Situació
Vista de l’església des del sud-est, amb l’absis i el campanar tardà aixecat sobre una capella lateral oberta al mur de migdia.
ECSA - F. Tur
L’església parroquial de Santa Maria presideix el nucli del petit poble de Queixigar.
Mapa: 32-11 (251). Situació: 31TCG019816.
S’hi accedeix per la carretera local que des de l’Isàvena passa per Lasquarri, puja a Castigaleu i a Monesma i arriba fins a Queixigar, on mor. L’església destaca en primer terme, a l’entrada. (JAA-JBP)
Història
La història d’aquesta església i en general la de la població són incertes. Sembla haver estat un lloc de poblament recent. Les poques i tardanes referències instrumentals fan aquesta impressió. Per l’esment d’aquesta església en un dels falsos de Lavaix redactats al segle XIII—l’auctoritas concedida vers l’any 850 per un comte anomenat Asnar, en la qual cedí al cenobi l’església de Santa Maria de Queixigar amb els seus termes— es pot pensar que tal vegada el monestir de Lavaix fundà aquesta església o tingué alguna cosa a veure amb la seva erecció. De fet, des de mitjan segle X, almenys, els benedictins de Lavaix tenien la cel·la de Sant Vicenç del Sas, des d’on baixaren a Puimolar de Cornudella, i potser repoblaren també l’altiplà de Queixigar.
El capbreu de Santa Maria d’Iscles del 1070 cita una propietat a la coma Sosedida, que confronta a ponent amb la “vinea de Sancta Maria et de Bidal At”, potser una referència a l’església de Queixigar. En aquest mateix sentit trobem esment a la Lemosa d’“ipsa via que discurrit ad ipsa Torricella de Galinnone presbitero”. Podem conjecturar que segurament el lloc de Queixigar a l’època romànica era conegut únicament per l’advocació de la parròquia. Així, per exemple, en l’esmentat capbreu apareix també un Galí At de Santa Maria, mentre que encara al final del segle XIII un tal Joan de Santa Maria figura com a porcioner de l’església de Monesma.
La gènesi de Santa Maria degué estar relacionada amb el naixement d’un petit nucli de població vora l’antiga via de la serra del Cis, que per a alguns autors fou una calçada romana. Segons una tradició oral recollida pel pare Faci, un llec cistercenc dit Pere i anomenat “el Monjo” s’instal·là a l’erm de Santa Maria de Queixigar, que amplià i reformà, i a més hi fundà el santuari de la Mare de Déu del Cis (terme de Beranui).
A partir del segle XIV Santa Maria ja figura com a església parroquial, encara que amb un patrimoni petit. Les rendes de l’ardiaca de Ribagorça a l’església de Queixigar foren taxades el 1493 en 4 faneques i mitja de blat, altres tantes d’ordi i de civada, mitja de mixtura i l’onzè de les quartes episcopals. Al final del segle XVI, en el context de les alteracions de Ribagorça, el poble de Queixigar sofrí diversos actes de bandolerisme i l’església va perdre un reliquiari de la Veracreu. (JBP)
Església
Planta de l’església consistent en una sala rectangular a ponent, a la qual es va afegir més tardanament la nau i l’absis.
J.A. Adell
És un edifici que presenta una estructura molt complexa i plena d’interrogants, que probablement no tinguin una resposta clara a causa del rebaix del nivell del sòl en tot el sector de ponent, que és la part de l’edifici amb més interrogants tipològics i formals.
La seva estructura és d’una sola nau, coberta amb volta de canó de perfil apuntat, reforçada per dos arcs torals que arrenquen de sengles pilastres adossades als murs. La nau és capçada a llevant per un absis semicircular precedit d’un estret arc presbiteral. Prop de l’obertura absidal, a cada costat de la nau, s’obriren dues capelles mitjançant arcs fortament apuntats i motllurats. La capella nord és coberta amb volta de creueria i al seu mur nord hi ha obert un arcosoli que allotja el sarcòfag de pedra de “Pere el Monjo”. La capella sud és coberta amb volta de mig punt amb llunetes, la qual serveix de base a un esvelt campanar de factura tardana, construït durant el procés de remodelació de l’església. En aquest moment també es va construir una sagristia a l’angle nord-est, eliminada en el curs de les recents restauracions.
