i fer-hi transferències o rebre’n. Els Garriga van seguir un procés d’especialització: el primer negoci de la família va ser el comerç de manufactures tèxtils; després incorporaren participacions en diversos negocis; i finalment van acabar fent exclusivament de banquers. Aquest fet es produí el 1874, arran del tancament de la casa de Saragossa, que havia estat el centre del seu moviment comercial i de negocis. Fins aleshores, la raó social Garriga Nogués Germans figurava a les guies barcelonines com a comerciants, amb despatx al Carrer Ample, núm. 2. Del 1874 endavant ja eren banquers —s’havien donat d’alta com a contribuents d’aquesta tarifa— i tenien les oficines al carrer dels Escudellers, núm. 81. Alguns anys més tard —dècada dels vuitanta— s’establiren, també com a banquers, al carrer d’Avinyó.

Garriga Nogués Nebots, S. en C. Nota d’abonament, 1920.

L’especialització borsària arribà més tard. Durant el segle XIX, cap membre de la família no era soci del Casino Mercantil. Com explicarà un d’ells, “se dedicaban casi exclusivamente a la negociación de divisas extranjeras y de efectos sobre provincias” (Josep Garriga-Nogués i Roig: La Banca, su historia, sus problemas, Barcelona 1929). Per negociació de divises estrangeres hem d’entendre que compraven i venien divises, mentre que la negociació d’efectes sobre províncies suposava fer-se càrrec del cobrament de lletres de canvi fora de la plaça de Barcelona, mitjançant endós a favor dels seus corresponsals, i cobrar les que rebien d’aquests sobre Barcelona. Rafael Garriga i Nogués va fer el mateix, pel seu compte i fins a la seva mort, el 1899. En tots dos casos, es tractava d’operacions que exigien una bona xarxa de corresponsals —banquers com ells—, establerts a les principals places espanyoles i europees.

Entre el 1903 i el 1907 el banc canvià el seu domicili i les seves oficines, passant del carrer d’Avinyó al núm. 8 de la rambla de Canaletes. Aleshores ja era un banc, que començava a especialitzar-se en operacions sobre títols mobiliaris. A les oficines hi havia un Saló de Borsa, amb un telèfon connectat amb Llotja i amb el Borsí (Casino Mercantil). El 1910 van organitzar una borsa de cotó a termini, el mateix any que ho feia el Casino Mercantil. Era aquest un negoci “de los menos expuestos de todos los negocios de especulación o compra-venta que existen” (d’un fullet del banc, març del 1910). En els seus anuncis no hi ha cap oferta de descompte comercial o de crèdit ordinari.

Pau Gil

Pau Gil fou un banquer barceloní, amb oficina al núm. 87 del carrer dels Escudellers. Va ser fundador de l’Associació de Banquers el 1908, però desaparegué de la relació d’associats el 1912, sense que la Memòria li dediqui una sola línia. Era el banquer barceloní que pagava una contribució més baixa. La primera referència com a banquer és del 1899.

Probablement era descendent de Pere i Pau Gil i Serra, banquers a París. Pere va morir el 1867, a Canes, i va ser enterrat al cementiri de Montmartre. Pau morí el 1896, a París. Tots dos germans col·laboraren intensament en la creació de la Societat Catalana d’Enllumenat per Gas el 1842. Pau deixà un llegat de 4 milions de pessetes per a la construcció del que havia de ser l’Hospital de Sant Pau, de Barcelona.

Jover i Companyia, SRC

Els Jover, a Valladolid

La família Jover.

La família Jover és un dels millors exemples de comerciants banquers, ja que va iniciar la seva trajectòria empresarial en l’àmbit del comerç i, posteriorment, els membres d’una de les seves nombroses branques es van convertir en comerciants banquers de diner.

A la segona meitat del segle XX, quan el banc era ja una societat anònima, no controlada per la família que li dóna el nom, els seus administradors utilitzaren sovint —en la seva publicitat— l’argument de la seva antiguitat. D’antics ho són, però no tant com ells diuen. La data que donen com de la fundació del banc —el 1737— correspon a la de l’empresa comercial. I no a Catalunya, sinó a Valladolid.

El segle XVIII és el de l’escampada de nombroses famílies catalanes per la resta de l’estat, com a comerciants (vegeu Els catalans a Espanya 1760-1914, Universitat de Barcelona, 1996, i especialment el capítol “Los catalanes en Castilla. Apuntes para un estado de la cuestión” per Bartolomé Yun). Catalunya produïa ja manufactures en quantitat molt superior a les seves necessitats internes, que destinava a la venda a la resta de l’estat, mentre que importava d’aquestes zones les primeres matèries que li feien falta. Aquests comerciants venien, sobretot, teixits de cotó i de llana catalans, i compraven per a la seva posterior venda a Catalunya els productes primaris, propis de cada zona.

A Valladolid es trobaren els Jover, els Vidal, els Vilardell, els Coll, una sèrie de famílies catalanes. Tots ells venien productes tèxtils catalans i compraven productes castellans, especialment farina. Però estaven atents a la demanda i, per exemple, els Jover van instal·lar pel seu compte un molí de roja tintòria, una planta que es produïa a Castella. La roja proporcionava el color vermell que s’aplicava als teixits, abans que sorgissin els colors artificials. Els Jover van sentir-se tan arrelats en aquella zona, que les estadístiques de la ciutat aviat els classifiquen entre els empresaris de casa. Però sempre hi va haver una branca de la família vivint a Catalunya o mantenint-hi relacions.

L’empresa castellana inicial era Vidal i Companyia. És possible que la data del 1837 coincideixi amb la creació d’aquesta empresa. El 1841 el seu cap era Antoni Jover i Padrell, que es féu carrec del negoci en no haver descendència masculina a la família Vidal. Aquell any creà una filatura de cotó al Pont de Vilumara (Bages), aprofitant les aigües del riu Llobregat (vegeu Els Jover i els Regordosa, a Pont de Vilomara). Tenia la seva lògica que els venedors de teixits busquessin les plusvàlues que es podien obtenir en el procés de fabricació de la manufactura.

Jover i Companyia es constituí a Valladolid el 1862 amb un capital molt important, equivalent a 6,5 milions de pessetes, com a successora de Vidal i Companyia. Sis milions procedien de la branca domiciliada a la capital castellana, i el mig milió restant era de Josepa Jover i Sans, filla d’Antoni, i resident a Barcelona. El banc sorgí de la branca dels Jover i Sans —vegeu quadre—, mentre que la dels Jover i Serra creà una important empresa naviliera a Barcelona.

La casa de Valladolid es mantingué fins el 1918. El 1911, Jover i Companyia es va donar d’alta a l’Associació de Banquers de Barcelona. Una de les seves inversions la va fer en el capital de la que havia de ser la Banca Alfaro, a Madrid.

Jover i Companyia, a Barcelona (1882-1936)

Josep Jover i Sans (1820-1888) es posà al capdavant de la casa de Barcelona. Jover i Companyia tenia les oficines al carrer de la Guàrdia, núm. 12, i totes les guies la presenten només com a comerciant, en la seva primera etapa. Però eren uns comerciants que també invertien, ja que Josep Jover —en nom propi— i Vidal i Companyia —en nom de la família— participaren en el capital de La Igualadina Cotonera SA el 1857, al mateix temps que representaven els interessos de la filatura de Vilumara.

Banca Jover. Evolució de les principals partides del balanç (en milers de pessetes), 1922-1935.

La primera referència a Jover i Companyia com a banquers i que l’autor ha trobat és del 1882. Per a ser banquer, només calia donar-se d’alta de contribució per aquest concepte.

El 1888 morí Josep Jover, i el seu fill, Leandre Jover i Peix, es va fer càrrec de l’empresa. L’empresa era, llavors, financera, comerciant i industrial. Sempre en el mateix domicili.

Les activitats industrials de la família s’incrementaren com a conseqüència del casament de Leandre Jover i Peix amb Elisa Casas i Jover, d’una família de llarga tradició estampadora (vegeu La família Casas. Dos-cents anys fent estampats). Leandre Jover era també soci de Ruiseco, Alfaro y Compañía, de Madrid, que, seguint un procés similar, es transformà en la Banca Alfaro.

El 1908 Jover i Companyia va ser un dels bancs fundadors de l’Associació de Banquers de Barcelona. El 1910 morí Leandre Jover, gerent del banc. Fou succeït pels seus fills Josep i Leandre Jover i Casas, que reconstituïren una vegada més la societat regular col·lectiva.

Xec a càrrec de Jover i Companyia, 1909. La família Jover és un dels majors exemples del que són els comerciants banquers, a Barcelona i a Valladolid.

Josep Jover i Casas va ser el puntal del banc, durant tots aquests anys. Comptava amb l’ajut de Francesc Gurri i Llobet, que va entrar al banc com a funcionari administratiu, abans de l’any 1920 i que ocupà la Direcció general, durant un llarguíssim període de temps.

Els locals del carrer de la Guàrdia no eren compatibles amb un banc modern d’una ciutat que s’abocava cap a l’Eixample. El 1914 la Banca Jover i Companyia s’instal·là a la rambla del Centre, núm. 21, i el 1923 es traslladà a un nou domicili, al núm. 64 de la Via Laietana.

Jover i Companyia no participà en la creació de l’Associació del Mercat Lliure de Valors de Barcelona el 1915, però alguns anys més tard s’hi va incorporar. El 1922 es va donar d’alta a la Comissaria de la Banca Privada. Els seus balanços són ja coneguts des d’aleshores, perquè eren publicats regularment per aquest organisme. Però no els seus resultats, que pertanyen al secret d’una societat regular col·lectiva, totalment familiar.

El capital es mantingué inalterable en 725 000 pessetes, durant tots aquests anys, mentre que les reserves passaren de 457 000 pessetes el 1922 a 6,1 milions el 1935. És fàcil deduir que el banc donava uns beneficis respectables i que una part d’aquests es destinava a reserves.

Xec de Jover i Companyia, 1931.

Els dipòsits de Jover i Companyia foren relativament importants en el seu primer any, superats només per dos o tres bancs catalans. Però Jover i Companyia anà perdent llocs en aquesta classificació, a mesura que avançava el període. La importància dels dipòsits demostra l’esforç de captació de l’estalvi, que s’invertia en diverses modalitats de crèdit, però especialment en descompte d’efectes comercials i financers. Precisament la pèrdua d’importància relativa dels dipòsits va ser paral·lela a la seva major inversió en cartera de valors, després de l’adhesió a l’Associació del Mercat Lliure de Valors. Conscients de les bones operacions que es presentaven, durant la segona dècada dels anys vint, prengueren part en l’emissió de títols mobiliaris i figuraren en operacions sindicades amb altres bancs de valors catalans.

Jover participà en el capital de Tramvies de Barcelona SA, societat de la qual Josep Jover i Casas fou conseller.

Un banc local, sense ambicions (1939-1954)

Banca Jover. Evolució de les principals partides del balanç (en milers de pessetes), 1942-1954.

Quan el 1947 la Banca espanyola es classificà en banca local, banca regional i banca nacional, Jover i Companyia fou inscrita amb el número 1 de la banca local.

Josep Jover i Casas, “alma y brazo de la Banca Jover y Cía”, com digué una revista (El Economista, 17 de juliol de 1954), morí l’11 de juliol de 1954. Era conseller de Tramvies de Barcelona SA i de la Sociedad Hullera Española, unes societats en què el banc tenia participació i les quals havia finançat mitjançant la col·locació dels seus títols entre la clientela. També era vocal del Consell de Casas i Jover SA, l’empresa familiar d’estampats de cotó.

