Situació
Aquesta església, adossada a un mas abandonat (el Soler o Solerot), és situada, a frec de camí, en una zona planera envaïda de conreus, entre els masos de Cal Ninet i de l’Espinac, a la banda occidental del terme.
Mapa: 34-14(391). Situació: 31TCG723232.
S’hi arriba fàcilment, tant des de Calaf com des d’Igualada, per la carretera de Jorba a Ponts. Molt poc abans de la fita del quilòmetre 32, on hi ha el trencall de Calonge de Segarra, a mà esquerra, s’inicia el camí carreter que, amb un recorregut d’un quilòmetre aproximadament, hi mena.
Tot i que es pot penetrar a l’interior de la capella a través de la casa abandonada que li fa costat, és aconsellable demanar les claus, o si més no el corresponent permís, a ca l’Oliva de Calaf, propietaris del mas Espinac. (FJM-AMB)
Història
Aquesta capella ha estat sempre subjecta a la parròquia de Santa Fe de Calonge, documentada des de l’any 1040, quan consta que entre les possessions de la canònica de Sant Vicenç de Cardona hi ha l’església de Calonge. Santa Magdalena centra un petit veïnat conegut antigament com el Soler, que havia estat en època medieval una quadra o terme autònom del castell de Calonge. Segons els fogatges del 1497 i el 1515, al Soler sols hi havia tres focs.
La capella de Santa Magdalena apareix documentada per primera vegada l’any 1294, però no hi ha dubte que fou aixecada abans, probablement a la segona meitat del segle XII. Es coneix l’existència dins la capella d’un segon altar dedicat als sants Simeó i Judes. En una visita pastoral de l’any 1685, es manà arreglar la coberta, que es trobava en mal estat. Degué ser en aquest moment quan es feren un seguit de remodelacions que li conferiren l’actual aspecte abarrocat de l’interior.
Avui dia la capella es troba abandonada i en un lamentable estat de conservació. (CPO)
Església
La seva edificació es troba incorporada totalment al mas que l’envolta.
ECSA - F. Junyent i A. Mazcuñán
Aquesta església és un típic edifici rural, actualment unit a un mas, amb el qual comparteix la mateixa coberta, resolta amb una teulada de dos vessants, dels quals el del cantó nord cobreix l’església.
A desgrat de les transformacions que ha sofert, l’edifici, dins el conjunt, encara mostra perfectament la seva primitiva estructura bàsica, corresponent a una construcció d’una única nau, capçada, a llevant, per un absis semicircular, bé que actualment, a l’exterior, adopta parcialment un pla que tendeix a la forma poligonal, fruit de retocs posteriors.
La nau, que és totalment enguixada a l’interior i ornada amb motllures barroques, és coberta amb una volta de canó de mig punt, feta, pel que sembla, amb maons, que recobreix o substitueix l’original de pedra. L’absis, que apareix desproveït en gran part de l’arrebossat posterior, és cobert amb una volta d’un quart d’esfera, obrada amb pedra. Els murs interiors han estat descarregats amb dues arcades a cada banda, poc profundes, disposades a manera de capelles laterals.
Les dues úniques finestres que il·luminen el recinte són situades l’una al centre de l’absis i l’altra al mur de ponent. Ambdues s’obren amb una sola esqueixada en forma de finestró quadrangular.
La porta d’accés s’obre al mur de ponent. Tot i que és coronada amb un arc de mig punt adovellat, també sembla que és una altra de les modificacions introduïdes a l’edifici. És probable que la porta primitiva s’obrís al capdavall del mur sud, on ara hi ha una porta que comunica l’església amb el mas que li fa costat.
El mur de ponent és coronat amb un campanar d’espadanya d’una sola obertura, fet amb maons, que desentona totalment dins el context de la construcció.
L’aparell, tot i que en alguns indrets ha estat poc o molt retocat, és fet amb carreus de mides mitjanes, molt ben escantonats, disposats en filades horitzontals.
Tot l’edifici, orfe totalment d’elements ornamentals, traspua una gran senzillesa i simplicitat tant en els aspectes estructurals com formals, trets propis de les construccions inserides dins l’àmbit rural, i aixecades, com és aquest cas, segurament a partir de la segona meitat del segle XII, amb la intromissió d’un seguit de remodelacions introduïdes en gran part probablement a la fi del segle XVII, quan es manà arranjar-ne la coberta.
L’edifici es manté dret, però la seva integritat comença a ésser amenaçada per la descurança de què és objecte. Si hom no hi posa remei, és molt probable que aviat comenci el procés d’anorreament. (FJM-AMB)
Bibliografia
- Pladevall, 1969-79, núm. 3264
- Buron, 1980, pàg. 87
- Pladevall, 1982, vol. V, pàg. 459