Situació
Vista des de la part de migdia del conjunt que formen l’església romànica, la rectoria i el clos del cementiri.
P. Ferrer
L’església parroquial de Sant Gil és situada a la banda oriental del poble d’Albió, formant un conjunt exempt amb el cementiri i la casa rectoral.
Mapa: 34-15(390). Situació: 31TCG563033.
Per a arribar a Albió s’ha d’agafar la carretera local T-224 que de Santa Coloma de Queralt es dirigeix a Vallfogona de Riucorb; a uns 10 km de Santa Coloma hi ha, a mà dreta, la carretera local TV-2245 que mena directament al lloc d’Albió. (FEB)
Història
El lloc d’Albió es documenta a partir de l’any 1075, quan Guillem, fill de Mir, feu donació a la seva muller Ermengarda de la meitat d’un alou que li havia pervingut per aprisió i per donació, situat dins del terme del castell d’Albió, en el lloc anomenat Dalfez.
Tanmateix, cal esperar al segle XII per a trobar la primera menció de l’església, la qual consta en una llista de parròquies del bisbat de Vic datable entre els anys 1146 i 1154. La vinculació de l’església de Sant Gil d’Albió al bisbat de Vic —i encara que no es faci constar explícitament— fou reclamada per l’arquebisbe de Tarragona un cop la seu arxiepiscopal fou consolidada, i el papa, l’any 1154 dirigí un breu al bisbe de Vic, comminant-lo a retornar les parròquies que abans havien depès de la seu tarragonina, entre les quals es trobava la d’Albió. Malgrat el manament papal, la parròquia d’Albió continuà vinculada al bisbat vigatà, com ho confirmen les llistes de les dècimes papals dels anys 1279 i 1280, en les quals consta que el rector d’Albió satisfeu pel primer any esmentat 22 sous i pel segon 25; també ho testimonia la visita pastoral que a l’inici del segle XIV feu el bisbe de Vic Galceran Sacosta. Tanmateix, en la reestructuració dels límits de les diòcesis feta l’any 1957, la parròquia d’Albió fou incorporada definitivament a l’arxidiòcesi tarragonina. (FEB)
Església
Planta de l’església.
F. Español
L’església de Sant Gil era, originàriament, un edifici d’una sola nau capçat a llevant per un absis semicircular. A aquesta planta inicial s’afegiren dues capelles a banda i banda de la nau en la zona anterior al presbiteri, i també el campanar, que s’aixeca als peus de l’església.
La coberta primitiva, que devia ser una volta de canó sobre arcs torals, va ser substituïda tardanament per una volta de creueria que és la que encara persisteix en l’actualitat. A l’absis es conserva la volta primitiva de quart d’esfera.
La porta originària de l’edifici no s’ha conservat; de les obertures primitives únicament resta la finestra situada al bell mig de l’absis; es tracta d’una finestra d’arc de mig punt i doble esqueixada, sense cap element decoratiu.
Els murs de la primitiva església s’han conservat quasi íntegrament, exceptuant aquelles parts on s’han enderrocat per obrir-hi noves capelles. L’aparell és força regular i treballat a cops de maceta; apareix col·locat generalment de manera diatònica. A l’interior de la nau hi ha unes columnes adossades als murs. Els capitells —escassament decorats— que les coronen, encaixen amb el seu suport o columna mitjançant un petit collarí.
Els sis capitells que hi ha a banda i banda de la nau presenten una decoració molt pobra, que es localitza en els seus àbacs i és de tipus geomètric; també hi veiem motius heràldics.
L’edifici devia ésser bastit durant la segona meitat del segle XII; l’obra, en conjunt, que palesa un únic moment constructiu en planta, fou reformada pel que fa a la volta posteriorment; no pensem que l’actual volta pugui correspondre a un canvi de projecte contemporani a la construcció de l’edifici, sinó que més aviat la volta de creueria que presenta l’església és fruit d’una reforma posterior, tot i que l’arrebossat actual dels nervis impedeix determinar amb exactitud qualsevol discontinuïtat de la construcció. (FEB)
Escultura
Al fossar de l’església de Sant Gil es conserven in situ o bé clavades al mur de tanca, un total de tretze esteles discoidals (Liaño, 1983, vol. I, pàg. 33; Miró, 1986, pàgs. 25, 42, 45, 54 i figs. 67-68). Pertanyen totes al tipus d’estela funerària discoidal, senyal funerari que es comença a utilitzar als segles XII-XIII i en alguns llocs el seu ús arriba fins a l’època moderna, com és el cas d’Euskadi.
D’aquestes, dues es troben encara in situ. La primera és una peça decorada amb dos baixos relleus dins una bordura simple, en una cara, una hexafòlia, i en l’altra una creu de braços eixamplats. L’alçada visible és de 60 cm, gruix entre 17 i 18 cm i diàmetre del disc de 43. L’altra mostra tan sols el cap del disc. En una cara s’observa una hexafòlia dins una orla, en baix relleu, i en l’altra, una creu força mal conservada.
La darrera peça que mostra decoració d’interès està cisellada a ambdues cares en baix relleu i mostra, dins sengles orles simples, una creu grega en una cara i en l’altra una hexafòlia. La seva alçada visible és de 56 cm, diàmetre de disc de 34 cm i gruix entre 14 i 17 cm.
La datació d’aquestes peces és força difícil atès que els elements decoratius són generalment molt senzills i repetitius; així, motius com les creus gregues, figures geomètriques, etc. conviuen al llarg dels segles amb decoracions més pròpies de cada moment. A l’edat mitjana, l’ús de l’estela funerària discoidal ha deixat nombrosos vestigis; sembla, segons M. Riu (1982, pàg. 29-57), que a Catalunya durant els segles X i XI, dominaven les esteles de tipus rectangular, i en canvi, a la centúria següent, i sobretot al segle XIII, dominen les de tipus discoidal. La davallada de la seva utilització hauria de relacionar-se, possiblement, amb nous usos funeraris —com el nínxol, la creu, l’estela tabular, els vasos funeraris dins les esglésies...—com també amb el trasllat dels cementiris fora vila per raons higièniques (Menchón, 1988-89, pàg. 251-317). És llavors que moltes d’aquestes peces s’abandonen o es reaprofiten. Algunes resten en els antics fossars parroquials, d’altres es fan servir per a decorar i delimitar els cementiris, coronant els murs de tanca, altres són fixades sobre les esglésies i els campanars o fan de creu de terme.
Les peces de què ara tractem són de difícil datació però es podrien situar entre mitjan segle XII i les acaballes de l’edat mitjana. D’altra banda, l’església de Sant Gil es documenta ja a mitjan segle XII dins les llistes del bisbat de Vic (Español, 1991, pàg. 73) de manera que tenim un terme post quem per a datar aquestes peces. (JJMB)
Bibliografia
Bibliografia sobre l’església
- Miret, 1910, pàg. 344
- Rius, 1946, vol. I, pàgs. 227 i 238
- Pladevall, 1971-72, pàgs. 283-304
- Junyent, 1975, pàgs. 368-389
- Sans i Travé, 1980a, II, pàgs. 7-54
- Español, 1991, pàgs. 69-77.
Bibliografia sobre l’escultura
- Liaño, 1983, vol. I, pàg. 33
- Miró, 1986, pàgs. 25, 45, fig 42 i pàg 54. figs. 67 i 68
- Español, 1991, pàg. 73.