El 1942 el capital es mantenia en les 725 000 pessetes, però l’any següent va ser augmentat fins a 5 726 000 pessetes per transformació de les reserves en capital. Els recursos propis baixaren una mica, per assumpció, possiblement, de pèrdues produïdes durant el període de guerra o per pèrdua de comptes blocats pel nou règim. El creixement dels dipòsits obligà a un augment proporcional del seu capital, que arribà a 35 milions el 1954 amb 9,5 milions de reserves, creades durant aquests anys.

Amb la dictadura franquista, Jover i Companyia inicià una marxa caracteritzada per anar fent, sense cap mena d’ambició, ni cap mena d’aventura. Era un banc comercial, que treballava amb uns clients de tota la vida, amb els quals mantenia una relació personal, i als quals descomptava lletres, feia crèdit a curt termini i administrava els seus saldos creditors, quan n’hi havia, sense afegir-hi res de nou.

Banca Jover SA. La darrera etapa del banc familiar (1955-1973)

Locals de la Banca Jover a la Via Laietana (Banca Española, 1970). El 1955 es constituïa la Banca Jover SA, tot i mantenint el seu caràcter familiar.

La mort de Josep Jover i Casas afavorí la transformació de la societat regular col·lectiva en societat anònima. El 12 de novembre de 1955 es constituïa la Banca Jover SA. Tot i el seu nou caràcter i el fet de donar entrada a uns quants amics i coneguts, el capital es mantenia sota el control de la família Jover en les seves diferents branques. La Banca Jover SA tenia llavors el número 148 del grup espanyol de la banca local.

El seu primer president fou Antoni Jover i Lamaña, substituït posteriorment per Rosa M. Escoda, viuda de Josep Jover i Casas. A la seva mort, el 1973, la presidència recaigué en el seu nebot Leandre Jover i Lamaña, mentre Carles Grases i Jover —el seu cosí— ocupà la vicepresidència.

El Consell d’Administració (1973) de Banca jover en la seva constitució fou:

• President – Leandre Jover i Lamaña
• Vicepresident – Carles Grases i Jover
• Vocals – Josep Maria Bau i Malla, Carles Grases i Bosch, Raimon Noguera i Guzmán, Amadeu Massana i Prat, Ramon Ferran

La direcció va quedar en les mans de Francesc Gurri i Llobet, que era també conseller, fins a la seva jubilació el 1969 a 76 anys d’edat. Feia 59 anys que treballava a la casa. La direcció fou aleshores compartida pels cosins Leandre Jover i Lamaña i Carles Grases i Jover.

El 1962 va obrir una agència urbana al passeig de Gràcia, núm. 97. És l’inici de la seva expansió, que, limitada per la normativa vigent, es concentrà a la plaça de Barcelona i a pobles de la província, aprofitant les oportunitats dels Plans d’Expansió Bancària.

El capital es mantingué en els 70 milions de pessetes amb els quals es constituí l’anònima. Les reserves van augmentar considerablement fins a 221 milions el 1973, de manera que els fons propis eren de 291 milions. Els seus dipòsits eren de 3 428 milions el 1973, però, tot i l’augment, el banc ocupava una modestíssima plaça entre els bancs catalans: la tretzena posició.

Oficines de Banca Jover (1962-1973).

• 1962 – Barcelona. Agència urbana Passeig de Gràcia
• 1971 – Barcelona. Agència urbana Plaça Bonanova
• 1972 – Argentona
• 1973 – Barcelona. Agència Navas de Tolosa

La venda al Banc Atlàntic (1974-1978)

La greu incapacitat física que apartà Leandre Jover i Lamaña del Consell i la presidència fou, probablement, una de les causes de la venda del control del banc per part de la família Jover.

El Consell d’Administració (1975) de Banca Jover en la seva constitució era:

• President – Carles Grases i Jover
• Vicepresident – Antoni Gil Iguácel
• Secretari – Josep María Bau i Malla
• Vocals – Joan Jordi Bergós, Josep Antoni Ferrer Grífols, Leandre Jover i Andreu, Lluís María Xançó i Soler

Els accionistes negociaren la venda amb el grup promotor del Banc Industrial del Mediterrani. Segons la premsa, ja s’havia arribat a un acord verbal i els compradors es disposaven a fer un pagament a compte de 500 milions de pessetes, quan s’interposà el grup Banc Atlàntic-Riva i Garcia amb una oferta millor. Eren anys en què les accions bancàries tenien preus elevadíssims, que arribaven a representar, fins i tot, xifres superiors a la dels dipòsits del banc. Es pagava en bona part la capacitat d’expansió que tenia el banc i, per tant, les possibilitats de creixement dels seus recursos de tercers i del seu capital. El preu finalment pagat va ser del 1 500%, i l’import abonat, 2 850 milions de pessetes.

L’operació es realitzà formalment, mitjançant una ampliació de capital de 210 milions. Els accionistes del banc, subscriptors dels 70 milions que representaven la totalitat del capital, renunciaven al seu dret preferent de subscripció, de manera que els 210 milions de pessetes en accions noves eren equivalents al 75% del capital final.

Banca Jover. Evolució de les principals partides del balanç (en milers de pessetes), 1955-1973.

La nova Direcció es proposava mantenir l’esperit de la Banca Jover: “que este Banco catalán fuese un compendio de aquellas virtudes de los hombres de empresa de nuestra región, singularmente la laboriosidad” (Memòria del 1974).

Amb les majors facilitats atorgades a la creació de noves oficines, el 1975 la Banca Jover passà a tenir-ne 18: 15 a Barcelona, i sucursals a Argentona, Sant Andreu de Llavaneres i Sant Cugat del Vallès. El 1976 el nou grup comprà l’edifici del passeig de Gràcia, número 103, ocupat aleshores per la coneguda i antiga botiga de robes El Dique Flotante, on es traslladaren —el 1977— una bona part dels serveis centrals, compartits amb els que hi havia a la Via Laietana, núm. 64.

Sota el control del Banc Atlàntic i de Bankunion, la Banca Jover va fer una publicitat molt agressiva (Destino, 1976).

La posició de control en mans del Banc Atlàntic es va mantenir durant poc més d’un any. El mateix 1976 les seves accions van ser venudes al que era el Banc Industrial de l’Atlàntic, la Unió Industrial Bancària-Bankunion i a la Fundació General Mediterrània, vinculada a l’Opus Dei i als principals dirigents de Bankunion (vegeu Unió Industrial Bancària (Bankunion), 1963-1982). Al Consell de la Banca Jover es van incorporar Josep Maria Castañé i Ortega, director de Bankunion, José Luis Calvo García, de la mateixa entitat, Andreu Perelló i Carcereny, Antonio Alvárez Iraizoz, director general de la Fundació, i Isidre Fainé i Casas, que en fou el director. Bankunion tenia aleshores el 28% del capital.

S’estructurà un acord de col·laboració entre un banc industrial —Bankunion— i un banc comercial. Fins aleshores eren els bancs comercials els que prenien posicions en els industrials. Per primera vegada es donava el cas invers.

Fou en aquest moment que la Banca Jover féu una publicitat més agressiva: “Diner català, administrat per banquers catalans des del 1737”, diuen els seus anuncis. La taxa de creixement era l’objectiu prioritari. Al final del 1977 es va obrir una sucursal a Madrid —carrer d’Alcalá, núm. 39—.

Però aquesta situació no durà gaire. Al mes de maig del 1978 la premsa es va fer ressò d’una oferta de compra del que representava una participació de control de la banca a un preu elevadíssim, per part d’un misteriós comprador, que tenia ja el vistiplau del Banc d’Espanya. El comprador utilitzava els serveis de la Banca Rothschild parisenca per a fer-la arribar a Bankunion. La Banca Jover cotitzava oficialment a Borsa, però les transaccions eren mínimes, ja que el paquet de control estava sòlidament en les mans de Bankunion-Fundació General Mediterrània. L’última cotització abans de l’oferta havia estat del 375%. Els venedors digueren posteriorment que no van saber qui era el comprador fins a l’hora de signar l’acord. Al cap d’unes setmanes es va fer saber que el comprador era el Banco de Santander, el qual va adquirir les accions al canvi del 795%, que després féu extensiu —amb una certa correcció de preu— als restants accionistes. El preu suposava el desemborsament de 2 931 milions de pessetes pel 51% del capital. La notícia de la compra la va donar Emilio Botín, president del Banco de Santander, amb motiu de la seva assistència a una reunió del Consell d’Administació de la SA Cros, del qual formava part, a Barcelona. Abans de fer la comunicació a la premsa, n’informà personalment el president Josep Tarradellas. Botín declarà: “Nuestra idea de hace tiempo era comprar un banco netamente catalán. Nuestro propósito es no absorberlo. Debemos mantener esta institución como Banco independiente y engrandecerlo para que de un modo especial sirva a la economía catalana.” (El Noticiero Universal, 27 de maig de 1978.)

Banca Jover. Evolució de les principals partides del balanç (en milers de pessetes), 1974-1977.

El banc tenia aleshores 15 oficines a Barcelona, tres a la província i dues a Madrid.

Josep Ferrer i Bonsoms, president de Bankunion i de la Fundació General Mediterrània, va oferir les accions amb caràcter preferent al Banc Industrial de Catalunya-Banca Catalana, els quals consideraren que el preu era massa elevat i no les van adquirir.

Epíleg (1978-1999)

La nova Banca Jover, sota el control del Banco de Santander, fou presidida per Josep Maria Bau i Malla, que era el secretari de l’entitat, com a darrer representant del grup familiar. Experimentà una forta expansió i el 1987 va celebrar oficialment els seus 250 anys d’existència, que, si bé ells en deien de banca, en realitat es referien a la seva activitat com a entitat comercial.

El 1989, el Banco de Santander va vendre el 30% del capital de la Jover a Cariplo —la Caixa d’Estalvis de les Províncies de Llombardia—, a canvi d’una participació —també del 30%— en el de l’Istituto Bancario Italiano—, filial de Cariplo. Però l’operació es desféu poc després. El 1991, el Santander vengué el 96,87% del capital de la Jover al Crédit Lyonnais per prop de 50 000 milions de pessetes. Un cop feta l’operació, la Banca Jover va absorbir les oficines del banc francès a Catalunya i a les Balears.

El 1998, i després d’una seriosa crisi de la casa matriu francesa del Crédit Lyonnais, aquest es va veure obligat a vendre la Banca Jover per 1 700 milions de pessetes. El comprador va ser Caja Madrid.

Claudi López Bru (Barcelona)

Claudi López Bru (segon marquès de Comillas) era fill d’Antoni López i López, primer marquès de Comillas, creador d’una gran fortuna i d’un impressionant grup d’empreses. Com a hereu, Claudi va ser president del Banc Hispano-Colonial i del Crèdit Mercantil. Però es veu que no en tenia prou, i ell personalment es donà d’alta de contribució com a banquer i com a tal va ser soci fundador de l’Associació de Banquers de Barcelona.

Acció de la Banca López Bru, Barcelona 1929. Claudi López Bru, fill del primer marquès de Comillas, crearà una banca familiar, que el 1920 serà la Banca López Bru SA.

El 1920, l’empresa individual es va transformar en societat anònima amb el nom de Banca López Bru SA, amb un capital nominal de 25 milions de pessetes, dels quals n’hi havia 15 de desemborsats. El seu objectiu era “la continuación de las operaciones mercantiles de la casa C. López y Bru y la explotación de los negocios de esta casa en España, Isla de Cuba y Méjico, aportados a la sociedad, pudiendo además realizar toda clase de operaciones de banca” (article segon dels Estatuts socials). El primer Consell d’Administració estava format per Claudi López Bru —president—, el comte de Güell, Santiago López, Enrique de Satrústegui i Xavier Gil Becerril.

