El 22 de juliol de l’any 1686, dia de santa Magdalena, foren extrets els següents diputats i oïdors: diputat eclesiàstic: Antoni de Saiol i de Quarteroni (Barcelona? segle XVII – Barcelona 1705?), canonge de Barcelona; diputat militar: Miquel de Masdovelles i de Salbà, donzell de Barcelona; diputat reial: Francesc Alaix, notari de Tortosa; oïdor eclesiàstic: Jeroni de Mora i Navarro, paborde de Sant Salvador de Breda; oïdor militar: Josep Sitges i Vidal, donzell de Barcelona; oïdor reial: Pau Corbera i Palau, ciutadà honrat de Barcelona.
Del diputat eclesiàstic Antoni de Saiol i de Quarteroni, se’n sap que fou escollit rector de l’Estudi General de Barcelona el primer d’agost de 1683 per un període de dos anys, que després de la mort de Carles II fou un dels qui aprovaren l’obra col·lectiva Nenias Reales (Barcelona, R. Figueró, 1701) realitzada pels membres de l’Acadèmia dels Desconfiats, i que el seu darrer testament conegut fou redactat pel febrer del 1705. Era membre d’una de les famílies més notables de l’època, i germà de Felicià, Daniel i Francesc de Saiol. Felicià de Saiol (Barcelona, 1646–1713) era frare de l’orde de Sant Joan i comanador i lloctinent del prior de l’orde a Catalunya. Des del 1705 formà part de la Junta d’Eclesiàstics nomenada per l’Arxiduc, i a la Cort del 1705 rebé la dignitat de majordom de l’arxiduc Carles. Fou ennoblit el 1708. Francesc de Saiol, capità de la Coronela de Barcelona el 1684, participà en les guerres contra França (setge de Barcelona del 1697). Austriacista convençut, fou nomenat cavaller de Calatrava a la Cort del 1705 i lloctinent del portantveus del governador de Catalunya molt poc abans del setge de 1713-14. L’altre germà, Daniel de Saiol i de Quarteroni (m 1701), era ardiaca de l’església de Barcelona, i havia estat assessor de la Generalitat. Daniel de Saiol va formar una biblioteca de contingut científic més que notable. Juntament amb Antoni, tingué un protagonisme molt remarcable durant la revolta dels Gorretes, o dels Barretines (1687-89). Però les figures dels germans Saiol —i de l’oïdor militar don Josep Sitges—, políticament molt compromesos el 1687 i el 1688, van quedar a l’ombra en els esdeveniments del trienni, bé que el 1689 i el 1690 se’n va parlar com a defensors del camperolat en lluita contra els abusos dels allotjaments de les tropes.
Pel que fa als altres diputats i als oïdors que compartiren trienni amb Antoni de Saiol, se’n sap ben poca cosa. El diputat militar Miquel de Masdo-velles i de Salbà, donzell, era senyor de l’Arboç i les Pujades, i governador de Vilafranca del Penedès. El diputat reial Francesc Alaix, a més de notari de Tortosa, era ciutadà honrat de Barcelona, i havia estat oïdor reial durant el trienni del 1656. Alaix morí a l’agost del 1687, i fou substituït pel seu fill Francesc. L’oïdor eclesiàstic Jeroni de Mora i Navarro —fill de Francesc de Mora, síndic de corts pel Braç Reial— fou paborde de Sant Salvador de Breda i abat de Sant Pere de Galligants (1690-1706), i assistí a la Cort del 1701. El 1706 fou designat pel governador de Girona coronel de la companyia d’eclesiàstics que defensava la ciutat. L’oïdor reial Pau Corbera i Palau, fill del doctor en medicina Josep Corbera, era batlle (1697), conseller segon de Barcelona i síndic de la Ciutat Comtal. Assistí a la Junta de Braços del 1713.
