El naufragi de les vinyes

La vinya de conreu és una planta sensible a moltes malalties, entre les quals destaquen les fúngiques i les produïdes per nematodes que n’ataquen les arrels. Moltes d’aquestes malalties provoquen una disminució o una pèrdua total de la producció a causa de la destrucció dels fruits, però no pas la mort de la planta. Al final del segle XIX, però, les vinyes europees patiren una devastació gairebé total, un naufragi provocat per un petit insecte que passà d’un comportament inofensiu a la virulència més extrema: la fil·loxera.

Fil·loxera (Phylloxera vastatrix").

Roman Montull / ECSA

La fil·loxera (Phylloxera vastatrix) és un diminut insecte que pertany a la família dels afídids i a l’ordre dels homòpters, un pugó que succiona la saba dels ceps. L’espècie és originària de la regió de la vall del Mississipí, zona on convivia amb totes les espècies de vinya silvestre, ja que es comportava com un paràsit relativament benigne. En efecte, gairebé totes les espècies silvestres de vinya del continent americà suporten perfectament l’atac d’aquest paràsit, però en ser introduït accidentalment a Europa, es revelà com a tremendament virulent en atacar l’espècie europea conreada que mai no havia estat en contacte amb l’insecte.

Com gairebé tots els afídids, la fil·loxera presenta un cicle biològic molt complex al llarg del qual s’alternen fases en què l’insecte ataca les arrels amb d’altres fases en què viu dins d’unes gal·les que la planta desenvolupa sobre les fulles per causa seva. Aquest cicle també presenta una alternança de generacions de femelles àpteres que es reprodueixen partenogenèticament, amb generacions d’individus masculins i femenins, alats o no, que es reprodueixen sexualment. Però el cicle biològic de l’insecte presenta algunes diferències entre la seva àrea originària, on es desenvolupa sobre espècies silvestres, i les noves àrees ocupades en parasitar l’espècie conreada (Vitis vinifera). En el primer cas el cicle és més complicat, ja que inclou fases aèries que es desenvolupen sobre les fulles de la vinya, mentre que en el segon cas gairebé tot el cicle es desenvolupa en la part subterrània. La gran diferència entre ambdós casos està en el grau de sensibilitat de les espècies atacades; mentre que les espècies de vinya silvestre americanes suporten bé la malaltia, la vinya europea pateix un ràpid procés de degeneració radicular a causa de les gal·les formades en les arrels fines, i la planta acaba morint en un període breu.

La fil·loxera va arribar al continent europeu al voltant del 1860, com a conseqüència de la importació de ceps americans com a espècimens de museu i com a bancs de proves, en la recerca d’híbrids resistents a diverses malalties fúngiques. La seva progressió va ser fulminant, ja que entre el 1860 i el 1900 va anorrear gairebé tota la vinya europea, excepció feta de la d’una bona part de la Península Ibèrica; aquesta, però, també acabà sucumbint al flagell només 10 anys després, si bé conegué una curta època d’esplendor en romandre com a l’última i única zona europea en la qual encara es produïa vi, cosa que va provocar una intensa, encara que curta, expansió del conreu fins a ocupar àrees agrícoles marginals. De fet, després del desastre de la fil·loxera, moltes d’aquestes àrees marginals ja no foren reocupades i quedaren com a conreus de secà abandonats en els quals les bosquines i els boscos que s’hi han instal·lat posteriorment han amagat les parets seques i les restes dels antics bancals.

Una de les conseqüències de la introducció de la fil·loxera a Europa fou la desaparició gairebé total dels exemplars silvestres de l’espècie Vitis vinifera, que havia estat el punt d’origen de totes les varietats conreades de vinya. De fet, actualment en queden algunes colònies en determinats llocs dels Balcans i dels Pirineus, en llocs aïllats als quals l’insecte no va arribar, però aquesta espècie, antigament tan comuna, pot considerar-se en perill d’extinció almenys en la seva forma silvestre.

La gran importància econòmica del conreu de la vinya va fer que la reacció al problema fos enèrgica. La solució, vist que el control de l’expansió del flagell amb els mètodes de què es disposava era gairebé impossible, vingué per l’ús de soques de plantes provinents d’espècies americanes resistents al flagell, que es feren servir com a base per a l’empelt de les varietats europees clàssiques. Les espècies americanes més emprades foren Vitis riparia, V. rupestris i V. berlandieri, totes amb un elevat grau de resistència al paràsit. Es va procedir a la hibridació successiva d’aquestes i altres espècies amb la finalitat de trobar una soca resistent i alhora ben adaptada a les condicions ambientals apropiades per al conreu. Aparegueren així tota una colla de soques amb noms com AxR1, E.M. 41, Rupestris St George, C.3309 o 5BB, que permeteren la recuperació de la viticultura europea.

La regió mediterrània xilena va quedar lliure de l’atac de la fil·loxera del final del segle passat, a causa del seu gran aïllament. A Califòrnia, en canvi, el paràsit va ser detectat l’any 1873 i va provocar seriosos danys en els conreus; encara avui s’ignora si l’insecte va penetrar a la zona californiana provinent de França, com a conseqüència de la importació de varietats europees, o bé ho va fer des de la seva àrea originària, a causa de les proves fetes amb algunes espècies silvestres de l’est americà.

Cent anys més tard, al final del segle XX, la fil·loxera torna a ser notícia, aquest cop en terres californianes. La viticultura californiana va conèixer una gran expansió entre el 1960 i el 1980, i la regió va passar de ser poc important a ser una de les primeres regions productores del món. Molts viticultors van optar per plantar soques del tipus AxR1 a causa de les seves característiques, però malauradament, ara ha aparegut un nou biotipus de fil·loxera que ataca aquesta varietat, capaç de propagar-se amb una gran rapidesa. Els primers símptomes es van detectar l’any 1983, i es preveu que la producció de raïm anirà disminuint fins a l’any 1997, moment en què començarà una recuperació que acabarà l’any 2006 i que permetrà de recuperar el nivell de producció assolit abans de l’aparició del flagell.