El 1922 s’incorporà a la Comissaria de la Banca Privada i féu públics els seus balanços. L’empresa es mantingué després de la mort del fundador, el 1925, però el 1930 deixà de publicar els balanços i es dissolgué oficialment el 1934.

Fins el 1929, el banc treballava amb uns recursos propis de19 milions de pessetes: 15 de capital i 4,2 de reserves. Al final d’aquell any desaparegueren les reserves, molt probablement com a conseqüència de la regularització de l’actiu per la baixa de la Borsa. Els dipòsits estaven sempre al voltant dels 15 milions. Dels 30 milions de recursos totals, que tenia aleshores, la meitat estaven invertits en valors privats i l’altra meitat en immobles. Tot indica que el banc, tot i ser una anònima, es mantenia al servei exclusiu dels interessos de la família i no tenia cap mena de projecció pública.

J. Marsans Rof i Fills, SRC

Josep Marsans i Rof (1883-1901)

Josep Marsans es donà d’alta com a soci del Casino Mercantil el 1883. Era un dels 423 socis que tenia aquell any la borsa privada barcelonina. Havia instal·lat el seu despatx al núm. 25 de la rambla de Catalunya, o sigui a l’Eixample, i treballava per compte de tercers. La seva feina era operar en valors mobiliaris, seguint ordres dels seus clients i cobrant una comissió. Abans, però, Josep Marsans havia participat en la creació d’un dels bancs, sortosament no nats, de la “febre d’or”: el Banc de la Propietat.

Al novembre del 1892 va canviar de despatx i passà a ocupar el que havia de ser el seu domicili definitiu, a la rambla de Canaletes, núm. 2. El comissionista de borsa va ampliar el negoci amb el canvi de moneda. El 1893 va obrir un departament de compra i venda al comptat de valors i cupons, que implicava ja el finançament d’algunes d’aquestes operacions i l’obertura de comptes corrents als seus clients. El 1894 va crear una secció d’arbitratges amb les borses de París, Londres i Brussel·les. L’arbitratgista era el comerciant de valors que treia profit de les diferències en la cotització dels mateixos valors en distints mercats, gràcies a una connexió telegràfica i uns corresponsals en aquells mercats financers. Finalment, el 1895 va crear la secció de banca, pròpiament dita, amb l’emissió de xecs, servei de girs i transferències.

No es té informació sobre el seu volum del negoci. Com a banquer individual no estava obligat a donar xifres, ni devia tenir cap interès a fer-ho.

J. Marsans Rof i Fills (1901-1919)

Portada d’un Anuari. El 1901, Josep Marsans constituí J. Marsans Rof i Fills, SRC, continuadora del seu negoci individual.

El 1901, Josep Marsans decidí constituir la societat J. Marsans Rof i Fills, SRC, continuadora del seu negoci individual. La societat era integrada per ell mateix, el seu fill, Lluís Marsans i Peix, i el seu gendre, Frederic Casas i Negre, casat amb la seva filla Josefa.

L’empresa va anar endavant, tot i que tampoc no hi ha xifres de negoci d’aquesta etapa, per les mateixes raons que en el cas anterior. La seva oferta era de Banca, Borsa i Canvi i en el seu local, xamfrà de la Rambla amb el carrer de Santa Anna, anunciaven la compra i venda de valors al comptat i a termini. Era un banc amb tots els ets i uts, però la Borsa i el món mobiliari presidien la major part de les seves operacions.

El 1906 van iniciar la publicació d’uns anuaris financers. No hi donaven cap informació sobre la pròpia empresa, fora de l’anunci dels seus serveis, només proporcionaven dades sobre les borses espanyoles i europees i el moviment econòmic, i dades específiques sobre les emissions dels títols que patrocinaven.

El 1908 entraren com a socis fundadors de l’Associació de Banquers de Barcelona. El 1909, a la seu del banc s’obrí una agència de viatges, en representació de l’empresa britànica Thomas Cook & Son, la primera al món que organitzava aquests serveis turístics. La relació amb l’agència de Londres va durar tan sols dos anys, i el 1911 el mateix banc va crear la seva pròpia agència de viatges. Des del 1912 es va parlar de Banca, Borsa, Canvis i Viatges.

L’1 de març de 1914, J. Marsans Rof i Fills obrí una sucursal a Madrid —carrer de Sevilla, núm. 16—. La direcció de l’oficina s’encarregà al borsista Fermín Ramos, de manera que les motivacions eren clares. Però pocs mesos després s’inicià la primera guerra europea, la borsa baixà sobtadament, i es produí la “matança” dels canvis a la Borsa de Barcelona —vegeu capítol III—. El 15 d’octubre d’aquell mateix any, la sucursal es tancava.

El 1916 el banc va introduir un nou tipus d’operacions, amb l’especulació sobre cotó. Tal com havia fet el Casino Mercantil uns anys abans, considerava que era una activitat borsària. La diferència és que no es compraven i venien títols a futur, sinó una mercaderia: les bales de cotó. Era el primer any de la febre especulativa i el fullet publicat pel banc sobre el cotó ho indica clarament: “Siendo como somos, por tradición y por sangre, qué extraño, pués, que palpitemos con esta fiebre universal de los negocios y cuando una especulación nueva llama a nuestras puertas nos sintamos imantados por ella.”

Ara era Banca, Borsa —o Valors—, Canvi, Viatges i Futurs de Cotó.

El 1919, Josep Marsans, a títol individual, va publicar un fullet: “Banco de Ahorro gratuito y obligatorio para todas las clases sociales y en especial para las que viven de su trabajo.” A la contraportada, l’autor hi afegia: “Clave para la solución del Gran Problema Social.” Marsans estava preocupat per la conflictivitat social que es vivia a Catalunya i feia una proposta que tenia com a punt de partida l’observació del fet que molts comerços regalaven cupons als seus clients, equivalents al 3 o 5% del valor del producte adquirit, els quals podien ser canviats en un futur per diversos objectes. Marsans proposava la creació d’un banc que emetés aquells cupons, els cedís als comerços i aquests als seus clients, per un volum equivalent al 4% del valor de la compra. Els compradors ingressarien els cupons al banc, que obriria un compte a favor seu. Amb el seu import, el banc compraria títols de l’estat que li permetrien donar un rendiment als dipòsits. “Por tan sencilla manera el 4% de premio de sus tickets de consumo le convertirían en rentista del estado” (de l’esmentat fullet).

Uns mesos més tard (febrer del 1920), Josep Marsans va fer una nova edició del fullet, amb petits canvis. A la contraportada, ara hi deia que “el Banco de Ahorro Gratuito y Obligatorio, a la vez que ha de ofrecer un campo de concordia a las relaciones sociales, permitirá a los gobiernos españoles colocar a la par doscientos o trescientos millones anuales de valores de la Deuda pública”. L’autor pretenia trobar el suport de l’estat, amb aquest al·licient. Però ni el govern, ni els comerciants no van fer cap cas de la proposta, que no va ser ni tan sols debatuda. Recordem que, en aquell moment, la Caixa de Pensions i d’Estalvis de Catalunya i Balears, sota la direcció de Francesc Moragas, estava creixent com una carbassera, mentre creava una sèrie de serveis socials de primeríssima qualitat.

Martínez i Companyia, SRC (Barcelona)

Aquesta societat es constituí a Barcelona el 1895. Era integrada per Carles Martínez Dalmau, un banquer de Girona, Tomàs Carreras i Massanet, també gironí, i Lluís Sendra i Nen, barceloní, que n’ocupà la gerència. Tenia un capital de 500 000 pessetes, la meitat del qual provenia de Carles Martínez. El seu despatx era al Carrer Ample, núm. 25.

Martínez i Companyia va ser soci fundador de l’Associació de Banquers de Barcelona, i Lluís Sendra i Nen, el seu vicepresident primer. L’entitat es va dissoldre el 1914.

Fills de F. Mas Sardà, SRC

Els banquers de la Rambla (1844-1936)

Model de xec. Francesc Mas i Sardà tenia una botiga de canvis a la Rambla de Barcelona al final del segle XIX.

El naixement de l’empresa es vincula a una casa de canvi, creada a Barcelona el 1844, segons uns, o el 1854, segons d’altres, i que tenia com a titular Josep Vilalta i Mas, establerta al començament del carrer de l’Hospital, tocant a la Rambla. Francesc Mas i Sardà començà allí les seves activitats mercantils, en la seva qualitat de nebot del canvista.

La casa de canvi de Vilalta i Mas es mantingué fins al final de segle, quan el seu titular passà a ser Josep Vilalta i Escaler. Tot fa pensar que el fill succeí el pare i que el nebot decidí instal·lar-se pel seu compte, tot i que la família Mas Sardà parla d’una successió directa. Però Francesc Mas i Sardà tenia en aquest final de segle la seva botiga de canvis a la rambla del Centre o de Caputxins, núm. 20, davant del Liceu, que era la zona preferida dels canvistes barcelonins. Més que la del Pla de Palau, que ocupava el segon lloc de preferència.

Resguard de dipòsit de valors. El 1905 es constituí Fills de F. Mas Sardà, que actuaven ja com a banquers.

El 1898 es creà la societat regular col·lectiva F. Mas Sardà i Fills, amb un capital de 150 000 pessetes. Francesc Mas i Sardà, casat amb Filomena Calmet i Roca, havia tingut 5 fills, però un d’ells —Francesc— havia mort. En quedaven dos nois —Joan i Artur— i dues noies —Dolors i Francesca. El pare donà entrada als fills a l’empresa, que era encara una casa de canvis.

El 3 de juliol de 1900 es va produir un fet molt important per a la família Mas Sardà: es constituí la societat Foment d’Obres i Construccions SA, en la qual figurava com a accionista i conseller Joan Mas i Calmet. Un segle més tard, encara es manté la relació entre l’empresa de construccions —ara Fomento de Construcciones i Contratas SA— i la família Mas Sardà. La creació de la que havia de ser la primera empresa constructora catalana va coincidir amb la primera aparició de F. Mas Sardà i Fills com a banquers, sense que això impliqués l’abandó de les seves funcions de canvistes de moneda.

Francesc Mas i Sardà morí el 1905. L’empresa es convertí en Fills de F. Mas Sardà, SRC. La segona generació mantingué el cognom complet del pare: Mas-Sardà.

El 1908, Fills de F. Mas Sardà va formar part del nucli constituent de l’Associació de Banquers de Barcelona. I el 1909, com a banquers de Foment d’Obres i Construccions SA, van tenir l’encert de proposar a l’Associació que es fes càrrec —i l’assegurés— d’una emissió de 5 000 obligacions d’aquella empresa, que es van col·locar molt bé i van ser un bon negoci per als banquers asseguradors. L’operació va donar l’impuls necessari perquè els banquers de l’Associació creessin el Sindicat de Banquers de Barcelona el 1910.

La família Mas-Sardà.

El 1915, Fills de F. Mas Sardà participà en la creació de l’Associació del Mercat Lliure de Valors de Barcelona. Van ser membres actius de la Borsa Privada de Valors fins a la seva liquidació, el 1940.

El 1922 el banc es donà d’alta a la Comissaria de la Banca Privada espanyola. Per primera vegada podem conèixer els seus balanços, però no els seus resultats, ja que com a societat regular col·lectiva no publicava memòria, ni informava de la marxa de l’empresa. El banc tenia el 1922 un capital d’un milió de pessetes. Els fons propis es van anar incrementant a poc a poc amb la creació d’unes reserves procedents —amb tota lògica— de beneficis no distribuïts. La proclamació de la República i l’arribada de la crisi econòmica l’impulsaren a crear un fons de fluctuació de valors d’unes 600 000 pessetes, amb càrrec a les reserves, que es va anar fonent els anys següents, com a conseqüència de la baixa de la Borsa. El banc no era comercial, en el sentit que no donava prioritat a la captació de dipòsits, sinó que aquests eren conseqüència de les operacions de Borsa. Per aquest motiu aquests dipòsits augmentaven en anys de bonança econòmica —amb el seu punt més alt el 1928— i baixaven en els de crisi.