Pel juliol del 1687 foren desinsaculats el diputat Saiol i l’oïdor Sitges, substituïts respectivament per Francesc Bernat de Ponç i de Salbà, abat de Sant Cugat, i Francesc Despujol i de Montcorp, cavaller natural d’Olot, senyor de Montclar i castlà de Tartareu, fins que l’11 de maig de 1688 els restituïren en els seus càrrecs. Segons Narcís Feliu de la Penya, Francesc Bernat de Pons fou privat del càrrec de canceller de la Reial Audiència en l’època del virrei comte de Monterrey (1677-78). Francesc Despujol i de Montcorp formava part del partit austriacista que s’oposà a Felip d’Anjou a la Cort del 1701. El 1705, l’Arxiduc el designà governador de l’Empordà com a superintendent interí, i l’any següent el va nomenar cavaller. La seva tasca consistí a prevenir el territori per a resistir a les armes de Felip. El 1709 defensà Vic de l’avenç de l’enemic, i el 1710 féu el mateix a Olot. El 1711 reclutà milícies al país i, dos anys després, es retirà de Barcelona en protesta contra una defensa aferrissada i, segons ell, inútil de la ciutat.
Els allotjaments de tropes: protestes i revoltes
Una de les conseqüències de les nombroses guerres amb França del regnat de Carles II —1666-67; 1673-78; 1684 i 1689-97— a la frontera catalana fou la necessitat de soste-nir exèrcits cada vegada més grans i, per les carències econòmiques de la Reial Hisenda, progressivament pitjor mantinguts, de manera que les classes no privilegiades catalanes tingueren l’obligació d’allotjar aquestes tropes. Obligació perquè, per Constitucions, els catalans tenien el deure de fer-ho; ara bé, els constants abusos d’alguns oficials, que demanaven més del que estava assenyalat per les dites Constitucions, i la mala planificació dels allotjaments, a més d’una plaga de llagosta que va afectar una bona part del Principat entre el 1685 i el 1687 i de les exaccions derivades d’un es-tat de guerra constant, van acabar esgotant els recursos i la paciència dels camperols catalans. Alguns pobles començaren a enviar queixes a la Generalitat a la primavera del 1687, i el diputat eclesiàstic Antoni de Saiol va demanar més cartes de protesta per tenir més força a l’hora d’intentar convèncer, tant el virrei —aleshores Diego Mesía de Guzmán-Dávila, marquès de Leganés, més tard partidari de l’Arxiduc en la guerra de Successió, detingut per ordre de Felip el 1705 i mort a la presó el 1711— com el Consell d’Aragó, de la necessitat d’alguns canvis, com ara la reducció de tropes estacionades al Principat en temps de pau. Leganés entengué que eren el diputat Saiol i l’oïdor militar J. Sitges els qui empenyien els pobles a la sedició; també va al·le-gar que els diputats havien enviat de forma irregular a la cort —és a dir, sense que hagués passat prèviament pel virrei— un memorial ple de crítiques a la seva actuació, de manera que demanà al veguer de Lleida que detingués el correu. Aquest fet va moure la Generalitat a pledejar, en entendre que s’havien atacat els Furs de Catalunya. L’acció del virrei anava, exactament, contra el capítol 84 de la Cort del 1599, que permetia l’enviament directe al rei de qualsevol missiva per part dels consistoris i ciutats catalans.
En realitat, hi havia un assumpte pendent entre el virrei i la Generalitat que obstaculitzava les seves relacions. El 1686, don Manuel de Llupià, portantveus del governador de Catalunya i general d’artilleria, havia rebut de don Carles Ros, domiciliat a Perpinyà, la seva participació en un plet pendent amb Maria Àngela Alemany i Fontanella i el seu fill, don Josep Alemany, nobles rossellonesos refugiats a Barcelona. C. Ros i els Alemany pledejaven per l’herència de la noble Jerònima d’Alemany. Ros havia cedit a Llupià els seus drets al plet perquè aquest li havia concedit un préstec d’11 000 lliures, i Ros no podia pagar els interessos anuals de dita quantitat. La Generalitat va intervenir perquè estimava que aquest tipus de tracte anava contra constitucions i, a més, perquè un oficial de la justícia reial no podia involucrar-se en un plet que seria resolt per la Reial Audiència. Efectivament, la Reial Audiència va donar la raó a Llupià sense oferir cap opció de defensa als Alemany. La queixa dels diputats era que el virrei Leganés interceptà a l’octubre d’aquell any les cartes que la Generalitat enviava a la cort per intentar revocar la decisió de la Reial Audiència. A l’abril del 1687, els diputats van haver d’acceptar la decisió reial favorable a Llupià. Però el més important és que una qüestió particular va acabar separant encara més les posicions del virrei i dels diputats.