L’arc toral situat més a ponent s’obre a una sala de planta quadrada, coberta amb embigat, i que estructuralment és anterior al cos de l’església descrit. Aquest cos trenca el mur de llevant de la sala, talment com si la part d’edifici que se situava a llevant d’aquesta sala hagués estat substituïda per la construcció de la nau de l’església actual que modifica un anterior projecte, o un anterior edifici, al qual devia correspondre la sala de ponent del conjunt actual.
Aquesta sala de ponent presenta tres portes, totes resoltes aparentment de la mateixa manera, amb un arc de mig punt ressaltat per una doble arquivolta; l’exterior recta i la interior suportada per dues columnes, bisellada amb boles en el portal sud. La porta nord és paredada, però en són visibles els capitells; la de ponent és molt alterada interiorment i no té columnes. La porta sud és sencera, però amb signes clars d’haver estat transformada pel fet que el nivell del sòl s’ha rebaixat uns 50 cm en tot aquest sector, rebaix que es va produir possiblement quan es va construir el cos de llevant de l’església. La porta nord és l’única que es conserva al seu nivell original i probablement el seu aparedament es va produir en construir-se la nau i l’absis, en un moment en el qual no tindria sentit la complexa disposició de les tres portades.
Al costat de la portada sud es conserven dues pilastres, una reduïda als seus fonaments i l’altra conservada fins a la imposta motllurada, de la qual potser devia arrencar un arc, del qual avui no queden traces.
A la façana de ponent, per sobre de la porta, hi ha un gran finestral d’arc de mig punt i esqueixada recta, que contrasta en forma i proporcions amb les altres dues finestres de l’edifici, situades a l’absis i fetes amb doble esqueixada.
Les façanes són totalment llises i sense ornamentació, llevat del ràfec absidal, ornamentat amb un fris de permòdols llisos.
L’aparell de la part de llevant és de carreus ben escairats i polits, disposats en filades uniformes i regulars, que es van fent més estretes a la part alta del mur. En canvi, a la part baixa i en part dels murs nord i sud, les filades són de carreus més alts i més quadrats.
La sala de ponent és construïda amb un aparell diferent, utilitzant la mateixa pedra però tallada en carreus molt grans i allargassats, especialment al mur de llevant, el qual apareix trencat pels pilars de l’arc toral que obre la nau.
Sembla clar que el sector de ponent correspon a una primera fase, modificada per la construcció de la nau i l’absis, que podem datar clarament dins el segle XII, probablement cap a la fi del segle. En canvi, és més difícil la filiació del sector de ponent. És molt estranya i inusual la disposició de les tres portades i l’existència de les pilastres del mur sud; d’altra banda, l’edifici presenta altres interrogants, com per exemple quin era el seu acabament a llevant.
Dissortadament el rebaix que es va produir en aquest sector quan es construí la part de llevant impedeix de conèixer vestigis d’elements que podrien resoldre aquestes incògnites. D’altra banda, l’estructura del parament de l’edifici de ponent evidencia un tipus de construcció que tant pot respondre a tecnologies molt antigues i molt elaborades, com a tecnologies que hom pot datar ja al segle XII. (JAA)
Portada
Portada septentrional, avui tapiada, que encara conserva elements esculpits, com ara els capitells i les bases de les columnes i, a la dreta, detall dels capitells esquerre i dret, amb relleus esculpits de tipus vegetal i animal, tots ells estereotipats.
ECSA - L. Carabasa
L’església de Santa Maria de Queixigar té dues portes d’accés i una tercera actualment inutilitzada, cegada, obertes als murs de migdia, occidental i septentrional, respectivament, del cos de ponent de l’església.
La més antiga, segons els historiadors que l’han tractat en els seus estudis, és la septentrional, potser perquè encara conserva algun element corresponent a la construcció anterior o santuari (Enríquez, [1987] 1993, pàg. 144). És composta d’un arc de mig punt, constituït per dovelles de mides diferents, que recolza sobre dues impostes, l’extrem de les quals —el que s’endinsa en l’obertura— és treballat escultòricament per tal de figurar sengles capitells que devien superar les columnes que completaven el conjunt.