Les inversions del banc subratllen també aquell especial interès pels valors mobiliaris. La cartera de valors privats superava sempre el volum dels fons propis, no posseïa cartera comercial de lletres i els crèdits tenien poca importància.

Una banca familiar, després de la guerra (1939-1959)

La dictadura del general Franco va tancar el Mercat Lliure de Valors i va posar fi a la tradicional banca de valors catalana, a la qual pertanyia Fills de F. Mas Sardà, SRC, que ja no podia operar directament. Calia reciclar-se, i el model obligat era el de la banca comercial, amb la captació de dipòsits, que s’invertien en operacions de descompte comercial i crèdit a curt termini. És el que van fer, però els vells locals de la Rambla no donaven per a gaire en aquest sentit, de manera que el resultat va ser molt modest.

Amb tot, la Banca Mas Sardà mantingué en part el seu antic caràcter de banca de valors, adaptat a les circumstàncies. No tenia el suport del mercat privat de capitals català, ni la seva agilitat operativa. Les operacions a termini havien estat prohibides i no podia finançar-les com feia abans. Però va conservar una clientela interessada en la inversió mobiliària, la qual assessorava i a la qual donava oportunitats d’inversió. Només Soler i Torra i Jover i Companyia l’acompanyaren en aquestes activitats, durant aquests anys.

Josep M. Mas Sardà i Sells (Banca Española, 1971). El 1949, la regular col·lectiva es transformà en Banca Mas Sardà SA. El seu president fou Josep M. Mas Sardà.

La seva clientela, formada per inversors purs, dipositava la seva cartera mobiliària a la banca i li cedia la representació dels seus drets polítics. A les juntes d’accionistes, Mas Sardà hi era present amb unes poques accions pròpies i una gran quantitat d’accions representades, que li donaven una força considerable. Aquest poder polític li va permetre ocupar, sovint, un lloc en el Consell d’Administració de l’empresa, cosa que li va proporcionar uns ingressos i la capacitat per a continuar assessorant els clients representats. En el món de la Borsa i de la inversió mobiliària, el pes de la Mas Sardà va ser molt superior al volum de la seva cartera, gràcies a la delegació de vot per part dels seus clients.

El 1949 la societat regular col·lectiva es va transformar en societat anònima, amb la denominació de Banca Mas Sardà SA, inscrita en el Registre de Bancs i Banquers amb el número 123 de la banca local espanyola. Però va mantenir el caràcter totalment familiar, amb l’entrada de la tercera generació. Els accionistes de l’anònima eren quatre: Josep Maria i Joan Mas-Sardà i Sells i Francesc i Artur Mas-Sardà i Bové, que constituïen el Consell d’Administració. L’existència de tres gerents demostra que l’entitat conservava l’estructura de la regular col·lectiva.

Càrrecs ocupats per Josep M. Mas Sardà i Sells a societats anònimes i a institucions, i condecoracions rebudes.

Des del 1952 el president del Consell va ser Josep Maria Mas-Sardà i Sells. És un dels banquers catalans més representatius de la primera etapa del franquisme. Un banquer que no feia la competència als altres bancs: no perseguia la captació de dipòsits, no volia obrir noves oficines, no buscava professionals d’altres entitats financeres, no demanava favors de finançament o d’aplicació de negoci, com feien els altres. Va ser un dels tres representants de la banca local espanyola en el Consell Superior Bancari durant molts anys, un càrrec amb un poder polític mínim, però que li va proporcionar una bona relació amb la gran banca i amb les autoritats del govern. En no fer ombra a la gran banca, no la va molestar i, en no molestar-la, va trobar una fàcil entrada en negocis que es van crear durant aquests anys, promoguts en la seva majoria per la gran banca. El resultat va ser una extraordinària acumulació de càrrecs (vegeu quadre). Amb raó va poder assegurar que “he guanyat molts diners, més dels que molta gent creu” (Banca Española, núm. 13, 1971):

El banc era modest, per voluntat pròpia. I el capital, també, tot i que havia de mantenir una certa proporció amb els dipòsits. El 1959, aquests eren de 49 milions de pessetes, i els fons propis, de 8,8 milions. Feien operacions comercials amb els clients de sempre i amb les empreses en les quals participaven, però també modestament, perquè no tenien potencial financer. Destaca a l’actiu la cartera de valors privats, en la qual hi havia títols de Foment d’Obres i Construccions, de Motor Ibèrica, de la Societat General d’Aigües de Barcelona i del Banc Comercial Transatlàntic (vegeu Banc Comercial Transatlàntic, un banc de transició, 1950-1986).

Els resultats eren també modestos, però més que suficients per a les famílies propietàries. Van ser uns anys en què, si no es feia cap disbarat gros, els bancs eren negocis rendibles. Fins i tot per a un que tenia l’única oficina a la Rambla, davant el Liceu, ja força alllunyada del que era el centre comercial i financer de la Barcelona de la postguerra.

J.B. Modolell

Banquer individual, establert a Barcelona des del 1895, amb despatx al carrer de Trafalgar núm. 11, principal. Era corresponsal del Garanty Trust Co, de Nova York.

Soci fundador de l’Associació de Banquers de Barcelona, el 1915 ho va ser també de l’Associació del Mercat Lliure de Valors. El 1920 se’n donà de baixa “por cesar en el negocio”.

Nonell, Rovira i Matas, SRC (Barcelona)

L’empresa a la Rambla, un dia de sorteig de la rifa (Biografía del Banco Atlántico, Madrid 1970). Nonell, Rovira i Matas s’instal·laren a Barcelona al final del 1901. Eren canvistes i venien bitllets de loteria.

Aquesta societat es constituí a Barcelona al final del 1901. Els seus membres eren els germans Josep i Francesc Nonell i Feliu, Pere Rovira i Costa i Manuel Matas i Aguilar. L’objectiu era la compravenda de moneda “y sus similares”, entre els quals la venda dels bitllets de la loteria. Amb un capital inicial de 50 000 pessetes, tenia la seu en un local de la Rambla barcelonina, tocant al carrer de la Unió.

Els germans Nonell eren de Blanes i havien emigrat a Cuba. Instal·lats a l’Havana, el 1885 hi tenien una casa de canvi, que posseïa l’exclusiva de venda dels bitllets de la Loteria espanyola. També es van dedicar a l’administració de finques. Arran de la independència de Cuba, el 1901 optaren per tornar a Catalunya, on van repetir l’experiència.

La casa de la Rambla girava sota el títol de “Bolsa y Cambio”. Josep Nonell era soci del Casino Mercantil i s’encarregava de les operacions sobre valors. El 1908 entraren com a socis fundadors de l’Associació de Banquers de Barcelona.

El 1917 Pere Rovira i Manuel Matas se separaren de l’empresa, que es va convertir en Nonell Germans. El 1922, i prèvia incorporació a la Comissaria de la Banca Privada, començà a publicar els seus balanços, en els quals figura amb un capital d’un milió de pessetes i uns dipòsits que s’apropen als dos milions. Els recursos s’invertien totalment en crèdits, cosa que fa pensar que es tractava d’operacions vinculades a la Borsa —dobles—.

El 1927 la societat col·lectiva es va transformar en anònima amb el nom de Banca Nonell SA, en morir Josep Nonell. Tenia un capital desemborsat d’1 250 000 pessetes i el gerent era Francesc Nonell. Després de la guerra, la desaparició del Mercat Lliure imposà una reconversió o una venda. El 1946 optaren per la venda a un grup encapçalat pel comte de Ruiseñada. Seria el Banc Atlàntic.

El 1945 els fons propis eren de 769 000 pessetes, i els dipòsits, d’11,5 milions. A l’actiu hi havia 5 milions en crèdits i 2,2 milions a la cartera d’efectes —lletres de canvi—, i una altíssima partida de caixa —4,1 milions—.

Parasols i Caralps, SRC

L’empresa Parasols i Caralps tenia una casa de canvi al Pla de la Boqueria de Barcelona. Al mateix temps cobrava i negociava lletres, i comprava i venia valors, i així anà introduint-se en el negoci bancari. Abans, el titular era Parasols, Viuda de Caralps.

El 1908, va ser un dels socis fundadors de l’Associació de Banquers de Barcelona. El 1914 la mort de Parasols imposà un canvi en la denominació, que es convertí en Nebot de Parasols i Companyia. El 1922 el Consell Superior Bancari en va publicar els balanços, en qualitat de banc no inscrit a la Comissaria de la Banca Privada. El capital era de 30 000 pessetes i els dipòsits s’aproximaven a les 600 000 pessetes. Els socis eren Joaquim Gorina i Parasols i Enric Orzaes i Bregolat.

L’empresa es va liquidar al final del 1926, però el local va ser traspassat a una nova raó social: Orzaes i Gorina.

Guillem Peters (Barcelona)

Aquest personatge, de nom germànic, era abans que res un industrial de la pell. A l’Exposició Universal de Barcelona del 1888 va guanyar una medalla d’or per les badanes i cabritilles que hi va presentar.

La seva actuació com a banquer s’inicià el 1890. Devia començar com la de qualsevol industrial que descompta lletres quan té un excés de Tresoreria, però en el seu cas aquesta activitat va arribar a superar-ne l’anterior. En els anuaris de la fi del segle figura com a fabricant, banquer i comerciant. Tenia el despatx al núm. 6 del passeig de Gràcia de Barcelona.

Membre fundador de l’Associació de Banquers de Barcelona el 1908, la seva adhesió devia durar només unes setmanes en produir-se la seva mort mercantil —la suspensió de pagaments—, com diu la Memòria aquell mateix 1908. L’adoberia de pell va continuar.

Rosés i Companyia, SRC

L’empresa Rosés i Companyia és molt antiga. Els seus antecedents es remunten a la primera meitat del segle XIX quan Josep Rosés i Trinxet creà, el 1838, conjuntament amb altres socis, la que havia de ser la primera fàbrica de puntes de París, i poc després una fàbrica de teixits de cotó (vegeu Els Rosés. Puntes de París i Rafael Ramoneda i els Rosés, a Cornellà). Poca cosa tenien a veure amb la banca, aquestes empreses.

Però la fàbrica de filats i teixits de cotó, que portava el nom de Rosés i Companyia i que va aixecar la seva primera fàbrica a Cornellà de Llobregat, tenia un departament comercial que es dedicava a “diversas combinaciones con casas extranjeras y del país, tanto por cuenta propia, como en comisión o en cuenta social” (text d’un anunci publicat el 1876). Aquest departament es mantenia al marge de les activitats industrials i és evident que feia operacions financeres.

Xec d’un banc cubà, de procedència catalana, a càrrec de Rosés i Companyia.

El 1908 Rosés i Companyia participà en la creació de l’Associació de Banquers de Barcelona (de fet, qui hi participà va ser l’esmentat departament, no la fàbrica de filats). I el 1915 entrà a l’Associació del Mercat Lliure de Valors. El 1921 Tomàs Rosés Ibbotson, que representava la quarta generació familiar, va comprar la participació dels germans tot concentrant així el seu poder a l’empresa. El 1923 Rosés i Companyia féu públics els seus balanços, després de la seva incorporació a la Comissaria de la Banca Privada. Es tractava aleshores d’un banc amb uns recursos propis de 3 milions i uns dipòsits que quedaven per sota d’aquesta xifra. Tenia una petita cartera de crèdits i una més petita de valors i de cartera comercial. L’oficina era a la plaça de Catalunya, núm. 18.

