Situació
Singular torre del castell que només es conserva en una alçada d’uns 3 m.
ECSA - J. Bolòs
El castell es localitza en la summitat del gran tossal de Monesma, a 1 232 m d’altitud, contrafort ponentí de la serra de Palleroa que és vistent des de molta distància.
Mapa: 32-11 (251). Situació: 31TCG040767.
Venint de Castigaleu o venint de Lluçars, cal prendre la carretera que va cap a Monesma i Queixigar. Fets una mica més de 6 km des de Castigaleu, en arribar al barri de Noguero, hem de deixar a mà esquerra la carretera nova que va a Queixigar. Agafarem una pista de terra que ressegueix la muntanya del castell. Deixarem a mà dreta el camí del veïnat de l’Abadia i, poc després, ens enfilarem fins al mas del Pujol, des d’on, per un camí vell, pujarem a peu, durant pocs minuts, fins al cim de la muntanya. (JBP-JBM)
Història
El topònim Monesma és citat per primera vegada l’any 980, en què consta que el terme de Santa Maria d’Iscles arribaven fins a Monte Mesma Pilata. Hom creu que el tossal de Monesma fou fortificat en temps del rei pamplonès Sanç III i que després la senyoria directa del castell fou posseïda pel comte Ramon III del Pallars Jussà. Igual que Castigaleu, des de mitjan segle XI Monesma estigué en poder del cavaller Sunyer Josfred. Consta que Sunyer de Monesma i Galí de Cornudella informaren el monjo Guitard d’Ovarra de la mort del seu oncle, el prevere Baró, en el decurs d’un pelegrinatge a la ciutat de Roma. El seu fill, Ramon Sunyer, es titulà senyor de Monesma entre el 1066 i el 1081, però el net, Rotlan Ramon, fou acusat de traïdor pel bisbe de Roda (1085) i els seus béns foren confiscats.
El 1077 Monesma era ja castell termenat. El coll de Duraldes i la serra de Palleroa el separaven del de Montanyana. Cap al 1110 els cavallers Bertran At de Montanyana i Mir Arnau van arribar-se al castell de Monesma, davant el jutge Guillem Isarn, per tal d’arranjar les seves diferències sobre Sant Esteve de la Sarga; versemblantment algun d’aquests senyors estava relacionat amb el castell.
Al començament del segle XII el castell de Monesma passà a mans dels barons d’Erill, que probablement el fortificaren o el van refer, ja que un instrument alaonès d’aquesta època reporta notícia d’un tal Gersibald, “maistro Montemesma”. Ramon II Pere d’Erill és citat als escatocols reials com a senyor de Monesma (1131-35) i sabem que en la seva última voluntat llegà als hospitalers el mas de Rodlà de Monesma; cosa que confirmà el seu net, Ramon III d’Erill, amb la seva muller Agnès el 1171, en propi alou, franc i lliure. El 1151, un tal Pere Berenguer, potser castlà, deixà tota la seva hisenda de Monesma a Sant Vicenç de Roda. Per la resolució pactada sobre l’herència de l’honor de Ramon III d’Erill (1187), se sap que la seva filla Berenguera i l’oncle d’aquesta, Arnau I d’Erill, acordaren tenir conjuntament el castell de Monesma amb les seves pertinences, de manera que tindrien els esplets i els usatges per la meitat i cada cavaller de Monesma hauria de prestar homenatge a Arnau d’Erill i la seva muller Sibil·la i a Berenguera d’Erill i al seu espòs, Alfons d’Estada. Figuraven llavors com a castlans Bernat de Monesma i Guillem, els quals retrien llurs serveis als Estada i als Erill, respectivament. Monesma revertiria a la branca principal dels Erill amb motiu de la venda dels feus de Monesma per part de Jaume I (1229). L’any 1253 Berenguer III d’Erill bescanvià el castell amb Sibil·la d’Erill, neboda seva, i el seu marit Ramon de Montcada, de la branca de Fraga. Al final del segle XIII el castell apareix en mans de la corona, ja que Jaume integrà Monesma al tercer comtat de Ribagorça. Segons els primers fogatjaments comtals Monesma tenia 29 focs el 1381 i 37 morabatins el 1385.
A mitjan segle XVI el castell encara consta en actiu. Els comtes de Ribagorça en tenien infeudada la castlania als Mur. Restà com a lloc de senyoria laica fins a la fi de l’antic règim. (JBP)
Castell
Planta general, a escala 1:1 000, de la fortificació.