Els capitells treballats pròpiament sobre les impostes presenten una decoració força simple. L’esquerre mostra una creu grega de braços eixamplats en els seus extrems, en el cos del capitell, i un quadrúpede esquemàtic a dalt, en el que fa la funció de cimaci. El dret, de més bona factura, té un collarí força gruixut constituït per una trena esculpida; el cos o tambor és ornat per dos bàculs o bastons acabats en una voluta simple (aquest motiu també apareix representat, de manera força estereotipada, en un dels capitells de la portalada de Santa Eulàlia de Betesa, estudiats en aquest volum).
A l’alçada corresponent a l’esglaó d’entrada, a banda i banda, es poden veure dos blocs de pedra treballats de la mateixa manera que els descrits per als capitells. Ambdós blocs fan la funció de bases de la columna i, com en el cas dels capitells, presenten esculpida una figura aparentment esfèrica.
Sobre l’arc, en un dels carreus del mur situat en una alçada intermèdia entre l’arc i la cornisa, hi ha un crismó esculpit. És força simple, fins al punt que tan sols presenta un doble cercle i els sis radis habituals, sense cap inscripció ni les inicials del nom de Crist, ni tampoc les habituals alfa i omega.
Tant M. Iglesias (1985-89, vol. 1/1, pàg. 157) com C. Enríquez ([1987] 1993, pàg. 144) daten aquests treballs a l’inici del segle XI, tot posant-los en relació amb els treballs escultòrics de Santa Maria d’Ovarra (capitells de la portada sud i de l’hemicicle absidal). Tanmateix, els relleus de Queixigar que ara tractem es poden relacionar molt més directament amb els repertoris i la tècnica de l’escultura visigòtica i fins i tot asturiana (Santa Maria del Naranco i San Miguel de Lillo, a Oviedo) que els d’Ovarra, de qualitat inferior. Aquest conjunt podria correspondre, estilísticament parlant, al santuari que C. Enríquez creu datable del segle IX i que precedeix la construcció romànica de Queixigar.
La portada oest presenta una estructura similar a la nord. Les columnes, el fust de les quals no es conserva, són del mateix tipus i els capitells resolts de manera semblant. La decoració, però, pràcticament s’ha perdut.
Porta del costat sud del cos rectangular que precedeix l’església, amb pilastres i un arc de mig punt ressaltat per una doble arquivolta.
ECSA - J.A. Adell
Planta, alçat i secció, a escala 1:50, de la porta de la façana sud del cos rectangular de ponent.
J.A. Adell
La portada sud torna a mostrar una estructura semblant a les altres. Tanmateix, cal relacionar-la en estil i època amb l’occidental. L’arc de mig punt, adovellat, és exactament igual en ambdues portes, mentre que en la septentrional les dovelles són més grans i més escasses. Les columnes i les impostes semblen tenir la mateixa estructura en les tres portes, però tant en l’occidental com en la meridional la imposta i els capitells corresponen a dos blocs diferents de pedra. Tanmateix, tot s’ha fet a imitació de la portada septentrional. Fins i tot els capitells: l’esquerre de la porta sud torna a presentar un collarí trenat, però el cos o tambor és pràcticament de perímetre circular, més definit i separat del bloc de pedra on és treballat; en canvi, el de la portada nord tan sols s’insinua. Aquest conjunt d’elements esculpits, i al meu entendre no el septentrional, sí que es pot considerar del segle XI, com apuntaven M. Iglesias i C. Enríquez per al conjunt nord, reaprofitat, però, en una fàbrica del XII.
Capitell que encara es conserva a la portada de migdia, de tipologia similar a la dels capitells de la portada nord.
ECSA - L. Carabasa
Crismó simple que corona l’arc de l’antiga portada septentrional.
ECSA - L. Carabasa
Sobre la portada sud tornem a trobar un crismó com a la façana nord. Tot i que és força malmès, el defineix un doble cercle i sis radis, sense cap lletra ni caràcter afegit. L’element és pràcticament igual al septentrional, de tal manera que per la factura cal situar-lo en un mateix període. (LCV)
Bibliografia
Bibliografia sobre l’església
- Moner, 1878-80
- Boix, 1982, docs. 184,187, 228, 259 i 301
- Puig, 1984, fals IV, pàg. 48
- Iglesias, 1985-88, vol. 1/1, pàgs. 154-159
Bibliografia sobre la portada
- Buron, [1977] 1980, pàg. 112
- Iglesias, 1985-88, vol. I/1, pàg. 157
- Enríquez, [1987] 1993, pàg. 144