Josep Palomo i Dasca
Josep Palomo és un personatge singular. Devia ser originari de Mérida, si hem de fer cas d’una esquela d’un familiar seu, que morí i fou enterrat en aquella ciutat extremenya. Fa la impressió de ser un home interessat a buscar noves fórmules mercantils i financeres, destinades a dinamitzar el comerç i les finances. És difícil valorar la seva influència, però és evident que va aconseguir mobilitzar una sèrie de personatges importants de la societat barcelonina.
El 1863 era el primer soci i l’administrador de la societat comanditària Josep Palomo i Companyia, que treballava amb el nom comercial de Caixa Auxiliar del Comerç, i que es dedicava als “descomptes, préstecs i anticips sobre factures, girs, comptes corrents i dipòsits, i quantes operacions puguin facilitar les transaccions comercials” (El Consultor. Nueva Guía de Barcelona, 1863). Tenia el despatx a Barcelona, a la baixada de Viladecols núm. 2.
El Crèdit Territorial i Mobiliari de Catalunya
El 1864, una nova societat en comandita, Josep Palomo, Pla i Broquetas i Companyia, llança un projecte ambiciós, sota la denominació social de Crèdit Territorial i Mobiliari de Catalunya. Es proposa “establecer en esta capital —Barcelona— una institución de crédito basada en las garantías que desde la reciente reforma de la legislación hipotecaria ofrece la propiedad immueble” (fullet de presentació del projecte).
Es tracta d’un banc hipotecari, amb tots els ets i uts. Disposa, per a fer el crèdit hipotecari, d’un capital nominal de 50 milions de rals —2,5 milions de duros, o 12,5 milions de pessetes— i un capital efectiu de 6 milions de rals —300 000 duros o 1,5 milions de pessetes—. A més, es proposa captar dipòsits —una “Caja de Imposiciones”— en forma de comptes corrents. Per augmentar la seva disponibilitat emetrà uns pagarés hipotecaris, garantits per les hipoteques donades a unes finques concretes, que cobraran un interès, i unes obligacions hipotecàries de 1 900 rals cadascuna al 6% d’interès, a deu i vint anys, transmissibles. D’aquesta manera “tendrá el poseedor la firmísima certeza de que su capital no puede sufrir quebranto sin que desaparezcan la finca especialmente gravada y todas las demás hipotecadas a favor de la sociedad, el capital de la misma y la fortuna particular de los gerentes” (fullet de presentació del projecte).
La societat també es proposa fer descompte d’efectes comercials i “todas aquellas operaciones que pudiendo producir algún lucro no importen el más leve riesgo al capital”. Un propòsit difícil de complir.
Els gerents de l’empresa són els socis col·lectius. Francesc Pla i Broquetas, un propietari de Barcelona, sembla que és el capitalista.
La Junta inspectora i Consell de vigilància, equivalent al Consell d’Administració o Junta de Govern de les societats anònimes, està constituïda per personatges de primera línia (1864):
- President – Marquès d’Alfarràs
- Vocals – Ramon de Bacardí; Rafael Sabadell; Nicolau Tous i Soler; Joaquim Farguell; Francesc Quer; Ramon Estruch i Ferrer; Josep Jordà i Gelabert; Claudi Solà; Camil Puigoriol
- Gerents – Josep Palomo i Dasca; Francesc Pla i Broquetas
El Crèdit Territorial i Mobiliari de Catalunya superarà sense incidències notables la crisi financera del 1866, ja que no surt a les cròniques judicials de l’època. Segons els diaris, paga dividend i la marxa és normal fins el 1869. El 1867 va dimitir el president, marquès d’Alfarràs, i el 1868 es nomenà una nova Junta en la qual trobem grans canvis, perquè ara hi ha Pau Henrich, Adolf Clavé, Joan Pla i Broquetas, Joan Prats i Rodés, Climent López, Josep Gironella i Benigne Domènec, a més dels ja presents Tous, Farguell i Jordà. Però els noms nous són tan solvents com els anteriors.
El mercat hipotecari barceloní passa per un mal moment. Tota l’operació de construcció de l’Eixample queda paralitzada per una baixa dels preus dels terrenys. Els responsables del Crèdit i els seus clients devien adonar-se que, allí on deien que no hi podia haver risc, n’hi havia realment.
Francesc Pla i Broquetas devia morir aleshores. En qualsevol cas, la societat comanditària es reconverteix en Josep Palomo i Companyia, tal com era abans, només amb el nom del fundador. El 1871, a les oficines que el Crèdit té des del primer moment al núm. 1 del passatge d’Escudellers, sembla que es deixa de costat el projecte hipotecari i la imaginació de Palomo proposa la fórmula d’uns documents que anomena “cèdules de mercaderies”. Es proposa introduir un sistema de bescanvi, per compensar la manca d’efectiu, en el qual el comprador pagui amb un document que acredita al seu tenidor com a titular d’unes mercaderies, que tenen un valor determinat. El Crèdit és l’encarregat d’establir aquest valor, d’estendre la cèdula i de posar en contacte comprador i venedor. La fórmula va desvetllar algunes expectatives, però no tirà endavant, tot i que hi ha constància que es mantindrà sis o set anys.
El 1872, el govern espanyol, forçat per les necessitats d’una Hisenda miserable, concedí a un grup francès la facultat de crear un banc hipotecari, que tindria un caràcter privilegiat. El 1875 es confirmà el seu caràcter de monopoli hipotecari quant a l’emissió d’obligacions hipotecàries.
El nom comercial de l’empresa de Josep Palomo es convertí aleshores en Crèdit Territorial i Mercantil de Barcelona, amb despatx al núm. 2 del carrer de Cervantes, a Barcelona. Ha desaparegut el Mobiliari i amb ell l’especialització hipotecària.
El 1875, a Josep Palomo se li acut una altra idea, que no sembla tenir una base econòmica, sinó social: la de constituir la Unió Barcelonesa de les Classes productores, que té la benedicció del bisbe de Barcelona i dels principals representants de la burgesia catalana. Entre ells hi ha Ferran de Delàs, president de la Catalana d’Assegurances contra incendis i de la Societat Econòmica d’Amics del País; Joan Jaumandreu, fabricant i president de l’Institut Industrial; Pere Bosch i Labrús, president del Foment de la Producció nacional; Manuel Girona, director del Banc de Barcelona; Francesc de Paula Rius i Taulet, antic alcalde i futur alcalde, i Antoni Bastinos, editor.
Josep Palomo va acabar la seva vida com a soci d’una empresa comercial que tenia amb els seus germans —Palomo Germans—, la qual treballava sobre comissions, i com a vocal resident del Consell Provincial d’Agricultura, dependent del Ministeri corresponent. Va morir el 1902 a Barcelona, ja força oblidat, de manera que el “Diari de Barcelona” es limita a dir-ne que “se ocupó de cuestiones económicas”.