Els diputats no s’oposaven als allotjaments de tropes, sinó als abusos. En el memorial que va molestar tant el virrei, els diputats es queixaven que, de soldats de cavalleria efectius, no n’hi havia més de 600 o 700, però que la contribució equivalia a una força de 4 000 o 5 000. És a dir, que Catalunya pagava, però el rei no en treia profit perquè aquelles tropes eren fictícies. El virrei intentà dividir els diputats obligant-los a testimoniar en contra de Saiol i Sitges, i assegurà al Consell d’Aragó que la resta de diputats estaven molt indignats amb aquests per utilitzar un document amb la signatura de la Generalitat sense el seu coneixement. En assabentar-se dels fets, Felicià de Saiol féu que el notari Pere Lloses prengués declaració a tots aquells a qui el virrei havia amenaçat amb la presó si no testificaven en contra dels encausats. Però Leganés demanà al rei la desinsaculació immediata de Saiol i Sitges, contra l’opinió de la Reial Audiència i el Consell d’Aragó, que en preferien la desinsaculació quan tots dos acabessin el trienni del seu mandat. Leganés va triomfar quan el rei confirmà el relleu dels encausats. Immediatament, els diputats demanaren a Carles II que acudís a jurar les Constitucions, cosa que no va fer. El capítol de l’Església de Barcelona demanà el retorn dels desinsaculats als seus càrrecs, i a l’agost del 1687 Saiol i Sitges demanaren permís al virrei per anar a la cort a defensar-se. Leganés sabia per dos testimonis que Saiol i Sitges havien demanat al bisbe de Barcelona, Benet Ignasi de Salazar, proves del seu comportament i la seva lleialtat, i que aquest no tan sols els les atorgà, sinó que criticà l’actuació del virrei i d’altres oficials reials per no dur com calia l’assumpte dels allotjaments.
La falta de solucions afavorí que a l’octubre del 1687 el poble de Centelles iniciés una revolta contra els allotjaments excessius. Després de la iniciativa centellenca, els pobles de la rodalia de Barcelona es negaren a contribuir al·legant pobresa. El virrei Leganés empresonà alguns jurats i envià una força de cavalleria a Centelles, però es formà un sometent de la gent de la zona i les tropes van haver de sortir del poble. El virrei, que era fora de la Ciutat Comtal, va anar fins a Granollers, on una comissió de notables hi pactà la fi de l’avalot. Dita comissió va demanar un perdó general. Per la seva banda, la Generalitat va comissionar el nou oïdor militar Francesc Despujol perquè anés a calmar els habitants de Centelles.
Antoni de Saiol i Josep Sitges escriviren a l’oïdor eclesiàstic, Jeroni de Mora, i a l’oïdor militar, Francesc Despujol, defensant-se de les acusacions que els assenyalaven com a incitadors dels avalots als pobles. L’oïdor Despujol demanà als seus companys un secretari i un advocat per tal d’estar més ben preparat per a discutir amb Feliu de Marimon i de Tord (1636–1721) —llavors regent de la tresoreria de la Reial Audiència, més tard regent del Consell d’Aragó (1688) i futur marquès de Cerdanyola (1690)— i amb Pere d’Amigant i de Ferrer, de la Reial Audiència, sobre les disposicions constitucionals dels allotjaments a Catalunya. Però, amb tot, el principal enemic d’Antoni de Saiol i Josep Sitges fou el tresorer de la Reial Audiència, Pere Muntaner, que encara els acusava tots dos de ser, si no els inspiradors directes, sí els inspiradors morals dels disturbis. Personalment, reclamava un càstig exemplar després dels fets de Centelles, però també reconeixia que el país necessitava remeis urgents, i que els oficials i soldats haurien d’acontentar-se amb el que el camperolat els pogués donar.