J. Bolòs
El castell és format per una torre, amb un clos annex situat al seu costat sud-est, i per un gran recinte que s’estén a la banda oposada, a l’extrem nord-oest del qual hi ha les restes de l’església de Santa Valdesca.
La torre, l’element més important de la fortificació, té una planta poc usual. Amb una forma lleugerament allargada, té l’extrem nord-oest arrodonit i l’extrem sud-est pla. La longitud d’un extrem a l’altre és de 12 m. L’amplada és de gairebé 11 m. El gruix de les parets és de 2,6 m, menys el de paret plana, que només fa 2 m. Aquesta construcció actualment només té una alçada d’uns 3 m; evidentment, d’acord amb el gruix dels seus murs, podia ésser molt més alta (d’una forma semblant, per exemple, al castell de Viacamp, situat també en un petit altiplà).
Planta, a escala 1:400, de la torre i el cos annex, ara pràcticament desaparegut.
J. Bolòs
Aquests murs són fets amb carreus no gaire treballats, normalment de forma allargada (10 cm d’alt X 40 cm de llarg) o de forma més quadrada (12 cm x 20 cm), molt desgastats pel temps. Hi ha una alternança de filades més gruixudes amb filades més fines. També hi ha una alternança de pedres col·locades de llarg i de pedres situades de través. Són unides amb morter de calç. El reble és format per moltes pedres no gaire grans i per morter.
Aquesta forma, mig quadrangular i mig circular, no s’entendria si només veiéssim l’edifici d’una forma isolada. Cal suposar que a la banda sud-est hi havia una sala adossada que feia innecessària l’existència d’una forma arrodonida. De fet, hom pot veure restes del mur perimetral d’aquesta construcció annexa fins a uns 20 m de distància, construït resseguint poc o molt la superfície d’aquesta roca sobirana. És fet amb pedres potser menys treballades, bé que també col·locades en filades; ara se’n conserven en alguns trams només unes 11 filades, amb una alçada de poc més d’1 m.
Segurament, però, per a entendre aquesta fortificació cal tenir present també l’existència de la gran esplanada que hi ha al cim del turó. Té una llargada, més enllà de la torre, cap al nord-oest, de més de 85 m. La seva amplada és de 48 m. Tanmateix, mentre que a la cara sud-oest veiem, al caire del planell, alguna petita resta de muralla, a la cara nord-est hi ha diversos marges i és més difícil de saber per quin lloc passava el mur perimetral. Actualment, aquest clos ampli resta ocupat, a part de per la torre i pel clos reduït i annex a aquesta, per les restes de l’església romànica, per una capella més moderna, per un tancat i un camí per al bestiar i per una bassa.
En principi hem de datar la torre mestra al segle XI, segurament a la primeria del segle. Si ens fixem en el conjunt de la fortificació d’aquest altiplà, segurament hauríem de cercar els precedents en èpoques anteriors a l’any 1000. En la perspectiva de considerar aquesta fortificació com un castell refugi, es pot relacionar amb altres castells semblants, com el de Viacamp, el de Lluçars o el de Fontova, tots tres situats sobre petits planells encimbellats.
En aquest cas, pel que fa a la torre, l’element diferenciador és la seva planta, forma mixta entre les de les torres circulars, les més usuals en aquest territori ribagorçà i en bona part de la marca o frontera catalana, i les de les torres que tenen una planta amb una forma quadrangular. Segurament, com hem dit, en aquest cas es defensà amb una forma arrodonida aquell sector de l’edifici que semblà que calia protegir més bé, tal com s’esdevingué també al castell de Perarrua, on la torre, malgrat les diferències, potser tenia uns certs paral·lelismes amb aquesta fortificació. Tampoc no podem deixar d’assenyalar certes semblances entre aquesta torre i algunes torres de planta oblonga del Pallars Jussà, com la d’Arbull o, segurament, la de Talarn. (JBM)
Bibliografia
- Moner, 1884, doc. 34
- Miret, 1910, doc. 1, pàgs. 539-540
- Yela, 1932, pàg. 160
- Miquel, 1945-47, vol. I, doc. 78, pàg. 92
- Abadal, 1955, vol. III (II), doc. 247, pàgs. 415-416
- Martín Duque, 1965, doc. 139, pàgs. 122-123
- Chesé, 1972, doc. 239
- Boix, 1982, docs. 321, 343, 408, 417, 495 i 544
- Buron, 1989, pàg. 46