El 1930 Rosés i Companyia es convertí en Banca Rosés SA, amb el domicili a la Via Laietana, núm. 69, de Barcelona. El seu capital s’havia rebaixat a dos milions de pessetes, però els dipòsits n’havien superat els cinc milions, al mateix temps que ho feien de forma similar la cartera comercial i una de fons públics. Banca Rosés va entrar clarament en el camp de la banca comercial. El gerent era Tomàs Rosés.

El 1957 el capital va ser venut a un grup que va canviar la seva denominació per la de Banc Comtal.

Tusquets i Companyia, S. en C.

Joan Tusquets i Pallós (1899-1922)

La família Tusquets està estretament vinculada a la història del Col·legi de Corredors Reials de Canvis —després Corredors Reials de Comerç— i a la borsa privada barcelonina, primer a través del Casino Mercantil, i després per mitjà de l’Associació del Mercat Lliure de Valors.

Antoni Tusquets i Maignon, síndic del Col·legi de Corredors de Comerç i president del Casino Mercantil (Borsa de Barcelona). La família Tusquets està molt vinculada a la història de la borsa privada barcelonina.

El seu representant més important durant el segle XIX va ser Antoni Tusquets i Maignon (1830-1913). Era corredor de comerç, però el 1860 s’incorporà com a soci fundador del Casino Mercantil. Va ser síndic del Col·legi de Corredors de Comerç tres vegades: 1872-78, 1900-01 i 1904-09. Al Casino Mercantil no va quedar enrere: vicepresident el 1880 i dues vegades president.

El seu fill, Joan Tusquets i Pallós, també va ser soci del Casino Mercantil, al costat del seu pare. Va ser ell qui va promoure, el 1899, la creació de Tusquets i Companyia, S. en C. amb l’objectiu de dedicar-se a les operacions de Banca i Borsa. El capital era de 400 000 pessetes. La casa de banca tenia el seu domicili i l’oficina a la rambla del Centre, núm. 9. El 1906 va fer una campanya de publicitat per a la subscripció d’una emissió de títols de l’estat rus, una de les que van ser denunciades pel govern soviètic el 1917.

El 1908 va participar en la fundació de l’Associació de Banquers de Barcelona. I el 1915 Joan Tusquets, personalment, i Tusquets i Companyia van ser membres fundadors de l’Associació del Mercat Lliure de Valors.

Joan Tusquets morí a París l’11 d’abril de 1922, quan tornava de Lovaina, on estudiava un fill seu. Era aleshores vocal de la Junta de l’Associació de Banquers de Barcelona, president de l’Associació del Mercat Lliure de Valors i també conseller de Carbons de Berga SA i de la Reial Companyia de Canalització i Regs de l’Ebre SA.

La societat anònima (1922-1949)

Anunci de Tusquets i Companyia, S. en C. (Diario de Barcelona, abril 1906).

Els successors de Joan Tusquets van constituir a la seva mort, el 1922, la Banca Tusquets SA amb un capital d’un milió i mig de pessetes, i amb la incorporació a l’accionariat de diverses personalitats catalanes, al marge de la família. El 1930, Francesc Carreras i Candi n’era el president, Josep Maria Milà i Camps el secretari, i Joan Tusquets i Terrats actuava de vocal i representant de la família fundadora. El 1936 els seus recursos estaven formats per 1,2 milions de fons propis i 1,5 de dipòsits de tercers, invertits en crèdits i valors industrials. Tant el crèdit com la cartera de valors devien estar relacionats amb operacions de Borsa —dobles—, ja que aquest era el principal objectiu del banc. Els resultats van ser pobres, però positius fins el 1930. Els corresponents als anys de la Segona República van ser dolents, ja que tota la Borsa mundial era baixista.

Banca Tusquets. Rendibilitat, 1930-1948.

Després de la guerra, el tancament del Mercat Lliure de Valors i l’escarransit mercat borsari van obligar la Banca Tusquets a reciclar-se, és a dir, a dedicar-se a operacions bancàries comercials. Per a fer-ho, va canviar el seu domicili: abandonà el de la rambla del Centre i passà a la plaça d’Urquinaona, xamfrà Via Laietana (1943). I va haver d’augmentar el capital, que va passar a ser de 7,5 milions de pessetes el 1944 i de 25 milions el 1948.

La suspensió de pagaments (1950)

Al final del mes de febrer del 1950, la Banca Tusquets SA va presentar la suspensió de pagaments, la primera de la banca espanyola de postguerra. Segons el balanç de tancament del 1949, el banc tenia 76 milions en dipòsits acreedors —en forta baixa durant tot el 1949— i 26,7 milions de recursos propis, o sigui 103 milions de recursos ordinaris. La seva inversió era molt superior, de 145 milions de pessetes, concentrada en crèdit —51,3— i en cartera d’efectes —85,2 milions—. El dèficit es finançava gràcies a saldos bancaris —58 milions—, que destaquen en el balanç des del 1946. Dit d’una altra manera: el banc depenia totalment dels seus creditors bancaris.

La censura franquista no va permetre que es donessin explicacions sobre les causes de la suspensió. Un cop presentada, les autoritats es van limitar a treure importància al fet i a subratllar que la Banca Tusquets només representava l’1% del moviment bancari català —vegeu les declaracions de Joaquim Buxó de Abaigar, president de la Junta Local de Banca (Fomento de la Producción, 1 de març de 1950)—. No es pot oblidar que el president del banc —el comte del Montseny— formava part de l’establishment, que donava ple suport al règim. Un dels crèdits fallits dels quals la premsa es va fer ressò anys més tard era el d’Eugeni Cortés —Automòbils Eucort—.

La Banca Tusquets va fer suspensió de pagaments el 1950.

Una junta general d’accionistes del banc, celebrada el 20 de desembre de 1950, aprovà el conveni amb els creditors que havia de posar fi al procediment judicial. Els punts més importants eren els següents:

♦  El capital de 25 milions quedava reduït a 1 050 000 pessetes i es cancel·laven les reserves —1,7 milions—. S’acceptaven, per tant, unes pèrdues d’uns 25,5 milions de pessetes.

♦  Es creava un nou banc amb un capital de 26 milions, format per 1 050 000 pessetes, procedent de les accions velles, i per 24 950 000 pessetes, de nova aportació.

♦  Els creditors —bàsicament, els dipositants— podien canviar una quarta part del seu crèdit per accions noves. La resta s’oferia amb caràcter preferent als mateixos creditors, que les podien subscriure a la par i en efectiu.

♦  El nou banc era l’encarregat de la liquidació de la Banca Tusquets. Els vells consellers s’obligaven a subscriure 5 milions en uns anomenats bons de realització, sense interès. El seu import es destinaria a la cobertura de possibles i noves pèrdues que poguessin aflorar.

En aquell moment, el Consell d'Administració (1950) era:

• President – Josep Maria Milà i Camps, comte del Montseny
• Vicepresident – Joan Torras i Puig
• Secretari – Joan Carandell i Marimon
• Vocals – Joan Tusquets i Terrats, Josep Badia i Serra, Josep R. Carreras i Balanzó, Ramon Noguera i Espasa, Carles Lamarque Jeune, Fèlix Gasull i Sardà, Josep Ballvé i Pellissé, Pelai Rubert i Alegrín
• Gerents – Jordi Carreras i Mercader, Carles Tusquets i Terrats

El 1951 es va crear la Banca Industrial de Barcelona, en les condicions previstes en el conveni, encarregada de la liquidació de la Banca Tusquets, però sense assumir cap mena de responsabilitat que se’n pogués derivar.

Fills de Magí Valls, SRC (1882-1931) (Barcelona)

La segona generació

És una vella banca barcelonina en la qual els fills són molt més coneguts que el pare, que és qui figura com a referència en el nom de l’empresa. Aquest, Magí Valls i Bosch morí a Sant Hipòlit de Voltregà el 21 d’agost de 1882. Segons els fills, Josep Maria i Agustí, havia fet de banquer a Barcelona des del 1856, però no s’ha trobat cap referència de les seves activitats financeres. En els anuaris d’aquells anys apareix repetidament un Magí Valls, que és sastre, però no hi ha cap banquer que porti aquest nom. És clar que no hi ha cap incompatibilitat entre un sastre i un banquer...

El que sí que està documentada és la fundació, el 1882, de la casa de banca Fills de Magí Valls, que s’establí a l’Eixample —ronda de la Universitat núm. 22—, fet que representà una nota de modernitat per a aquells temps, en què tots els bancs barcelonins estaven concentrats al voltant de Santa Maria del Mar i al començament de la Rambla.

Josep Maria Valls i Vicens va tenir una doble trajectòria, com a empresari i com a escriptor. Com a empresari, i a més de la seva activitat de banquer, és esmentat com a fundador de la Cambra de Comerç, Indústria i Navegació de Barcelona (1886), de la qual va ser vicepresident (1901-06). Vinculat des del primer moment al catalanisme polític, fou delegat de Barcelona a l’Assemblea de Manresa, que aprovà les Bases. Com a escriptor deixà una producció de novel·lista, poeta, dramaturg i assagista. Va morir el 26 de juny de 1907 “casi repentinamente”, com diu la nota de la Cambra de Comerç barcelonina (Boletín de la Cámara de Comercio, 10.7.07).

Agustí Valls i Vicens va ser també un lletraferit. Amic del bisbe Torras i Bages, fou fundador del Cercle Artístic de Sant Lluc i escriptor. Un poema patriòtic seu, dedicat a Rafael Casanova, va donar origen a la celebració de l’Onze de Setembre. Va morir el 1919.

Fills de Magí Valls va ser un dels membres fundadors de l’Associació de Banquers de Barcelona el 1908.

La tercera generació

Xec de Fills de Magí Valls, 1927. La casa Fills de Magí Valls, SRC, es transformà el 1928 en Banca Magí Valls SA.

Morts tots dos germans, l’empresa va quedar en mans de la tercera generació, representada per Agustí Valls i Cascante —fill d’Agustí— i Manuel Valls i Martí —fill de Josep—. Van donar un nou impuls al negoci bancari i el 1928 acordaren la seva transformació en una societat anònima amb el nom de Banca Magí Valls SA, amb domicili a la plaça d’Urquinaona núm. 8. El canvi permeté l’entrada de nous socis, al marge de la família Valls. El primer president en va ser Manuel Cros i Xuriguer, i el vicepresident, Agustí Valls i Cascante. Un any més tard Agustí va ocupar la Presidència, amb Joan Sarradell i Farràs com a vicepresident. Hi va haver molts canvis en el Consell.

El mes de març del 1930, el banc celebrà la que havia de ser la seva primera i única Junta ordinària d’accionistes, ja que al cap d’alguns mesos van presentar suspensió de pagaments, després d’una forta retirada de dipòsits. El balanç de la suspensió —6 d’octubre de 1930— presentava un capital desemborsat de tan sols 300 000 pessetes, una partida de creditors de 5 milions, abundants operacions en moneda estrangera, 2,5 milions en “valors a col·locar” i unes pèrdues estimades d’un milió de pessetes.

Segons els comentaris de la premsa, el motiu de la suspensió va ser la immobilització dels recursos en dos conceptes: alguns grans crèdits i la suscripció en ferm de títols difícils de col·locar a tercers. En el cas dels crèdits es menciona el de 760 000 pessetes concedit a Avilés i Aznar SA, una agència de duanes, domiciliada a Barcelona, que tenia una concessió de venda d’olis pesants, i en el Consell de la qual hi havia el vicepresident Sarradell.