Les notícies procedents de la frontera mai no eren bones. Pel febrer del 1688 la Generalitat va escriure a Carles II demanant més tropes, ja que els francesos enviaven reforços militars al Rosselló, i remarcava el fet que no hi havia cap fortificació que pogués detenir una invasió dels exèrcits de Lluís XIV. Però els problemes no havien fet sinó començar. Per l’abril del 1688 una baralla entre un soldat i el pagès que l’allotjava va revifar els aldarulls de l’any anterior i, aquesta vegada, un gran nombre de pagesos —entre 3 500 i 18 000 segons les diferents fonts— marxaren cap a Barcelona. Les seves peticions, a més de demanar una millora en la seva situació envers els allotjaments de tropes, reclamaven el retorn dels desinsaculats als seus càrrecs. Un punt obscur és la participació que tingué en aquests esdeveniments el bisbe de Barcelona Benet Ignasi de Salazar, diputat eclesiàstic el trienni 1689-92. Salazar va sortir de la Ciutat Comtal el 9 d’abril acompanyat de diversos religiosos, entre els quals figurava l’abat de Besalú Antoni de Planella, futur diputat eclesiàstic el trienni 1692-95, amb la idea de calmar els ànims dels revoltats i entrevistar-se amb els seus capitostos, però, com que en faltaven alguns, els revoltats van decidir que tornés a la ciutat. La gent que li feia d’escorta intentà aprofitar l’ocasió per prendre una de les portes de Barcelona i aconseguir així la revolta del poble menut barceloní. En fracassar l’intent, el bisbe fou pres com a hostatge dels revoltats. Al dia següent, els sediciosos van decidir que, com que el bisbe Salazar era de nacionalitat castellana, no podia actuar com a interlocutor vàlid. Llavors, cinc cavallers de Barcelona van presentar-se per a tractar amb els revoltats: el marquès de Rupit, don Joan Amat, don Narcís Descatllar i de Sarriera, don Josep de Pinós i don Josep Terré de Canyelles. El virrei, aconsellat per tothom, acceptà la petició de treure una part de les tropes de les zones on van començar els disturbis i rebé un donatiu de la Generalitat i del Consell de Cent per a mantenir millor els soldats.
Això demostra la hipocresia de les institucions polítiques catalanes, especialment dels diputats i els membres de la Reial Audiència, ja que només van reaccionar davant l’amenaça d’una revolta social en contra dels privilegiats, sense buscar cap solució per als camperols que havien de suportar els allotjaments. El Consell de Cent va ser molt dur en recordar tots els anys que feia que duraven els allotjaments sense que el virrei i la cort haguessin escol-tat les queixes raonables dels síndics dels pobles en un moment de crisi com havia estat l’ocasionat per la plaga de la llagosta. A la cort feia molta por una entesa entre els revoltats i el poble menut de Barcelona, perquè els esdeveniments del 1640 eren encara molt presents, i si es perdia la Ciutat Comtal, es perdia tot Catalunya. Per aquest motiu se seguí el consell de les institucions polítiques catalanes, i s’acceptà el retorn de don Antoni de Saiol i don Josep Sitges als seus càrrecs. El succés li va costar el càrrec al virrei Leganés, que fou substituït per Juan Tomás Enríquez de Cabrera y de Toledo, comte de Melgar. I encara que el Consell d’Aragó atacà don Antoni de Saiol i don Josep Sitges, l’11 de maig de 1688 Carles II ordenà que tornessin a ser insaculats juntament amb Daniel de Saiol, i va prometre afavorir aquells que havien ocupat els seus llocs i que, ara, havien de deixar-los. La Generalitat féu imprimir les cartes del Consell d’Aragó i del rei on s’informava del retorn dels desinsaculats als seus llocs.
