Fa 10 000 anys, quan la glaciació de Würm era a les acaballes, a Anatòlia, Pèrsia i Síria, regió ara molt degradada i en part desèrtica, es creà una situació favorable per al desenvolupament dels prats de gramínies. Per això hi pogué néixer l’agricultura de cereals, que començà amb la selecció de plantes amb llavors riques en materials de reserva, entre les quals dues gramínies d’espigues grosses i completament plenes de granes: l’espelta silvestre i l’espelta petita.
Les dades botàniques i arqueològiques indiquen que tant el conreu del blat com de l’ordi començaren al Pròxim Orient, i que en el procés de transformació del blat salvatge fins al blat actual han intervingut processos de mutació gènica, hibridació i poliploïdia. En efecte, els blats actualment conreats (Triticum) es classifiquen en tres grups: el grup diploide de les espeltes, amb 14 cromosomes (2 jocs de 7), el grup tetraploide de les pisanes i dels blats durs, amb 28 cromosomes (4 jocs de 7), i el grup hexaploide dels blats per antonomàsia, amb 42 cromosomes (6 jocs de 7). Aquests dos últims grups, el tetraploide i l’hexaploide, s’han originat a partir del primer per duplicació del nombre cromosòmic.
Abans de l’any 8 000 aC, els blats primitius eren “herbes” insignificants, no pas plantes galanes com ara, però s’encreuaren amb una altra gramínia salvatge i l’híbrid resultant, per algun presumible accident genètic, resultà també fèrtil. Hom pensa que diversos accidents d’aquest tipus degueren ocórrer força vegades en la vegetació emergent de l’última glaciació. Aquests primers ancessors del blat pròpiament dit són, molt probablement, dues espècies diploides molt antigues: l’espelta silvestre (T. aegilopoides), que encara és espontània a Armènia, Geòrgia, Turquia i altres indrets immediats, i l’espelta petita (T. monococcum), blat d’un sol gra, més pobre i sempre poc conreat, de les quals hom ha trobat restes carbonitzades a Jarmo, un poblat de l’Iraq oriental, d’uns 6 700 anys d’antiguitat. Aquests blats haploides (només 14 cromosomes) probablement foren conreats a Turquia i s’estengueren fins a l’Europa occidental, però mai no arribaren Orient enllà.
Doble hibridació del blat.
Editrònica, amb dades elaborades per l'autor
Un cop conreada, la pisana o espelta bessona s’encreuà fèrtilment, per un altre accident genètic, amb un altre rompsac silvestre i es produí un híbrid hexaploide (42 cromosomes) de dimensions més grans. Que un híbrid sigui fèrtil, fins i tot entre els vegetals, no és cosa freqüent, però que en sigui un híbrid d’un híbrid, encara ho és menys: l’actual blat comú no hauria pogut ser fèrtil si l’espelta bessona no hagués sofert una mutació prèvia en un cromosoma determinat. El cas és que la duplicació cromosòmica viable es produí una altra vegada i originà la gran quantitat de blats hexaploides moderns. Per primer cop, les espècies de blats hexaploides presentaren l’eix de l’espiga resistent i els fruits de batuda fàcil (separables del boll sense gaire problema). Fou el cas del blat comú o blat xeixa (T. aestivum), que té una gran quantitat de varietats productores de farines panificables; de l’anomenat blat esferococ (T. sphaerococcum), conreat al centre i el nord de l’Índia des del 2500 aC; i del blat compacte (T. compactum), productor d’una farina pobra de proteïnes, però prou emprada en pastisseria. Dos darrers blats hexaploides que encara cal esmentar són l’espelta (T. spelta) i el T. macha, tots dos de difícil batuda. Després de tants incidents, els ancessors silvestres dels blats moderns han desaparegut. D’altra banda, així com les espigues trencadisses d’espeltes i pisanes afavoreixen la dispersió de les llavors, els blats moderns, arestosos o tosells, però sempre d’espiga sòlida, han de confiar la disseminació de les granes a la mà dels humans que van afavorir-ne la naixença: el blat necessita l’espècie humana per a perpetuar-se tant com els humans l’han de menester a ell per continuar alimentant-se.