Situació
Murs més vistents d’aquest castell de planta poligonal, totalment malmès.
ECSA - F. Junyent i A. Mazcuñán
Les restes del castell ressalten dalt del puig on s’apilonen, al seu entorn, el grup de cases que formen el poble de Mirambell, enfront de Durfort, sobre la carretera de Calaf a Cervera, a la banda sud-occidental del terme.
Mapa: 35-14(362). Situació: 31TCG745213.
S’hi va per la carretera de Calaf a Cervera, la qual té l’inici en la de Ponts. Poc després de recórrer un quilòmetre aproximadament, a mà esquerra, s’inicia el brancal que arriba a Mirambell. (FJM-AMB)
Història
La primera notícia documental del castell de Mirambell és de l’any 1039, en el qual el testament de la vescomtessa Engúncia, vídua de Ramon, vescomte d’Osona-Cardona, esmenta Mirambell com una de les propietats que ella tenia per aprisió. El 1086 el vescomte Ramon Folc fa una deixa testamentària al monestir de Sant Pere de Casserres, per la qual el cenobi rep la meitat de l’alou de Mirambell, mentre que l’altra part la llegarà a la seva muller Ermessenda.
Al segle XII la propietat encara roman a mans dels Cardona. El 1102 Bermon de Cardona feu una donació a diversos monestirs (Santa Maria de Solsona, Sant Jaume de Calaf i Sant Pere del Mont) de tot allò que tenia al lloc de Mirambell. El 1143 el seu fill i successor, Bernat, donà a la seva germana Ermeniarda l’alou que tenia al castell de Mirambell.
Quant a la castlania de Mirambell vers la primera meitat del segle XII, n’era el castlà un tal Berenguer Sendred, al qual succeí el seu fill Arnau. A partir del 1170 ja trobem documentada una família cognomenada Mirambell.
Al segle XIV el castell de Mirambell consta com una de les propietats dels Cardona, i el 1375 formà part del patrimoni del comtat de Cardona. (EPF)
Castell
Planta dels vestigis constructius que han pervingut d’aquesta fortalesa.
J. Bolòs
El castell de Mirambell tenia una planta poligonal, amb cinc o sis costats. Els tres costats que s’han conservat en tota la llargada fan 5,4 m, 8,9 m i 11,5 m. Dels dos costats més del mur només es poden veure uns quants pams. Actualment, el mur es conserva en una alçària d’uns 3,5 m. A l’interior, en algun lloc s’endevinen, a una alçària d’uns 2,5 m, uns forats per a encaixar-hi bigues, que fan pensar que hi havia en aquesta alçària un trespol. Aquests murs tenen un gruix de 140 cm. Els carreus són de mida mitjana (per exemple, 20 cm d’alt per 30 cm d’ample), units amb morter de calç. Hi ha, tanmateix, com a reble, molta més pedra que morter. En principi, tot això fa pensar més aviat en un edifici de cap al segle XII o XIII.
A més a més, si ens hi fixem, veurem que a l’extrem sud s’endevina, entremig dels murs que acabem de descriure, l’existència d’una torre circular, anterior a la realització del recinte poligonal. Aquesta torre només es conserva en una alçada d’uns 2,2 m; devia tenir un diàmetre d’uns 4,5 m i un gruix dels murs d’uns 180 cm. Tanmateix, en l’actualitat, només és visible allà on coincideix amb el mur del castell, ja que la resta de la circumferència de la torre fou destruïda i les seves pedres degueren ésser aprofitades per a altres construccions. de fet, tant pot ésser que fos un projecte que no s’arribés a acabar mai com, més aviat, que fos una torre mig enderrocada, feta una mica abans, damunt les restes de la qual es bastí el nou castell. Els seus carreus no són gaire diferents dels del castell, tret que són potser una mica més petits i més mal tallats. En principi, la podem datar cap al segle XI.
Aquesta fortificació és, doncs, força notable, tant per la seva forma poligonal, que recorda la d’altres castells d’aquesta contrada, com el de Calaf, com per aquesta superposició de dues construccions tipològicament, i segurament també quant a datació, diferents. Per desgràcia, no es conserva sencera i en els darrers anys, precisament al seu interior, s’ha col·locat un dipòsit d’aigua. (JBM)
Bibliografia
- Miret i Sans, 1910, pàg. 279
- Els castells catalans, 1976, V, pàgs. 219-220
- Pladevall, 1982, 5, pàgs. 459-451
- Buron, 1989, pàg. 56