Durant l’estiu del 1688 el camp català patí revoltes de caràcter antisenyorial —Manresa, Castellbò, Solivella, Martorell o Sant Boi—, i els comuns pràcticament no contribuïren al manteniment de l’exèrcit. El virrei Melgar cercà solucions confiant en els germans Saiol, i molt poc en la resta de diputats. Una de les possibles sortides a la crisi fou suggerida per Daniel de Saiol, assessor de la Generalitat, consistent a plantejar un donatiu voluntari per a mantenir les tropes de guarnició a la Ciutat Comtal, amb el suport de la vegueria de Barcelona i els pobles del Llobregat. Entre el setembre i el novembre del 1688 es van recollir alguns diners, i aquest darrer mes, el virrei Melgar, cansat de no disposar de mitjans i amb molta ambició política, deixà el càrrec, que fou assumit per Carles de Borja i d’Aragó-Gurrea, duc de Villahermosa.
Pel setembre del mateix 1688, la Generalitat va buscar el suport dels diputats del Regne d’Aragó per a aconseguir que el càrrec de vicecanceller del Consell d’Aragó fos ocupat per un natiu de la Corona d’Aragó. També per l’octubre del 1688 la Generalitat va denegar al duc de Villahermosa una pensió sobre el bisbat d’Urgell per contravenir les Constitucions. En realitat, després de la presa de Barcelona per les armes de Felip IV el 1652, el rei disposà sense limitació de les pensions sobre els bisbats catalans, però tothom considerava que, després de l’actuació dels privilegiats catalans al costat de la Corona i contra els avalotats als mesos precedents, el rei concediria dites pensions només a naturals.
De l’abril del 1689 al setembre del 1697, una nova guerra, dita dels Nou Anys o de la lliga d’Augsburg, tingué Catalunya com a mur de contenció de la puixança francesa. El virrei demanà, com a prova, un donatiu voluntari tan sols en algunes localitats —Balaguer, Tarragona, Tortosa i Vic— i després a tot el Principat, per mantenir les tropes de l’exèrcit reial, i en concret per assegurar-se l’allotjament de la cavalleria. Amb anterioritat, però, havia reclamat un informe a don Josep Agulló, del Braç Militar, i a don Miquel Calderó, de la Reial Audiència, els quals defensaren la conveniència d’un donatiu a l’estil dels concedits els anys 1663 i 1667. Es va proposar la suma de 2 400 000 rals, a pagar en tres anys.
Des del març del 1689 el temor del rei se centrava en els informes del virrei, segons els quals a Barcelona corrien molts rumors i amenaces i hi apareixien molts pasquins, i en els quals feia constar també que ell només disposava de 2 500 homes. En canvi, al Rosselló, els francesos ja tenien 12 000 homes, però el virrei transmetia a Madrid la sensació que l’enemic més perillós era l’intern, i que els avalots dels anys passats es podien tornar a repetir.
De fet, alguns líders de la revolta del 1688, entre d’altres A. Soler i E. Torres, es decidiren a lluitar contra el donatiu perquè per a ells no era més que una forma d’acabar d’introduir les contribucions per a mantenir les tropes. En realitat, en la seva opinió, el donatiu havia de ser demanat als catalans en Junta General de Braços o Parlament General del Principat, i l’havien de pagar tots els que fins llavorsn’havien estat exempts, com les deu ciutats més grans de Catalunya i les classes privilegiades.
Els francesos, a través de l’intendent del Rosselló Ra-mon de Trobat, que era d’origen català, estaven interessats a treure profit del malestar de Catalunya, sobretot quan Miquel Poc, fill del veguer de Ribes, assegurà a Trobat que els avalotats tenien el suport dels germans Saiol, del comte de Peralada, del marquès de Rupit i de don Narcís Descatllar. El 15 d’abril de 1689 França declarà la guerra a la Monarquia hispànica. Ràpidament, la Generalitat va respondre reclutant un terç de 400 homes.
El 23 de maig va caure Camprodon, assetjada per 10 000 francesos. Aquesta situació va fer que el virrei s’oblidés momentàniament del donatiu per al manteniment de les tropes i que perseguís aquells que, segons ell, s’oposaven a la seva recaptació: els Saiol, don Josep Sitges i els capitostos camperols E. Torres, A. Soler i A. Rosell.