Ara bé, les suscripcions en ferm de títols d’empreses, poc mereixedores de crèdit, devien influir més en la suspensió de pagaments i a la llarga en la liquidació del Banc de Valls. Es tracta de quatre societats, cap de les quals no era catalana: la Sociedad Española del Yodo SA, amb domicili a Madrid, que pretenia treure iode de les algues marines i comercialitzar-lo; Pantano La Berné SA, amb domicili a Pamplona i el projecte d’embassament en un afluent de l’Ebre a Egea de los Caballeros —Saragossa—; la Metalúrgica del Cobre y del Cobalto SA, domiciliada a Madrid, amb mines a Lleó i Oviedo i unes patents de tractament d’aquells minerals, que es presentaven com a revolucionàries, i Tranvías Eléctricos de Granada SA, l’objectiu i el domicili de la qual queden prou clars en el nom. La Banca Magí Valls volgué entrar en el camp de la col·locació de valors, que tan bon rendiment donava a alguns bancs barcelonins, però no ho va encertar.

El procediment judicial de suspensió de pagaments acabà en fallida —gener del 1931—, el processament dels consellers del banc i la liquidació de la societat.

Els banquers associats

A continuació figura una referència històrica dels banquers adherits posteriorment a la fundació de l'Associació de Banquers de Barcelona, és a dir, no socis fundadors (excepte els que han merescut un tractament a part). Són els següents:

• Bosch i Codolà (Cassà de la Selva)
• Briansó Germans, SRC (Barcelona)
• Francesc de Paula Busquets (Girona)
• Josep Cardona (Berga)
• Marc Puig, S. en C.Banc Ceretà (Puigcerdà)
• Chaves i Puigvert, SRC (Barcelona)
• Coll i Companyia, SRC (Girona)
• Dorca i Companyia, SRC (Olot)
• Jubert i Presas (Cassà de la Selva)
• Jaume Llorens i Roca -Banca Llorens (Lleida)
• Llosas, Escubós i Puigmitjà, SRC (Olot)
• Fill de Bonaventura Marcet (Terrassa)
• C. Martínez Dalmau, S. en C. (Girona)
• Josep Masgrau (Banyoles)
• Pere Mir (Barcelona)
• Fills de J. Monsalvatge, SRC (Olot)
• Orzaes i Gorina, SRC (Barcelona)
• Padró Germans, SRC (Manresa)
• Ponsa i Valls (Sabadell)
• Jaume Recoder (Mataró)
• Saderra, Prat i Companyia (Olot)
• Francesc Segarra i Vives (Tàrrega)
• Sol, Raurich i Companyia (Manresa)
• Llorenç Suñer (Ripoll)
• Successors de R. Valls i Martí (Sant Feliu de Guíxols)
• Banc de Valors i Crèdit, SA (Barcelona)
• Fills de P. Vilalta (Lleida)

Bosch i Codolà (Cassà de la Selva)

Casa de banca constituïda el 1909 per Domingo Bosch i Codolà i Francesc Codolà i Olivé, a Cassà de la Selva. El 1917 es donà d’alta a l’Associació de Banquers de Barcelona.

Amb la nova regulació financera, que aplicà la Llei d’Ordenació Bancària del 1921, Bosch i Codolà va actuar oficialment com a banc. El 1948 es va inscriure al Registre de Bancs i Banquers, amb el número 62 de la Banca local espanyola. El 1955 va ser absorbit pel Banco Popular Español, que així obrí oficina a Cassà.

Al moment de l’absorció, Bosch i Codolà tenia un milió de pessetes de fons propis i uns dipòsits de 6,2 milions. La partida més important de l’actiu era la d’efectes comercials fins a 90 dies —5,1 milions—, seguida de la cartera de fons públics —1,8 milions—.

Briansó Germans, SRC (Barcelona)

Briansó Germans, SRC es donà d’alta a l’Associació de Banquers de Barcelona el 1919 i de baixa l’any següent “por inesperada muerte de uno de sus socios fundadores” (Memòria del 1920).

Josep i Santiago Briansó i Font eren borsistes. El més destacat dels germans va ser Josep, que era soci del Casino Mercantil i un dels fundadors de l’Associació del Mercat Lliure de Valors el 1915. Quan ingressaren a l’Associació de Banquers, Josep Briansó era membre de la Junta Directiva —comptador— del Mercat Lliure. El seu germà Santiago va ser qui va morir el 1920.

Francesc de Paula Busquets (Girona)

Casa de banca successora de Busquets i Llapart, establerta a Girona —carrer dels Ciutadans, núm. 5— el 1913. Es donà d’alta a l’Associació de Banquers de Barcelona el 1921. Va obrir oficina a Olot, i a Figueres participà en la creació de Busquets i Vergés-Banc de Figueres (vegeu Federació de Banca Local a Catalunya).

El 1924 va presentar la suspensió de pagaments, amb un actiu de 3,6 milions de pessetes i un passiu de 2 milions. L’oficina d’Olot va ser traspassada a la Banca Arnús, mentre que la de Figueres va ser continuada per Lluís Vergés-Banc de Figueres.

Josep Cardona (Berga)

Soci fundador de l’Associació de Banquers el 1908, se’n va donar de baixa el 1910 per haver abandonat les activitats bancàries, en incorporar-se com a accionista de la Banca Arnús, de nova creació. Era el corresponsal del Banc d’Espanya a Berga.

Marc Puig, S. en C. Banc Ceretà (Puigcerdà)

Anunci del Banc Ceretà a Puigcerdà de Marc Puig, S. en C. (Álbum Oficial de Gerona y su provincia, Edicions Catalonia, Barcelona 1926).

La societat comanditària es devia constituir el 1923 o el 1924. Eren banquers i agents de duanes. El 1931 es donà d’alta a l’Associació de Banquers de Barcelona i a la Comissaria de Banca Privada. El despatx era al Carrer Major, núm. 27, de Puigcerdà.

Al final del 1934 tenia uns fons propis de 75 000 pessetes i uns dipòsits de 600 000 pessetes. Invertia en crèdits, sobretot.

Després de la Guerra Civil Espanyola, el local va ser ocupat per la Banca Arnús i, posteriorment, pel Banco Central.

Chaves i Puigvert, SRC (Barcelona)

Aquesta societat es constituí el 1922, amb la finalitat de dedicar-se a operacions bancàries. Lluís Chaves, el promotor, era un antic funcionari del Banc Alemany Transatlàntic, ben relacionat amb empreses financeres angleses, pel que es deia. Va ser membre de l’Associació des d’aquell mateix any.

Un any més tard —el 1923— es dissolia Chaves i Puigvert i es constituïa Chaves i Companyia, Societat en Comandita, amb el mateix objectiu que l’anterior: banca i borsa, però especialment dedicada a operacions sobre valors. El capital era de 300 000 pessetes i tenia el domicili a la rambla del Centre barcelonina, núm. 6. El soci col·lectiu era Lluís Chaves, i els comanditaris, Jaume Pahissa, Llucià Vives, Alexandre Barrera, Vicenç Mirabet i Pere Monistrol.

El banc es va inscriure a la Comissaria de la Banca Privada, que en va publicar els balanços. El seu capital va passar de 300 000 a 500 000 pessetes al final del 1923. Els dipòsits tingueren un màxim extraordinari de 10,5 milions de pessetes el 1923, però baixaren a un milió el 1924 i van tancar la seva vida mercantil amb prop de 3 milions el 1927, any en què l’entitat va fer suspensió de pagaments, al mes de setembre. Segons el balanç presentat al jutjat, tenia un actiu de 5 milions de pessetes i un passiu de 4,5 milions. L’actiu era format bàsicament per crèdits.

Coll i Companyia, SRC (Girona)

Coll i Companyia, de Girona, era successora de Subirós i Coll, una societat regular col·lectiva creada el 1897, formada per Salvador Subirós i Garanger i Ferran Coll i Trius, amb un capital de 150 000 pessetes. A la mort de Subirós, el 1900, es transformà en Coll i Companyia.

Aquesta empresa, amb despatx al carrer dels Ciutadans, núm. 10, va ser membre de l’Associació de Banquers de Barcelona des del 1909, i el gerent, Ferran Coll, comptador de la seva Junta Directiva.

El 1917 es van donar de baixa com a banquers.

Dorca i Companyia, SRC (Olot)

Xec de Dorca i Companyia, banquers a Olot.

El seu antecessor directe va ser la casa de banca Barcons i Companyia, constituïda a Olot el 12 de desembre de 1892. Els socis d’aquesta regular col·lectiva eren Josep Turón i Badia, Miquel Barcons i Pujols, Salvador Dorca i Turón i Miquel Sargatal i Ferrarons. S’instal·là en el núm. 13 del carrer de Clivillers, en l’edifici que havia estat el palauet del marquès de Vallgornera.

Barcons i Companyia va tenir una vida mercantil de nou anys, fins a la mort de Miquel Barcons. Miquel Sargatal, que havia sortit de la societat, va anar a Ripoll i hi va crear el seu propi banc. El seu substitut al banc olotí fou Joan Prat i Saderra. El 1901, ell i en Josep Turón se separaren de la societat, que quedà en mans de Salvador Dorca i Joaquim Barcons, els quals constituïren Dorca i Barcons.

El 1904, Salvador Dorca es quedà sol a la societat, la qual des d’aquell moment girà a nom de Dorca i Companyia. El capital era de 12 000 pessetes i totalment familiar. El titular incorporà a l’empresa els seus fills: Alfred, Claudi i Joan.

Dorca i Companyia fou membre de l’Associació de Banquers de Barcelona des del 1909. Se’n va donar de baixa el 1913 i s’hi reincorporà el 1919. Amb la creació de la Comissaria de la Banca Privada, fruit de la Llei d’Ordinació Bancària del 1921, Dorca i Companyia entrà oficialment a la comunitat bancària espanyola. Els seus balanços ens són coneguts des d’aleshores.

La crònica olotina recorda l’actuació del banc, amb motiu de la crisi bancària del final del 1920, que a Olot provocà la suspensió de pagaments de la casa de banca Saderra, Prat i Companyia. Davant la por dels dipositants, els Dorca optaren per una operació espectacular que fes palesa la seva solvència. Des del Banc d’Espanya, a Girona, portaren per ferrocarril un carregament de monedes de plata, en sacs, que va entrar a la població sobre una carreta de bous, protegida per la Guàrdia Civil, ben lentament i a la vista de tothom.

El 1936 el banc tenia uns fons propis de 503 000 pessetes i uns dipòsits de 2 milions. Feia de banc comercial, en invertir els seus recursos en operacions de descompte comercial i en crèdits a curt termini. El 1948 els germans transformaren la societat regular col·lectiva en anònima: Banca Dorca SA, però mantenint l’estructura familiar, ja que el 100% del capital estava repartit entre quatre germans: Joan, Claudi, Alfred i Irene Dorca i Blanch.

Era un banc sense pretensions, amb una clientela fidel, que només es proposava donar mitjans suficients de vida als seus socis i mantenir el nivell social que els Dorca tenien a Olot. Eren banquers de confessionari, dels que repassaven les despeses amb inquietud i mantenien una actitud paternal, però dura, amb la clientela d’actiu i amb el personal. La prudència en el negoci era el seu primer principi d’actuació. Eren corresponsals dels grans bancs espanyols, no establerts a Olot, de manera que rebien moltes lletres al cobrament, que els proporcionaven un bon moviment mercantil.

Al març del 1959 els germans Dorca vengueren el 100% de les seves accions a un grup català. El banc tenia un capital de 4 milions de pessetes, dels quals només n’hi havia dos de desemborsats. Els dipòsits eren al voltant dels 20 milions de pessetes. Banca Dorca SA es va convertir el 1961 en Banca Catalana SA.

Jubert i Presas (Cassà de la Selva)

Anunci de Jubert i Presas, banquers a Cassà de la Selva (Anuario de la ciudad de San Feliu de Guixols, 1905).

