Situació
Aspecte de l’església des del costat sud-est, amb un alt campanar d’espadanya de dos ulls a la façana de ponent.
ECSA - J.A. Adell
L’església de Sant Pere és al nucli del poble abandonat de Soliveta, enlairat damunt la Terreta, a 793 m d’altitud.
Mapa: 32-11 (251). Situació: 31TCG070756.
S’hi arriba des de la carretera local de Monesma, per una pista que surt del barri del Noguero en direcció a Soliveta. (JAA)
Història
El lloc de Soliveta és documentat a partir del 1122; llavors Bertran Guillem amb consell de la seva mare Antònia i del seu germà Arnau es lliurà a la canònica de Sant Vicenç de Roda, aportà un alou a Monesma i, a més, a la villa de Oliva un home dit Ramon Altemir, la seva muller Maria i tota la seva família, amb les pertinences, els serveis i els delmes de pa i vi i de tot el que posseïen. Soliveta fou un lloc de domini senyorial fins a la fi de l’antic règim.
Tradicionalment l’església de Sant Pere, bé directa bé indirectament, va dependre de Sant Vicenç de Monesma (o de l’Abadia), parròquia del terme de Monesma i antic priorat de Sant Vicenç de Roda. (JBP)
Església
Planta de l’església, amb la sagristia afegida al mur de migdia.
J.A. Adell
És un edifici d’una sola nau, coberta amb volta de canó de perfil semicircular, reforçada per dos arcs torals, suportats per sengles pilars adossats als murs laterals. La nau és capçada a llevant per un absis semicircular que s’obre directament a la nau i presenta un banc de maçoneria que segueix el seu perímetre.
La porta d’arc de mig punt, amb els brancals monolítics, s’obre a la façana sud, on també hi ha una petita sagristia, de planta rectangular, adossada a l’obra de l’església.
L’edifici presenta només dues finestres originals, una de doble esqueixada al centre de l’absis, i una d’una sola esqueixada a la façana de ponent, que és coronada per un campanar d’espadanya de dos ulls. Una tercera finestra, de factura tardana, s’obre a la façana sud, al costat de l’obertura de l’absis.
Les façanes són llises i presenten una articulació en el terç de llevant, que no es reflecteix a la coberta. L’absis és molt embardissat, fet que impedeix veure la totalitat del ràfec, on es conserva un permòdol bisellat i on M. Iglesias afirma que existeix un ràfec de permòdols esculpits, els quals relaciona amb els de la propera església de Sant Cristòfol de Lluçars.
L’aparell és de carreuó, ben escairat, disposat en filades uniformes i irregulars, que evidencien una construcció rústega, datable al segle XII, fidel a les fórmules que s’imposen durant el segle XI. (JAA)
Bibliografia
- Yela, 1932, pàg. 160; Iglesias, 1985-88, vol. I/3, pàgs. 98-99