Situació
Façana nord d’aquest important edifici, molt malmès i destinat a usos agrícoles.
ECSA - J. Bolòs
El castell de Llorac és situat sobre el poble del mateix nom, en una elevació del terreny que hi ha al costat sud-oest.
Mapa: 34-15(390). Situació: 31TCG587019.
Per a arribar a Llorac cal agafar la carretera local T-224 que de Santa Coloma de Queralt mena a Guimerà. Havent fet un recorregut de 8 km, el poble de Llorac es troba a mà esquerra, a peu de carretera. (FEB)
Història
Hi ha referència documental del lloc de Llorac des del segle XII, quan, juntament amb el seu castell, era senyorejat per Guifré Bonfill, el net del qual, dit Berenguer Bernat de Sentdomí, l’any 1140 el traspassà juntament amb l’església de Santa Maria de Llorac a l’orde de l’Hospital de Sant Joan de Jerusalem.
Tot i això, sembla que el lloc de Llorac era una senyoria reial, atès que l’any 1191 el rei Alfons I cedí al monestir de Poblet uns molins en el terme de Laurachs, que tenia per ell Ramon de Bordell.
Sobre el llinatge dels Llorac, hom troba documentats alguns dels seus membres des de la darreria del segle XII. Així, apareix un Pere de Laurach l’any 1181 com a testimoni de l’acta d’empenyorament que feren els germans Ponç o Berenguer d’Albió a Berenguer d’Avinyó, mestre dels Templers, i a Jausbert de Serra, comanador de la casa de Barberà, de les quèsties que ambdós germans rebien en el lloc d’Albió.
Es desconeixen, ara per ara, dades documentals que puguin aportar el coneixement suficient sobre els mecanismes de transmissió de la propietat d’aquest castell al llarg del segle XII. Tot i això, sabem que el 1196 Gombau d’Oluja empenyorà les rendes del “castrum et villam de Loraco” als templers.
D’altra banda, segons apunta J. Miret i Sans, els hospitalers degueren establir una de les seves cases al poble de Llorac, car hi ha referència documental que l’any 1202 un tal Bernat de Fillol feu donació del seu cos perquè fos soterrat a la “domus hospitali de Lorag”; posteriorment, aquesta casa hospitalera s’integrà a la batllia de la comanda de Cervera.
A mitjan segle XIII, l’any 1245, Marquesa, filla de Ramon de Cervera i Miracle d’Urgell, i vídua de Guillem de Guardiolada, va voler professar com a religiosa de l’orde de l’Hospital. Llavors, el capítol dels hospitalers concedí a Marquesa i a la comunitat que l’acompanyés la casa de Cervera, juntament amb els drets i rèdits de diversos castells, entre els quals es fa menció del “castrum de Lorach”.
Tanmateix, al segle XIV, el lloc de Llorac, amb el seu castell, formava part del patrimoni reial, car el rei Pere III el va vendre l’any 1342 a Francesc Alenyà, juntament amb el lloc i castell de la Cirera, pel preu de 12 000 sous. Ambdós indrets continuaven vint anys més tard en mans d’aquesta mateixa família, ja que consta que l’any 1361 en tenia la propietat Guiamó Alenyà, veí de Montblanc, el qual encara figura com a senyor de Llorac i de Cirera en el fogatjament dels anys 1365-70.
A partir del segle XVI la vila de Llorac pertanyé a la família Guimerà, la qual tingué la potestat sobre l’indret fins a la fi de l’antic règim. (EPF)
Castell
Del castell de Llorac es conserva la façana nord i una part de les façanes est i oest. La façana meridional es devia ensorrar i ha estat totalment refeta. Mentre que la paret nord és rectilínia, la paret sud, actualment, fa un lleuger angle obtús, que no sabem pas si existia quan es va construir l’edifici. Actualment la paret nord té una alçada d’uns 6 m. La coberta és d’un sol vessant.
El mur septentrional té una longitud de 19 m. Tot ell és fet amb uns carreus més aviat petits, lleugerament escairats i col·locats en filades; algunes de les pedres són molt estretes (semblen lloses), d’altres són més quadrades. És un aparell que trobem en moltes construccions de la regió de la Segarra. El gruix d’aquesta paret és de 100 cm. A la banda oest veiem algunes finestretes o espitlleres. A uns 2 m del terra exterior actual, en veiem una, formada per quatre lloses (una a dalt, una altra a baix i una a cada banda). Uns 3 m més amunt n’hi ha dues més.
El mur est en part ha estat refet. En aquesta façana sembla que, a peu pla, s’obria el portal principal. Aquesta porta, ara tapiada, devia ésser acabada amb un arc de mig punt compost de diverses dovelles, que actualment han desaparegut. A 7,6 m de l’angle NE hi ha el caire SE, a la part baixa refet; en part és, però, original. Els carreus dels angles són més ben treballats que les restants pedres del mur.
La paret occidental té una longitud d’11 m. L’angle SW, que és a l’extrem meridional d’aquest mur, no és exactament recte, ans lleugerament agut. El mur sud, com hem dit, és totalment refet. Les portes que s’hi obren (una de les quals elevada) són modernes.
Podem pensar que aquesta fortificació s’assembla a una casa forta, del tipus força o potser sala. És un edifici bastant gran, que recorda, malgrat les diferències, altres construccions d’aquestes característiques, com poden ésser les de Vallmajor (la Noguera), la Torre de la Vall del Bac (la Garrotxa), etc. En principi la podem datar vers els segles XII o XIII. (JBM)
Bibliografia
- Morera, 1897, vol. I, pàgs. 548 i 573
- Miret, 1910, pàgs. 68, 158, 213 i 277
- Els castells catalans, 1973, vol. IV, pàgs. 241-250.