Inicià les activitats bancàries el 1902 a Cassà de la Selva, com a corresponsal del Banc d’Espanya. El 1918 es donà d’alta a l’Associació de Banquers de Barcelona. El 1922 es va inscriure com a banc local a la Comissaria de la Banca Privada i va publicar els seus balanços. El 1936 tenia uns fons propis de 535 000 pessetes i uns dipòsits d’un milió, que invertia en cartera d’efectes comercials i crèdits, com era tradicional.

El 1953 la societat regular col·lectiva es va transformar en societat anònima, però mantenint el seu nom. Aquest canvi de naturalesa era molt sovint l’anunci d’una futura venda del negoci. En aquest cas, la venda tingué lloc el 1957 i el comprador va ser el Banco Español de Crédito, que obrí sucursal a Cassà i dissolgué la societat.

Jaume Llorens i Roca — Banca Llorens (Lleida)

Xec de la Banca Llorens, de Lleida, 1934.

Al final del segle XIX, a Lleida hi havia una casa de banca que funcionava amb el nom de Fills de Magí Llorens, amb local a la plaça de la Paeria, núm. 10. Els fills eren Jaume i Jordi Llorens Alrà, que continuaren els negocis d’un pare del qual no s’ha trobat cap més referència. Els fills van convertir l’entitat en un banc petit, però prestigiós.

El 30 de desembre de 1926 es va liquidar Fills de Magí Llorens, a causa de l’avançada edat del gerent, Jordi Llorens. La successora va ser la Banca Llorens, que tenia com a únic titular el nét de Magí Llorens, Jaume Llorens i Roca, i com a apoderat Celestí Llorens i Roca. La Banca Llorens començà a actuar el primer de gener de 1927.

La banca es donà d’alta a l’Associació de Banquers de Barcelona i a la Comissaria de la Banca Espanyola el 1931. El Consell Superior Bancari va publicar-ne des d’aleshores els balanços. El 1934 tenia uns fons propis de 2 milions de pessetes i uns dipòsits de 5,9 milions. Les principals partides de l’actiu eren 3,4 milions de crèdits i 1,6 milions de cartera d’efectes.

Al març del 1935 la Banca Llorens va ser venuda al Banco Hispano Americano.

Llosas, Escubós i Puigmitjà, SRC (Olot)

Anunci de Llosas, Escubós i Puigmitjà, banquers a Olot (Álbum de fotografías de Olot y su comarca, començament del segle XX).

La societat es constituí el 1893 o el 1894. Tenia el domicili al Carrer Major, núm. 22, d’Olot. Va ser membre de l’Associació de Banquers de Barcelona des del 1909, i el seu gerent, Pere Llosas i Badia, vicepresident. Eren els corresponsals del Banc d’Espanya a Olot i comarca.

El 1914 la marxa de Puigmitjà convertí la societat en Llosas i Escubós. El 1920 traspassaren la casa de banca al Banco Hispano Americano, que va obrir una sucursal a Olot.

Fill de Bonaventura Marcet (Terrassa)

L’any 1865, Bonaventura Marcet i Biosca, un terrassenc que tenia una botiga de gra, va co-mençar a cobrar lletres sobre Terrassa i a fer petits préstecs. Inicialment, sembla que ho feia per compte de dues cases barcelonines, amb les quals estava relacionat i de les quals devia ser corresponsal: Antoni Freixa i Jover i Companyia. El 1872 començà a actuar pel seu compte.

El 1887 va posar al davant del negoci el seu fill, Joan Marcet i Palet, nascut a la mateixa Terrassa el 1867, que havia après el negoci bancari a la casa del seu pare i a les dues banques barcelonines esmentades. A la mort del pare, el 1893, Joan continuà el negoci amb la denominació Fill de Bonaventura Marcet.

El 1909, Fill de Bonaventura Marcet es va incorporar com a membre de l’Associació de Banquers de Barcelona. Joan Marcet i Palet en va formar part de la Junta Directiva, com a vocal. El 1915, la societat individual es transformà en Marcet i Companyia, amb l’entrada del seu fill Bonaventura Marcet i Soler, del cunyat Miquel Alavedra i de Miquel Mogas.

Aquesta banca i el Banc de Terrassa van compartir durant molts anys el mercat financer terrassenc. Marcet i Companyia, amb el despatx al carrer del Raval, núm. 16 i 18, va fer un esforç de modernització i d’adaptació als nous temps. Tenia un magatzem general de mercaderies, emetia warrants i feia crèdit sobre les mercaderies dipositades.

El 1919, Marcet i Companyia vengué el negoci al Banco Hispano Americano, entitat que va establir la seva sucursal a Terrassa.

C. Martínez Dalmau, S. en C. (Girona)

El 1881 es constituí a Girona Martínez i Companyia, una casa de banca en forma de societat comanditària, integrada per Carles Martínez i Dalmau, Pelagi de Camps i de Matas, Joaquim Carreras i Massanet i Josep Català i Fàbregas. L’empresa tenia un capital de 20 000 pessetes.

Uns quants mesos després de la seva constitució Carles Martínez i Pelagi de Camps —marquès de Camps— encapçalaven la creació del Crèdit Gerundense (vegeu Crèdit gerundense, 1881-1895), un banc de la “febre d’or” del qual Martínez era l’administrador. El Crèdit, amb el seu caràcter de societat anònima, es proposava potenciar el negoci bancari de la comanditària. Però el projecte fracassà.

El 1895 Carles Martínez i Dalmau patrocinà la creació de Martínez i Cia a Barcelona, que també tenia casa a Girona. Martínez i Dalmau va recuperar la seva antiga activitat, un cop liquidat el Crèdit Gerundense. El 1909 entrà com a membre de l’Associació de Banquers.

Carles Martínez morí el 1911. Li va succeir al capdavant del negoci el seu fill, Carles Martínez i Massa, el qual el vengué el 1920 al Banc de Terrassa, que hi va instal·lar la seva sucursal. L’administrador d’aquest banc, que entrà en crisi aquell mateix any, va explicar més tard que el banquer gironí havia deixat l’empresa amb un dèficit de 700 000 o 800 000 pessetes: “vengué a la vista de tothom totes les seves finques i marxà a l’estranger, residint, segons informes, a l’Amèrica del Sud” (Ramon Colomer: La meva gestió amb el Banc de Terrassa, pàg. 87).

Josep Masgrau (Banyoles)

Anunci de Salvador Masgrau, de Banyoles, banquer i industrial (Álbum de Bañolas y sus alrededores, sense data, principis de segle).

Salvador Masgrau i Cordomí era un personatge polivalent. Al principi del segle XX tenia a Banyoles una fàbrica de paper i una altra de polvorització d’escorça, destinada a la indústria de la pell, i al mateix temps feia de banquer. Era corresponsal del Banc d’Espanya a la població.

Més tard, incorporà al negoci el seu germà Josep, el qual se’n va fer càrrec en morir ell. Josep i el seu fill Jacint donaren un impuls a la casa de banca, instal·lada al carrer de Guimerà, núm. 16.

Josep Masgrau s’incorporà a l’Associació de Banquers de Barcelona el 1919. Al cap de deu anys, la seva empresa fou absorbida pel Banc de Catalunya, el qual hi obrí sucursal.

Pere Mir (Barcelona)

Abonament en compte a la casa Pere Mir, de Barcelona, 1919.

Pere Mir i Bastús va succeir el qui devia ser el seu oncle, Pere Bastús, que tenia una casa de canvis a Barcelona, al carrer de l’Espaseria, tocant al Pla de Palau, a primers de segle. D’aquí va derivar cap a la banca. El 1909 entrà com a membre de l’Associació de Banquers de Barcelona i el 1915 s’incorporà a l’Associació del Mercat Lliure de Valors.

El 1921, Pere Mir va fer suspensió de pagaments, com a conseqüència de la presentada uns dies abans pel Banc de Barcelona. Pere Mir hi tenia la major part de la seva Tresoreria, que esdevingué indisponible. El balanç de la suspensió presenta un passiu de dos milions de pessetes. Però aquest daltabaix no l’aturà, perquè al cap de pocs mesos —el 1922— es creà la Banca Mir SA amb un capital d’un milió de pessetes, amb l’establiment al Pla de Palau, núm. 4.

Banca Mir SA enviava els seus balanços trimestrals al Consell Superior Bancari, tot i no figurar-hi com a banquer inscrit. La seva trajectòria es mantingué fins el 1930, any en què tenia uns recursos propis d’11 milions de pessetes i uns dipòsits que no en van superar mai el milió i mig. Invertia els seus recursos en descompte d’efectes comercials i crèdits a curt termini —operacions de dobles—.

El 1930 traspassà el seu negoci al Banc Hispano-Colonial, que va instal·lar una agència urbana on hi havia el seu local.

Fills de J. Monsalvatge, SRC (Olot)

Aquesta societat es constituí a Olot el 1883. La referència al pare —Jordi Monsalvatge— fa pensar que aquest fou l’iniciador de les activitats de banca, tot i que era conegut sobretot com un industrial de la llana, present amb els seus productes a l’Exposició Industrial de Barcelona el 1844. Els fills —Joan, Francesc i Josep Monsalvatge i Fosas— van destacar al marge de les activitats bancàries i industrials. Joan fou alcalde d’Olot, a la darreria del segle, president de la Diputació de Girona i un dels promotors del Crèdit Gerundense. Francesc fou historiador, especialitzat en l’etapa carolíngia i en el comtat de Besalú, membre de la Lliga Regionalista i delegat per la comarca de la Garrotxa a l’Assemblea de Manresa, que redactà les famoses Bases; va ser el director de l’oficina de Girona i alcalde de la ciutat el 1909. Josep va ser conegut com a col·leccionista d’ex-libris i gravats (vegeu Joaquim Danés: Història crítica i cròniques d’Olot).

La casa de banca va obrir dues oficines: a Girona el 1896, a la casa de propietat a la pujada del Pont d’Isabel II, i a Figueres, al núm. 5 del carrer de Sant Pere.

Van ser membres de l’Associació de Banquers de Barcelona des del 1909. Aquest any va morir Joan Monsalvatge i van entrar a la societat el seu fill Jordi Monsalvatge i Castanys i Lluís Sacrest i Navarro, també d’Olot.

Les tres oficines —Olot, Girona i Figueres— foren traspassades al Banc de Terrassa el mes de març del 1920. El negoci no devia anar gaire bé perquè, després del primer examen del balanç per part del comprador, aquest retirà l’oferta, en comprovar una forta reducció del negoci a Girona i Figueres, i una situació general de fallida, ja que l’actiu superava el passiu. “Elements de vàlua de Girona es dirigiren a la Direcció del Banc de Terrassa, obligant-se solidàriament a cobrir amb efectiu el saldo passiu que resultés” (Ramon Colomer: La meva gestió en el Banc de Terrassa, pàg. 25 i 26) i a quedar-se amb unes finques que aportaven els propietaris, amb l’excepció de les que ocupaven les oficines de Girona i Olot.

Les oficines passaren al Banc de Terrassa en aquestes condicions. Però només per pocs mesos, ja que després de la crisi d’aquest banc (1920) van ser traspassades a la Banca Arnús.

Orzaes i Gorina, SRC (Barcelona)

Empresa constituïda el 1926 a Barcelona amb la finalitat de dedicar-se a operacions de Banca i Borsa. Els socis col·lectius eren Enric Orzaes i Bregolat i Pere Gualbert Gorina. Tenia el domicili al Pla de la Boqueria, núm. 6, a l’establiment que havia estat de Nebot de Parasols i Companyia. El capital inicial era d’1 010 000 pessetes. Va entrar immediatament a l’Associació de Banquers de Barcelona i a la Comissaria de la Banca Privada, de manera que els seus balanços es van publicar des de la seva constitució. Desenvolupava les activitats pròpies d’una banca de valors.

El 1942 va ser absorbida per José Pérez López —Banca Pérez López—.

Padró Germans, SRC (Manresa)

Xec de Padró Germans.

La casa de banca Padró Germans era successora directa de Lluís Alberni, un comerciant de carbons de Manresa i de residus de cotó, que fou nomenat corresponsal del Banc d’Espanya el 1903 i que amb aquest motiu inicià les operacions bancàries. Alberni tenia el suport dels germans Marià, Pere, Josep i Ricard Padró i Blanch, als quals feia de tutor. En morir, el 1904, Pere, Josep i Ricard Padró continuaren el negoci com a Padró Germans, S. en C. Abandonaren la representació de carbons i agafaren la de la SA Cros, entre d’altres.

Padró Germans es donà d’alta a l’Associació de Banquers de Barcelona el 1918, i el 1919 es transformà en Padró Germans, SRC, figurant-ne com a socis Ricard, Pere i Josep Padró i Blanch. Coneixem els seus balanços des del 1922, any del seu ingrés a la Comissaria de la Banca Privada i, doncs, de l’inici de la seva publicació. El 1936 treballava amb uns recursos propis de 750 000 pessetes i uns dipòsits d’un milió i mig, que invertia especialment en el descompte d’efectes i crèdits a curt termini, en el que era l’activitat ordinària de la banca comercial.

Després de la guerra, es va mantenir el caràcter oficial de banquer de Padró Germans, SRC, que figura inscrit en el Registre de Bancs i Banquers. El 1951, morts els germans Padró, canvià la denominació social per Padró i Cia, però mantenint la seva naturalesa de societat regular col·lectiva. Els socis eren Ricard Padró i Costa i la seva mare, Enriqueta Costa i Compte. El 1967 es va transformar en societat anònima: el Banc Mercantil de Manresa SA, amb nous titulars. Tenia aleshores uns recursos propis de 3,6 milions de pessetes i uns dipòsits de 76,5 milions, que continuava invertint preferentment en els mateixos conceptes de crèdit i descompte comercial, al marge de l’obligada cartera de valors públics.

Ponsa i Valls (Sabadell)

Aquesta entitat es va incorporar a l’Associació de Banquers de Barcelona el 1913 i se’n va donar de baixa el 1921 arran del traspàs del negoci al Banco Hispano Americano, que establí sucursal a Sabadell.

Jaume Recoder (Mataró)

Jaume Recoder era un banquer de Mataró. President de la Caixa d’Estalvis de Mataró del 1903 al 1910 (vegeu Caixa Laietana, 1863-1994), el 1909 ingressà a l’Associació de Banquers de Barcelona. L’any següent, però, se’n donà de baixa, en incorporar-se com a accionista de la Banca Arnús SA, que llavors es constituïa. Era el corresponsal del Banc d’Espanya a Mataró. Tenia una sucursal a Granollers.

El 1919 els seus successors, Fills de J. Recoder, van ingressar de nou a l’Associació fins el 1921, any en què traspassaren el negoci i l’oficina al Banc Urquijo Català, que hi va establir una sucursal.

Saderra, Prat i Companyia (Olot)

Anunci de Saderra, Prat i Companyia, banquers a Olot (Álbum de fotografías de Olot y su comarca, començament del segle XX).

La casa de banca va ser creada a l’inici del segle XX. Va ser un dels quatre bancs olotins que, el 1909, ingressaren a l’Associació de Banquers de Barcelona. Domiciliada primer al núm. 1 del carrer Banys Nous, més tard es va traslladar al núm. 27 del carrer de Sant Esteve. Tenia una sucursal a Banyoles.

El 1920 es va donar de baixa de l’Associació. La Memòria diu que va ser “por lamentables entorpecimientos sufridos en el desarrollo de sus operaciones”. La qüestió és que la banca va presentar la suspensió de pagaments, seguida per la desaparició dels socis, Saderra, Prat, Caminal i Turón, que marxaren d’Olot. Els creditors van nomenar una Comissió liquidadora que aconseguí pagar fins el 29% del deute.

Josep Saderra i Mata, el primer soci, era advocat i propietari. Membre de la Unió Catalanista, va ser delegat per Olot a l’Assemblea de Manresa, que aprovà les Bases, i també va presidir el consistori olotí (1899-1901). Va ser amic del pintor Joaquim Vayreda, intel·lectual i escriptor. Després de la fallida bancària va establir la seva residència a Barcelona, a Sarrià. Va morir el 1924.

Francesc Segarra i Vives (Tàrrega)

Francesc Segarra, banquer a Tàrrega (Ajuntament de Lleida, Álbum de Lérida y el Valle de Arán, 1924).

Francesc Segarra i Vives, que obrí la seva casa de banca a Tàrrega el 1917, pertanyia a la tercera generació de banquers a la mateixa ciutat, després del seu avi, Josep Segarra i Segarra, i del seu pare, Josep Segarra i Vilalta.

El 1919 el Banc de Terrassa es va fer càrrec del negoci, en la seva etapa de forta expansió i d’obertura d’oficines. Amb la crisi d’aquest banc, el 1920, la sucursal va ser traspassada a la Banca Arnús. Francesc Segarra va reobrir la seva casa de banca el 1923.

El 1951 el banc publicà La Banca y el país. Apuntes de historia bancaria tarregense. I el 1953 es va vendre el negoci al Banco Popular Español, que hi obrí sucursal.

El 1952, Francesc Segarra i Vives tenia uns fons propis de 750 000 pessetes i uns dipòsits de 5,6 milions. A l’actiu hi tenia 3,2 milions de pessetes en cartera d’efectes, 0,9 milions en crèdits i 1,4 milions en cartera de valors, bàsicament fons públics.

Sol, Raurich i Companyia (Manresa)

Membre de l’Associació de Banquers des del 1909, és un exemple dels comerciants esdevinguts banquers. Es dedicaven tan sols al comerç quan es creà l’empresa, no més tard del 1881, i esdevingueren únicament banquers a la primeria del nou segle. Van obrir una sucursal a Berga, arran del tancament de Josep Cardona, on eren corresponsals del Banc d’Espanya.

El 1917 l’empresa va ser absorbida pel Banc de Terrassa, que va obrir la seva oficina a la capital del Bages.

Llorenç Suñer (Ripoll)

Llorenç Suñer i Clot establí la seva casa de banca a la darrera dècada del segle XIX, a Ripoll. Ingressà a l’Associació de Banquers de Barcelona el 1916. A la seva mort, el 1919, el negoci va passar al seu fill, Pere Suñer i Ferrer.

El 1929 la societat individual es convertí en anònima amb el nom de Banca Suñer SA. El Banc Urquijo Català prengué aleshores una participació en el capital.

Després de la Guerra Civil Espanyola, el 1950 la Banca Suñer SA aconseguí la seva inscripció en el Registre de Bancs i Banquers, amb el número 132 de la Banca Local Espanyola. Al capdavant del banc hi havia aleshores Eduard Suñer i Ferrer, que el 1953 el vengué a un grup encapçalat per Jaume Castell, per 7,5 milions de pessetes. Una auditoria va posar en evidència que el banc arrossegava unes pèrdues d’uns 10 milions, de manera que l’anterior propietari encara va haver de posar diners sobre la taula per a confirmar l’operació (vegeu Feliciano Baratech: “Ebullición bancaria”, a Hoja del Lunes, publicat a Barcelona, 10 d’abril de 1978).

El nou grup va aconseguir autorització per a obrir una sucursal del banc a Madrid. Tot seguit va procedir a un canvi de denominació, que va convertir la Banca Suñer de Ripoll en Banco de Madrid (febrer del 1954).

Eduard Suñer va ser conseller del nou banc uns quants mesos, ja que morí al desembre del 1954. El seu germà Tomàs va ser, durant els anys de la postguerra, un personatge rellevant en la diplomàcia espanyola: subsecretari d’Afers Estrangers (1945-47), cònsol general a Buenos Aires, sotssecretari d’Economia Exterior i Comerç (1948-51) i ambaixador a Lima i a Rio de Janeiro.

Successors de R. Valls i Martí (Sant Feliu de Guíxols)

El banquer Magí Valls va tenir tres fills: Josep Maria, Agustí i Rafael Valls i Vicens. Els dos primers es quedaren a Barcelona (vegeu Fills de Magí Valls), mentre el tercer residia a Sant Feliu de Guíxols. Josep Maria i Rafael es van casar amb dues germanes —Manuela i Rosa Martí—, de manera que els fills portaren els mateixos cognoms.

La casa de banca de Sant Feliu es considerava fundada el 1848. Al final del segle XIX el banquer era Rafael Valls i Vicens, a qui va succeir la seva viuda i, el 1904, el seu fill Rafael Valls i Martí. Aquest es va haver d’emancipar per a ocupar el càrrec, ja que era menor d’edat, i atorgà poders a Salvador Ordeig. La sort no va acompanyar la família, perquè el jove Rafael Valls va morir al cap de pocs anys, i el 1909 la casa va adoptar el nom de Successors de R. Valls i Martí. Com a tals, van ser socis de l’Associació de Banquers de Barcelona.

El 1914, Successors de R. Valls i Martí presentà la suspensió de pagaments, al mateix temps que una altra banca de la població, Girbau i Companyia. I és que l’inici de la guerra europea provocà la cancel·lació de totes les comandes de taps, procedents de França, i la crisi del sector. La indústria tapera de Sant Feliu i els seus bancs en pagaren les conseqüències. El 1919, l’empresa es donà de baixa de l’Associació per haver cessat en el negoci.

Banc de Valors i Crèdit, SA (Barcelona)

Acció del Banc de Valors i Crèdit SA, que es constituí el 1922.

És l’únic cas d’un membre de l’Associació que és una societat anònima des del començament i que figura en aquesta relació. Es constituí a Barcelona el 20 de juny de 1922, amb un capital d’un milió de pessetes, totalment desemborsat. Inicialment es proposava ser un banc estrictament de valors, però amplià les seves activitats a les operacions de banca comercial. Es donà d’alta immediatament a l’Associació de Banquers de Barcelona. El domicili i les oficines eren al núm. 37 de la ronda de la Universitat.

Consell d’Administració (1931) del Banc de Valors i Crèdit:

• President – Lluís Prats Aragay
• Conseller delegat – Joan Caralt i Roca
• Vocals – Cristòfol Massó i Escofet, Jaume Borràs i Espart, Ignasi de Quadras i Feliu, Pere Farré i Molleví

Els balanços del banc, que era inscrit en el registre de la Comissaria de la Banca Privada, van ser públics fins a la seva suspensió de pagaments el 1932. L’entitat es va moure amb uns recursos propis d’un milió de pessetes i uns dipòsits de tercers que no van superar mai la quantitat d’1,6 milions. En el seu darrer balanç la principal partida de l’actiu era la cartera d’efectes —1,4 milions—, seguida per la de crèdits —0,7 milions—.

El banc es va veure obligat a presentar la suspensió de pagaments quan es va saber que el seu gerent havia estat detingut. Les acusacions eren “la supuesta venta de empleos municipales” —a l’Ajuntament republicà de Barcelona— i el “hecho del depósito de varias cantidades en el banco para responder de las pretendidas retribuciones que percibían los agentes de tan lucrativo negocio” (España Bancaria, 1932). Els consellers van quedar lliures de tota culpa. El mes d’octubre del 1933 es va arribar a un acord amb els creditors, que va suposar la liquidació del banc.

Fills de P. Vilalta (Lleida)

Les primeres referències d’aquesta entitat són del 1914. El 1917 va ingressar a l’Associació de Banquers de Barcelona i dos anys després traspassà el seu negoci al Banc de Terrassa, que va obrir oficina a Lleida.